TEMES

AQUEST POST ESTÀ EN CONSTRUCCIÓ, en breu estarà publicat

castellmur_0.jpg
Castell de Mur (Pallars Jussà)

Més enllà de la seua funció militar o defensiva, els castells eren un lloc d'hàbitat més per als hòmens de l'edat mitjana. El castell medieval tal com el coneixem hui en dia fou el resultat final d'un procés evolutiu, un tipus d'arquitectura única que no existia abans de l'edat mitjana, vinculat directament a una forma peculiar d'estructurar la societat característica d'este període, el règim senyorial i el feudalisme, i que, com el castell mateix, no tingueren continuïtat en èpoques posteriors.

Simbolitzaren també una forma de vida típica i genuïna de l'època, la cavalleresca, i tot el seu univers de trobadors, tornejos, dames, cavallers galants, etc.

Però no cal oblidar que el castell no deixà mai de ser també un focus de vida familiar i social. Podem definir el castell, per tant, com la residència fortificada d'un poderós i dels seus familiars i acostats. Recordem que per a la societat medieval la soledat era inconcebible: totes les activitats es realitzen de forma grupal. Açò explica que en els castells ens trobem que, a més del senyor i de la seua família, residisquien allí cavallers, treballadors del castell, etc.

Com i per què sorgixen els castells?

Després de la caiguda de l'Imperi Romà i amb la irrupció dels pobles germànics desapareixé l'estat central, i amb ell caigueren les seues infraestructures i es trencà la seguretat que proporcionava el seu exèrcit. Després d'un intent frustrat entre els segles IX i X de restablir un poder central en el continent per mitjà de la formació de l'Imperi Carolingi, una nova onada d'invasions i violències assolaren Europa de mans de pobles com els víkings o els magiars. Davant de la constant amenaça i el temor als atacs i saquejos dins d'un continent fragmentat aparegué el castell com a mesura de protecció. Aquest fet, suposà un avanç respecte a la sensació de seguretat: les aristocràcies locals oferiren protecció a les seues respectives poblacions a canvi de rebre el domini polític de la regió, assumint així el control del seu territori. Un dels mitjans a què recorregueren per a dur a terme este fi fou la construcció de castells.

Començà així el fenomen que anomenem l'encastellament d'Europa, que és com denominem a la proliferació d'estes construccions, els castells, que arribaren a ser milers al llarg i ample de tot el continent. Els castells imposaren una nova organització del sòl europeu a través de la creixent expansió d'esta xarxa castral, podent associar-se este fenomen a la conformació d'una nova organització social que fou característica en l'edat mitjana. El castell, per tant, s'alçà com forma de garantir la defensa per a uns pocs però, una vegada finalitzada la seua construcció, el senyor oferí eixa defensa i protecció a totes les gents que vivien en les zones circumdants. A canvi, estos havien de pagar-li tributs o censos. Ens trobem, per tant, amb el naixement del sistema senyorial.

La societat estava formada per tres grups o estaments clarament diferenciats: els oratores, la funció dels quals consistia a resar per a salvaguardar l'ànima de tota la població; els bellatores, guerrers de què depenia la protecció de la resta i, finalment, els laboratores, que amb el seu treball mantenien i alimentaven a tots els altres. Cada individu complia una funció social clara i determinada, quedant així justificats els privilegis d'una minoria. Els bellatores, per a dur a terme la seua comesa amb més garanties d'èxit, construiren castells on protegir millor als que passen a ser ara els seus vassalls i, des d'allí, exerciren el seu domini sobre el territori circumdant.

Els castells, a més de centres de control polític, econòmic i jurídic del seu territori circumdant es convertiren també en instrument i símbol de poder, perquè el senyor exercia des d'allí el seu control sobre els seus vassalls a la vegafa que volia plasmar el seu poder de manera que puguera ser contemplat per tots.

Entorn d'esta estructura, el castell, s'anà desenvolupant el senyoriu feudal. Els principals elements que ho componguerem foren: el castell com a element més destacat, les vivendes llauradores, les terres de cultiu (tant les del senyor com les arrendades als pobletans), l'església i els espais comunals.

L'ús del castell com a element defensiu es popularitzà i s'estengué, arribant inclús a terres orientals de mans dels cavallers cristians durant les Croades. Els catells continuaren sent útils fins a finals de l'edat mitjana, quan el desenvolupament de l'artilleria aconseguí fer-los vulnerables.

Com eren els castells?

El castell fou, junt amb l'església, el gran edifici i símbol de l'edat mitjana. Encara que ambdós eren construccions molt importants, el castell tenia unes connotacions diferents de les de l'església quant a la influència en l'hàbitat que el rodeja. Tota la comunitat, especialment la rural, s'organitzà entorn del castell. A vegades este fenomen inclús originà la formació de barriades o inclús de ciutats senceres als seus peus, fora de les seues muralles, els burgos.

A l'hora, els castells funcionaven com a xicotetes ciutats autònomes: eren llocs d'hàbitat autosuficients que únicament no tenien articles de luxe. Esta va ser la raó per la qual els comerciants començaren a acudir a ells per a vendre'ls aquelles coses que no produïen per sí mateixos. Aquells mercaders que visitaven els castells amb més freqüència acabaren assentant-se extramurs, engrandint les barriades o burgos existents.

Parlant ja del castell com a lloc d'hàbitat, la seua part primigènia i més important era la torre, evolució de les torres de les motes. Construïda en pedra, esta torre era l'element central del castell que dóna sentit a la resta. A més d'albergar en el seu interior la vivenda dels senyors era també el nucli central de la defensa de la fortalesa i el seu punt més inexpugnable, símbol del poder del senyor.

Este poder queda patent a través de la celebració de l'homenatge feudal. Tot vassall devia presentar reconeixement públic del seu vassallatge al senyor. Este acte se celebrava en una gran sala dins de la torre, per la qual cosa la torre mateixa passà a ser coneguda com a torre d'homenatge (donjon, en francés). En esta mateixa sala en què tenia lloc l'homenatge feudal se celebraven juís, audiències, etc. Era, per tant, el focus del poder senyorial.

Al voltant de la torre hi havia altres pavellons o edificis necessaris per a la vida en el castell, com ara rebostos, magatzems, tallers, estables, etc., que permetien que la fortalesa fóra autosuficient i que poguera funcionar amb una gran autonomia.

Amb el pas del temps i segons el castell anava creixent i augmentava la seua activitat, la sala de la torre d'homenatge passà a ser massa xicoteta per a donar cabuda a les multitudinàries activitats socials del senyor. Este problema se solucionà construint un pavelló separat de la torre, en el qual tenien lloc els grans banquets i festejos. Així en els grans castells es viviren moments de gran esplendor perquè l'arribada d'invitats suposava la realització d'opípars banquets, balls, cants de trobadors, etc. El castell es convetí, per tant, en un microcosmos delimitat entre les muralles on es desenvolupava la vida.

Una altra de les parts destacats del castell fou el pati o albacar, espai públic que servia tant com pati d'armes per a concentrar a les tropes com a plaça en què jugaven els xiquets i que, en casos de necessitat, podia albergar els vassalls del senyor i inclús al seu ramat per a proporcionar-los protecció. Un últim element, però de vital importància, serien els pous i aljubs, que permetien l'abastiment d'aigua als habitants del castell. Gràcies a ells la majoria dels castells podien comptar amb reserves d'aigua per a resistir diversos anys en cas d'assetjament.

Finalment, les latrines solien situar-se sobre llocs on circulara l'aigua, de manera que es portara les males olors i els residus.

La vida en l'interior del castell

Els castells medievals eren, a més d'un lloc construït per a satisfer unes necessitats militars, un lloc d'hàbitat. El cine i la literatura han contribuït a transmetre una imatge de la violència que embolicava la vida en el castell, però deixant sempre oblidat el dia a dia que allí tenia lloc, una vida més assossegada. La major part del temps la vida passava plàcidament en els castells, amb la realització d'activitats com ara caça, jocs i activitats quotidianes.

Una de les poques descripcions d'època medieval que ens il·lustren sobre la vida en un castell de l'època prové de França i és del segle XII:

“Tenia celler i provisions baix terra, una sala comuna amb cuina adossada, cambra conjugal, un local caldejat per als xiquets de pit i els malalts, un dormitori per als xicots sempre obert i un altre per a les xicotes sempre tancat. En la part superior un espai per a la guàrdia. En la part pròxima a la sala, una capella”.

Este testimoni ens dóna una imatge del castell com una vivenda confortable en què els nobles, rodejats dels seus fills i dels seus béns, vivien de forma plàcida. Allí es jugava als escacs i es practicaven la caça i la falconeria. L'equitació i les pràctiques d'armes eren tant un entreteniment com un entrenament ja des de la infància dels hereus, que eren així preparats per al seu futur com a guerrers. 

No cal oblidar, no obstant, que a més de ser la llar dels senyors els castells eren també el lloc d'hàbitat dels serfs, de la guàrdia i de les seues famílies.

La tipologia constructiva

El primer pas dins del procés evolutiu que desembocà en l'aparició dels castells foren les palissades que rodejaven als pobles per a protegir-los. Eren recintes d'entre trenta i cent metres de diàmetre aproximadament, de forma circular o oval, que solien estar ubicats sobre una elevació del terreny d'uns quatre o cinc metres d'alçària. Este tipus d'aldees fortificades podien contar inclús amb un fossat, que augmentava la protecció de l'assentament al limitar l'accés al mateix. 

mota.jpg

Representació d'una mota

El següent avanç dins del procés de fortificació fou la mota, que es convertí des del primer moment en un símbol del poder senyorial. Per mitjà de l'acumulació de terra, algeps o cudols s'alçava una estructura de terra troncocònica sobre la qual s'assentava una torre de fusta. Les motes foren característiques en llocs d'Europa faltats d'elevacions naturals destacades. Este terraplé podia arribar a mesurar quinze metres d'alçària, mentres que la superfície del seu extrem superior, en el que s'assentava la torre, podia aconseguir els cent metres de diàmetre. Per a dur a terme una construcció d'estes dimensions eren necessàries unes quaranta jornades de treball emprant cinquanta hòmens, disminuint el temps en proporció inversa a la mà d'obra invertida.

L'esplanada superior de l'estructura troncocònica necessitava tindre estes dimensions per a alçar en la seua superfície una torre, ja siga circular o quadrada, que junt amb el terraplé o mota es convertia en la vivenda dels senyors i permetià albergar soldats en el seu interior. Al mateix temps servia de protecció als pobletans, ja que hi havia un accés que unix al poble amb la mota per a poder donar cabuda a la població en el seu interior en cas d'emergència. Este tipus de castells primitius foren els habituals entre els segles IX i XI. El seu gran avantatge consistia en el fet que podien construir-se amb relativa rapidesa i que al situar-se la torre sobre un monticle o terraplé permetia dominar tota la vall.

Foren construïdes amb fusta i atovó perquè eren els materials més accessibles, barats i que permetien finalitzar-la més ràpidament. La torre comptava amb diverses estances en el seu interior (per a menjar, dormir, guardar les armes, etc.) i estava rodejada per una palissada. S'unia a l'aldea, en la qual vivien els habitants del castell, per mitjà d'una rampa, antecedent del pont llevadís, podia ser alçada en cas d'assetjament. La torre passava a ser llavors un element de defensa inexpugnable.

Junt amb la mota hi havia un caseriu o aldea, cercada per una palissada que descendia des de la mota fins este nivell. L'assentament comptava amb cabanyes i cases, on residien les gents del castell. També hi havia edificis agrícoles, com ara magatzems, tallers o corrals d'animals, i destaca la presència d'una farga i una armeria, imprescindibles tenint en compte el caràcter defensiu d'este tipus d'hàbitat. Finalment hi havia un element que ja coneixem molt bé, l'església, amb un important paper en qualsevol classe d'assentaments medievals.

hastings-castle-in-bayeux-tapestry.jpg
Fragment del tapís de Bayeux on els anglesos construeixen una mota

Fins als segles XII i XIII, les motes satisfeien completament les necessitats tant defensives com d'hàbitat per a les quals van ser construïdes. En el seu interior tenien cabuda tots els edificis necessaris per a dotar a este complex d'una gran autonomia com ara allotjaments per a la guàrdia, servents i els seus familiars, rebostos, magatzems, estables, quadres, tallers, cuines, habitacions del senyor, una sala en què se celebraven tots els grans esdeveniments i inclús una església o ermita. No era necessari, per tant, modificar este model que tan bon resultat estava donant.

A l'estar molts dels castells construïts sobre antigues motes, són pocs els vestigis materials que ens queden d'estes primeres estructures defensives. Disposem d'un exemple molt conegut de l'ús d'este tipus de castells primigenis durant les campanyes de Guillem el Conqueridor a Anglaterra, en el segle XI. El rei normand va fer que les seues tropes, una vegada desembarcades, alçaren motes per a protegir-se dels atacs dels saxons, tal com veiem en el fragment del tapís de Bayeux. Després de véncer els saxons en la batalla de Hastings, Guillem manà realitzar una obra de més envergadura i durabilitat que les motes que havia alçat fins al moment. Ordenà construir en pedra una enorme torre, la White Tower, entorn de la qual s'aniria formant amb posterioritat el castell que coneixem com la Torre de Londres. Erigí esta torre com a símbol del seu poder i com a element de domini sobre la població saxona de Londres.

Fou entre els segles XI i XIII que l'atovó, la terra i la fusta començaren a ser substituïts per pedra. Este canvi no afectà únicament els materials utilitzats sinó que es feu extensiu al model de fortalesa mateix: el conjunt que formen la palissada, el terraplé i la torre anà evolucionant cap a distintes tipologies del que hui coneixem com a castells medievals. Les torres d'homenatge, antigues torres de mota, s'anaren convertint en el centre neuràlgic d'un nou tipus de fortaleses, els castells, especialment al substituir-se les antigues palissades de fusta per murs de pedra nàixer. Igualment, l'estructura alçada troncocònica fou substituïda per una elevació natural, un altell o muntanya sobre el qual poder controlar les zones circumdants, de la mateixa manera que es feia de forma artificial en la mota. A l'hora de triar un emplaçament per a un castell era tan important ubicar-lo en un lloc elevat com que el lloc permetera l'autoabastiment hídric.

Per què d'aquest canvi? Hi ha diverses circumstàncies que desembocaren en la substitució de la fusta per la pedra:

  1. S'incrementà la necessitat protecció en tot Europa, especialment en les regions frontereres, a causa d'un augment de les tensions i dels conflictes els quals, a més, eren cada vegada més cruents. Ens servixen com a exemple els enfrontaments entre aragonesos i castellans, anglesos i gal·lesos o anglesos i escocesos, que van portar com a conseqüència un increment de la capacitat defensiva en els seus territoris.
  2. Fins estes dates els senyors no aconseguiren el poder tant econòmic com polític i administratiu necessari per a afrontar una obra de magnituds tan importants com la construcció d'una estructura defensiva realitzada en pedra. Estos castells requerien una gran inversió de recursos i de temps.
dover-castle.jpg
Castell de Dover

A pesar que, en general, tot el continent seguí el patró de substitució de la fusta per la pedra que hem explicat poden donar-se diferències regionals. La península Ibèrica fou una d'estes excepcions, a causa del caràcter de continu enfrontament entre cristians i musulmans que suposà la Reconquesta. En aquest territori la pedra començà a ser utilitzada de forma molt primerenca i la densitat de castells en estes terres era superior a la mitjana, tal com ocorria amb la grandària dels mateixos. També fou excpecional la frontera anglesa amb Gal·les. Hi destacà la construcció del castell de Dove. Es començà a alçar a finals del segle XI i les seues obres es prolongaren durant diverses dècades. Estes obres suposaren grans despeses econòmiques tant de construcció com de manteniment, i el monarca anglés Enric II invertí entre els anys 1168 i 1189 en este mateix castell sis mil cinc-centes lliures. Alguns dels senyors més poderosos i amb una major capacitat econòmica es permeteren, inclús, la construcció i manteniment d'una xarxa defensiva comunicada entre si a través de codis de senyals, per mitjà de les quals s'informaven sobre l'aproximació d'exèrcits enemics cap a les seues terres, etc. Dins d'esta xarxa jugaren un paper vital les talaies costaneres i les torres de l'horta que, a més de complir amb un paper defensiu per a les gents del voltant complien amb una funció de vigilància del territori.

La substitució de la fusta per pedra fou un procés progressiu. El primer element que va experimentar esta innovació fou la torre. Esta es convertí en una robusta i esvelta torre de pedra. La seua grandària era variable, igual que la seua forma. Començaren sent estructures quadrangulars, encara que amb el temps tendiren a adoptar una tipologia circular perquè d'esta manera es facilitava la seua defensa, ja que les línies corbes de les seues parets feien rebotar els projectils.

A més de les raons que ja coneixem perquè estes torres començaren a construir-se en pedra caldria afegir alguna més. Podríem distingir, per tant, entre dos intencions diferents de l'estrictament defensiva per part dels senyors a l'hora d'elevar estes torres d'homenatge:

  1. Hi havia la necessitat de plasmar per mitjà de la major grandària d'estes construccions el prestigi i poder del senyor. 
  2. Els senyors volien residències més confortables, amb estances més lluminoses i agradables i amb comoditats com ara finestres, calefacció, banyera, etc.

La torre estava estructurada jeràrquicament de forma ascendent, és a dir, que les seues dependències eren cada vegada de major importància segons s'anaven aproximant a la seua cúspide.

El soterrani, en cas d'existir, solia ser l'espai utilitzat com a masmorres. A continuació anirien els magatzems, tant els d'armes com els d'aliments. En la part superior de la torre, la zona més elevada i millor preparada, era on es trobaven les principals estances, és a dir, la gran sala de cerimònies i les dependències privades dels senyors.

Estes torres d'homenatge anaren evolucionant i modificant-se constantment al llarg del temps, arribant a aconseguir uns nivells de comoditat més que considerables: comptaven amb latrines, calefacció, pous…

brougham_1.jpg
Castell de Brougham (Cúmbria)

El castell de Brougham (Cúmbria) i les seues diferents fases constructives ens servix com un model perfecte per a estudiar els distints passos evolutius que aniren experimentant els castells medievals. Esta nova construcció, més robusta i sòlida que la seua predecessora, seguia situada sobre el terraplé troncocònic o mota. S'aplicà el patró d'assentament que ja havíem avançat: es busca un llocs elevats i pròxim a punts d'abastiment d'aigua. En este cas concret el riu exercix a més una funció defensiva perquè el seu meandre fa d'una barrera, un fossat natural que millora les defenses d'este conjunt. Tant la palissada que rodeja tota a l'estructura com els pocs edificis situats fora de la torre (estables, cuina…) continuaven sent de fusta.

Caldrà esperar fins a la primera mitat del segle XIII per a trobar-nos amb una millora significativa en este castell. La modificació més important fou la substitució de la palissada de fusta per una muralla de pedra, millorant així considerablement la capacitat defensiva de la fortalesa. Un altre canvi destacable fou la construcció, també en pedra, d'un edifici residencial junt amb la torre d'homenatge. Este nou pavelló, a més de complir amb les seues funcions com a vivenda fou utilitzat com a sala de recepció, menjador, etc. També augmentaren el nombre d'edificis que s'ubicaven fora de la torre. Elements com ara la cuina o la capella començaren a emprar la pedra com a material constructiu principal.

A finals del segle XIII es tractà de millorar les defenses del castell enfortint els seus punts dèbils. Per a això s'alçà una nova torre junt amb la principal, la de l'homenatge, de manera que esta última no quedava tan exposada.

Ens trobem ja a partir del segle XIV amb un castell medieval completament desenvolupat on s'afegiren més edificis domèstics, com per exemple els tallers i els cellers, i es culminaren les obres defensives construint una torre en l'entrada del castell. Així s'aconseguia fortificar l'accés al castell alhora que es protegia a l'element central i més important, la torre de l'homenatge. Ambdós torres estaven connectades per mitjà d'un corredor interior que permetia arribar a l'entrada del castell sense necessitat eixir de les mateixes.

La millora de l'artilleria causà que els castells medievals perderen el seu sentit, de manera que en moltes regions d'Europa es convertiren, entre els segles XV i XVI, en palaus, la funció d'hàbitat dels quals, associada al luxe, era molt més important que la militar.

Contacta amb Divulcat