Vida i obra
Fill de Bartomeu Ramis, prestigiós advocat mallorquí, i de la seva cosina Caterina Ramis, fou el primogènit de vuit germans, quatre dels quals participaren activament en el món cultural de la Il·lustració menorquina: Pere (1748 – 1816), advocat, assessor del tribunal del crim i del vicealmirallat, poliglot, traductor de Molière i membre de la Societat Maonesa de Cultura, institució a la qual pertanyé també Bartomeu (1751 – 1837), metge i autor del Breu discurs sobre el perniciós e indecent costum d’enterrar dins les iglésies (1818); Josep (1766 – 1821), clergue i autor d’un tractat d’agricultura i economia rural de Menorca, i Antoni (1771 – 1840), advocat i el continuador de la tasca historiogràfica del seu germà gran i sogre. Després de rebre el primer ensenyament del seu pare, Joan estudià a Mallorca, sota la protecció del bisbe Llorenç Despuig i el mestratge del franciscà Llorenç Company en retòrica i poètica i de fra Francesc Melis en filosofia. Poeta precoç, coneixedor de les grans figures del Barroc espanyol i admirador de Ramon Llull, a setze anys confegí una primera obra de creació (que restà manuscrita). Obtingué, al març del 1765, els títols de batxiller i, després, de mestre i doctor en arts liberals per la Universitat Literària de Mallorca. Durant dos anys més amplià els estudis a Maó amb el mestratge del seu pare, per tal de doctorar-se en dret civil i canònic a la Universitat Pontifícia d’Avinyó (1767).
El 1769, ja instal·lat a Maó, a vint-i-tres anys escriví la tragèdia Lucrècia, l’obra més representativa de la literatura neoclàssica catalana, tant pel seu aspecte formal com per un fons temàtic contundentment il·lustrat. La seva carrera de dramaturg seguí amb Arminda (1775) i es clogué amb Rosaura o el més constant amor i l’Ègloga de Tirsis i Filis, ambdues escrites el 1783.
L’empenta i representativitat intel·lectual de la seva figura a la Menorca britànica es materialitzà de ple en la constitució de la Societat Maonesa, entitat clau per a copsar l’ambient cultural de l’illa entre les classes dominants. La Societat es constituí el 30 d’abril de 1778 a casa de Joan Ramis. L’objectiu bàsic, explicitat en els estatuts, fou la formació d’una biblioteca, representativa de l’alt grau de connexió amb la cultura europea de l’època. A partir de quatre blocs temàtics –història, divulgació científica, assaig filosòfic i literatura–, a casa seva es donaren cita les obres de Voltaire, Gessner, Metastasio, Juvenal, La Bruyère, Thomson i d’altres de periòdiques provinents de França, Anglaterra i Itàlia, enriquint intel·lectualment les tertúlies i dissertacions que s’hi programaven. La Societat desaparegué, i els llibres foren prohibits, amb el canvi de sobirania del 1782, que suposà la incorporació de Menorca a la corona borbònica de Carles III. Un any després, Joan Ramis, amb cinc antics membres de la Societat Maonesa, elaborà els estatuts d’una Sociedad de Amigos del País en un intent, no reeixit, d’adaptar-se a les noves circumstàncies.
Aquest traspàs de sobirania es considera la raó principal per la qual Ramis canvià de registre –de la literatura a la història– i de llengua –del català al castellà–. La particularitat del territori, la fragilitat de la política internacional –Menorca fou ocupada per la Gran Bretanya en 1798-1802– o el clima de provisionalitat de l’administració espanyola generaren uns temps difícils i, sobretot, d’adaptació en els aspectes econòmics i culturals a través d’una campanya espanyolitzant en termes de llengua i religió. I aquest clima repercutí en Joan Ramis, que, com altres figures destacades, fou seduït pel nou poder per la possibilitat d’ocupar càrrecs administratius de relleu –com el d’assessor de la Comandància General de l’illa a partir del 1782, en el marc de les relacions amb les persones que, des de l’administració espanyola instal·lada a l’illa, havien d’acabar integrant Menorca al projecte borbònic.
La seva entrada en el terreny de la historiografia es produí amb el Resumen Topográfico e Histórico de Menorca (1787), elaborat a petició de la Real Academia de la Historia per a la confecció del Gran Diccionario Geográfico de España,i aprofitat en l’obra Descripciones de las islas Pithiusas y Baleares (1787), de José Vargas Ponce. En aquesta primera obra històrica de Joan Ramis, es localitzen la majoria de les seves futures recerques temàtiques. Nomenat acadèmic de la Real Academia de la Historia el mateix 1787, l’any següent acomplí un altre encàrrec: Ensayo Latino-Menorquín de los tres reynos vegetal, animal y mineral, i el 1793, amb Pesos y medidas de Menorca en correspondencia con los de Castilla clogué la relació amb la institució historiogràfica espanyola. Es tancà així aquesta primera etapa d’introducció a la historiografia, camp d’aplicació dels seus ideals il·lustrats a partir del 1787.
Després del parèntesi de l’ocupació britànica de l’illa (1798-1802), Ramis exercí diferents càrrecs administratius rellevants, com jutge d’impremtes i llibreries de Menorca o assessor de la Comissió de la Reial Hisenda. Per encàrrec del mostassaf del mercat de Maó, el 1811 publicà Temps i Paratges de Menorca en què és més gustós i saludable el Peix. Escriví també l’obra naturalista Specimen animalium, vegetabilium, et mineralium in insula Minorica frequentiorum ad noeman linneani sistemas exaratum Accedunt nomina Verneculain quantum fieri potuit, que generà una forta polèmica amb el metge maonès Rafael Hernàndez.
El 1814 reprengué la publicació de treballs historiogràfics, i ho feu per partida doble: Extracto del arreglo llamado del Pariatje i La Sentencia de Galceran de Requesens. La primera fou la traducció al castellà del document conservat a l’Ajuntament de Maó en què s’estipulen el 1330 les regulacions de Jaume III de Mallorca sobre el culte i les dotacions de l’Església de Menorca; la segona obra aborda l’ordenament jurídic de l’illa d’ençà del 1287 i fins al 1782, prenent com a base la sentència del conseller d’Alfons el Magnànim, Galceran de Requesens i Santacoloma. El 1815 publicà Alquerías de Menorca, on inventarià les possessions de l’illa, i l’any següent, Situación de la isla de Menorca en què, a banda del primer bloc sobre l’extensió i el perímetre de Menorca, inclogué la llista dels “Diputados de Menorca”, “Apellidos de Menorca desde el siglo XIII hasta el XVII” i el cens del 1805. Demostrà uns coneixements epigràfics força avançats amb la publicació d’Inscripciones romanas de Menorca (1817). L’obra Varones Ilustres de Menorca es pot considerar el primer diccionari biogràfic escrit a l’illa i, a més, reflecteix l’ambient il·lustrat de l’elit cultural menorquina (incloent-hi membres de la Societat Maonesa com Andreu Hernandes, Antoni Parpal, Joan Soler i Pere Creus o altres figures rellevants com Antoni Roig i Pasqual Calbó).
L’any 1818 publicà Antigüedades célticas de la Isla de Menorca, considerada la primera obra d’arqueologia escrita en l’àmbit dels Països Catalans i de l’Estat espanyol. En aquest llibre, l’autor s’endinsa en la prehistòria menorquina a partir de les restes arqueològiques, estudiant la seva funcionalitat i les civilitzacions que les idearen i construïren. A més, aquest treball permet conèixer i establir la concepció de Ramis de la prehistòria. Seguint Joan Carles de Nicolás, es pot afirmar que el més interessant de l’obra és la inclusió del primer catàleg dels jaciments arqueològics menorquins –amb làmines de gravats–, remarcables pel seu caràcter exhaustiu i pel fet d’haver comptat amb la col·laboració de corresponsals d’arreu del territori illenc.
El mateix 1818 publicà La Alonsíada ó Conquista de Menorca por el Rey Don Alonso III de Aragón en 1287. Poema en III Cantos é ilustrado con notas, obra que reflecteix, per mitjà de les abundants notes, les lectures historiogràfiques de Ramis, i que fou traduïda al català per Vicenç Albertí i Vidal, il·lustrat maonès de darrera generació.
La darrera obra de Joan Ramis, Historia civil y política de Menorca, fou publicada pòstumament pel seu germà Antoni, el mateix any de la mort de l’historiador. És, sens dubte, la seva gran obra històrica, fins a l’extrem que cal considerar totes les seves investigacions i publicacions anteriors com a preparatius d’aquesta. Malgrat tota l’ambició i l’esforç, de l’obra projectada per Ramis només se’n publicà el primer dels tres volums, que, tal com s’explica en la portada, «empieza en los tiempos mas antiguos, y acaba á principios de la Era Cristiana»; el segon tom havia de comprendre des del s. i fins a la conquesta catalana del XIII, mentre que el tercer i últim volum havia de concloure el 1756, any de l’annexió francesa de l’illa. Aquesta obra és la que permet establir amb més rigor la concepció de l’autor sobre la història i l’exercici de l’historiador. Segons l’estudiós Ignacio Martín, amb la seva pràctica històrica Ramis esmicolà els fonaments de la historiografia tradicionalista des d’uns plantejaments propis i característics de la Il·lustració, tot qüestionant les afirmacions d’altres historiadors tradicionalistes clàssics, detectant les contradiccions entre els diversos autors antics i oposant-se –per mitjà del mètode racionalitzador– a la interpretació de determinats esdeveniments per persones fortament vinculades a la doctrina religiosa, com el bisbe Sever o el pare Florián. En conseqüència, i en paraules de Martín, «la raó pretén ser l’eix [...] en què Ramis, com a historiador amb esperit il·lustrat, basa la seva obra. Tot i l’aparent contradicció entre el respecte quasi sacralitzador per l’opinió dels historiadors consagrats de l’antiguitat clàssica i aquell mètode deductiu-racionalista, la veritat és que la metodologia històrica de Ramis sintetitza ambdós vessants en forma d’una singular amalgama».
El ressò posterior de la seva obra historiogràfica (a diferència de la de creació literària) fou assegurat per la tasca d’ampliació i de difusió del seu germà Antoni. L’apèndix biobibliogràfic que Francesc Pons incorporà a l’obra pòstuma de Joan Ramis, Historia civil y política de Menorca (1819), contribuí també a un coneixement que no decaigué a la segona meitat del s. XIX: cal esmentar en aquest sentit, en primer lloc, la tasca divulgadora de Josep Hospitaler i Cavaller, professor, escriptor i lexicògraf valencià establert a Menorca, que, des d’El Diario de Menorca (1858-66), emprengué l’edició, en forma de fulletó, de les obres històriques més destacades de Joan Ramis; en segon lloc, la inclusió del seu nom en la Biblioteca de escritores baleares (1868), de Joaquim Maria Bover, i, en tercer lloc, l’article “Noticia sobre’l moviment historich en la Balear menor. Menorca en lo sigle XIX” de Salvador Sempere i Miquel, publicat el 1879 en La Renaixensa, en el qual dreçà el model historiogràfic de Joan Ramis com a antídot contra el model romàntic encara en voga.
Tanmateix, la figura fonamental en la projecció de l’historiador il·lustrat fou el menorquí Francesc Hernàndez i Sanz (1863 – 1949), que, dins el nou-cents, n’impulsà el coneixement per mitjà, sobretot, dels articles de la Revista de Menorca, escrits per ell i altres estudiosos. Jordi Carbonell, la figura clau en la recuperació de l’obra literària de Joan Ramis a partir de la dècada del 1960, inicià les edicions i els estudis literaris que significaren la plena incorporació de l’escriptor neoclàssic menorquí en la història de la literatura catalana. Així, Joan Ramis és, a hores d’ara, un referent de primer ordre tant dins el terreny literari com l’historiogràfic, en aquest camp gràcies a la difusió duta a terme per Edicions Nura de Menorca amb els facsímils dels títols més representatius.
La seva documentació és localitzable a la Biblioteca Pública de Maó, al Museu de Menorca –gràcies al fons donat per la historiadora Maria Lluïsa Serra– i, en menor proporció, a l’Ateneu Científic, Artístic i Literari de Maó. Una part important del seu fons es troba encara dispers i en mans de particulars. És fill il·lustre de Maó.
Lectures
- BAGUR, J.: “La protoantropologia dels germans Ramis”, Enciclopèdia de Menorca, vol. XIV, Obra Cultural, Maó 1999, p. 24.
- BAGUR, J.; SALORD, J.; VILLEYRA, À. (coord.): Joan Ramis, un il·lustrat de la Menorca disputada, IES Joan Ramis, Maó 1996.
- CASASNOVAS, M.À.: “L’illa historiada. Notes sobre la historiografia menorquina clàssica (1790-1910)”, Randa, 45, 2000, p. 31-52.
- — “Introducció a la història de Menorca”, Enciclopèdia de Menorca, vol. IX, Obra Cultural de Menorca, Maó 1996, p. 1-30.
- HERNÀNDEZ, F.: “Apuntes de historiografia menorquina”, Revista de Menorca, 1908, p. 341-362 i 369-399.
- — “Notas bibliográficas. Obras publicadas por el Dr. D. Juan Ramis y Ramis”, Revista de Menorca, 1912, p. 259-263, 289-295, 315-327 i 342-358.
- — “El doctor D. Juan Ramis y Ramis”, Revista de Menorca, p. 50-61.
- PAREDES, M.; SALORD, J. (coord.): Joan Ramis i Josep Maria Quadrado: de la Il·lustració al Romanticisme, PAM-IME, Barcelona 1999.
- PONS, A.-J.: “Caetera ex scriptis pete: notes sobre l’obra de Joan Ramis”, Randa, 21, 1987, p. 109-129.
- PONS, A.-J.; SALORD, J.: Registre de la Societat Maonesa, Institut Menorquí d’Estudis, Maó 1991.