Barcelona en mode oïda: què ens diuen les superilles quan les escoltem

Les superilles s’han convertit en un dels experiments urbans més visibles de Barcelona [1]. L’objectiu és conegut: reduir el trànsit de pas dins d’un perímetre, recuperar espai públic, introduir verd urbà i afavorir una ciutat més abastable caminant i així promoure un entorn saludable. Però hi ha una dimensió que condiciona de manera directa el benestar quotidià i que sovint queda diluïda en el debat: el so, i sobretot, el soroll. No només “quant” sona la ciutat, sinó “com” sona, amb quines fonts, amb quines textures i amb quina capacitat de fer-nos sentir còmodes o inquiets, tranquils o fatigats.

Aquesta distinció és clau perquè el so urbà no és només una qüestió de decibels. És composició —trànsit, converses, bicicletes, obres, ocells—, és context —una plaça, un carrer estret, el davant d’un mercat transitat— i és significat —allò que llegim com a agradable, segur, viu o agressiu—. Per això, per poder tenir clar si les superilles milloren el benestar, convé combinar el mesurament acústic clàssic amb metodologies que capturin la percepció ciutadana i la relacionin amb l’ús real dels espais [2].

Aquest article presenta, en clau divulgativa, els resultats d’un estudi que combina mesures acústiques amb passejades d’escolta (soundwalks) en tres superilles de Barcelona: Poblenou, Sant Gervasi i Sant Antoni. El missatge central és clar: les superilles poden generar nuclis més agradables, però les vores continuen pesant molt; el soroll del trànsit “entra” pels marges i condiciona la qualitat percebuda en molts punts, sobretot en punts de transició on el disseny urbà i la mobilitat no acaben d’estar resolts amb coherència.

Què és una passejada d’escolta (soundwalk) i per què aporta valor

Les passejades d’escolta o soundwalks són passejades breus, en grup, amb un recorregut i unes parades predefinides [3]. En cada punt s’hi fa escolta activa en silenci durant un interval curt i, tot seguit, les persones participants responen un qüestionari sobre l’experiència viscuda. Això permet captar la percepció de tranquil·litat, identificar quines fonts sonores contribueixen positivament o negativament al lloc i, també, recollir l’estat emocional associat a l’experiència: calma, confort, interès, irritació o distracció, entre d’altres. Aquesta dimensió emocional és especialment útil perquè connecta el so amb el benestar i amb la qualitat d’ús de l’espai públic.

En l’estudi, els recorreguts van tenir una longitud aproximada d’entre 1,3 i 1,7 quilòmetres, amb diverses parades distribuïdes entre punts interiors i punts de vora. Paral·lelament, a cada parada s’hi van fer enregistraments d’àudio i mesures acústiques objectives amb instrumentació calibrada. En alguns trams, també es van explorar mesures amb telèfon mòbil com a aproximació complementària. La idea no és contraposar percepció i mesura, sinó sumar-les: la mesura aporta comparabilitat i rigor, i la percepció aporta significat i criteris per interpretar els resultats en clau de disseny urbà.

Poblenou: tranquil·litat compatible amb vida social

Poblenou mostra amb força la diferència entre interior i perímetre [4]. En trams pacificats i amb presència de verd d’arbres i arbusts, els participants tendeixen a descriure una experiència més amable i associada a sensacions de calma o confort. En aquests punts, apareixen sovint sons naturals com el cant d’ocells o el moviment de les fulles com a elements que “ajuden” a la tranquil·litat percebuda. Però el resultat més interessant no és només la presència de natura, sinó la relació entre so i vida social: en alguns punts interiors, la tranquil·litat no es llegeix com a absència d’activitat, sinó com una condició que facilita la conversa i l’apropiació de l’espai per part de les persones.

Quan el recorregut s’acosta a la vora, el paisatge sonor canvia. El trànsit rodat passa a dominar i l’experiència esdevé més tensa: apareixen respostes emocionals com irritació o distracció, que apunten a fatiga acústica i a una menor capacitat de “desconnectar” mentre es camina o s’està en un lloc. Aquest contrast reforça una idea central: el perímetre no és un element accessori; és, sovint, el factor que limita el potencial acústic de la superilla.

Sant Gervasi: el verd no sempre garanteix quietud

Sant Gervasi és un cas especialment revelador perquè matisa un supòsit habitual: “si hi ha verd, hi ha tranquil·litat”. L’estudi mostra que espais amb jardí o arbrat poden ser percebuts com a poc tranquils si estan massa exposats al trànsit o si el seu encaix amb la xarxa viària és desfavorable. En alguns punts, els participants identifiquen sons naturals com a contribució positiva, però aquesta capa queda ràpidament eclipsada quan el soroll de vehicles és persistent i proper.

La lliçó és pràctica i aplicable: la qualitat acústica d’un espai d’estada no depèn només del que hi passa “a dins”, sinó també del seu contorn i de com es resolen les fronteres amb els carrers de circulació. És a dir, no n’hi ha prou amb “posar verd” si el disseny no aborda el flux perimetral i la transmissió sonora cap als punts d’ús ciutadà.

Sant Antoni: activitat urbana i tranquil·litat, una relació ambivalent

Sant Antoni afegeix un ingredient distintiu: una alta intensitat d’ús, activitat comercial i presència constant de persones caminant, amunt i avall. Aquí, les veus i la vida al carrer tenen un pes notable. I això permet entendre un principi fonamental del paisatge sonor: no tot allò que sona “fort” es percep necessàriament com a negatiu. El so associat a activitat humana —conversa, mercat, moviment— pot formar part d’una identitat de lloc i generar una sensació de comunitat o seguretat. En alguns punts, aquesta capa social pot ser compatible amb una percepció relativament positiva si el fons de trànsit no domina.

El problema apareix quan aquesta activitat se suma a un perímetre amb trànsit intens o a transicions urbanes mal resoltes. Llavors, el conjunt es torna fatigant i la percepció empitjora. Sant Antoni, per tant, il·lustra bé la diferència entre un paisatge sonor “vital” i un paisatge sonor “agressiu”: la clau és l’equilibri entre fonts i la capacitat de l’espai de sostenir usos socials sense quedar sotmès a una base contínua de vehicles.

Quan els decibels s’assemblen, però les percepcions no

Un dels resultats transversals més útils és constatar que els nivells sonors mitjans poden ser relativament semblants entre punts o entre superilles, i, en canvi, les percepcions variar de manera clara. Això no és una contradicció: és un indici que hi ha dimensions del so que el valor mitjà no captura bé. El tipus de font (trànsit continu versus sons naturals intermitents), la proximitat, la variabilitat i certes qualitats tímbriques influeixen fortament en l’experiència.

Aquesta és una de les aportacions de la combinació de mesures i soundwalks: permet identificar casos on, tot i que el nivell no canvia dràsticament, el lloc es viu com a més amable perquè el so és menys intrusiu, més divers o més compatible amb l’ús social. I permet, també, detectar espais que, tot i semblar “bons” visualment, es perceben com a poc tranquils perquè el trànsit continua massa present.

Què implica això per al futur de les superilles

El primer aprenentatge és que interior i perímetre no es poden dissenyar com si fossin dos projectes independents. Si el perímetre manté una funció de canalització de trànsit intens, el soroll continuarà filtrant-se cap a l’interior i condicionarà punts clau, especialment els que actuen com a portes d’entrada o eixos de pas inevitable. El segon aprenentatge és que el verd i els sons naturals ajuden, però la seva eficàcia depèn del context: poden millorar la percepció, però difícilment compensaran una exposició directa i persistent a fluxos de vehicles. El tercer és que la vida social no és necessàriament l’antítesi de la tranquil·litat; en molts casos, la conversa i l’activitat humana són senyals d’habitabilitat, sempre que no quedin subjugades per un fons dominant de trànsit.

En síntesi, les superilles poden generar espais més agradables i més vivibles, sobretot en punts interiors on pacificació, verd i usos socials es reforcen mútuament. Però el repte acústic principal continua sent el mateix: si les vores no es gestionen de manera coherent, el soroll del trànsit seguirà marcant el paisatge sonor i limitarà el potencial transformador del model. Incorporar metodologies com les passejades d’escolta, complementades amb mesures rigoroses, ajuda a entendre aquests matisos i a orientar millor les decisions urbanes. Perquè una ciutat no només sigui més sostenible, sinó també més amable quan la visquem i quan l’escoltem.

Referències

1. Benvingut a Superilles | Superilles (darrer accés 10/02/2026)
2. Alsina-Pagès, R. M., Parés, M. E., Vidaña-Vila, E., Freixes, M., Garcia, D., Arnela, M., ... & Ferrandiz-Rovira, M. (2024). “Conscious walk assessment for the joint evaluation of the soundscape, air quality, biodiversity, and comfort in Barcelona”. Noise Mapping, 11(1), 20220182.
3. Schafer, R. M. (1993). The soundscape: Our sonic environment and the tuning of the world. Simon and Schuster.
4. Ramos, E., Potenza, A., Vidaña-Vila, E., Zaffaroni-Caorsi, V., Alsina-Pagès, R. (2025). “Soundwalking in the Superblocks of Barcelona: An Analysis Focused on Citizen’s Perception in Three Neighborhoods”. Intervento presentato a: Livable Cities Interdisciplinary Conference Barcelona - July 16-18, 2025, Barcelona, Spain.

NOTA:

Els projectes que han permès la redacció d’aquest article han estat diversos, i fets en col·laboració amb molts investigadors, de La Salle-URL però també d’altres centres de recerca. Gràcies a: Maria Foraster, Ferran Orga, Gerard Ginovart, Marc Freixes, Ester Vidaña, Marc Arnela, Andrea Potenza, Valentina Zaffaroni, Giovanni Zambon, Eulàlia Parés, Danielly Garcia, Mariona Ferrándiz, Oriol Serra, entre d’altres. I gràcies també al CTTC, a ISGlobal, a Universitá degli Studi di Milano Bicocca i al CREAF.