La funció de bacteris i algues en l’equilibri de la vida al mar (i la terra)

El cicle de la vida implica inevitablement creació i destrucció. Els organismes neixen, creixen, es reprodueixen (amb sort), i moren. A la natura, la mort suposa un augment en les probabilitats de supervivència d’algú altre, ja sigui el mateix causant de la mort o algun organisme que se n’aprofita de les restes. El plàncton no és pas una excepció a aquestes regles bàsiques de la vida. De fet, els integrants del plàncton porten aquestes regles a tal extrem que moltes vegades les seves comunitats (sobretot les d’aigües pobres en nutrients) es mantenen pel reciclatge d’excrecions i de restes de cadàvers. Aquest reciclatge permet que la vida continuï, encara que no eternament; sempre cal una petita entrada al·lòctona de nutrients de tant en tant per dinamitzar de nou l’ecosistema.

Els encarregats de fer la tremenda tasca de reciclatge a la columna d’aigua són els bacteris, diminuts però nombrosos, i que han colonitzat tots els ecosistemes del planeta, tant aquàtics com terrestres. Sense ells els cadàvers i excrements s’apilarien i apilarien; tenint en compte els anys que portem de vida al planeta, sense l’activitat dels bacteris potser ja podríem caminar, o fins i tot escalar, sobre un mar de cadàvers. Els bacteris realitzen reaccions complexes en les quals la matèria orgànica es descompon en inorgànica i pot ser aprofitada pels productors primaris, el fitoplàncton. També contribueixen en el cicle de molts elements químics, com ara el sofre, el ferro, etc.

Microfotografia de bacteris i protists feta amb microscopi d’epifluorescència

Les algues i bacteris fotosintètics que componen el fitoplàncton s’encarreguen d’assimilar les sals inorgàniques produïdes per l’acció de bacteris (sobretot nitrats i altres formes de nitrogen, fosfats i silicats) i incorporar-les en la matèria viva. També capturen el CO₂ (+ H₂O) i el converteixen en matèria orgànica amb l’ajuda de l’energia del Sol. En aquest procés, anomenat fotosíntesi, també alliberen oxigen; un subproducte que té el mal costum d’oxidar les coses, però que mira per on, ens és imprescindible per a la vida.

Respecte a l’oxigen és força freqüent llegir a webs divulgatius o premsa, i fins i tot en algunes publicacions científiques, que les algues marines contribueixen a aproximadament la meitat de l’oxigen que respirem. Això, si bé és cert a escales geològiques de milions d’anys, no és correcte en el dia a dia. És veritat que el fitoplàncton, al llarg de la vida del planeta, ha contribuït a acumular potser més de la meitat de l’oxigen que hi ha a l’atmosfera, i que sense la seva activitat fotosintètica, els animals (almenys tal com els coneixem) no haguessin colonitzat la superfície terrestre. També és cert que el fitoplàncton contribueix amb aproximadament el 50% de la producció primària (fotosíntesi), i que és responsable de més o menys la meitat de l’oxigen que es produeix al planeta cada dia. Tanmateix, aquest oxigen produït en mars i oceans es consumeix en la seva majoria dintre d’ells pels diferents micro i macroorganismes que hi habiten. És a dir, només un percentatge molt petit arriba a l’atmosfera.

Però per ara no ens hem d’amoïnar, no sembla que l’oxigen de l’atmosfera s’hagi d’acabar en un futur immediat!

Algues del plàncton