Vida i obra
Fou un dels erudits més importants del cinc-cents valencià, però, a diferència d’altres coetanis interessats per l’erudició, considerà que l’ofici d’historiador era més útil per a construir el present que per a fixar el passat. En el cas de Vives només es pot parlar d’una història aplicada i orientada en funció d’objectius diversos: en uns casos li serví de documentació per als estudis filològics o filosòfics; en d’altres, per a determinar l’evolució de les disciplines, i per a esbrinar els defectes i les solucions d’oficis i metodologies. Descendent de dues famílies de mercaders valencians d’origen convers, i casat l’any 1524 amb Margarida Valldaura, pertanyent també a una nissaga de conversos valencians, veié com la Inquisició s’acarnissava sobre els seus familiars. Fugint de València, d’ençà de l’any 1504, inicià un itinerari d’estudi i docència pel nord d’Europa que el portà a París, Lovaina, Oxford i Bruges. Allí establí relació amb Erasme de Rotterdam, Adrià d’Utrecht –el futur papa Adrià VI–, Martín Dorp, Guillaume Budé i Thomas More, entre altres humanistes.
La seva vida i, per sobre de tot, la seva obra, íntegrament escrita en llatí, foren un model d’universalitat i profunditat. Entre els més de 60 llibres que escriví, destaca la seva tasca com a filòleg i pedagog en In Georgica Vergilli (1518), la Fabula de homine (1518), De Ratione studii puerilis (1523) –manual per a l’estudi de la llengua llatina– o els tres llibres de retòrica, Rethoricae sive de recte rationes dicendi (1532), les innovacions de la qual avancen mètodes didàctics moderns. Vives reaccionà contra els principis escolàstics i la dialèctica especulativa en Adversus pseudodialecticos (1519), i insistí que l’ensenyament s’havia de realitzar seguint la personalitat de l’alumne.
També foren importants les seves aportacions en l’àmbit de la psicologia. Per exemple, l’obra De anima et vitae (1538) suposà un enfocament empíric pioner de l’estudi de l’ànima, en què distingí la metafísica de la psicologia. La divisió entre ratio speculativa, destinada a trobar la veritat, i ratio practica, destinada a aconseguir el bé, portà Menéndez y Pelayo, entre d’altres, a parlar de Vives de manera una mica desmesurada, com un precursor de la filosofia de Kant. Tanmateix, les seves aproximacions a la doctrina del sentit comú com a “llavors del saber”, o el seu estudi sobre les passions –affectus–, a més de servir de model a autors com Descartes –sobretot en el seu Tractat de les passions–, constituïren un vertader gir antropològic de la filosofia del Renaixement.
Sobre el vessant filosòfic de Vives, diversos investigadors, sovint amb ànims d’exaltació patriòtica, han volgut establir el vivisme com un corrent de pensament autònom. Tanmateix, el pensament desenvolupat per Vives no fou més que una forma d’erasmisme. Vives i Erasme coincidiren en la crítica dels mètodes d’ensenyament, i també en el combat contra un enemic comú, els “pseudodialèctics”, que havien convertit la filosofia en una logomàquia de paraules incomprensibles. Erasme, polemista incansable, emprà com a arma principal la sàtira, mentre que Vives, moderat per excel·lència, utilitzà el raonament filosòfic i la pietat cristiana. Defensà la idea que la metafísica i la lògica s’havien d’ocupar d’allò real i d’allò formal, respectivament, sense mesclar ni objectes ni mètodes d’estudi. A partir del 1526, es produí un allunyament ideològic entre ambdós pensadors; per exemple, fou palès el sentiment antisemita d’Erasme, que sens dubte desagradà a Vives. Aquest distanciament els dugué cap a punts divergents.
Les obres de Vives, potser pels seus orígens conversos, sofriren el zel censor de la Inquisició, fet més que sorprenent si es té en compte que escriví una excel·lent apologètica del cristianisme De veritate fidei christianae (1543), publicada pòstumament i que constitueix el testament més fidel de la seva ortodòxia catòlica.
També l’actitud científica de Vives fou eclèctica. Respectà la filosofia d’Aristòtil, però atacà els seus cecs deixebles, que posaren el concepte d’autoritat per davant dels resultats del mètode experimental. En aquest sentit, el valor que concedí a l’observació i verificació dels fenòmens li atorga el grau de precursor de Bacon.
Especial vigència ha tingut una obra com De concordia et discordia in humano genere (1529), al·legat pacifista dedicat a l’emperador Carles V. En aquest llibre, Europa apareix com el continent cristià, i Carles V és Hèrcules, que, com Atles, sosté el món sobre les espatlles. Vives defensà la tesi d’una naturalesa humana dissenyada per a la pau, on es fa palesa l’empremta divina. Ja el 1522, en una carta al papa Adrià VI, defensà la idea que totes les guerres eren injustes, i insistí en la necessitat d’un concili que posés fi a unes lluites entre membres d’un mateix cos, servint-se de la metàfora del cos místic de la cristiandat –Philosophia Christi– desenvolupada pel reformisme religiós de l’època. Més tard, el 1525, escriví també cartes a Enric VIII demanant la concòrdia i l’amistat entre els regnes europeus, assumpte que tractà en el diàleg De Europae dissidis et bello Turcico.
Escriví a més sobre altres àmbits de les ciències humanes, en els quals, de vegades, es manifestà la seva modernitat. En De subventione pauperum (1526) proposà la prohibició de la mendicitat i l’obligació de treballar; recomanà l’aprenentatge d’oficis, establí la creació d’asils per a boigs, col·legis públics, impostos especials per a comunitats eclesiàstiques riques, etc., tot construint una regulació força moderna de la república, efectiva, encara que utòpica. Sobre l’ordenació cívica i moral d’homes i dones escriví De officio mariti (1528), on tractà dels deures del marit, i Institutio foeminae christianae (1523), que dedicà a Caterina d’Aragó i que esdevingué model d’instrucció de les dones durant molts segles.
Una de les seves millors obres és De disciplinis (1531), un estudi essencial per a entendre l’humanisme renaixentista. El capítol “De corruptis artibus” tracta de la corrupció i degradació del saber, i de les possibles causes, entre les quals es troben la supèrbia dels estudiosos, l’abús de les polèmiques, l’excés de veneració de les autoritats, la recerca de la utilitat per sobre de la veritat i la manca de mètode en l’estudi. En “De tradendis disciplinis” –un altre capítol– explica les mesures necessàries per a posar fi a aquesta greu situació, i en “De artibus” exposa la seva doctrina lògica i metafí-sica.
La seva obra tingué períodes de singular èxit. Encara que els primers escrits no tingueren gran difusió, a partir del 1524 començà a ser conegut pel gran públic, sobretot pels membres del cos eclesiàstic, pensadors i estudiants. Per exemple, la Introductio ad sapientiam (1524) conegué mig centenar d’edicions, i la millor obra pedagògica de Vives, els diàlegs de l’Exercitatio linguae latinae (1538), s’edità més de noranta vegades. La claredat i senzillesa de les seves exposicions suposà un important atractiu davant una escolàstica cada cop més opaca.
La primera edició de les obres completes de Vives sortí a Basilea (Suïssa) el 1555, encara que, deu anys abans, Conrad Gessner n’havia donat una llista quasi completa en la Bibliotheca Universalis. Després del s. XVII, l’humanista valencià, sospitós d’heterodòxia pels bàndols catòlics i protestants, caigué progressivament en l’oblit. Fou un altre valencià, no humanista sinó il·lustrat, Gregori Maians, l’encarregat de rescatar la seva figura. Entre els anys 1782 i 1790, Maians recopilà els escrits de Vives i enllestí l’Opera omnia –que acabà el seu germà Joan Antoni–, en la qual s’inclou un estudi biogràfic que ha servit de referència fins els nostres dies, transmetent encerts però perpetuant també algunes errades.
La creació, el 1928, de la càtedra Lluís Vives a la UV formà part d’un projecte ambiciós amb l’objectiu d’aconseguir la recuperació definitiva de l’humanista; el projecte restà, però, en una generosa declaració d’intencions sense resultats efectius. Per altra banda, les dictadures espanyoles del s. xx intentaren glorificar la figura de Vives, exagerant i desvirtuant la qualitat de la seva vida i obra. L’aspecte més destacat d’aquest període fou l’obstinació a amagar l’origen jueu dels Vives, element imprescindible per a entendre la seva trajectòria vital.
A partir de la dècada dels seixanta del s. xx, aparegueren estudis que confirmaren allò que ja havien insinuat investigadors com Américo Castro: l’exili europeu de Vives fou l’únic mitjà per tal d’assegurar-se la supervivència dins d’una família anihilada per la Inquisició.
Lectures
- ABELLÁN, J.L.: El pacifismo de Juan Luis Vives, Ajuntament de València, 1997.
- CALERO, F.: Europa en el pensamiento de Luis Vives, Ajuntament de València, 1997.
- CALERO, F.; SALA, D.: Bibliografía sobre Luis Vives, Ajuntament de València, 2000.
- EMPAYTAZ, D.: Juan Luis Vives: un intento de bibliografía, Ediciones Singulares, Barcelona 1989.
- ESTEBAN, L.: Hombre-mujer en Vives, itinerario para la reflexión, Ajuntament de València, 1994.
- FERNÁNDEZ, F.J.; MELERO, A.; MESTRE, A. (coord.): Luis Vives y el humanismo europeo, UV, 1998.
- FERNÁNDEZ SANTAMARÍA, J.A.: Juan Luis Vives: escepticismo y prudencia en el Renacimiento, Universidad de Salamanca, 1990.
- FONTÁN, A.: Juan Luis Vives (1492-1540): humanista, filósofo, político, Ajuntament de València, 1992.
- GARCÍA, A.: Els Vives: una família de jueus valencians, Tres i Quatre, València 1987.
- GÓMEZ-HORTIGÜELA, A.: Luis Vives entre líneas: El humanista valenciano en su contexto, Bancaixa, València 1993.
- GONZÁLEZ, E.: Joan Luis Vives: de la escolástica al humanismo, Generalitat Valenciana, València 1987.
- PÉREZ DURÁ, F.J.; ESTELLÉS, J.M.: Los humanistas valencianos y sus relaciones con Europa, de Vives a Mayans, Ajuntament de València, 1998.
- SOLERVICENS, J.: El diàleg renaixentista, Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí, PAM, Barcelona 1997.