Vida i obra
Estudià al Seminari de Tarragona i s’ordenà de capellà el 1908, a Valls. Es traslladà a Roma, on el 1910 es doctorà en teologia i dret canònic a la Pontifícia Universitat Gregoriana i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs. D’aquesta època prové l’influx neotomista de Lleó XIII i l’antimodernista de Pius X, com també el seu estil apologètic i anacrònic que no s’adeia gens amb els ambients liberals d’aquells temps. Entre el 1910 i el 1918 excercí com a professor al Seminari de Tarragona, alhora que s’inicià com a articulista, en castellà, al setmanari local La Cruz. També col·laborà, en català, al setmanari vallenc Pàtria (1912-25).
El 1919 fou nomenat canonge de la catedral de Barcelona, càrrec des del qual desplegà una notòria acció pastoral. Participà en la fundació i la direcció de les revistes La Paraula Cristiana (1925-36) i El Bon Pastor (1927-36). En la primera, hi escriví el millor dels seus assaigs, en forma d’articles llargs dirigits a un públic ampli, i també es feu càrrec de la línia editorial de la revista mitjançant els “pòrtics” de cada número. Els articles en El Bon Pastor tingueren com a finalitat incidir en la formació dels sacerdots catalans. També escriví en El Matí (1929-31), periòdic proper a les tesis d’Unió Democràtica de Catalunya i a l’òrgan oficiós de la Lliga Regionalista La Veu de Catalunya (1929-36). Aquesta presència als mitjans de comunicació, li suposà la consagració com a propagandista d’un pensament catòlic obert, un cop deslliurat de les influències més reaccionàries de la seva etapa de formació, respectuós amb la democràcia –si bé en tenia una concepció medieval i conservadora– i catalanista.
La preparació intel·lectual de Cardó, lligada a una ardent militància a favor de la llengua catalana, el portà a traduir tota l’obra de Sèneca per a la col·lecció “Escriptors Llatins”, de la Fundació Bernat Metge, publicada en 13 volums entre els anys 1924 i 1959, i la traducció en vers del llibre dels Salms (1948).
Durant la Segona República maldà per trobar vies d’encontre entre les anomenades “dues Espanyes”, però, precisament per això, el 1936, després de l’esclat de la guerra civil, s’hagué d’exiliar a Torí. De resultes de la pressió exercida pels seguidors de Mussolini, el 1938 fugí cap a Suïssa, fins que, gràcies a les gestions de Ramon Patxot, fixà la residència a la ciutat alemanya de Friburg. A l’exili promogué la creació, juntament amb Ramon Sugranyes de Franch, de la revista La Paraula Catalana, com a continuació de l’antiga La Paraula Cristiana, la qual volgué representar la posició d’aquells catòlics catalans que no s’identificaven ni amb un bàndol ni amb l’altre. A diferència de Sugranyes i d’altres catòlics espanyols i catalans expatriats, Cardó no participà, atès el seu escepticisme i la condició d’eclesiàstic, en els comitès per la pau civil i religiosa a Espanya que s’organitzaren a França, a instàncies del filòsof Jacques Maritain.
L’obra periodística i assagística de Cardó reflecteix la preocupació que tingué per la justícia social i per Catalunya, a la manera de la intel·lectualitat catòlica del moment, com ara l’italià Don Sturzo i el ja esmentat Maritain; i l’allunyament respecte de l’absolutisme nacionalcatòlic que defensava la majoria de l’Església espanyola. La posició que mantingué durant la guerra civil se sostenia en la idea que aquell conflicte, a més d’estar condicionat per una disputa ideològica internacional, tenia poc a veure amb Catalunya, ja que les dues posicions en lluita no responien a la manera de ser dels catalans. Amb correspondència amb el Partito Popolare italià, defensà l’ideal de crear una societat democràtica, regida per les directrius de la doctrina social de l’Església exposada en la Rerum novarum de Lleó XIII o l’encíclica Quadragessimo anno de Pius XI, per fer front als totalitarismes de dreta o d’esquerra. Al mateix temps, enarborà, ateses les circumstàncies de Catalunya, la bandera del patriotisme i del nacionalisme.
Per a entendre el pensament social i polític de Cardó cal recórrer a l’obra Histoire spirituelle des Espagnes, que fou publicada per primera vegada en vida de l’autor, a França, l’any 1946. Un cop traduït al català, aquest llibre esdevingué Les dues tradicions (1977), al qual s’incorporà un nou capítol, el 15è, que no apareixia en l’edició francesa, amb el títol “Meditació catalana”. Però tant a la versió francesa com a la catalana, hi mancà un capítol, el 7è o el 8è, segons quina de les dues versions se segueixi, que per voluntat expressa de Cardó havia de restar inèdit –per això el guardà en un sobre lacrat–, fins l’any 1990, moment en el qual considerava que la publicació d’aquella part del text original ja no afectaria ningú directament. Aquest capítol fou finalment publicat amb el títol El gran refús (1994).
Les dues tradicions consta de dues parts: una primera de caràcter històric, per bé que molt ideologitzada, en la qual es fa un repàs als condicionants que portaren a la conflagració civil del 1936; es corresponsabilitza alguns sectors de l’Església en l’esclat de la guerra; es mostra la il·licitud de l’alçament militar i s’intenta defensar la posició del cardenal Vidal i Barraquer i de l’Església catalana que, com ell, no se sumaren al bàndol nacional. La segona part del llibre analitza els conceptes d’estat, nacionalitat i nació, i defensa la constitució d’estats plurinacionals on puguin coexistir territoris i cultures diferents. L’objectiu fou formular un nacionalisme català de base cultural i lingüística, per bé que inspirat en el cristianisme, dins d’una Espanya unida. El capítol “Meditació catalana”, que correspon a un text ciclostilat amb data de l’any 1953, és un replantejament crític de la teoria política exposada en la segona part del llibre, ja que Cardó hi reflexionà, primer, sobre les causes de la feblesa nacional catalana i els successius fracassos, per després passar a precisar el concepte de nacionalitat sobre uns principis polítics basats en l’ontologia agustiniana i tomista, i en el recurs al principi de subsidiarietat. Per acabar, plantejà la necessitat d’una estratègia unitària per a aconseguir revifar Catalunya. El tema central del capítol inèdit, “El gran refús”, és una anàlisi del refús de l’Església espanyola a qualsevol altra opció que no fos atiar l’estratègia de no-col·laboració amb el poder polític i d’enfrontament constant fins a provocar una convulsió social. És a dir que Cardó assenyala l’Església com un dels actors de la conspiració que portà a la guerra civil, al costat dels responsables directes, els militars, sense descarregar de culpa l’extremisme protagonitzat per les forces obreres i republicanes.
Cardó retornà a Barcelona el 1954, per consumir-hi els darrers quatre anys de la seva vida al marge, ja, de la vida pública i dedicat a la tasca de traductor.
Lectures
- CARRASCO, S.: El Dr. Cardó i la qüestió social, Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, 1985.
- GIRÓ, J.: El pensament polític de Carles Cardó i Jacques Maritain, IEC, Barcelona 1995.
- — El catalanisme del Dr. Carles Cardó, Cossetània, Valls 2001.
- PIÑOL, J.: El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència. 1926-1966, Edicions 62, Barcelona 1993.
- RAGUER, H.: La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española (1936-1939), Península, Barcelona 2001.