El dietari es coneix amb aquest nom d’ençà de la seva primera edició contemporània, publicada a València el 1932 per Acció Bibliogràfica Valenciana, a cura de l’erudit Josep Sanchis i Sivera. Tanmateix, el manuscrit més antic que se n’ha conservat, i que actualment es custodia a l’Arxiu del Reial Seminari de Corpus Christi de València (ms. V/24), el presenta com el Libre de les Cròniques d’Espanya e dels actes e fets del temps present en intitular-lo així a l’inici de la “Taula”, i de forma semblant fou enregistrat per bibliògrafs com Ximeno, tot seguint el que es pot llegir a la primera pàgina del manuscrit. No obstant això, quan al segle XVIII es feren diferents còpies del text, es preferí anomenar-lo Dietari, i és així com ha estat conegut arreu. Aquestes diferències de criteri a l’hora d’escollir el títol per a un mateix text, no fan altra cosa que revelar un dels trets més remarcables de l’obra: la concurrència d’aspectes propis de la crònica universal amb els propis d’un dietari.
Pel que fa als trets cronístics de l’obra del capellà del rei Alfons IV, venen configurats per dos grans grups de notícies. En primer lloc, cal situar els reculls i refoses d’altres textos relators d’una història remotíssima, és a dir, des de la creació d’Adam a la conquesta de València per Jaume I, passant per Roma, Carlemany, l’origen de Catalunya, etc. Aquesta intenció de compilar una història universal, estava ben d’acord amb els corrents propis del segle XV, tot i que els textos es troben més a prop dels vells cronicons i annals (que, sense cap dubte, el seu autor coneixia). De fet, alguna de les parts no és altra cosa que la còpia de textos més antics. En segon lloc, les parts de l’obra intenten continuar les tendències d’allò que fou la historiografia tradicional catalana de la Corona d’Aragó, ben delimitada pels diferents regnats que tracta i amb clares característiques àuliques, o bé directament “escrita” per reis, i que té els seus màxims exponents en les conegudíssimes quatre grans cròniques.
L’obra abasta, en intervals variables, un període que va aproximadament del 1455 (en què hauria començat l’elaboració) fins el 1478, bé que en els primers dietaris s’hi inclouen fets molt anteriors a aquella data. En les parts primera i tercera mostra tenir relació amb el Cronicó Valencià d’El Escorial i amb els Annals Valencians, que acaben el 1455.
El text de Miralles aporta notícies i anècdotes pròximes al món quotidià de l’autor: s’hi poden trobar interessants detalls de la vida diària de la València del segle XV, sobretot en la darrera part de l’obra, de manera que es configura, doncs, un veritable aplec d’esdeveniments gairebé sempre considerats extraordinaris als ulls dels contemporanis. Tanmateix, l’autor no reeixí massa en cap dels dos –o tres– vessants de la seva obra: com a compilador d’una història universal, acceptà sense crítica tota mena de notícies; com a redactor d’una crònica règia li mancà la capacitat globalitzadora i no assolí el traçat d’un pla general per als seus escrits i, finalment, com a dietarista, les notícies que aportà de vegades són tan esquemàtiques que no passen d’un simple enunciat. Malgrat tot, l’obra del capellà del Magnànim ofereix altres atractius –com ara la constatació de certs fets, les descripcions brillants d’alguns esdeveniments als qual assistí i, fins i tot, la ingenuïtat a l’hora de valorar-ne d’altres– que la converteixen en una de les més importants de la historiografia valenciana del segle XV.
Aquest text sempre s’havia considerat anònim, i solament canvià aquesta creença amb l’edició de Sanchis i Sivera, el qual aconseguí dilucidar, de manera si més no prou convincent, la paternitat de l’obra. És així com, des de la seva edició, hom ha atribuït a Melcior Miralles la redacció del text.
Respecte al contingut de l’obra, es pot dividir en sis parts. En la primera, que s’ajusta al ja esmentat títol de Libre de les canòniques d’Espanya..., es constata la refosa de textos de la historiografia tradicional medieval. També s’hi pot advertir la intenció d’universalitat a què s’ha fet referència; s’hi esmenten Jafet, els romans, els gots, Carlemany, els reis d’Astúries, els d’Aragó i els comtes de Barcelona, des d’on s’enllaça, ben intencionadament, amb els Trastàmara. En aquesta primera part, també s’hi troben unes lloances a les tres ciutats més importants de la Corona d’Aragó (Saragossa, Barcelona i València), les quals són equiparades a Roma i Troia.
La segona part és, encara, més miscel·lània que la primera, i juntament amb una llista dels papes fins a Calixt III, Alfons de Borja, hi ha notícies referides sobretot a la catedral de València que, sense cap dubte, Miralles transcriví d’altres textos més antics. Aquesta part és, potser, la menys reeixida.
A la tercera, després d’un breu repàs a la història universal on es repeteixen moltes dades ja esmentades en la primera, s’inclou altra vegada una breu revisió dels reis de Catalunya-Aragó que tornen a enllaçar amb Ferran d’Antequera, i el seu fill Alfons, amb qui realment s’inicia un nou estil dins el conjunt del Dietari. A partir d’ací, el text es fa més interessant, ja que les descripcions dels esdeveniments van fent-se més minucioses i sentides; de vegades, fins i tot són plenes de detalls dignes dels millors historiògrafs de la tradició catalana. Són ben destacables els episodis de la conquesta d’Ischia, la presó del rei a Milà i, sobretot, la seva entrada triomfal a Nàpols, o la coronació de l’emperador i l’emperadriu a Roma i la seva estada al costat del Magnànim, amb esplèndides descripcions de festes i esplais que reflecteixen perfectament el modus vivendi dels ociosos senyors de les corts del segle XV.
La quarta part és, per contra, allò que més s’assembla a un dietari i ve configurada per un elenc de notícies molt útils per a conèixer aspectes ben diversos de la vida durant el segle XV a València.
En la cinquena part hi ha una interessant relació dels esdeveniments de la guerra que mantingueren Joan II i el seu fill i hereu Carles de Viana. És, juntament amb la part que s’ocupa d’Alfons el Magnànim, una de les més aconseguides de l’obra.
La sisena se centra fonamentalment en la descripció de la guerra dels Remences al Principat de Catalunya. Aquesta part, al contrari de l’anterior, no sembla que despertés tant l’atenció del seu autor: ben aviat comencen a introduir-s’hi notícies alienes a l’esmentat assumpte i, a més, és ben palesa la poca simpatia que li inspira la causa dels catalans.
En la setena i darrera part, hi ha un conjunt ben atractiu de notícies d’interès merament local que, contràriament a d’altres anotacions de caràcter dietarístic, assoleixen una certa maduresa en la redacció. Sembla, fins i tot, com si fossin escrites per una altra mà. Presenten, també, més cohesió narrativa. Hi apareixen informacions sobre un període de pluges prolongades que causà grans danys en el Regne de València i en d’altres llocs, dona notícia de l’activitat del predicador i visionari Agustí Ferrandis o para esment en les últimes manifestacions del problema dinàstic amb Jaume d’Aragó.
L’Institut d’Estudis Catalans n’encomanà l’edició, publicada a despeses de la Fundació Rabell i Cibils, a J.Sanchis i Sivera i F.Martorell i Trabal, el darrer dels quals l’anotà abundantment; hom en tirà nombrosos plecs. Interrompuda, però, la impressió, J.Sanchis i Sivera edità la totalitat de l’obra el 1932. També destaquen tres edicions posteriors: a cura de V.J. Escartí (1988), i a cura de M.D. Cabanes Pecourt (1991) i l’edició facsímil del manuscrit i de l’edició de J. Sanchis, València (2001).