Vida i obra
De família humil, quedà orfe de petit. Estudià humanitats a Castelló, i inicià els estudis de filosofia, dret i teologia a la Universitat de València gràcies a una beca dotada pel gremi de paraires, del qual havia format part el seu pare. Es doctorà a la Universitat jesuítica de Gandia.Continuà la seva formació a la Universitat de Salamanca (1733), on estudià dret i s’interessà per les humanitats, particularment per les llengües clàssiques. A Salamanca, començà una erudita relació epistolar amb Gregori Maians, aleshores bibliotecari reial, que es mantingué viva fins a la mort de Maians, el 1781. Aquesta correspondència fou publicada per Antonio Mestre el 1977(Epistolario VI. Mayans y Pérez Bayer). Fallit un primer intent d’ingressar en el Col·legi Trilingüe de Salamanca, exercí de secretari de lletres, visites pastorals i preceptor de patges d’Andreu Mayoral, arquebisbe de València (1738). Amb el patrocini de Mayoral, aconseguí la càtedra d’hebreu, primer a la UV (1745) i després a la Universitat de Salamanca (1746), destí promocional per a les seves ambicions politicointel·lectuals. La seva candidatura a la universitat salmantina fou també afavorida pels jesuïtes, sobretot pel confessor del rei –A. Le Fevre– i el preceptor dels infants reials –A. Xavier Panel–. L’estada de Pérez i Baier a Salamanca fou marcada pels continus enfrontaments i plets amb el claustre de la universitat, que han estat estudiats pel seu millor biògraf, Leopoldo Juan García.
La seva vinculació als ambients jesuítics de la cort li permeté de ser nomenat, el 1749, membre d’una comissió d’estudiosos dirigida per Andreu-Marc Burriel, encarregada d’investigar els arxius eclesiàstics espanyols. L’objectiu d’aquesta empresa era trobar documents regalistes que afavorissin les pretensions de la Monarquia davant les negociacions del nou concordat que es preparava amb la Santa Seu. De resultes d’aquest treball, el rei premià Pérez i Baier amb una canongia a la catedral de Barcelona (1752) i una pensió de 600 ducats.
A Catalunya, entrà en relació amb el cercle cerverí de Josep Finestres. Gràcies als seus contactes a la cort, el 1754 aconseguí una beca per a anar a Itàlia amb la finalitat de buscar documents en arxius i biblioteques, adquirir antiguitats i millorar el seu coneixement en llengües orientals. Arran de la caiguda del marquès de l’Ensenada i l’ascens de Ricardo Wall, el 1756, maniobrà amb habilitat i reivindicà el seu nom defensant la cultura espanyola, força menyspreada a la Itàlia d’aquells anys, amb la publicació de Damasus et Laurentius hispanis asserti et vindicati (Roma 1756). Aquesta obra de caràcter històric complagué molt el nou govern espanyol, que el nomenà visitador del Col·legi Espanyol de Sant Climent de Bolonya. A Roma entrà en contacte amb Manuel de Roda, i a Nàpols s’apropà al futur Carles III d’Espanya.
Quan tornà a Espanya, el 1761, fou tractat amb generositat: canonge a la catedral de Toledo i encarregat de redactar un catàleg dels manuscrits hebreus i llatins d’El Escorial. Amb l’arribada al poder de Carles III i amb el nomenament de Roda com a secretari de Gràcia i Justícia, obtingué el favor de la cort: fou nomenat preceptor dels infants reials (1767), canonge ardiaca de València i bibliotecari major de la Real Biblioteca (1783). Els darrers anys de la seva vida els passà a València.
Gràcies a la seva influència a la cort, fou un gran protector dels il·lustrats valencians: Raimon Magí, Manuel Montfort, Joan Baptista Muñoz, Antoni Josep Cavanilles, Francesc Cerdà i Rico i, sobretot, el famós rector de la UV Vicent Blasco.
Una de les iniciatives culturals més importants de Pérez i Baier, que s’inscriví dins la política il·lustrada del govern de Carles III, fou el projecte de reforma dels col·legis majors. A través del memorial Por la libertad de la literatura española posà de manifest la decadència dels col·legis majors i l’endogàmia que exercia la casta col·legial en molts àmbits de l’administració i de la docència. Una primera versió d’aquest text es presentà al rei el 1770, però no quedà manuscrit fins el 1990, any en què Antonio Mestre l’edità. També ha estat recentment publicat el Diario histórico de los seis colegios mayores de Salamanca, Valladolid y Alcalá (2002), on Pérez i Baier seguí la mateixa línia que en el memorial. Una altra iniciativa típicament il·lustrada foren els seus Viajes literarios (1782-83, publicats el 1998), fruit del seu itinerari cultural per les terres de València, Múrcia, Andalusia i Portugal. L’objectiu que l’animà fou enregistrar les antiguitats, particularment monedes i inscripcions, necessàries per a preparar la continuació de De Nummis Hebraeo-Samaritanis (1781), la seva obra fonamental com a hebraista.
La seva activitat com a antiquari i com a historiador fou molt admirada en el seu temps. Malgrat el seu compromís amb la crítica històrica pròpia de la Il·lustració, la seva activitat política l’apartà sovint d’aquesta metodologia. D’una banda, impulsà la reedició de la Bibliotheca Hispana de Nicolás Antonio, anotada i enriquida amb un pròleg (1788); de l’altra, en el Damasus et Laurentius... reivindicà l’origen espanyol de sant Damas i sant Llorenç, movent-se en el nacionalisme apologètic que tant agradava als governants del s. XVIII.
Lectures
- CATALÁ SANZ, J.A.: “Pérez Bayer después del viaje a Italia”, Estudis. Revista d’Història Moderna, 27, 2001, p. 229-245.
- JUAN GARCÍA, L.: Pérez Bayer y Salamanca: datos para la bio-bibliografía del hebraísta valenciano, Salamanca 1918.