Vida i obra
Després de cursar els estudis primaris a la seva ciutat natal, el 1769 es traslladà a València i ingressà en la universitat, on estudià a la Facultat d’Arts. El 1771 obtingué el títol de batxiller en filosofia. Tingué com a professors Joan Baptista Munyós i Josep Matamoros. Respecte del primer sempre recordà el seu excel·lent magisteri, i el fet que li mostrà el millor de la filosofia moderna, no sols a la universitat, sinó també a l’acadèmia que regentava privadament. El rebuig de l’escolasticisme, la seva tendència antisuarista i l’adhesió a la filosofia eclèctica foren algunes de les ensenyances que li transmeté Munyós. L’estada de J.L. Villanueva a la universitat coincidí amb una època d’agres lluites entre escoles filosòfiques (tomistes, antitomistes i suaristes) per refermar la seva teoria en les aules universitàries i tractar de demostrar la veracitat de les seves doctrines. El 1772 obtingué el títol de mestre en arts, i quatre anys més tard, el de batxiller i doctor en teologia. Al juliol del 1776 conclogué els seus estudis a la universitat, moment en què el bisbe d’Oriola, Josep Tormo, membre del grup de Pérez i Baier, el cridà per ocupar la càtedra de filosofia del Seminari d’Oriola (1777). El rigorisme i antijesuïtisme de Tormo convenceren Villanueva, però no així el marcat escolasticisme que es respirava a les aules oriolanes, el qual tractà d’eliminar. Aviat el conflicte entre Tormo i Villanueva es feu evident, quan el primer emprengué una reforma dels estudis filosòfics amb clares tendències tomistes. Aquesta situació portà l’il·lustrat xativí a traslladar-se a Madrid (1780), on entrà de ple en el grup de valencians de la cort de Carles III, integrat, entre altres, per Vicent Blasco, J.B. Munyós, Magí, i Cerdà i Rico, capitanejats tots ells per Francesc Pérez i Baier. Se sap que feu oposicions a les canongies de Sant Isidre, que finalment no obtingué. Durant aquests anys també feu amistat amb Felip Bertrán, bisbe de Salamanca i inquisidor general, que el nomenà catedràtic de teologia al Seminari de Sant Carles de Salamanca. Una de les seves afinitats amb Villanueva fou la necessitat de potenciar la vulgarització literària, que defensà en el seu decret del 1782, pel qual autoritzà la lectura de la Bíblia en la llengua del poble. Sobre aquest mateix tema escriví Villanueva anys més tard. Amb tot, la seva estada a Salamanca no fou gaire llarga (1781-82), a causa, sembla, de certes diferències sorgides entre ell i Bertrán, ja que aquest pretenia que Villanueva ordenés la biblioteca del Seminari alhora que donava classes de teologia. Traslladat de nou a Madrid, el 1782 rebé l’ordenació sacerdotal de l’arquebisbe de Toledo, Francesc Antoni de Lorenzana, un altre dels seus protectors, que el nomenà capellà, consultor del tribunal de la cort i, abans de la seva mort, sol·licità per al xativí la plaça de doctoral de la reial capella de l’Encarnació, que obtingué el 1784. A més, li aconseguí el càrrec de qualificador del Sant Ofici, que ocupà fins el 1808.
Fou en aquests anys que l’il·lustrat valencià inicià la seva fèrtil carrera literària, que començà amb una traducció del Carmen de Ingratis de sant Pròsper, obra dedicada a Bertrán. Aquesta traducció evidenciava l’influx augustinià procedent dels germans Maians i l’esperit marcadament il·lustrat de Villanueva per fomentar la vulgarització literària. Uns quants anys més tard es publicà una altra traducció seva, l’Ofici de Setmana Santa,i el 1785 també traduí i publicà Oficio de la Solemnidad del ‘Corpus’ y su octava traducida al castellano y ilustrada con notas. La mort del seu pare a Madrid aquest mateix any, no estroncà la seva carrera literària, i continuà publicant amb afany. Així, el 1788 veié la llum De la obligación de decir la Misa con circunspección y pausa,on denuncia algunes de les irregularitats comeses per molts sacerdots. Seguint la mateixa línia, el 1791 publicà De la Lección de la Sagrada Escritura en lenguas vulgares,títol prou aclaridor del contingut de l’obra. La seva estada a Madrid fou molt fructífera, perquè a més de tractar amb importants intel·lectuals de la cort, sabé guanyar-se el favor d’un selecte grup de la vida social i religiosa de la ciutat. Entre aquests cal destacar l’amistat que entaulà amb la comtessa de Montijo, destacada jansenista, i la relació que tingué amb altres il·lustrats, com ara Vicent Blasco. Tot això, anà acompanyat d’una creixent activitat literària que el portà a publicar un gran nombre de títols en pocs anys. Un d’aquests, el Año Cristiano de España (1791), en 13 toms, incloïa una rica biografia de sants espanyols.
El 1793 fou un any intens en la seva vida, ja que en morir la seva mare s’hagué d’ocupar dels assumptes de l’herència. També aquest mateix any publicà el Catecismo de estado –una defensa de la monarquia absoluta de dret diví i del regalisme de Carles IV– i ingressà com a acadèmic honorari en la Real Academia Española. Així mateix, fou nomenat capellà d’honor del rei. La dècada del 1790 també suposà per a Villanueva la immersió en el món del filojansenisme, acrescut per la seva assistència a les tertúlies de la comtessa de Montijo. Així, el 1798 escriví una Carta de un presbítero español sobre la carta del ciudadano Grégoire, en què defensavael Sant Ofici enfront dels atacs d’un bisbe juramentat. La seva incessant activitat no semblava tenir fre, i així, entre el 1796 i el 1803, publicà el tractat de pietat Dominicas, Ferias y Fiestas Movibles del Año Cristiano de España. El 1799 fou nomenat predicador supernumerari de la reial capella, i el 1800, rector dels Reales Hospitales Generales i de la Passió de Madrid. Dos anys més tard, el 1802, al costat del seu germà Jaume (vg. Villanueva i Astengo, Jaume), inicià l’elaboració d’una de les obres bàsiques dels germans Villanueva, el Viage literario a las Iglesias de España,una de les principals obres sobre la història de l’Església escrita al s. XIX.
El 1807 ingressà en l’orde de Carles III, i anys abans ho havia fet a la RAH. També fou aquesta una època de fructíferes publicacions, com ara El Kempis de los literatos (1807), on aconsella la lectura dels Sants Pares. Un fet decisiu de la història d’Espanya, la invasió francesa de la Península, alterà el quefer diari de Villanueva i provocà una fractura en el seu pensament, llançant-lo a la lluita política, amb nefastes conseqüències: el desterrament, la persecució política i l’exili a Londres. El xativí no restà impassible davant la situació política espanyola, que es debatia entre una guerra d’alliberament i una lluita que enfrontava liberals i partidaris de l’absolutisme. Abans de deixar Madrid, preparà la defensa contra les tropes de Napoleó; des de la capital anà a Cadis, on participà activament en les Corts del 1812. Abans d’arribar a la ciutat gaditana anà a Sevilla, on fou nomenat per la Junta Central canonge de la catedral de Conca, i encara tingué temps per a publicar una Instrucción popular en forma de catecismo sobre la presente guerra.
Del viatge a Cadis, on arribà el 24 d’octubre de 1810, n’és testimoni l’obra Mi viaje a las Cortes. Un cop a la capital gaditana, s’integrà en diverses comissions en què es debatiren, entre altres temes, la conveniència de l’abolició de la Inquisició, la confecció d’una constitució, etc. En total foren 173 els discursos que el xativí pronuncià en aquella transcendental reunió parlamentària. Entre les teories que defensà en aquestes corts, magníficament estudiades pel principal biògraf de J.L. Villanueva, Germà Ramírez Aledón, hi havia l’afermament de la sobirania de la nació, la necessitat d’una revolució contra els francesos i l’elaboració d’una constitució, aspectes tots ells que comptaven amb un fort impediment encarnat per la figura de Napoleó. La idea de la sobirania popular com a essència del règim polític que plantejà Villanueva apareix perfectament descrita en la seva obra Las angélicas fuentes o el Tomista en las Cortes (1811). Es mostrà partidari de l’abolició de la Inquisició; el seu jansenisme el dugué a oposar-se a la idea de la supremacia religiosa del papat, i, a més, aconseguí la restitució del nom històric del seu poble, Xàtiva, enfront del de Sant Felip.
L’arribada a Espanya de Ferran VII el 1814 suposà un gir sorprenent en la vida política espanyola. El monarca abolí tota l’obra legislativa de les Corts de Cadis, i els seus diputats foren perseguits, entre ells J.L. Villanueva, que fou empresonat. El xativí fou processat i condemnat al desterrament, i perdé tots els seus càr-recs i prebendes. Durant l’any i mig que durà la captivitat escriví, entre altres, uns Apuntes sobre el arresto de los vocales de Cortes (1820). El 1815 anà al convent de La Salzeda, a la província de Guadalajara, on complí el desterrament, i on escriví De la divina providencia,una profunda reflexió sobre la presència de Déu en la vida dels homes. El 1820 el pronunciament del general Riego suposà un important viratge polític: el retorn de la Constitució del 1812, per la qual cosa fou alliberat i elegit de nou diputat per València. De nou a Madrid, intervingué molt activament en els processos legislatius de la dècada dels anys vint. Durant aquells anys escriví les Cartas de D. Roque Leal,on denuncià l’oposició de l’Església a les mesures religioses adoptades a Cadis el 1812. El panorama crispat de la vida política espanyola, i en especial de les relacions amb l’Església, s’agreujà amb la formació d’un nou govern el 1822, que nomenà Villanueva ministre plenipotenciari prop de la Santa Seu, a Roma. Aquesta mesura fou clarament provocadora, atès el tarannà antipapal i jansenista del valencià. La tornada a Espanya no fou positiva per a l’il·lustrat xativí, que veia com els anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís restituïen l’absolutisme al país. El 23 de maig de 1823 l’exèrcit francès arribà a Madrid, s’abolí de nou l’obra de les Corts de Cadis, es restabliren les relacions amb la Santa Seu i un gran nombre de liberals, entre els quals ell mateix, es veieren obligats a fugir d’Espanya. Començava així el seu exili, ara ja per a tota la vida, a Anglaterra. Allí coincidí amb destacats valencians, com el famós editor Vicent Salvà. Villanueva visqué gràcies a un modest ajut mensual que percebia del govern britànic, a més dels escassos guanys que li reportaven les classes d’instrucció religiosa que oferia a l’ateneu espanyol. Es dedicà a traduir obres angleses, a publicar, entre altres, la seva Vida literaria, obra recentment reeditada, i a polemitzar sobre assumptes lingüístics amb personatges com Antoni Puigblanch. També tingué temps de publicar alguns poemes i recordar el seu país en alguns articles de temes diversos. Establert a Dublín (1830), passà a la capital irlandesa els darrers anys, on tractà de continuar alguns dels seus ambiciosos projectes literaris, com la traducció al català de la Bíblia. Publicà diverses obres sobre el patró d’Irlanda i la seva història eclesiàstica, escrites en llatí. Se sap també que ingressà en l’Acadèmia Ibèrica –actual Royal Irish Academy–, i que el 1838 morí, a setanta-nou anys. Al llarg de la seva vida utilitzà els pseudònims de Lorenzo Astengo, Ireneo Nistactes i Roque Leal. Després de la seva mort, no se sap on anaren a parar els seus papers personals; segons Ramírez Aledón, hi ha tres possibilitats: que siguin entre la documentació de l’ambaixada espanyola del govern britànic, en possessió d’un col·leccionista privat o bé que s’hagin perdut.
Entre la seva bibliografia també destaquen: Poema de San Próspero contra los ingratos (1783), De la reverencia con que se debe asistir a la Misa y de las faltas que en esto se comenten (1791), Cartas eclesiásticas de Don... al Doctor Don Guillermo Díaz Luzeredi (1794), Oración fúnebre, que en las exequias del Emmo. Sr. Cardenal Patriarca de las Indias D. Antonio Sentmanat de Cartella (1806), El Jansenismo (1811), Propuesta a las Cortes (1812), Conciliación político-cristiana del sí y el no (1812), Dictamen del Señor... acerca de la segunda proposición preliminar del proyecto de decreto sobre los Tribunales protectores de la Religión (1813), Memoria crítica de una parte del Dictamen y voto por escrito sobre la Inquisición (1813), Mi despedida de la Curia Romana (1823), Teología natural, del Rvd., W. Paley, traducida a lengua española por D... (1825), Vida literaria de D... (1825), Recomendación de la lectura de la Biblia en lengua vulgar (1827), Juicio de la obra del señor Arzobispo Despradt intitulada Concordato de México con Roma (1827), Carta de Juanillo el Tuerto a su primo Saiz Castellanos (1828), Catecismo de los literatos (1828), Carta a un amigo sobre la autoridad, objeto y efectos del Cristianismo (1829), Catecismo moral (1829), Ensayos sobre las pruebas, doctrinas y operación práctica del Cristianismo (1830), Ibernia Phoenicea (1831), Poesías escogidas (1833), Juicio de los opúsculos gramático-satíricos de Don Antonio Puigblanch (1836) i Mi viaje a las Cortes (1860).
Lectures
- HARO SABATER, J.L.: La formación intelectual de Joaquín Lorenzo Villanueva. Ilustración valenciana y regalismo cortesano, València 1973[tesi de llicenciatura inèdita].
- RAMÍREZ ALEDÓN, G.: Estudi preliminar, a VILLANUEVA, J.LL.: Mi viaje a las Cortes,Diputació de València, 1998.
- — Edició, introducció i notes a VILLANUEVA, J.LL.: Vida Literaria, Institut de Cultura Joan Gil-Albert, Alacant 1996.
- — Joaquín Lorenzo Villanueva: el cursus honorum de un ilustrado valenciano (1757-1808), València 1994 [tesina de llicenciatura inèdita].
- — “Joaquín Lorenzo Villanueva y la crisis de la Ilustración valenciana”, a Fira d’Agost de Xàtiva, Ajuntament deXàtiva, 1993.
- VENTURA, A.: Vida i obra de Joaquim Llorenç Villanueva, xativenc, diputat del Regne a les Cortes de Cadis, Sucesor de Vives Mora, València 1968.