La hipòtesi de la sabana (I)

L’origen del bipedisme és i, segurament, continuarà sent, un dels grans debats de la paleoantropologia. Ja en el segle XIX, Darwin plantejà que l’adquisició del bipedisme seria molt primerenca en l’evolució del nostre llinatge i que, en tot cas, s’hauria produït abans que l’augment de la mida del cervell (encefalització) i la reducció de la dentició. Al seu llibre L’origen de l’home (The Descent of Man) ho detallà: “Però les mans i els braços difícilment haurien pogut arribar a ser prou perfectes per fabricar armes, o per llançar pedres i llances amb precisió, mentre s’utilitzessin habitualment per a la locomoció i per sostenir tot el pes del cos, o, com s’ha esmentat abans, mentre estiguessin especialment adaptats per enfilar-se als arbres”. Quan, mig segle després, Sir Raymond Dart descobrí i publicà el primer fòssil d’un hominí africà, el nen de Taung, corresponent a Australopithecus africanus, recollí la llavor plantada per Darwin i va contextualitzar aquesta espècie ja bípeda en un ambient clarament de sabana oberta.

Sabana - Foto: © Ferran Estebaranz i Sánchez

Aquest fou el paradigma científic omnipresent en la paleoantropologia per explicar l’origen del bipedisme: l’aparició d’extenses sabanes obertes en què els primers hominins habitaven. De fet, sabem que a finals del Miocè, fa uns 7 milions d’anys, el clima d’Àfrica es va refredar i va esdevenir gradualment més àrid i sec. L’extensió dels boscos començà a recular i deixà pas a vastes extensions de sabana oberta, les típiques que tenim en l’imaginari col·lectiu del que és la sabana africana actual. Segons la hipòtesi de la sabana, aquest canvi climàtic i ecològic fou el desencadenant de l’aparició del bipedisme, ja que, per sobreviure en aquell paisatge obert i perillós, els nostres avantpassats haurien hagut de dreçar-se. En aquest context, el bipedisme podria tenir un gran avantatge selectiu: podien veure els depredadors de més lluny, transportar menjar i eines amb les mans alliberades i caminar de manera més eficient per recórrer les grans distàncies entre recursos cada cop més escassos.

El famós paleoantropòleg francès Yves Coppens, codescobridor de les restes de Lucy —el primer exemplar d’Australopithecus afarensis recuperat a Etiòpia ara fa 51 anys, que es deia així en honor a la cançó dels Beatles Clucy in the Sky with Diamonds—, combinà aquesta narrativa amb l’evolució geològica i tectònica global, i generà una nova hipòtesi biogeogràfica que es coneix com l’East Side Story —que pren el seu nom de la pel·lícula West Side Story—: l’elevació del Rift Valley, una gran fosa tectònica que discorre des del mar Roig fins a Moçambic i que, en un futur llunyà, fracturarà el continent africà, aïllà les poblacions d’homínids a l’est d’Àfrica de les de la resta de continent africà. Precisament, aquestes poblacions homínides a l’est d’Àfrica quedaren exposades a aquest canvi climàtic amb la desaparició de boscos i l’extensió gradual de la sabana. Així, la regió a l’est del Rift esdevindria el bressol de la humanitat, dels hominins, mentre que l’oest, on encara avui en dia perduren les selves, esdevindria el refugi dels nostres parents vius més propers, ximpanzés, bonobos i goril·les. Seria ben bé una espècie de “paleotractat de Tordesillas” per repartir-se Àfrica, per tal que ens entenguem. El primatòleg W.C. McGrew sintetitzà aquesta hipòtesi de manera molt succinta: “Els primers homínids haurien d’haver-se aventurat en aquesta arena cuita pel sol, havent deixat enrere els seus cosins pòngids¹ en els frescos, ombrívols i primigenis boscos".

És una història elegant. Tan elegant que va dominar el pensament científic durant dècades. És cert que hi havia investigadors que es decantaven més per una sabana oberta i altres per una de més arbustiva per explicar el context en què es desenvolupà l’adquisició del bipedisme, però no es posava en qüestió la hipòtesi de la sabana en si mateixa.

Però la ciència, per sort, no s’acontenta “només” amb les bones històries si les dades no les acompanyen i la hipòtesi de la sabana cada vegada estava més en dubte. Amb el canvi de mil·lenni, el pèndol va canviar de sentit. Cada cop hi havia més publicacions científiques que incidien en el fet que les reconstruccions climàtiques no eren tan de sabana oberta com es pensava unes dècades abans, sinó que aquestes eren més arbrades.

Sabana - Foto: © Ferran Estebaranz i Sánchez

En aquest context, la descoberta de restes de diverses espècies d’hominins del Miocè i Pliocè, Sahelanthropus tchadensis i Australopithecus bahrelghazali, respectivament, a la regió del llac Paleotxad² (al Sàhara actual, prop de l’actual llac Txad), situada a 1.500 km a l’oest del Rift, augmentà els dubtes sobre la validesa de la hipòtesi de la sabana, ja que invalidava la barrera geogràfica postulada per Yves Coppens.

Però el cop de gràcia a la hipòtesi de la sabana fou el descobriment d’Ardipithecus ramidus (4,4 Ma) al jaciment d’Aramis (Etiòpia), ja que suposà un punt d’inflexió en la comprensió de l’origen del bipedisme, en el sentit que el bipedisme no va aparèixer en ambients oberts i àrids, sinó en ambients tancats i forestals. Ardi, com és conegut popularment, va mantenir adaptacions pròpies de boscos i ambients forestals, alhora que tenia adaptacions més encaminades a proporcionar certa capacitat bípeda. La seva pelvis presenta trets clarament moderns: és més baixa i ampla que la d’un ximpanzé, amb una musculatura del gluti reorientada que li permetia mantenir el tronc dret i certa capacitat bípeda. Fins aquí, tot apunta a un hominí capaç de caminar. Però el seu peu ens explica una història molt diferent: el dit gros (o hàl·lux) és oposat i prènsil, similar al d’un ximpanzé actual, perfecte per agafar branques amb fermesa. No és el peu d’un caminador habitual; és el peu d’un trepador expert. I si mirem els braços, llargs en relació amb el cos, amb falanges de mans llargues i corbades, la imatge s’acaba de completar: Ardi passava gran part del temps als arbres, suspesa i desplaçant-se entre branques. El que fa extraordinari Ardipithecus ramidus no és que caminés o que grimpés, sinó que feia totes dues coses. Era una criatura amb una morfologia en mosaic i el seu esquelet n’és el testimoni perfecte: el passat arborícola gravat als braços i als peus, i el futur bípede ja esbossat a la pelvis.

De manera que el consens actual (o això semblava fins fa no gaire) situa l’origen del bipedisme en ambients forestals tancats, a partir d’un ancestre arborícola i amb una cronologia molt primerenca. El bipedisme facultatiu hauria sorgit com en context arborícola, facilitant posteriorment la transició cap a la terrestritat obligada. De totes maneres, a aquesta història encara li manca un canvi de guió final que explicaré en el pròxim article.

NOTES:

¹ Pòngids és un terme obsolet que fa referència al grup de primats format exclusivament per ximpanzés, goril·les i orangutans. Actualment ha estat substituït, gràcies a les noves evidències genètiques, per homínids, que inclouria els antics pòngids i els humans actuals. I el que antigament anomenàvem hominids (que incloïen a nosaltres i els nostres avantpassats directes), actualment anomenem hominins.

² El llac Paleotxad, del qual el llac Txad actual n’és l’hereu, fa tan sols 10.000 anys era immens: arribava a ocupar mig Sàhara i era el llac de la Terra més gran. Actualment, és una conca endorreica d’acumulació d’aigua.