Desenvolupament enciclopèdic
Se’n feren dues edicions: a Montpeller (1886), de 61 pàgines, i a París (1887), de 296 pàgines. Al llarg de 16 capítols dissecciona l’Estat espanyol de la Restauració, tant des del punt de vista polític com des del vessant econòmic; hi denuncia la venda de les riqueses del país al capital estranger, ataca la corrupció econòmica, blasma contra la manca d’infraestructures públiques que afavoriren la posada en marxa del país vers una trobada amb la resta de països europeus i afirma que el caràcter dels espanyols –mescla de la influència musulmana amb un esperit somiador i poc pràctic– accentua la gravetat del problema. Només una sotragada podia treure el país de l’astènia. El caciquisme, el cunerisme, els pronunciamientos, la distància entre les realitats del país i els governs que se succeïren el portaren a plantejar la solució a partir de tres grans eixos: en primer lloc, la destrucció del simulacre de parlamentarisme imposada pel canovisme –en realitat, un conjunt de camarillas que es repartien el poder, sense contacte amb el ciutadà ni les seves necessitats–; en segon lloc, l’eliminació de la tendència de l’Estat a la uniformització i contra el llegat del passat d’algunes zones, i, per acabar, la creació d’un pacte que afavorís que el poder de l’Estat, acaparat fins aleshores pel grup central-meridional, es pogués compartir amb altres grups, especialment el que anomenà “grup pirinenc”. L’obra fou rebuda amb crítiques a Madrid i entre els sectors catalans més propers a la Restauració i, com que alguns dels temes plantejats –especialment les tres solucions–, ja havien aparegut al Memorial de Greuges i havien d’aparèixer en Lo catalanisme, Gaspar Núñez de Arce criticà públicament les tres obres a l’Ateneu de Madrid (1887).
Lectures
- FIGUERES, J.M.: Almirall, Thor, Barcelona 1988.
- ROVIRA I VIRGILI, A.: Valentí Almirall, Barcino, Barcelona 1936.