Vida i obra
Llorejat i qüestionat, fou el personatge més influent i decisiu del món social i cultural valencià de la segona meitat del s. XIX i principi del s. XX. La seva múltiple i polifacètica acti- vitat cívica, un accentuat esperit emprenedor i una capacitat intel·lectual i literària molt per sobre de la mitjana del moment el convertiren en el mestre i capdavanter de la Renaixença valenciana. Fill de Felicís- sim Llorente i Ferrando i Maria Olivares i Lucas, fou educat al si d’una família burgesa i mostrà, des de ben jove, una extraordinària capacitat intel·lectual. Es llicencià (1858) en dret i filosofia i lletres. Abandonà l’advocacia per dedicar-se plenament a les tasques periodístiques. Fou director del diari La Opinión (1861-66), propietat del marquès de Campo, i, després, fundà el diari Las Provincias (1866), del qual fou propietari i director efectiu (1866-1904), i honorífic fins a la seva mort. Influït pel corrent romàntic europeu, escriví poesia en castellà i en català. Fou un dels impulsors i protagonistes dels primers Jocs Florals de València (1859), juntament amb el seu company d’estudis Vicent Wenceslau Querol. Mantingué contactes i una intensa amistat amb els poetes catalans, mallorquins i provençals més destacats, fins al punt de ser un dels protagonistes dels reeixits Jocs Florals de Barcelona del 1868, dels quals també fou mantenidor (1866 i 1893) i president del consistori (1880). A València, i mitjançant Las Provincias, destacà com a promotor i valedor de la Renaixença, que impulsà a través de cròniques i ressenyes literàries. Fou membre cofundador de la societat cultural Lo Rat-Penat (1878) –en fou president (1879-80) i president honorari des del 1899– tot modificant-ne l’orientació radical que volien donar-li Constantí Llombart i el corrent populista. El 1880 fundà el Centre d’Excursions Cientificoliteràries i Artístiques d’aquesta societat i hi participà durant més de vint anys, amb visites a més d’un centenar de pobles valencians i diversos de Catalunya. Publicà moltes cròniques d’aquestes visites en Las Provincias. Fundà i dirigí la Revista de Valencia (1880-83). El 1890 obtingué el títol de cronista de València. En molts dels seus escrits periodístics utilitzà el pseudònim Valentino.
En la seva trajectòria pública es poden distingir tres etapes. De la primera, que abraça el període 1836-66, destaca la seva incursió primerenca en la “República Literària” de València, gràcies sobretot als contactes amb Pasqual Pérez i Rodríguez i els membres del cercle romàntic valencià (Vicent Boix, el pare Joan Arolas, etc.): conreà la poesia en castellà, conegué el mallorquí Marià Aguiló –bibliotecari de la UV durant tres anys (1858-61), que li donà l’“alè renaixentista”– i organitzà i guanyà, ensems amb Víctor Balaguer, els primers Jocs Florals de València (1859); l’etapa es tanca amb l’activitat periodística al front del diari La Opinión (1861-66). La segona etapa, entre el 1866 (any de la fundació de Las Provincias) i el 1874 (data de la restauració monàrquica), és la d’“assumpció social i literària”: es consolidà com a escriptor i periodista influent en la societat valenciana contemporània alhora que madurà la seva concepció de la Renaixença, i refermà els contactes amb els escriptors catalans, mallorquins i provençals, amb qui se sentia unit per un mateix ideal cultural i patriòtic. La darrera etapa (1874-1911), de maduresa, es caracteritza per una aportació social i cultural de més qualitat: destacà com a periodista, escriptor i polític influent, liderà l’anomenat sector conservador, imprimí a la Renaixença valenciana el seu segell personal, participà en la creació de publicacions i entitats culturals tan destacades com Lo Rat-Penat, publicà les millors i més transcendentals obres, i, finalment, esdevingué el personatge més carismàtic i decisiu de la societat valenciana.
A diferència de Catalunya, concebé una Renaixença explícitament apolítica atesa la situació social en què el moviment cultural es desenvolupà a València, marcada per les suspicàcies separatistes i la manca de sensibilitat nacional, tal com afirmà (1878): «Nosotros no hemos participado nunca de los temores (por fortuna casi ya desvanecidos) que concibieron algunos, sospechando que ese movimiento literario pudiera fomentar, en el terreno político, tendencias separatistas.» La seva ideologia es fonamentà en la prudència, la conciliació i la integració de totes les aportacions a la causa renaixentista que fossin moderades i no impliquessin conflicte. En el terreny social, feu de barrera enfront dels sectors més contraris al moviment renaixentista, gràcies al seu prestigi i acreditació social i cultural. Políticament, evolucionà des del liberalisme moderat fins al monarquisme i el conservadorisme, i finalment s’alineà amb el corrent que Francisco Silvela promogué enfront d’Antonio Cánovas del Castillo. Fou dues vegades cap provincial del partit conservador (1895-99 i 1903), diputat provincial per nomenament (1874) i per elecció (1874 i 1877). Fou diputat a corts pel districte de Sueca (1891), València (1893) i Llíria (1899), i senador electe per la província de València (1898). Al juliol del 1903 abandonà, definitivament, la política activa.
Les primeres incursions literàries foren en castellà, i recollí les més reeixides en el volum Versos de la juventud (1907). Aleshores també destacà com a traductor al castellà dels més eximis poetes romàntics europeus: Poesías selectas de Víctor Hugo (1860), El Corsario de Lord Byron (1863), Zaira de Voltaire (1868), Leyendas de oro (1875), Amorosas (1876), Fausto de Johann W. Goethe (1882), Poesías de Heine (1885), Fábulas de La Fontaine i Poetas franceses del siglo XIX (1906). A l’hora d’escriure poesia en català utilitzà una ortografia acurada, fugint i combatent els barbarismes i els castellanismes, al contrari que els membres del sector progressista, inclinats pel “valencià que ara es parla”; a més, proclamà la unitat i la dignitat lingüística i literària de la llengua catalana que, per motius estratègics, anomenà “llemosí”. Practicà una poesia pairal modèlica fonamentada en el culte al paisatge com a element definidor de les senyes d’identitat. El 1887 obtingué el títol de mestre en gai saber per Lo Rat-Penat.
En la darrera època de la seva vida, fou distingit amb diversos homenatges per Lo Rat-Penat i l’Ateneu Científic de València. La seva producció poètica en català fou recollida en Llibret de versos (1885), Cartes de soldat (1897), Nou llibret de versos (1902), Nou llibret de versos (1909, edició ampliada i amb pròleg de Menéndez y Pelayo) i Llibrets de versos (1914). L’obra completa fou publicada, amb motiu del centenari del seu naixement, en Poesies valencianes (1936) i en Poesia valenciana completa (1983). Entre les antologies destaquen: Poesies triades (1906), Antologia poètica (1958), a cura de Carles Salvador, i Poesia (1996). Com a historiador, destaca especialment Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887-1903, 2 vol.). Gran part de la seva correspondència personal amb escriptors, polítics i artistes contemporanis fou aplegada pel seu fill, Teodor Llorente i Falcó, en l’Epistolari Llorente (1928-36, 3 vol.) i una bona mostra dels seus articles periodístics ha estat reunida, recentment, en el volum Escrits polítics (1866-1908) (2001).
L’èxit més destacat de Llorente fou la creació d’una escola literària de poetes paisatgístics valencians –el llorentinisme– que es perllongà fins a la meitat del s. XX. Fou reivindicat com a mestre tant pels escriptors de la Generació del 1909 (Josep Maria Bayarri, Miquel Duran de València, Daniel Martínez i Ferrando i Jacint M. Mustieles) com per la del 1930 (Enric Navarro i Borràs, Carles Salvador, Maximilià Thous i Llorenç, Francesc Almela i Vives i Bernat Artola i Tomàs, els impulsors de les revistes literàries Taula de Lletres Valencianes i La República de les Lletres).
La seva sort es capgirà a partir dels anys seixanta del sxx. La nova fornada d’intel·lectuals valencians, nascuts a redós de la UV, veieren Llorente i la Renaixença com els fenòmens del passat que més frenaven i obstaculitzaven l’avanç i el progrés de la literatura valenciana, i començaren a criticar-lo, a ell i al seu llegat. El 1956 Joan Fuster recordà que «la diferència entre ell i gran part dels seus seguidors és que Llorente posseïa una amable força poètica de què mancaven els altres», però el 1962 afirmà, amb referència als renaixentistes, que «o bé repetien incessantment els tòpics jocfloralescos –Pàtria, Fe i Amor– en termes d’una retòrica buida i absolutament prevista, o bé cultivaven una altra mena de tòpic, el rural, reduït a la visió “localista” característica del provincialisme de València. Llorente fou un virtuós de totes dues inanitats». Al seu torn, Manuel Sanchis i Guarner vaticinà (1968) que el «pairalisme, la narcissista enyorança d’una València idealitzada, el “llorentinisme”, ha esterilitzat durant moltes dècades la moderna literatura valenciana culta». I el 1978 escriví: «Llorente havia ficat les lletres valencianes en un carreró sense eixida, dins un atzucac: ni arribava al po- ble ni satisfeia els intel·lectuals exigents; el seu únic públic, la burgesia conformista, el venerava com a savi oficial, però es desentenia totalment de la causa de la Renaixença i continuava el procés de la seva castellanització progressiva i voluntària.» Alfons Cucó sentencià (1971) que la «ideologia de Llorente no va influir en el desenvolupament ulterior del valencianisme polític, sinó que significava –en realitat– una postura completament oposada. En tot cas, donaria com a fruit un estadi híbrid, indecís i fluctuant, que podem denominar “ratpenatisme”». Ricard Blasco (1980) asseverà que «Don Teodor s’equivocava, a posta o no, entre altres raons per la incapacitat personal d’entendre tot allò que no es gestava al seu cenacle». En tot cas, Llorente ha estat el referent ineludible de la historiografia valenciana contemporània, i darrerament la seva obra ha estat revisada i resituada d’una manera menys apassionada, sobretot a partir de l’edició de la seva poesia completa per Lluís Guarner (1983), que l’ha convertit en el «més representatiu poeta de la llengua valenciana al llarg de tot el segle».
Lectures
- FERRANDO, A.: “Llengua literària i actitud política en Teodor Llorente. A propòsit de Cartes de soldat i Pro Pàtria”, Caplletra, 4, 1989, p. 91-112.
- GUARNER, LL.: “Pròleg” a Llorente, T.: Poesia valenciana completa, Tres i Quatre, València 1983, p. 17-90.
- ROCA, R.: Teodor Llorente, ideòleg de la Renaixença valenciana, València 1996 [tesi de llicenciatura inèdita].
- — “Estudi preliminar” a Llorente, T.: Escrits polítics (1866-1908), Diputació de València, 2001, p. 9-66.
- SALVADOR, V.: “El pensament lingüístico-literari de Teodor Llorente”, Caplletra, 4, 1989, p. 113-122.
- — “Revisió crítica de Teodor Llorente”, Estudis de literatura catalana al País Valencià, Ajuntament d’Alacant 1987, p. 99-109.
- SIMBOR, V.: “Introducció” a Llorente, T.: Poesia, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, València 1996, p. 7-35.
- — “Llorente, La Opinión i la Renaixença”, Caplletra, 4, 1989, p. 123-136.