Vida i obra
Utilitzà els pseudònims de Plácido Veranio, A. Amis, Evangelus Cosmopolitanus i Jerónimo Grayas. Després d’aprendre les primeres lletres a Oliva es traslladà a Barcelona, acompanyant la seva família, que, pel fet de ser austriacista, seguí l’arxiduc Carles després de la batalla d’Almansa. Estudià llatí al Col·legi de Cordelles, regit pels jesuïtes, on adquirí un extraordinari coneixement dels clàssics i tingué per companys els germans Finestres. Acabada la guerra, continuà els estudis de filosofia i dret a la Universitat de València, que patia una aguda crisi com a conseqüència del decret de Nova Planta i l’anul·lació del Patronat de la ciutat sobre l’Estudi General. A partir de l’any 1719 prosseguí els estudis de dret a Salamanca, on tingué com a professor José Borrull, alguns anys després fiscal del Consell d’Índies. Des d’aquesta darrera ciutat inicià la correspondència literària, evidentment en llatí, amb Manuel Martí, el famós degà d’Alacant. Maians pogué observar les deficiències docents que hi havia a la cèlebre universitat i, sobretot, l’absolut domini dels col·legis majors. Com a conseqüència, malgrat la fama que adquirí com a llatinista, no volgué optar a la docència, sinó que aconseguí el grau de doctor a València i guanyà la càtedra de codi a l’Estudi General (1723). Els seus primers treballs se centraren en la matèria de la seva docència: Ad quinque iurisconsultorum fragmenta commentarii (1723) i Disputationum Iuris libri I (1726). Però, des del primer moment, també escriví obres sobre temes biogràfics (Vida de san Gil, abad, 1724,i Vida de san Il(d)efonso, 1726) i literaris (Oración en alabanza de las eloquentísimas obras de don Diego Saavedra Fajardo, 1725). Les dues biografies són molt fluixes com a obres històriques i reberen la més dura crítica de Manuel Martí. En canvi, les dues Oraciones literàries suposen el primer atac crític contra el Barroc decadent, amb la censura dels autors del s. XVII –llevat dels grans creadors, com Góngora i Gracián– i l’elogi dels escriptors del XVI, de Garcilaso a Cervantes.
A València, on residí durant deu anys com a catedràtic, la seva vida acadèmica no fou gens fàcil. Les primeres divergències sorgiren el 1726 perquè un deixeble, en unes conclusions sobre un text d’Averani, emprà unes citacions de Descartes. Tot i que el rector obligà a repetir l’acte, amb l’assistència dels professors que havien menystingut el professor i l’alumne, els desacords foren evidents i no tardaren a fer-se públics. Amb motiu de la devolució del Patronat de la ciutat, propiciat pels jesuïtes, l’Ajuntament acordà amb la Companyia la creació d’unes aules de llatinitat que serien ocupades per l’orde. Amb aquest fet, l’ensenyament del llatí se separava de la universitat. Com que aquest acord, conegut com a Concòrdia, anava en contra de les Constitucions, Maians s’hi oposà, malgrat la seva amistat amb els pares de la Companyia, i ajudà el rector (Ortí Figuerola) i el paborde Ferrer en la campanya contra l’aplicació de la Concòrdia. Aquesta actitud provocà la ruptura amb els jesuïtes i ben aviat se’n notaren les conseqüències. L’any 1730, en quedar vacant la pabordia de lleis, Maians hi oposità, creient que tenia mèrits suficients. Però, tot i el suport de nombrosos personatges (l’arquebisbe Orbe, governador del Consell de Castella, Feijoo, Martí...), la pabordia fou concedida a Arbuixec, que s’havia oposat a la devolució del dret foral privat que Felip V havia promès retornar l’any 1720. Fos per raons polítiques o acadèmiques, la humiliació rebuda feu que Maians pensés a abandonar València. Aquest mateix any passaren per la ciutat dos estrangers gràcies als quals l’erudit connectà amb Europa: l’editor de Lió Roque Deville i el bibliòfil alemany baró Schönberg. En principi, Maians pensà aprofitar la correspondència amb Deville per a publicar tant les seves pròpies obres com les dels grans autors hispans. El primer títol imprès a Lió fou les Cartas de don Nicolás Antonio, y de don Antonio de Solís (1733), però Maians en quedà molt descontent a causa dels errors tipogràfics. Aquesta circumstància, juntament amb el retard de l’edició del Tractatus academici de Puga i Feijoo (1735), que volia dedicar al cardenal Hércules Fleury, feu que l’erudit desconfiés de l’impressor francès, i els ambiciosos projectes quedaren paralitzats. En canvi, Schönberg el posà en contacte amb l’impressor holandès Pierre D’Hondt, que edità la Historia latina del P. Mariana, amb la continuació del trinitari valencià Minyana (1733). Així mateix, Schönberg propicià l’intercanvi epistolar de Maians amb Mencken, el director de la famosa revista Acta eruditorum de Leipzig. En el context d’aquesta correspondència amb Mencken aparegué el seu article “Nova literaria ex Hispania”, inclòs en l’Acta eruditorum (1731). L’article constituïa una ressenya dels darrers llibres apareguts a Espanya i, tot i que era molt dur amb molts autors (Feijoo o el Diccionario de la Real Academia Española), fou una de les primeres manifestacions de la cultura espanyola a l’Alemanya del s. XVIII.
Però la seva idea d’abandonar València continuava viva. Per això publicà Epistolarum libri sex (1732), dedicat al cardenal Fleury, i El orador cristiano (1733), que dedicà al confessor de Felip V. A més, exposà el seu desig al cardenal Álvaro Cienfuegos, jesuïta austriacista exiliat a Roma, sol·licitant ajut per a aconseguir una plaça en una de les reials biblioteques de París, Viena o Madrid. Cienfuegos només li pogué aconseguir, per mitjà del confessor de Felip V (el jesuïta G. Clarke), una plaça a Madrid, i Maians fou nomenat bibliotecari reial (1733). La seva vida a la cort fou molt activa: descobrí els manuscrits de Nicolás Antonio i les obres inèdites de Mondéjar, polemitzà amb membres de la RAE, manifestà les seves discrepàncies amb els grups literaris de la cort i acabà abandonant la Reial Biblioteca i retirant-se a la seva casa d’Oliva l’any 1739. En principi, volgué guanyar-se el favor dels governants. Se li havia promès el càrrec de secretari de cartes llatines, nomenament que mai no arribà, perquè, si bé gaudia del favor de Clarke, del marquès de Villena (que volgué infructuosament que acceptés ingressar en la RAE) i del ministre de Justícia, marquès de la Compuesta, mai no aconseguí la bona acollida del secretari d’Estat, José Patiño. Maians, que ho sabia, intentà guanyar-se la voluntat del poderós ministre i li dedicà les seves Cartas morales (1734), on proposava un pla de reforma cultural. Es tractava d’un projecte global, des de la gramàtica a la teologia, passant per la lògica i la filosofia moral, la jurisprudència, la medicina i la història, matèria que hi ocupava un lloc preferent. Maians exigia dos punts fonamentals: editar els documents bàsics (civils i eclesiàstics) per a poder escriure una història rigorosa, i elaborar-la amb sentit crític seguint el model dels grans autors. El projecte anava unit al nomenament de cronista d’Índies, que havia quedat vacant per la mort de Luis de Salazar. El projecte només rebé el silenci administratiu, i Maians no fou nomenat cronista d’Índies. Malgrat això, continuà treballant, i el 1737 publicà dues obres importants: Vida de Miguel de Cervantes i Orígenes de la lengua española. La primera li fou encarregada per l’ambaixador anglès Benjamín Keene i, amb aquest motiu, l’erudit polemitzà durament amb Agustín Montiano i Blas Antonio Nasarre, que havien publicat i elogiat calorosament el Quijote de F. de Avellaneda, amb menyspreu explícit del de Cervantes. La polèmica era clara, tot i que mai no esmentà els dos grans personatges, ambdós acadèmics –Nasarre era el seu superior a la Reial Biblioteca–. Maians aprofità l’ocasió per a censurar els grups intel·lectuals de la cort, acusant-los d’afrancesats, i feu una abrandada defensa de la independència de l’intel·lectual. Resultava difícil rebatre els arguments exposats i ningú no hi respongué. Però les circumstàncies canviaren alguns mesos després, quan l’autor abordava els Orígenes de la lengua española. Si bé tots els historiadors de la llengua castellana (Lapesa o Tovar) assenyalen la gran aportació que suposa l’obra, els Orígenes patiren la més dura crítica dels grups literaris de la cort, crítica que quedà palesa en el Diario de los literatos de España. La revista, fundada i dirigida per Martínez Salafranca, amb la col·laboració directa de Leopoldo Puig i Francisco X. Huerta y Vega, comptava amb el suport de Nasarre i del confessor de Felip V. La crítica, independentment del seu valor, fou molt dura i Maians contestà amb Conversación sobre el Diario de los Literatos de España (1737), sota el pseudònim de Plácido Veranio. Però els dietaristes no acceptaren la rèplica i en el número següent del Diario publicaren l’article aparegut en Acta eruditorum i, aprofitant la crítica a Feijoo i al Diccionario de la Lengua, acusaren l’erudit d’antiespanyol per haver censurat autors i institucions espanyols a l’estranger. Fou una acusació que pesà sobre el valencià com una llosa, perquè sempre que es tractava d’un tema polèmic, o d’un possible ascens i premi a la seva activitat cultural, s’evidenciava el caràcter enemic de les glòries d’Espanya (vg. historiografia de la Il·lustració).
Una altra circumstància dificultà la seva situació a la cort. El 1738 aparegué a Madrid Espanya primitiva, obra del dietarista Huerta y Vega. El fet curiós fou que un dels membres de la recentment fundada Real Academia de la Historia, que també ho era de la RAE, basés les seves dades i interpretació en un fals cronicó, i que aconseguís el suport de les dues reials acadèmies. Un membre del Consell de Castella (González de Barcia) descobrí l’engany i aconseguí que el Consell encarregués la censura al P. Sarmiento i a Maians. Aquest, que coneixia el manuscrit fingit (redactat per José de Pellicer) que es conservava a la Real Biblioteca, elaborà un examen demolidor. Basat en la crítica externa i en l’anàlisi interna del document, en demostrà la ficció, i acusà les dues entitats de protegir la difusió d’un fals cronicó. Però el Consell cedí a la pressió de les dues potents institucions i permeté el curs de l’Espanya primitiva. Fou el fracàs a la cort dels projectes reformistes de Maians. L’erudit abandonà Madrid a l’agost del 1739 i es retirà a la seva casa d’Oliva. El perill d’aquesta circumstància era l’aïllament, que resolgué amb una abundant correspondència amb erudits espanyols i estrangers. En el camp de l’activitat històrica, aviat intentà de realitzar a València el que li havien impedit dur a terme a Madrid. Per això fundà l’Acadèmia Valenciana (1742), amb l’objectiu de recollir mitjans econòmics i publicar les fonts documentals que poguessin aclarir la història, però dins el més exigent mètode crític. En conseqüència, fou nomenat censor i oferí els seus manuscrits (Nicolás Antonio o Mondéjar) per posar de manifest la manera d’escriure amb rigor, si bé el projecte era molt ambiciós: un estudi de la flora, de les monedes, de les inscripcions... El treball hauria pogut donar fruits intel·lectuals importants en el camp de la història. Però, seguint una idea que perseguia feia temps, aprofità l’oferiment de l’impressor Antonio Bordazar i preparà la Censura de historias fabulosas de Nicolás Antonio, que aparegué al final del 1742, amb una Vida de Nicolás Antonio que, redactada pel mateix Maians, precedia el text. L’obra de Nicolás i la llarga introducció de Maians provocaren un gran aldarull. En especial, la crítica de les làmines de Granada, fingides al final del s. XVI, suscità la protesta dels canònics del Sacromonte, guardians de les restes dels suposats màrtirs. Com a conseqüència, delataren davant el Sant Ofici la Censura i l’editor, però la Inquisició rebutjà la delació: no es tractava d’assumptes de fe i, per tant, podia discutir-se lliurement. Aleshores, els canònics del Sacromonte recorregueren al Consell de Castella i, amb el suport d’alguns consellers i del seu governador (el cardenal Gaspar Molina), decretaren l’embargament de la Censura, de les galerades d’Obras cronológicas de Mondéjar, que preparava l’Acadèmia Valenciana, i de tots els manuscrits que posseïa Maians. A banda de les polèmiques que originà el decret d’embargament, entre els partidaris d’una història crítica i els qui preferien la defensa radical de les falses tradicions, l’Acadèmia Valenciana sofrí un cop mortal que mai no superà. Els acadèmics s’acovardiren, s’inclinaren per acceptar i defensar la posició governamental i abandonaren el fundador (excepte els amics fidels), de manera que els grans projectes quedaren pendents. Maians lluità amb valentia, a Madrid trobà el suport de personalitats (González de Barcia i José Borrull) i acabà obtenint la devolució de la Censura, de les galerades i dels seus propis manuscrits. Al final, en el darrer intent per esmenar les conseqüències de la persecució, aconseguí que el mateix cardenal Molina acceptés la dedicatòria al rei de les Obras cronológicas de Mondéjar, que publicà l’Acadèmia Valenciana el 1744. En aquest cas, cal remarcar la Prefación, que redactà Maians, ja que és la millor exposició del seu pensament historiogràfic; s’hi repeteixen els dos punts bàsics en què basa el seu plantejament reformista: la publicació de documents perquè la història no descansi en meres suposicions i la crítica com a mètode. Després de recordar que amb anterioritat havia exposat els treballs que personalment podia dur a terme, insisteix en el fet que la persecució que sofrí li demostrà la impossibilitat de realitzar-los. Consegüentment, els exposa amb l’objectiu que d’altres amb més possibilitats els duguin a terme. Així, enumera el seguit d’autors que han publicat fonts documentals (García de Loaisa, Sáenz de Aguirre, Sandoval, Andrés Escoto, Ferreras...), les quals considera insuficients. Per tant, cal que es publiquin més fonts, obtingudes d’arxius nacionals, senyorials o eclesiàstics (almenys en amplis catàlegs) a fi que es pugui tenir un coneixement exacte del passat. Fou la resposta a l’actitud crítica exposada per Mabillon en De re diplomatica, en el sentit que, mentre no existeixin proves fefaents, no existirà el fet històric. Per això Maians demanava l’edició d’escriptures originals d’arxius, col·leccions de leccionaris eclesiàstics, cantars, inscripcions i monedes... I, juntament amb les fonts documentals, el sentit crític necessari per a millorar els documents publicats. El seu plantejament públic no aconseguí el suport polític que podia esperar-se, ans al contrari, el govern afavorí amb ajut econòmic per aquelles mateixes dates la RAH, i el seu director Agustín Montiano; seguint el costum d’exigir la major o menor dependència d’altres acadèmies (la de Sevilla o la de Barcelona) li exigia la germandat de la Valenciana amb la Real de la Historia de Madrid, fet al qual s’oposaren els acadèmics amics de Maians. A partir d’aquest moment l’Acadèmia Valenciana estava condemnada al fracàs, perquè no rebé ajut econòmic, i, tot i que publicà una altra obra de Mondéjar (Advertencias de Mondéjar a la “Historia” del P. Mariana, 1746), es dissolgué l’any 1751.
En contrast amb la reacció oficial inexistent, la lectura de la mencionada Prefación suscità la sorpresa i l’entusiasme del P. Andrés M. Burriel. Perquè, retirat a Oliva, Maians inicià una correspondència amb els historiadors que li demanaren consell o col·laboració. Aquest fou el cas del jesuïta Burriel i de l’agustí Enrique Flórez, autor de l’España sagrada. Burriel establí correspondència amb l’erudit d’Oliva l’any 1744: parlaren d’humanisme i d’història, de pedagogia i de reforma de les lletres. La mencionada Prefación fou un punt de referència. Però, abans que es presentessin les circumstàncies favorables, Maians hagué de convèncer el jesuïta de la paternitat de Román de la Higuera sobre els falsos cronicons i aguditzar el seu sentit crític. Les circumstàncies favorables arribaren amb el canvi de govern en l’accés al tron de Ferran VI. El primer govern del nou monarca estigué dirigit per Carvajal, Ensenada i el P. Rávago (confessor). A causa de les polèmiques amb Roma amb motiu del Patronat Universal que desembocà en la firma del Concordat del 1753, urgia la cerca dels documents favorables a les regalies del monarca. Per això es creà una Comissió d’Arxius, de la qual Burriel fou nomenat director. Tot i que la invitació del jesuïta a Maians perquè col·laborés en l’empresa fou rebutjada, el contacte de Burriel amb els fons de l’arxiu de la catedral de Toledo el feren reviure els projectes exposats en la Prefación a les Obras cronológicas de Mondéjar. D’aquesta manera, sorgiren els ambiciosos projectes de Burriel, exposats en les cartes a Carvajal, però sobretot la coneguda carta a Rávago, on apareix l’anàlisi més completa de les possibilitats de publicacions de fonts documentals, que hauria pogut revolucionar els estudis històrics. Maians li aconsellà que publiqués com més aviat millor els documents, amb una breu introducció, perquè tot el públic pogués conèixer les fonts històriques, però el jesuïta volia perfilar la seva obra. Les circumstàncies històriques frustaren el projecte de Burriel. La mort de Carvajal, el desterrament d’Ensenada i l’exoneració de Rávago canviaren les circumstàncies. El nou secretari d’Estat (Ricardo Wall) li exigí el lliurament dels documents, i l’ambiciós projecte de Burriel quedà anul·lat.
Ben diferent fou el cas de Flórez. L’España sagrada ha passat a la història com el monument més important de la historiografia del s. XVIII, i el seu autor, com a exemple de l’equilibri entre la crítica exagerada i la fe en els falsos cronicons. Aquest criteri de Menéndez y Pelayo s’ha mantingut durant tot el s. xx. Malgrat tot, l’actitud de Flórez no sempre fou equilibrada i, en molts casos, defensà amb excessiva passió tradicions eclesiàstiques sense el necessari fonament documental. En aquest sentit, adquirí especial relleu la seva apassionada defensa dels orígens del cristianisme a Espanya, basada en les tradicions jacobees, tant en la vinguda de Santiago com en l’aparició de la Mare de Déu del Pilar. Aquestes circumstàncies permeten conèixer l’actitud més crítica de Maians i la seva aplicació més rigorosa del mètode propiciat per Mabillon, que alguns anys després extremà en la seva Defensa del rei Witiza (1772). De fet, quan Flórez inicià la seva obra (la necessitat d’aquest estudi flotava en l’ambient, com es dedueix de les exigències de Maians en la Carta a Patiño i en la correspondència de l’erudit amb Muratori), es dirigí a Maians sol·licitant notícies sobre l’autenticitat de la División de Wamba, que l’augustinià considerava autèntica però interpolada. L’erudit d’Oliva li exposà les seves raons per a afirmar que es tractava d’un document fals, fingit en l’Edat Mitjana per interessos territorials, i li envià el manuscrit, redactat pel seu germà Joan Antoni, on es demostrava la ficció. Flórez aprofità degudament el manuscrit, tot i que al mateix temps censurà amb duresa, i amb cert menyspreu, la teoria de Maians i de Mondéjar sobre l’era hispànica. Aquesta fou la circumstància que provocà la ruptura, però el problema era més profund. Maians aplicava l’argument negatiu –si no hi ha fonts fefaents, no hi ha fet històric– tant a les tradicions civils com a les eclesiàstiques. En canvi, Flórez pensava que en el cas de les tradicions eclesiàstiques eren necessàries proves negatives per a demostrar que no havia existit un fet. El cas de la vinguda de Santiago a Espanya constituïa una prova de foc: Flórez creia que era la glòria més gran de la nació i la defensà profundament; en canvi, Maians la considerava «una faula molt mal pensada». Actualment, es coneix aquest criteri seu gràcies a unes cartes que exposà al nunci del papa a Madrid (Enrico Enríquez), on exhibeix una aplicació perfecta del mètode de Mabillon. Això sí, mai no es permeté exposar les seves idees a cap espanyol, ni tampoc que el nunci el publiqués a Itàlia, ni en llatí ni en castellà, perquè temia les possibles conseqüències negatives que se’n podien derivar.
Des d’Oliva, Maians seguí l’evolució política, cultural i religiosa per mitjà de la seva abundant correspondència. Rebé la influència europea, que no sempre acceptà. D’aquesta manera, mantingué correspondència amb Voltaire sobre la influència de Calderón de la Barca en Corneille; amb Muratori sobre la situació dels estudis a Espanya i sobre epigrafia destinada a la monumental obra de l’italià; amb alemanys com Walch també sobre epigrafia, fet que propicià el seu nomenament com a membre de l’Acadèmia Llatina de Jena; amb els editors Cramer, que li proporcionà L’esprit des lois i l’Encyclopédie, mentre feia d’intermediari amb Voltaire i Tournes, que edità Opera omnia del Brocense amb la biografia redactada per Maians; amb el bibliòfil David Clement, que publicà a Hannover Speciment bibliothecae hispano-maiansianae (1753); amb Strodtmann, autor d’una biografia de Maians en alemany (Geschichte des edlen Herrn Gregorius von Mayans und Siscar, 1746), i que donà nom a la seva autobiografia (Gregorii Maiansii, generosi Valentin, vita,1756), i amb Rochi, l’editor d’Opera omnia d’Antonio Agustín, amb qui col·laborà generosament ampliant la Vida de l’arquebisbe de Tarragona, que publicà a Madrid mentre fou bibliotecari reial. Però la correspondència més valuosa és, sens dubte, la mantinguda amb el jurista i polític holandès Gerard Meerman. Iniciada l’any 1747, ben aviat coincidiren en els seus projectes. Meerman volia completar el Thesaurus Iuris d’Evherard Otto, especialment amb l’addició dels grans juristes de l’escola espanyola, i Maians era la persona adequada per a una gran col·laboració intel·lectual. Així doncs, quan Maians li envià les obres impreses, afegí manuscrits que posseïa i redactà les biografies dels més importants (Ramos del Manzano i Fernández de Retes). A més, Meerman fou l’instrument de penetració de l’obra de Maians a Europa, i de la publicació de les seves obres jurídiques, a la Haia (Disputationes Iuris, 1752) i a Ginebra (Ad triginta iurisconsultorum omnia fragmenta... comentarii, 1764). Aquesta gran activitat literària a l’estranger no li impedí col·laborar amb els noms de les lletres hispanes. Hom troba, en primer lloc, el seu treball, encarregat pel marquès de l’Ensenada per a exaltar el concordat del 1753, que aparegué després de la mort de l’erudit (Observaciones al concordato de 1753). En el camp estrictament literari, cal recordar la relació que mantingué amb Josep Finestres (a qui ajudà en la correcció de la seva Sylloge) i el grup d’intel·lectuals de Cervera, i també de Catalunya, així com la seva col·laboració amb el P. Mateu Aimeric en l’Episcopologio de Barcelona. Al marge dels treballs històrics dugué a terme altres treballs literaris, com la Filosofia moral (1754), redactada en llatí per a acompanyar el Compendium de Tosca, o la seva reconeguda Retórica (1757).
Al final, el canvi polític, arran de l’accés dels manteistes al poder, propicià el premi que l’erudit rebé l’any 1766: Alcalde de Casa y Corte i una pensió vitalícia. Però el ministre Roda, en previsió de la imminent expulsió dels jesuïtes, li encarregà la redacció d’un Plan de estudios, que enllestí al principi d’abril del 1767. Es tractava d’un pla generalitzat, de la gramàtica a la teologia, passant per les ciències. En aquest darrer aspecte, sol·licità l’ajut de Meerman, que li envià un catàleg dels plans d’estudi més actuals a Europa, que, arribat amb retard, l’erudit passà al ministre. Maians visqué personalment totes les polèmiques sobre la implantació dels nous plans d’estudi a València, especialment respecte a la seva Gramática latina (1768-70), i fou víctima de les pugnes escolàstiques del moment. Al final de la seva vida, preparà l’edició d’Opera omnia de Joan Lluís Vives (1782-90), edició que culminà el seu germà Joan Antoni.
Amb la mort del seu germà Joan Antoni, s’inicià la dispersió de la famosa biblioteca de l’erudit. Una part es conserva a la Biblioteca de Palacio (Madrid) i una altra, a la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. La correspondència i els manuscrits es conserven, principalment, al Fondo Serrano Morales de l’Ajuntament de València i al Col·legi del Corpus Christi de València. Així mateix, hi ha cartes de Maians a la Biblioteca Nacional de Madrid i, en menor nombre, a la Bibliothèque Nationale de París i a Évora.
Lectures
- MESTRE, A.: Ilustración y reforma de la Iglesia: pensamiento político religioso de don Gregorio Mayans y Siscar, Ajuntament d’Oliva, 1968.
- — Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII, Ajuntament d’Oliva, 1970.
- — Influjo europeo y herencia hispánica: Mayans y la Ilustración valenciana, Ajuntament d’Oliva, 1987.
- — El mundo intelectual de Mayans, Ajuntament d’Oliva, 1978.
- — Don Gregorio Mayans y Siscar, entre la erudición y la política, Institució Alfons el Magnànim, València 1999.
- PESET, V.: Mayans i la cultura de la Il·lustració, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1975.