Vida i obra
Realitzà els primers estudis a la seva vila natal i a Girona i, després, cursà filosofia i lletres a Barcelona, on estudià àrab i hebreu amb Francesc Barjau i Pons. Es doctorà a Madrid sota la direcció de l’arabista valencià Julián Ribera amb un estudi sobre poesia popular hispanomusulmana (1920). Poc després entrà com a professor auxiliar a la Universitat de Barcelona, al mateix temps que col·laborava amb l’Institut d’Estudis Catalans. El 1927 obtingué la càtedra d’hebreu de la Universitat Central, a Madrid; de fet, havia guanyat abans la càtedra a Barcelona, però el govern anul·là l’oposició. El 1932 aquelles oposicions foren revalidades i tornà finalment a Barcelona, on romangué la resta de la seva carrera científica.
Molt aviat destacà pel coneixement profund de dues llengües semítiques: l’hebreu i l’àrab. Aquesta era una imposició –gairebé inviable, però que reflectia la migradesa del món universitari espanyol del principi del s. XX– que es feia als qui volien optar a les càtedres de semítiques, però que cap candidat, fins aleshores, no havia realment assolit. El coneixement de les esmentades llengües el situà en una posició molt favorable per a afrontar estudis sobre la ciència medieval hispànica. Tot i que no publicà cap treball d’història de la ciència fins el 1931, s’interessà per aquest àmbit d’estudi poc després del 1924. L’industrial i mecenes de Sant Feliu de Guíxols Rafael Patxot i Jubert havia convocat el 1922 un premi internacional per a un treball sobre història de la física i de les matemàtiques a la Catalunya medieval, que quedà desert. El 1924 el premi repetí la temàtica, i el 1929, fou finalment atorgat a Millàs. El primer volum del seu treball Assaig de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval fou publicat el 1931 (no aparegué a partir d’aleshores una continuació formal d’aquest estudi, tot i que les publicacions de Millàs de la dècada del 1940 foren realitzades, en part, traduint al castellà els materials que tenia preparats). En l’Assaig, l’autor no tan sols feu aportacions rellevants a la historiografia de la ciència medieval a Catalunya i Europa, sinó que, a més, trobà l’eix intel·lectual de la seva vida científica: l’estudi del procés de difusió de les idees científiques a través de les traduccions. Fins al seu temps, hom creia que la major part de traduccions s’havien fet a Toledo, a l’època d’Alfons X, és a dir, al s. XII. Millàs, tanmateix, demostrà que l’activitat era molt anterior i s’havia desenvolupat ja al s. x en centres com el cenobi benedictí de Ripoll. En aquesta època, l’autor posà de relleu la presència del monjo Gerbert d’Aurillac, que esdevingué papa amb el nom de Silvestre II, tant a Ripoll com a Vic i a Barcelona, on s’hauria format científicament. D’Aurillac fou un dels principals transmissors de la ciència oriental a l’Europa cristiana dels s. X i XI, a partir de tot el que aprengué a Catalunya. Fou per aquest camí que hi arribaren coneixements com el sistema de numeració aràbiga o l’astrolabi, procedents del món àrab andalusí en l’època del califat de Còrdova i dels regnes de taifes.
Amb ajuts de la Junta para Ampliación de Estudios, l’any 1922 Millàs feu una estada al Marroc, on estudià la literatura popular i on conegué els textos dels historiadors musulmans, l’edició dels quals s’ha dilatat fins fa pocs anys. Després, a la dècada del 1930, i també després del 1945, dugué a terme un periple per les principals biblioteques europees (Munic, Berlín, Roma, Florència, París, etc.), on identificà i estudià manuscrits científics d’origen hispànic, tant andalusins com cristians i jueus.
A causa de les seves conviccions catòliques, l’autor es trobà amb dificultats durant la Guerra Civil Espanyola, part de la qual la passà donant un curs a Jerusalem i, després, a París. Acabat el conflicte bèl·lic, es reintegrà a la seva càtedra de Barcelona i entrà al CSIC, on participà en la creació de l’Instituto Arias Montano de Estudios Hebraicos, que publicà aviat la revista Sefarad. Tot i que acabà tenint bones oportunitats per a desenvolupar el seu projecte d’investigació, el seu tarannà catalanista, d’una banda, i la seva concepció de diàleg amb les religions d’arrel cristiana (el judaisme, les esglésies cristianes i l’islamisme), de l’altra, de vegades el posaren en situació compromesa en certs moments del franquisme.
En els primers anys de la dècada del 1940, aconseguí incorporar al seu projecte dos dels seus deixebles, Joan Vernet i David Romano, que havien de succeir-lo com a arabista i com a hebraista, respectivament. Així doncs, es consolidà una autèntica escola d’estudis d’història de la ciència que s’havia creat a la UB. L’obra de Millàs, doncs, ha anat més enllà de les seves contribucions personals i s’ha materialitzat en un grup de recerca de primer nivell de competència internacional. Una mostra d’això és el fet que el 1956 fou escollit president de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences, a la qual estava vinculat des del 1931 com a membre del grup espanyol, i des del 1935, com a acadèmic corresponent. El 1934, arran del conflicte que es produí, Millàs constituí, amb Antoni Quintana i altres interessats en la història, una secció catalana que fou l’única representació espanyola a l’Académie fins a la Guerra Civil Espanyola. Cap al 1950, organitzà l’Asociación para la Historia de la Ciencia Española, que el 1959 organitzà el IX Congrés Internacional d’Història de la Ciència a Barcelona i Madrid, del qual fou el president. En aquest període, fou escollit membre de diverses corporacions acadèmiques, com ara la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Real Academia de la Historia de Madrid i la Hispanic Society of America. Fou guardonat amb diferents premis, com el Francisco Franco (1941), el Juan March (1959) i el Ciutat de Barcelona (1962). En honor seu, el 1951 una parcel·la del parc nacional de Jerusalem fou denominada “Bosc Millàs Vallicrosa” i, així mateix, un cràter de la Lluna porta el seu nom. Quan es trobava en un moment àlgid de la seva carrera, el 1962, Millàs patí una malaltia sobtada de la qual no es recuperà, tot i que no morí fins el 1970.
La seva aportació principal a la història de la ciència és l’anàlisi i l’edició dels principals textos que tingueren un paper cabdal en la transmissió de coneixements científics entre Orient i Occident entre els s. X i XIV. Després de l’Assaig, publicà un catàleg de les traduccions conservades a la catedral de Toledo i matisà el que s’havia denominat “escola” de traductors; després, publicà un extens estudi sobre l’obra d’Azarquiel, un dels més destacats científics andalusins del s. XI, iniciador de les anomenades taules toledanes. D’altra banda, edità l’obra de dos polígrafs i astrònoms jueus, Abraham Bar Hiyya, de Barcelona, i Abraham ibn Ezra, dos elements fonamentals per a la transmissió de la ciència àrab a Europa. Una de les seves darreres obres és l’edició de les taules astronòmiques del rei Pere el Cerimoniós. L’edició dels textos va acompanyada d’una interpretació del contingut i de la filiació, i també del paper desenvolupat en el món científic del seu temps. Aquest tipus de treball ha esdevingut una referència imprescindible per a molts investigadors, particularment per als de la seva escola de Barcelona, que s’ocupen de l’edició de nous textos, i també del desenvolupament de noves interpretacions.
L’obra de Millàs se centra en un conjunt de grans monografies i en els seus nombrosos articles, aplegats en dos reculls que aparegueren sota el títol d’Estudios i Nuevos estudios d’història de la ciència espanyola. Cal esmentar també els seus treballs sobre literatura hebrea hispànica, alguna obra de creació literària original i una història de Santa Coloma de Farners. Des del punt de vista de l’orientació metodològica, cal incloure Millàs en el nou humanisme que propugnà George Sarton, segons el qual la història de la ciència representava una oportunitat de tenir una visió humanística del món. La correspondència entre Sarton i Millàs, que s’inicià el 1929, mostra a bastament la seva adhesió al programa sartonià, però també es pot veure en les referències que hi fa al llarg de la seva obra. Com ha posat en relleu Thomas F. Glick, la influència mútua de Sarton i dels arabistes de l’Estat espanyol marcà les carreres científiques d’ambdós. Entre aquests arabistes, el més proper a Sarton i als seus interessos fou sens dubte Millàs; això significa que cal comptar amb la perspectiva d’aquest darrer per a entendre l’etapa fundacional de la historiografia de la ciència no solament a l’Estat espanyol, sinó també en l’escena internacional.
Entre la seva bibliografia cal esmentar també Las traducciones orientales en los manuscritos de la Biblioteca Catedral de Toledo (1942), Estudios sobre Azarquiel (1943-50), Estudios sobre historia de la ciencia española (1949) i Nuevos estudios sobre historia de la ciencia española (1962). Hi ha una edició facsímil dels dos darrers reculls, publicats pel CSIC el 1987.
Lectures
- CANTERA BURGOS, F.: “José María Millás Vallicrosa in memoriam”, Sefarad, 2, 1970, p. 211-221.
- DÍAZ MACHO, A.: “El profesor Millás Vallicrosa, premio March”, Punta Europa, 43-44, 1959, p. 49-75.
- GLICK, T.F.: “Éloge. José María Millás Vallicrosa (1897-1970) and the Founding of the History of Science in Spain”, Isis, 68, 1977, p. 276-283.
- — George Sarton i la història de la ciència a Espanya,CSIC, Barcelona 1990.
- MAS I SOLENCH, J.M.: Josep M. Millàs i Vallicrosa historiador de la ciència, Ajuntament de Santa Coloma de Farners, 1998.
- ROMANO, D.; VERNET, J.: “Semblanzas. José M. Millás Vallicrosa”, Anuario de Estudios Medievales, 4, 1967, p. 537-563 [conté un llistat de distincions i càrrecs i una bibliografia de Millàs].
- ROMANO, D.; VERNET, J.; CANTERA, F.: “Bibliografia del Dr. Millàs”, Sefarad, 2, 1970, p. 222-250.
- VERNET, J.: “J.M. Millàs Vallicrosa”, Serra d’Or, vol. 12, 134, 1970, p. 41.
- — “Necrología. José María Millás Vallicrosa (1897-1970)”, Al-Andalus, vol. 32, fasc. 2, 1967 [1970], p. 469-471.