Vida i obra
Fill d’una família de menestrals, el seu pare era mestre veler i ell mateix exercí l’ofici durant algun temps. La mort del seu pare feu que hagués de treballar des de molt jove per mantenir la família. Piferrer estudià francès i matemàtiques a les escoles de la Junta de Comerç i a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, i filosofia al col·legi de Sant Pau del Camp, amb uns resultats acadèmics brillants. A la Universitat de Barcelona cursà dret, però el seu objectiu fou sempre la literatura.
Visqué amb angoixa i preocupació les estretors pecuniàries, els drames personals dels germans i la indefensió de la mare. La seva malaltia, que minvà les seves forces de manera lenta però inexorable, fou un repte diari, una prova que esdevingué el paradigma romàntic de la lluita i el fracàs de l’home en la seva confrontació amb la malaltia i la mort. Piferrer es recolzà i refugià en la religió. Per a ell, la raó no pot existir sense la fe. La fe dona sentit a la vida, a la mateixa existència. Entenia la religió com un element consubstancial a la civilització occidental i a la construcció del món medieval, per tant, de Catalunya.
Des de molt jove visqué l’amor, la literatura i la política amb vehemència. A disset anys participà en les Bullangues del 1835 amb il·lusió i compromís, però desconfià de la violència dels sectors marginals, ja que, segons Piferrer, posaven en perill el nou ordre social sorgit de la crisi de l’absolutisme i la revolució liberal. Des de llavors, evolucionà cap a posicions cada cop més moderades.
Quant a les inquietuds intel·lectuals, inicialment es mogué al voltant del cercle de joves escriptors i poetes romàntics patrocinats per J. Andrew de Covert-Spring, entre els quals destacaren Antoni Ribot, Pere Mata, Manuel Milà i Joaquim Rubió i Ors (vg. historiografia romàntica). Entre el gener i el març del 1837 publicà en El Vapor, dirigit per Fontcuberta, els fulletons El castillo de Monsoliu i Cuento fantástico.
La primera gran oportunitat literària i econòmica de Piferrer arribà el 1838 de la mà del dibuixant i gravador Francesc Xavier Parcerisa. En la monumental obra Recuerdos y bellezas de España, Piferrer es responsabilitzà del text i Parcerisa dels gravats. Entre el 1839 i el 1841 es lliuraren els diferents capítols del primer número de la col·lecció, dedicat a Catalunya: Recuerdos y bellezas de España. Principado de Cataluña (1839). L’èxit de vendes fou notable i el projecte continuà amb els volums Recuerdos y bellezas de España. Mallorca (1842) i un segon volum dedicat a Catalunya: Recuerdos y bellezas de España. Cataluña, Tomo II (s. a.). El primer fou completat per Josep M. Quadrado en una segona edició i el segon l’acabà Pi i Margall després de la mort de Piferrer. De fet, fou el volum primer dels Recuerdos el que tingué, des del punt de vista historiogràfic, i malgrat els errors i les mancances evidents, assenyalats pel mateix Piferrer, un ressò més important.
Segons Josep Fontana, amb aquesta obra Piferrer fixà un nou paradigma historiogràfic a Catalunya, el romàntic, fet que ja havia estat apuntat per Jordi Rubió i Balaguer. Piferrer cercà el geni popular i religiós de l’Edat Mitjana i utilitzà les antigues cròniques medievals per als seus Recuerdos. Considerà l’Edat Mitjana com el veritable i únic passat de Catalunya. L’autenticitat de la tradició, la religió i els costums s’enfronta a la tendència uniformitzadora, anorreadora de les autèntiques essències, propugnada pels polítics liberals del moment. Segons Ramón Carnicer, Piferrer no s’apropà a la història des del camp de la investigació sinó com a una atmosfera imprescindible per a comprendre els monuments, els costums i les tradicions, i com a via d’evocació poètica d’una època llunyana. Piferrer no descarta les dades històriques, però sí la història freda de les dades, tot decantant-se inicialment per la poesia com a via d’apropament al passat. A Piferrer, li interessà especialment l’Edat Mitjana, la Corona d’Aragó i el món hebraic (escriví un parell d’articles sobre el tema per a l’Album Universal), mentre que mostrà gran inseguretat en parlar de la Tàrraco romana. La llibertat creadora del primer volum es veié limitada pel rigor documental del segon.
Amb els moderats en el poder, Piferrer aconseguí una plaça de sotsbibliotecari de la Biblioteca Pública de Barcelona i feu classes com a substitut de retòrica i poètica a la universitat. Elitista intel·lectual, inconformista per natura, i amb un caràcter cada cop més agre a causa de la malaltia i les penúries econòmiques de la família, no es trobà bé ni a Barcelona, per provinciana, ni a Madrid, que considerà terra de distracció i oblit. Intentà ingressar a la Real Academia de la Historia, però la seva història, fonamentalment referida als monuments, era massa poètica per als acadèmics de llavors. Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i col·laborà en les publicacions El Vapor, El Guardia Nacional, Diario de Barcelona, La Verdad i La Corona (1843), de la qual fou cofundador; també dirigí la revista La Discusión (1847).
Traduí el Canto del último trovador (1843) de Walter Scott; i amb Laureà Figuerola, El marido de la viuda de Dumas (1841). És autor d’una antologia escolar crítica, amb notes biogràfiques, de Clásicos españoles (1846). Després de la seva mort, els seus amics publicaren Composiciones poéticas de D. Pablo Piferrer, D. Juan Francisco Carbó y D. José Semís y Mensa (1849) i Estudios de crítica. Colección de artículos escogidos de don Pablo Piferrer (1859). Segons Jordi Rubió i Balaguer, Piferrer «morí sense haver pogut completar el cercle de la seva evolució ideològica i literària, però la seva obra resta com el símbol més complet del Romanticisme a Catalunya i com el catalitzador més efectiu de l’activitat dels patriarques de la Renaixença».
Lectures
- CARNICER, R.: Vida y obra de Pablo Piferrer, CSIC, Madrid 1963.
- JORBA, M.: “Del primer romanticisme al conservadorisme ideològic: Manuel Milà i Pau Piferrer”, Barcelona Quaderns d’Història, 6, p. 89-103.
- SUREDA, J.M.: Pau Piferrer a Mallorca, Rafael Dalmau, Barcelona 1966.