TEMES

3 de març de 1373: La desaparició de Montclús

Un poble silenciat per la geologia

Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de fer els treballs de camp per a la confecció del Mapa per a la prevenció de riscos geològics d’Àger, corresponent a la sèrie de Geotreballs VI de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Durant el transcurs de cartografia, vaig detectar una zona fora de l’àrea d’estudi que mereixia ser analitzada i estudiada. Les imatges aèries mostraven un terreny intensament fracturat en una zona molt despoblada: Montclús.

Aquest poble medieval situat a la Noguera, ara silenciós i abandonat des del 3 de març de 1373, ens permet fer un viatge històric i geològic que fa d’aquest lloc un espai amb un potencial didàctic extraordinari.

dsc_0137.jpg

L’auge de Montclús

Aquest poble de la Noguera, que formava part de la Baronia de Sant Oïsme, es va construir en una zona abrupta, amb penya-segats i algunes agulles de roca de difícil accés. Va ser precisament aquest terreny accidentat el que va propiciar la construcció d'un castell per dominar la vall del Noguera Pallaresa, en aquell moment frontera entre el món cristià i islàmic. Es tenen notícies del castell i de la petita ermita dedicada a Sant Urbà, que és l’únic edifici que es manté dempeus avui dia, des de l’any 1060. Montclús constava de tres barris diferenciats per la posició de les cases: el barri de Llevant, situat a sota de l’escarpat; el barri Jussà, amb el conjunt més gran de cases, l’ermita i el castell; i el barri Sobirà, situat a la zona més elevada de més difícil accés.  

Encara avui s’hi observen murs de paret seca, una paret configurada en “espina de peix”, típica de construccions heretades dels romans, algunes cases més nobles i robustes i l’enguixat molt tosc del castell. Es pot veure, en algunes zones, com algunes esquerdes prèvies van ser totalment reblertes de pedres per poder passar d’un lloc a un altre del poble. Segurament en els passos més difícils, on les esquerdes eren massa grans, hi havia ponts de fusta que es podien desmuntar i deixaven el poble totalment aïllat en cas d’atac. D’aquesta manera, la geologia era un aliat per als interessos de defensa del lloc.

Les observacions conclouen que l’orografia abrupta de Montclús tenia el seu origen en esllavissades prèvies, segurament ocorregudes fa 20.000 anys. Unes esllavissades provocades per la forta erosió del riu Noguera Pallaresa en les calcàries que coronen aquest poble i que s’assenten sobre un substrat argilós, sumat al fet que en general els estrats tenen un fort pendent en direcció al riu.

La destrucció del poble

Diu la llegenda i les rondalles que la gent de Monclús era molt pecadora i que Déu va decidir infligir un càstig precisament el dia 3 de març de 1373, i que només es va salvar una senyora gran que estava dins l’ermita resant, l’únic edifici que no es va destruir.

El que és cert és que aquell dia es va desencadenar un terratrèmol a la vall d’Aran d’intensitat VIII-IX en l’escala de Mercalli, que va portar fins i tot el Consell Municipal de Lleida a reunir-se d’urgència per tranquil·litzar la població. Es va sentir especialment intens a la vall d’Àger (amb una intensitat VII, que ja es pot considerar catastròfica), on alguns edificis van quedar destruïts, a la vegada que  es va reactivar l’esllavissada on hi havia establert el poble de Montclús.

Fruit d’aquest moviment, moltes parts del poble van quedar permanentment aïllades i totalment o parcialment derruïdes. Algunes parts dels penya-segats es van despendre o esfondrar, es van crear esbaldregalls i pedregars i el poble es va abandonar definitivament. Es va silenciar de sobte.

El detonant geològic

Ara fa 65 milions d’anys, degut al moviment en direcció nord de la placa africana i la immobilitat de la placa euroasiàtica, la placa ibèrica va quedar pinçada enmig d’aquestes dues plaques més grans. Aquest pinçament va causar un escurçament de la placa ibèrica que, en part, va subduir sota la placa europea i va generar una gran arruga en direcció est-oest. Els grans exponents actuals d’aquesta arruga són: els Pirineus, les Bètiques, els Alps, els Apenins, l’Atles, el Caucas i el Zagros, entre d’altres.

Aquest xoc de la placa africana encara continua vigent avui dia, tot i que de manera molt alentida, ja que l’espai per moure’s s’ha anat reduint i la inèrcia ha anat baixant. Tot i així, és ben conegut que la zona nord de Catalunya, als Pirineus, hi ha un potencial sísmic important degut a aquest moviment. Fins i tot, en les últimes dècades s’hi han pogut sentir terratrèmols d’intensitat important.

I això passa a la zona dels Pirineus, tal com passa a les zones on actuen forces de compressió, perquè les roques acumulen energia cinètica al llarg d’anys i quan les roques es mobilitzen al subsol, tota l’energia acumulada s’allibera de cop formant un terratrèmol.

En concret, l’epicentre del terratrèmol del dia 3 de març de 1373 es va localitzar a la zona de la vall d’Aran, prop del poble de Vila, i a una fondària d’uns 16 km. Aquest va ser el terratrèmol principal, però també es van succeir set rèpliques més, tal com ens informen cròniques de l’època. Pràcticament tot Catalunya —es van registrar danys al capdamunt de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona o a Tortosa—, part d’Aragó i el sud de França van resultar afectades per aquest sisme,  que segons càlculs va alliberar energia equivalent a unes 1.900 tones de TNT.

El potencial didàctic

dsc_0136.jpg

Tot i que Montclús està en una zona molt remota, s’hi pot accedir bé amb un vehicle petit, i els pobles dels voltants de Santa Linya hi celebren un aplec anual el primer diumenge després del 25 de maig.

Si ens hi acostem, podem observar les vistes actuals encara molt marcades per aquesta cicatriu i, efectuant una bona lectura del paisatge, podem  explicar la història d’aquesta zona d’una forma molt didàctica en els àmbits de la història, geologia i cartografia.

En les zones baixes de les agulles o monòlits, es poden observar els estralls d’aquell moviment de massa: construccions deformades i generació de coves, forats i carrerons. A les zones altes del barri Sobirà, s’observa un edifici mig esfondrat per l’esllavissada que segurament devia ser molt important pel tipus de construcció sòlida i els angles perfectament rectes que encara es reconeixen. En aquesta zona més alta, també encara s’hi conserva un estrat on podem observar un petit jaciment paleontològic amb petjades de dinosaures sauròpodes de 70-65 milions d’anys.

De tot aquest conjunt queda un enigma per resoldre, de moment:  la posició de l’ermita de Sant Urbà de Montclús, ja que en època romànica s’orientaven d'est a oest i ara està orientada sud-est / nord-oest. Pot ser que la reorientació i el moviment es produís en el moment de l’esllavissada?

A Catalunya tenim paisatges i històries espectaculars que ens permeten divulgar la geologia d’una forma molt viva, entenedora i amb un fil conductor molt continu, ho hem d’aprofitar. Seguirem!

Bibliografia:

Montclús, misteriós naixement i desaparició d’un poble. El llenguatge de les pedres, Vol.1. 2010. Joan Rosell, Rogeli Linares, Francesc Fité, Carles Roqué, Carme Llompart i Mariona Losantos. Institut Geològic de Catalunya.

Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. 2006. Carme Olivera, Esther Redondo, Jérôme Lambert, Antoni Riera Melis i Antoni Roca. Institut Cartogràfic de Catalunya.

Contacta amb Divulcat