Vida i obra
Membre d’una família propietària rural de Bigues, era germà de l’advocat i polític Marià Maspons i Labrós (1840 – 1885) i de la també folklorista Pilar Maspons i Labrós (1841 – 1907). El 1862 es llicencià en dret a Barcelona i el 1864 es doctorà en dret civil i canònic. Exercí d’advocat fins el 1879, any en què guanyà oposicions notarials a Barcelona. Fou soci fundador de l’Associació General per a la Reforma Penitenciària (1880) i vocal de la Comissió de Codificació del Dret Civil Català, i el 1897 fou nomenat degà del Col·legi Notarial. La seva tasca cultural fou considerable; col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com el Calendari Català, La Renaixença, Lo Gai Saber o el BRABLB, i presidí els Jocs Florals de Barcelona (1897) i la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Escriví obres de caràcter jurídic, com La caza: derechos y deberes del propietario y cazador (1867), que conté dades històriques sobre aquesta pràctica, conreà la poesia (alguns poemes aparegueren en el Calendari Català el 1868 i el 1871) i publicà altres obres de caràcter literari, entre les quals cal destacar Semprevives (1885).
Amant de l’excursionisme, que considerava una branca del catalanisme, contribuí a fundar el Centre Excursionista de Catalunya, institució que presidí entre el 1892 i el 1896; abans havia presidit l’Associació d’Excursions Catalana del 1883 al 1891. Recollí les seves excursions en nombrosos relats, entre d’altres, De Mollet a Bigas (1883) i Una ascenció al Canigó (1890). Tanmateix, destacà especialment com a folklorista, camp en què realitzà una tasca fonamental de recopilació de les tradicions i la cultura popular de Catalunya i obtingué un gran reconeixement tant en l’àmbit local com internacional. Les seves principals obres sobre aquesta temàtica són Jocs de la infància (1874), on recull –i també explica profusament– els jocs propis dels infants segons les diferents edats, el conjunt format pels tres volums de Lo Rondallayre (1871-74) i Cuentos populars catalans (1885), un centenar de narracions populars amb un estudi sobre el seu valor i la seva significació en què les compara amb altres d’estrangeres, cercant la unitat que hi pugui haver entre elles. L’autor considerava la cultura popular com una manera de comprendre el món connectada amb els antics mites, cosa que reflecteix en les seves obres. El seu estudi, però, no se centrà només en Catalunya, sinó que traduí llegendes de tot Europa i publicà nombrosos treballs de cultura popular de països com Àustria (Qüentos populars vienesos,1878), Itàlia (Literatura popular italiana, 1881) i Israel (Un cant popular hebreu, 1881).
Tanmateix l’interès de la figura de F. Maspons no rau només en els seus treballs sobre folklore. Cal destacar-ne també nombrosos estudis històrics; el 1885 recuperà l’obra de l’historiador barceloní del s. XVII Esteve Gilabert Bruniquer, Relació sumaria de l’antiga fundació y cristianisme de la ciutat de Barcelona, publicada amb un pròleg escrit per ell mateix. De les seves excursions sortiren llibres en què recollí la història de les comarques visitades, entre els quals es pot destacar Excursió colectiva a la Conca baixa del Noya (1886) i Recuerdos históricos de Molins de Rey (1895).
Altres obres interessants d’aquest autor en el camp historiogràfic són De la forma de govern de la ciutat de Barcelona (1869), Las Corts Catalanas (1871-72), Del gremi de botiguers de telas y mercers de Girona (1872), Lo Vallès (1881) i el seu darrer llibre publicat, Un bandolero feudal (1901), obra en què estudia la figura de Pere Huguet, del s. XIII, natural de Bigues.
Lectures
- MASPONS I CAMARASA, J.: “En Francisco de Sales Maspons y Labrós”, separata del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 86, L’Avenç, Barcelona 1902.
- MESTRES, A.: “Maspons i Labrós (1840-1901). El notari d’una tradició moribunda”, Afers. Fulls de recerca i pensament, 39, 2001, p. 479-491.