Jesús Giralt i Radigales
Director editorial d’Enciclopèdia Catalana
La Gran enciclopèdia de la música és una obra de referència que es basa en l’enciclopèdia homònima editada en paper en vuit volums entre els anys 1999 i 2003. Aquest fons documental és el primer en llengua catalana dedicat a recopilar el fet musical en tota la seva amplitud, tant territorial com temporal, i riquesa.
En les 10.000 veus que constitueixen aquest corpus, redactades per més de 140 especialistes, s'inclou informació sobre música de tot el món i de totes les èpoques i els estils, amb un especial interès pel món occidental i, particularment, pels Països Catalans.
Director editorial d’Enciclopèdia Catalana
Professor de Llenguatge Musical i Harmonia de l’últim cicle d’Ensenyament Bàsic (Bàsic 5 i 6), de l’etapa d’Ensenyament Avançat i de Formació per a Adults. UT Música Centre d’Estudis Musicals
Musicòleg
Musicòloga. Exdirectora del Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya
Etnomusicòleg. Universitat de Vic. Universitat Autònoma de Barcelona
Musicòleg. Compositor. Director del Centre de Documentació i Investigació Musicològiques Josep Ricart i Matas. Universitat Autònoma de Barcelona
Director de Catalunya Música
Soprano i professora de cant del Conservatori Superior de Música del Liceu
Director artístic de l'Orfeó Català. Director del Cor de Cambra del Palau de la Música
Musicòleg. Centre de Documentació i Investigació Musicològiques Josep Ricart i Matas. Universitat Autònoma de Barcelona
Musicòleg. Director del Museu de la Música, Barcelona
Musicòleg. Director del Departament de Musicologia de la Institució Mirà i Fontanals del CSIC
Musicòleg. Universitat Autònoma de Barcelona
Director artístic del Gran Teatre del Liceu
Compositor
Director d'orquestra. Orquesta Ciudad de Granada. Orquestra de Cambra del Teatre Lliure
Musicòleg
Musicòloga
Musicòleg. Crític. Universitat de Barcelona
Musicòleg. Universitat de Girona
Flautista
Traductora
Musicògraf i historiador
Etnomusicòleg. Universitat de Vic. Universitat Autònoma de Barcelona
Músic i escriptor
Musicòleg
Física. Especialista en acústica. Universitat Politècnica de Catalunya
Musicòleg. Universitat de Lleida
Orguener
Compositora
Historiadora de l'art
Músic. Historiador del jazz
Musicòleg i compositor Centre de Documentació i Investigació Musicològiques Josep Ricart i Matas. Universitat Autònoma de Barcelona
Doctora en Medicina, especialista en otorrinolaringologia i foniatria. Universitat Autònoma de Barcelona
Compositor
Músic. Conservatori Professional de Música de Badalona. Conservatori de Música de Terrassa
Professor de música. Compositor. Conservatori Professional de Música de Badalona
Musicòleg
Historiador de la música. Universitat de Barcelona
Professora de música. Centre de Difusió Musical de Tarragona
Professora de música
Musicògraf
Compositor
Musicòleg. Universitat de Barcelona
Violista
Musicòloga i compositora
Compositor. Conservatori de Música de Saragossa
Periodista i músic
Traductora
Musicòleg. Monjo de Montserrat
Redactor de Catalunya Música. Professor de música. Estudi Àngel Soler
Musicòloga
Director periodístic de Catalunya Música/Revista Musical Catalana
Compositor i professor de música
Periodista especialitzat en música
Clavicembalista. Musicòloga. Conservatori Municipal de Música de Barcelona
Musicòleg. Centre de Documentació i Investigació Musicològiques Josep Ricart i Matas. Universitat Autònoma de Barcelona
Organista
Professor de música. Universitat de les Illes Balears
Musicòleg. Escriptor
Musicòloga
Escriptor
Musicòleg i editor
Professor de música
Professor de música. Conservatori Professional de Música de Badalona
Musicòleg. Museu de la Música
Compositor. Professor de música. Conservatori Municipal de Música de Lleida. Escola de Música de Barcelona
Historiador de l'Art. Musicòleg. Departament de Musicologia de la Institució Milà i Fontanals del CSIC
Arquitecte
Historiador de l'art
Musicòleg. Universitat de València
Musicòleg
Enginyer i germanista
Musicòloga. Universitat Autònoma de Barcelona
Musicòleg. Departament de Musicologia de la Institució Milà i Fontanals del CSIC
Director de la Biblioteca del Conservatori de Madrid
Musicòleg. Universitat Autònoma de Barcelona
Professor de música. Escola Música de Flix
Compositor
Musicòleg
Editor
Sociòleg
Doctor en Ciències Eclesiàstiques Orientals
Professora de Filologia Alemanya. Universitat de Barcelona
Etnomusicòloga
Musicòleg. Departament de Musicologia de la Institució Milà i Fontanals del CSIC
Historiadora
Compositor. Phonos FP-Institut Universitari de l'Audiovisual
Enginyer de telecomunicacions. Cantant
Tècnica editorial
Professora de música
Etnomusicòleg. Centre Languedoc-Roussillon des Musiques et Dances Traditionnelles. Université de Nice-Sophia-Antipolis
Director de cor
Historiador. Periodista
Professor de música Escola Municipal de Música d'Igualada Mestre Joan Just i Bertran
Músic i filòleg
Filòsof
Musicòleg. Departament de Musicologia de la Institució Milà i Fontanals del CSIC
Professora de música
Musicòloga. CSIC
Musicòloga i flautista
Periodista i director artístic. Gran Teatre del Liceu
Compositor
Musicòleg
Professor de música
Pianista
Musicòleg
Violonista
Historiador de la dansa
Músic
Professora de música. Conservatori Mestre Vert de Carcaixent Conservatori d'Ontinyent
Director d'orquestra
Organista. Monestir de Montserrat
Traumatòleg i cirurgià ortopèdic
Constructor d'instruments populars i investigador
Compositor
Periodista
Professor de pedagogia musical
Cantant
Compositor i crític musical
Assagista i musicòleg
Periodista i crític musical
Mestre luthier
Historiadora
Professor d'història del cinema. Universitat de Barcelona
Compositor. Professor de música. Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona
Cantant i crític musical
Filòloga
Historiador de l'art. Universitat Ramon Llull
Compositora i especialista en música de cobla
Compositor. Universitat Pompeu Fabra. Escola Superior de Música de Catalunya
Professor de música. Clarinetista
Musicòleg
Responsable de programació de Catalunya Música. Crític musical
Antropòloga. Universitat de Barcelona
Clavicembalista
Professor de música
Psicoanalista. Universitat Paulista de São Paulo
Musicòleg
Musicòloga i historiadora
Professor de música
Músic. UT Centre d'Estudis Musicals
Professor de música
Historiadora
Hel·lenista
Compositor. Musicòleg
Professor de música. Escola Municipal de Música Can Roig i Torres de Santa Coloma de Gramenet
Professor de música i compositor. Conservatori Professional de Música de Badalona
Sociòleg. Universitat de Sevilla
Historiador. Crític
Musicòloga. Universitat de Barcelona
Lexicògraf
Professora de Didàctica Musical. Universitat de Barcelona
Historiador
Director de la Polifònica de Granollers
Director de l'Orfeó Català
Musicòleg
Redactor de Catalunya Música
Aquesta obra conté el corpus del lèxic propi de la música culta de tradició europea i una selecció del d'altres cultures. També inclou la terminologia bàsica relacionada amb les músiques tradicionals, folklòriques i populars tant d'Europa com de la resta del món, amb especial atenció a la dels Països Catalans. El vocabulari especialitzat propi de les músiques populars modernes s'explica en les entrades corresponents a cadascun dels seus estils i no en entrades independents. Això no obstant, aquesta obra inclou una àmplia selecció del lèxic relacionat amb el jazz, estil que, per la seva importància i tradició, ha estat especialment considerat.
En la descripció organològica dels instruments han estat utilitzats dos sistemes de classificació: el sistema tradicional derivat de la classificació en famílies dels instruments de l'orquestra, i el desenvolupat per Erich von Hornbostel i Curt Sachs a partir de criteris científics sobre la producció del so.
Per tal de facilitar la comprensió de determinats articles, han estat inclosos exemples musicals o esquemes exemplificadors i complementaris dels articles (exemples: acord; afinació; batement). De la mateixa manera, s'han elaborat infografies dels principals instruments musicals, amb les llegendes necessàries per a orientar el lector sobre cadascuna de les parts que els componen (exemples: arpa; arxillaüt; baixo).
Aquesta obra inclou especialment les biografies de les persones directament relacionades amb la teoria i la pràctica musical: compositors, intèrprets, musicòlegs i teòrics. Han estat incloses també, biografies de personalitats destacades en àmbits més o menys propers a l'activitat musical: constructors d'instruments, filòsofs, escriptors, editors, escenògrafs, coreògrafs, productors, mecenes, etc. La gran quantitat de noms propis apareguts al llarg de la història de la música feia necessària una acurada selecció que permetés confegir una nòmina coherent de biografies prou representativa de la història universal de la música (amb especial atenció als músics dels Països Catalans) i adequada a les dimensions de l'obra.
En les biografies s'ha sistematitzat la informació sobre el Iloc i la data de naixença i el lloc i la data de mort. El desconeixement d'alguna d'aquestes dades ha estat indicat per un interrogant. Quan la localitat de naixença o de mort és un lloc poc important o, presumiblement, poc coneguda per a un lector català, sol anar acompanyada pel nom de la comarca, de la regió o del país a què pertany. Una data o un lloc poc segurs són seguits immediatament per un signe d'interrogació.
Els noms de fonts i els cognoms catalans han estat regularitzats fins al final del segle XVIII. En els noms de persona no catalans s'han aplicat les normes explicades a l'epígraf de traduccions, adaptacions i transliteracions. Els noms de fonts han estat mantinguts en la llengua materna de cadascú sempre que ha estat possible, sia aquesta una llengua oficial, sia una llengua no oficial. Excepcionalment, els bascos han estat citats en la forma castellana o francesa que ells mateixos han escollit d'usar, a fi d'evitar les complicacions de la cerca que haurien estat insuperables per a un lector català. El nom de fonts francès ha estat també emprat en el cas d'aquells occitans que no n'usen d'altre.
Quan ha estat possible, s'han adjuntat, com a complement del nom, altres formes amb què és conegut el biografiat.
Les biografies dels compositors més importants inclouen, en un apartat ad hoc, una selecció del catàleg de la seva obra dividida en apartats congruents, d'una banda, amb l'època que el compositor en qüestió ocupa en la història de la música i de l'altra, amb les característiques pròpies de la seva obra.
La vida musical i les característiques pròpies de les músiques d'arreu del món han estat entrades pel topònim corresponent.
La música culta de tradició europea s'explica, d'una banda, en els articles de les capitals i ciutats més importants i, de l'altra, en els articles dels països.
La música ètnica s'explica: a Europa i Àsia, en els articles de països o de regions o nacions amb tradició musical pròpia; a Amèrica, Àfrica i Oceania, en els articles de les zones geogràfiques o culturals corresponents (exemples: Amèrica del Nord, música indígena de l'; Àfrica subsahariana).
Excepcionalment, certes músiques ètniques no han estat entrades per cap topònim sinó per la designació cultural per la qual se solen identificar (exemples: música celta; música dels jueus).
Tret d'aquells que per la seva importància requerien una entrada pròpia (Associació Wagneriana; Orquestra Filharmònica de Berlín), els grups d'intèrprets, organitzacions i entitats s'esmenten en els articles de les ciutats corresponents.
Els articles més importants inclouen, en un apartat ad hoc, una breu selecció de bibliografia bàsica que hi està relacionada. La tria ha estat feta a partir de criteris d'importància i d'accessibilitat física (compra o consulta en biblioteques) i idiomàtica.
Hom ha donat entrada a un nombre relativament important de mots i locucions no catalans, que van acompanyats d'un asterisc(passant el cursor per sobre se'n mostra la llengua d'origen). Aquests mots i locucions estranys a la llengua catalana per llur ortografia o fonètica, quan apareixen dins el text són distingits tipogràficament amb lletra cursiva i tenen, generalment, Ia flexió de la llengua corresponent. Al seu costat, però, hi ha una colla de manlleus adaptats a la llengua comuna i que tenen flexió catalana. Aquests no porten indicació de Ilengua.
En l'onomàstica són emprades, generalment, les formes catalanes quan és possible (exemple: Teatre dels Festivals de Bayreuth), Ilevat que la denominació en l'idioma sigui la usualment coneguda (exemple: Teatro alla Scala o Teatro Colón de Buenos Aires). També es fa servir la forma catalana per a la gran toponímia universal, és a dir, aquella que forma part dels coneixements geogràfics adquirits en un grau mitjà d'ensenyament, així com per a aquella de la qual existeix una forma catalana tradicional (exemples: Londres; Milà).
En el cas dels idiomes escrits en alfabet llatí, la forma és inclosa en l'ortografia original. Quan es tracta d'idiomes d'alfabet no llatí, la forma original ha estat transliterada en el cas del rus (segons les Normes del 1958 de l'Institut de Ciències Lingüístiques de l'URSS). Pel que fa als noms propis, hom ha inclòs la indicació de la forma transcrita com un altre encapçalament (exemple: Nikolaj Jakovlević Afanas'ev [transc.: Nikolai Iàkovlevitx Afanàssiev]. Quan aquestes formes s'allunyen molt en l'alfabetització, hom ha fet una entrada remissió des de la forma transcrita cap a la transliterada.
Els noms en altres llengües escrites en ciríl·lic han estat transcrits normalment segons el sistema de l’ISO.
En les transliteracions de mots en alfabet àrab, cal notar que no han estat tinguts en compte diversos signes ortogràfics de l'àrab clàssic, ni les vocals de cas. Les vocals llargues han estat vindicades: (ā, ī, ū. L’‘alif maqṣūrā és representat ā i la tā marbūta només és indicada (t) en estat constructe. Els topònims provinents de països àrabs de l'àrea cultural francòfona (Marroc, Tunísia, Algèria i Mauritània) han estat donats segons llur transcripció fonètica francesa, que és la cooficial en aquests països.
Els termes provinents de llengües indoeuropees, que s'escriuen, però, en un alfabet àrab modificat (Iran, Afganistan i Pakistan), han estat donats en una transcripció fonètica de base anglesa, usual en aquests mateixos països.
Els noms grecs moderns s'han transcrit fonèticament, com se sol fer en totes les llengües occidentals.
En les transliteracions de noms en l'alfabet hebreu no han estat tinguts en compte diversos signes ortogràfics. El dagéš fort és transcrit duplicant la consonant; si és làmed és transcrit per ela geminada (l·l). El šĕwà mòbil és indicat ĕ. L’article ha estat unit a la paraula mitjançant un guió. Han estat marcades les síl·labes tòniques segons les regles d'accentuació catalanes. En els noms vius hom ha transliterat w per v i el grup Yi inicial per I. Alguns topònims i, especialment, els antropònims actuals d'Israel han estat donats en una transcripció de base anglesa, quan aquesta forma semblava més usual o coneguda.
La transcripció dels mots xinesos adoptada és la pinyin, oficial a la República Popular de la Xina. Quan aquesta transcripció difereix de la Wade modificada —la més corrent durant molts anys a Ies publicacions científiques occidentals— en una entrada important, és entrada també la transcripció en aquest segon sistema tot remetent a la forma pinyin. En els noms geogràfics són entrades també algunes transcripcions menys regulars però usuals. En Ia toponímia de Taiwan hom ha conservat el sis-tema Wade-Gites. Per als noms japonesos i coreans han estat seguits els sistemes de transcripció de Hepburn i de McCune-Reischauer respectivament, ambdós consagrats internacionalment.
Els noms pertanyents a països les llengües dels quals són escrites en alfabets derivats del devanagari (Bangladesh, Birmània, Laos, Nepal, Sri Lanka i Tailàndia) són donats en la transcripció de base anglesa, que propugnen aquests mateixos països.
Els noms de persona i de lloc de l'Antiguitat clàssica grega i llatina entren per llur forma catalana, fixada per via tradicional o per via literària (exemples: Aristòtil; Eratòstenes). Igualment els noms de personatges de la literatura universal (exemples: Otel·lo; Don Quixot; Sigfrid).
Els noms de persona medievals amb una forma catalana tradicional d'ús molt general entren per aquesta forma (exemples: Albert Magne; Tomàs d'Aquino). Els noms dels papes, reis, prínceps i membres de cases sobiranes són entrats en català (exemples: Alfons X de Castella-Lleó; Frederic II).
Els títols de composicions, d'obres literàries, de films i d'enregistraments o les denominacions tradicionals de les obres artístiques entren per llur traducció catalana si es coneix. Quan no es coneix, s'empren els títols originals (en els idiomes europeus i sovint en altres idiomes) acompanyats, entre parèntesis, de la traducció catalana, quan la llengua d'origen no és ni romànica ni anglès.
La coexistència de tipografia cursiva i el signe ↑ en un mot o locució indica remissió a una altra entrada.
Les remissions no indiquen la simple inclusió en la Gran Enciclopèdia de la Música de l'entrada a la qual hom remet, sinó que indiquen que en la definició d'aquesta entrada hi ha més dades o és desenvolupat algun aspecte del tema tractat en l'article des del qual és feta la remissió. Així doncs, una remissió avisa del caràcter complementari o suplementari d'un article respecte a un altre.
Aquest sistema de remissions permet d'integrar sectors conceptualment coherents que, a causa de l'estructura analítica de l'obra, apareixen formalment separats. En alguns casos la remissió serveix per a indicar el mot que conté la definició o explicació enciclopèdica d'un concepte.
Tots els articles duen la signatura, sempre amb la sigla, de llurs autors, excepte alguns que procedeixen directament de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Les sigles dels col·laboradors que hi han participat es mostren entre claudàtors al costat del nom en l'apartat de "Col·laboradors". Quan en la redacció d'un article hi ha participat més d'un col·laborador s'adjunten totes les signatures, i quan es tracta d'un membre de l'equip de redacció s'hi adjunta una R.