Desenvolupament enciclopèdic
L’obra ressegueix la història de Catalunya i de la Corona d’Aragó des dels temps dels gots fins al regnat de Joan II, tot i que hi ha algunes referències a l’edat antiga, i també al regnat de Ferran II. L’elecció del mot Espanya s’ha d’entendre en el context humanista, que pretenia emmirallar-se en l’ideal de la Hispània romana, i també en el debat per l’hegemonia peninsular entre les corones de Castella i de Catalunya-Aragó, que tingué un important vessant intel·lectual. La redacció s’inicià el 3 de febrer de 1495, amb la instigació i l’assessorament de Jeroni Pau, cosí de l’autor. A la mort d’aquest (1497), ja eren redactats els capítols corresponents al període got i als primers comtes reis, fins a Pere III. La redacció de la resta de l’obra s’allargà fins al 26 de març de 1513. Posteriorment, Carbonell hi afegí encara diversos documents, a mode d’apèndixs. L’edició del 1547, realitzada per l’impressor Carles Amorós, conté un gran nombre d’errors.
L’obra de Carbonell s’inicia amb una crítica demolidora als mites medievals de la fundació peninsular (generats al s. xiii per l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada, sobre un doble cicle bíblic –Túbal, net de Noè– i mitològic –Hèrcules–), i als mites de la fundació dels comtats (en particular la llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons, que havia assolit el seu màxim desenvolupament en les Històries e conquestes... de Pere Tomic, impreses el 1495). La crítica als relats mítics es fonamentà en observacions arqueològiques, citacions d’autors clàssics i humanistes i arguments filològics.
La segona part de l’obra ressegueix la història dels gots, des dels seus orígens fins a l’ocupació àrab de la Península. En aquest apartat, Carbonell traduí i interpolà la Crónica abreviada de Diego de Valera (impresa el 1482). A la tercera part, l’autor relata la història dels reis de Navarra i dels reis d’Aragó fins a la unió amb el comtat de Barcelona. En aquesta part de l’obra, Carbonell utilitzà com a document de base la Crònica general de Pere III (vg. Crònica dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona), també coneguda amb el nom de Crònica de Sant Joan de la Penya. La quarta part explica la història dels comtes de Barcelona fins a la unió dinàstica. La font més utilitzada continua essent la Crònica general. Tanmateix, l’autor enriquí el text amb la utilització de diversos documents de l’Arxiu Reial de Barcelona. També publicà la llegenda del Bon Comte de Barcelona i l’Emperadriu d’Alemanya, en la seva versió més circumstanciada. La cinquena part s’inicia amb la unió d’Aragó i Catalunya i s’estén fins al regnat de Pere III. Es caracteritza per l’ampliació de les fonts utilitzades, que inclouen altres cròniques, com el Flos Mundi o l’anomenada Crònica menorquina. Destaca el retrat elogiós de Jaume I, que tindrà una clara continuïtat en la historiografia valenciana del s. xvi. A la sisena part, Carbonell transcriví la Crònica personal de Pere III, en el que en constitueix la primera edició moderna. L’acompanyà d’un pròleg i un epíleg, on utilitzà abundant documentació d’arxiu. La setena i darrera part, fins a Joan II, és la més circumstanciada, i la que utilitza un major nombre de fonts i relats cronístics. Són especialment interessants les descripcions de la coronació del rei Martí, dels conflictes urbans a Barcelona i, sobretot, de la guerra civil i del convuls regnat de Joan II. Tanmateix, el passatge més renovador i amb més interès literari és el retrat d’Alfons el Magnànim, a qui presenta com a prototipus de monarca humanista i com a propulsor dels studia humanitatis a la Corona d’Aragó. Carbonell utilitzà, en aquest sentit, les biografies d’Antonio Beccadelli el Panormita (de la qual traduí un llarg passatge) i de Bartolomeo Facio. A mode d’apèndixs, l’autor reproduí diverses proposicions reials a la Cort general, de gran valor retòric, i l’epístola que ell mateix envià a Bartomeu de Verí, membre del Consell d’Aragó, amb motiu de l’atemptat frustrat contra Ferran II (1492), del qual Carbonell fou testimoni ocular.
Les Cròniques d’Espanya tingueren una gran repercussió en la historiografia dels s. XVI i XVII, si bé la majoria d’autors blasmaren Carbonell per la seva oposició als mites fundacionals. La vindicació d’aquest autor s’inicià durant la Il·lustració, amb Gregori Maians, i assolí el seu punt culminant amb l’escola positivista. Així, Manuel de Bofarull i de Sartorio, que publicà diverses obres de Carbonell, en destacà els aspectes més moderns, com la utilització de documents d’arxiu. El 1997 Agustí Alcoberro en feu l’edició crítica.
Lectures
- ALCOBERRO, A.: “Les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell: algunes claus per a la seva lectura”, Recerques, 40, 2000, p. 79-98.
- BOFARULL I DE SARTORIO, M. DE: Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell, Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, 2 vol., Barcelona 1864-65.