La primera llista d'elements en castellà?

Resum i introducció

En aquesta entrada del blog es descriu i comenta un llibre del 1842 del professor francès Apollinaire Bouchardat, que, en la traducció de la seva primera edició, conté un quadre annex de cossos simples original del professor de Farmàcia de la Universitat de Barcelona Josep Balcells, que no em consta que hagi estat descrit abans. És potser la primera llista d'elements publicada a Espanya per un autor espanyol. La comparació del contingut del llibre i el del quadre resum dona una idea dels dubtes de terminologia i de classificació que hi va haver durant molts anys.

Després de l'aportació de Boyle (1661), els conceptes d'àtom i d'element van ser acceptats per la major part de científics, que van agafar la perspectiva atomística, trencant amb l'aristotelisme. A partir d'aquell moment hi hagué un gran treball experimental de química per identificar elements i compostos, essent els treballs de Lavoisier (1789) i Dalton (1808) els punts decisius per consolidar la química i el seu llenguatge tal com avui l'entenem. Es va depurar el concepte d'element, eliminant gradualment termes antiquats com flogist, èter o calòric, i es van identificar les diferències entre element i compost. La nova nomenclatura de Dalton (1808-1830) va facilitar la divulgació de les noves idees per Europa. Al cap de poc temps tots aquests conceptes ja eren recopilats en els llibres de text per a alumnes de química universitaris i de batxillerat, de forma metòdica i sistemàtica. Alguns dels textos publicats a França, país que va seguir molt ràpidament l'empremta de Lavoisier, són els de Chaptal (1790), Thomson (1803-1809), publicat a la Gran Bretanya i traduït al francès, Bouillon-Lagrange (1808), Thénard (1813-1816) o Orfila (1824). Foren publicats a Granada el de De la Rada Henares (1839-1840) i a Madrid el primer dels llibres de Casares (1848). La major part d'aquests llibres són actualment consultables en línia, com s'indica a les referències. 

El llibre de Bouchardat

Un dels llibres de text francesos més difosos de química fou el llibre d'Apollinaire Bouchardat [+] denominat Cours de Sciences Physiques à l'usage des elèves de philosophie (1842). Bouchardat (1808-1886) era metge, farmacèutic i higienista. El que li va donar fama i reconeixements va ser el fet que va fundar la diabetologia moderna, i identificà el pàncrees com a òrgan generador de la insulina. Va ser professor d'higiene a la Facultat de Medicina de París, i va escriure obres de medicina, química i higiene. Creia encara en la força vital, teoria que s'havia començat a desacreditar el 1824 amb la síntesi de Wöhler de l'àcid oxàlic a partir de cianogen. Bouchardat no ho recull encara en els seus llibres. El perfil de metge i redactor també de llibres de ciències físiques i químiques fou força general a la primera meitat del segle XIX.

La primera edició del llibre de Bouchardat va ser publicada el 1842, quan el seu autor tenia 34 anys. El llibre estava dedicat al jovent "amb l'objecte no de formar savis sinó de preparar la joventut per entrar al món", i per això afirma que inclou en el llibre "totes les aplicacions que es trobaran a la vida". El llibre té dues parts. La primera, dedicada als cossos simples, als cossos compostos i a les tecnologies dels metalls. Vindria a ser una química general i inorgànica. La segona part tracta específicament de química orgànica. Hi ha un esbós de classificació dels cossos simples –els elements, en nomenclatura actual– basant-se en les seves propietats. El llibre va ser traduït a diversos idiomes europeus, i entre aquests al castellà, amb el nom d'Elementos de Química, el 1843 la primera edició (figura 1), i el 1845 la segona, a Barcelona i a Madrid, respectivament. A Barcelona es va vendre per subscripció, en fascicles.

Bouchardat, que té una gran admiració per Lavoisier i reprodueix al llibre llargs paràgrafs de les seves obres, accepta la teoria atòmica i distingeix entre els àtoms integrants, que són els que formen els cossos simples o elements; i els àtoms constituents, que són els que formen les molècules. Els primers, explica, estan units per una força denominada cohesió, i els segons per la seva afinitat. Bouchardat fa una classificació dels cossos simples –els elements– segons la seva electronegativitat. La seva classificació, que és experimental, és força correcta, i s'adjunta aquí com a figura 2. Classifica els elements com a metal·loides o metalls, distinció que, tot i que actualment té poc valor i és antiquada, se segueix mantenint. Usa les diverses lleis ponderals que es coneixien en aquell moment, i sap que el pes atòmic dels gasos és proporcional a la densitat, i dona una taula de pesos atòmics agafant l'oxigen com a base 100.

Malgrat això, segueix introduint el calòric en les descripcions. Quan parla de l'aire, destaca els experiments de Lavoisier (1774) per conèixer-ne la composició, així com altres de Dumas i Boussingault cap al 1830. No cita, però, els estudis d'Antoni de Martí i Franquès del 1790 i posteriors, considerats més exactes que els de Lavoisier. La resta del llibre és una química descriptiva dels diferents elements i compostos, ordenats per la seva llista d'electronegativitats. En la primera edició de l'obra gairebé no usa la nomenclatura química de símbols proposada per Berzelius el 1813, cosa sorprenent perquè es va difondre amb molta rapidesa entre els científics. A la segona edició començà a fer-ne ús en alguns moments i anuncià la possible existència de dos nous metalls: el doni i el didimi. En el capítol 3 introdueix el concepte de base salificable, és a dir, els òxids dels metalls electropositius que poden formar sals. En conjunt, és un llibre típic de química de la data en què es va publicar, amb molta informació enciclopèdica.

A les traduccions al castellà hi ha molts afegitons dels traductors, especialment quan en el text es parla de jaciments de minerals, o de composicions d'aigües, en què els traductors afegeixen tots els jaciments que coneixien d'Espanya.

Figura 1 i 2. A l'esquerra, portada de la traducció de 1843 del llibre de Bouchardat, a la dreta, la lista d'electronegativitats de Bouchardat.                                                                   

El quadre d'elements annex

Al tom 1 de la 1a edició en castellà hi ha annex un Cuadro de la División y Clasificación de los Cuerpos Simples, que al llibre en francès no hi és i que cal intercalar a la pàgina 14 del tom 1. Està signada per Josep Balcells, que consta com a vicedirector de la Facultad de Ciencias Médicas de Barcelona. El seu nom complet és Josep Antoni Balcells i Camps (Castellar del Vallès 1777-1857) [+], que havia estudiat filosofia al Col·legi Tridentí i Química a la Junta de Comerç. El 1815 guanyà les oposicions a catedràtic de Física i Química del Reial Col·legi de Farmàcia de Barcelona. Fou destituït per les seves idees absolutistes durant el Trienni Liberal, però restaurat el 1823, quan fou nomenat catedràtic del Real Colegio de Farmacia de San Fernando de Madrid. El 1825 tornà a Barcelona i es reincorpora al Col·legi de Sant Victorià. Durant aquest període devia redactar el quadre d'elements que ens ocupa. Es jubilà el 1854 quan era catedràtic de Pràctica Farmacèutica a la Facultat de Farmàcia, que havia estat agregada a la Universitat de Barcelona el 1845.

El quadre sinòptic original és reproduït a la figura 3. No sembla un treball gaire revisat, perquè comença dient "Los cuerpos simples se dividen en dos clases", la primera de les quals és "I. Acidificables", però la segona diu "Estos se subdividen en cuatro órdenes", en lloc del títol que hauria de tenir, "2. No acidificables". Les dues classificacions, tant la del llibre com la del quadre es basen exclusivament en les propietats químiques immediates dels diferents elements: solubilitat en aigua, capacitat de combinar-se amb l'hidrogen o l'oxigen, facilitat de descomposició dels òxids, i algunes poques propietats més.

La classificació que es fa en el quadre annex no coincideix amb el que es va descrivint al llarg del text del llibre. Bouchardat segueix la classificació de Thénard en set classes, depenent de la seva interacció amb l'oxigen i l'aigua a diferents temperatures:

• Metalls que poden absorbir oxigen i descompondre l'aigua a temperatura ambient. Són els actuals alcalins i alguns alcalinoterris.
• Metalls que poden absorbir oxigen a temperatura elevada, i que descomponen l'aigua a temperatura superior a la d'ebullició. Són Mg, Y, Be (beril·li, dit glucini al llibre) i Al.
• Metalls que descomponen l'aigua quan estan al roig.
• Metalls que absorbeixen l'oxigen a alta temperatura però que no descomponen l'aigua a cap temperatura. Són catorze en total, i entre aquests, As i Te, considerats metalls.
• Metalls que només absorbeixen oxigen a temperatura elevadíssima i no descomponen l'aigua, com Rh, Ir, Hg o Pd.
• Metalls que ni absorbeixen oxigen ni descomponen l'aigua, per alta que sigui la temperatura: Ag, Pt, Au.

Aquesta classificació no és la del quadre. La discrepància entre llibre i quadre es posa molt de manifest especialment en el capítol 7, que tracta dels metalls. Aquest terme no apareix en el quadre, on només figura el terme metálidos, referit a cuerpos simples acidificables.  

Les denominacions del quadre dels diferents ordres de cossos simples són poc habituals. Són les següents:

Primera classe de cossos simples, denominats acidificables. Tenen cinc ordres:

• Per-gasos "per la seva permanència constant com a gas": O, N, H.
• Per-sòlids "sempre són sòlids, no es fonen ni volatilitzen": C, B, Si.
• Per-hidrables o alójenos (sic): formen àcids amb l'hidrogen. F, Cl, Br, I.
• Per-oxidables (en el quadre diu erròniament pre-oxidables). Subdividits entre els que formen àcids amb l'hidrogen (S, Se, Te) i els que no en formen (P, As).
• Metàl·lids (sic) "són cossos metàl·lics que formen àcids amb l'oxigen". Cr, V, Mo, W, Ti, Sb, Mn, Os i Nb (en el quadre, colombi, també denominat columbi).

Segona classe de cossos simples, sense denominació en el quadre. Tenen quatre ordres:

• Piro-reductibles "perquè només el foc pot reduir-los, o desoxidar-los, que és el mateix". Té dues famílies: els aire-inalterables (Au, Pt, Rh, Ir) i els aire-alterables (Pd, Ag, Hg).
• Carbo-reductibles. "Els seus òxids no són reductibles només pel calòric, però sí amb carboni o hidrogen." Són dues famílies: aigua-inoxidables (Pb, Bi, U, Cu) i aigua-oxidables (Sn, Cd, Zn, Co, Ni, Fe, Ce).
• Terris "perquè en combinar-los amb oxigen generen terres o òxids que no tenen color, olor ni sabor..." Th, Zr, Y, Al i Be (en el quadre, gluci, també denominat glucini).
• Alcalígens: "els seus òxids tenen poca o molta alcalinitat". Dues famílies: alcalí-terris (Mg, La, Ca, Sr, Ba) i alcalí-purs (Li, Na, K).

Tot fa pensar que el professor Balcells tenia un quadre sinòptic propi, que creia interessant, i que va posar com a annex en el llibre de Bouchardat, probablement sense coneixement de l'autor. Amb la perspectiva del temps, va ser la classificació de Bouchardat i altres la que va prosperar.

Figura 3. El quadre dels cossos simples de Balcells. Hi ha 55 elements.

L'ortografia del llibre i de la taula

A un lector actual el sorprèn l'ortografia de diferents termes usats en el quadre i en la traducció, i que no semblen seguir cap pauta. A continuació enumerem alguns dels exemples més cridaners, amb indicació de l'any en què han aparegut als diccionaris de la Real Academia Española, si ho han fet. La informació s'ha obtingut del Nuevo Tesoro de la Lengua Castellana, consulta en línia [+] 

• alcalíjeno. 1853. El terme alcalígeno es manté del 1853 al 1918.
• alójeno. No hi surt, però sí halójeno (1855). El terme halógeno hi figura des del 1853.
• azoe. 1817. En la forma ázoe des del 1832.
• colombio. 1853. És sinònim de tántalo.
• columbio. Del 1846 al 1917. És sinònim de niobio.
• glucio. Entre 1853 i 1917. Sinònim de glucinio, que ho és de berilio.
• hidrójeno. 1853 amb aquesta grafia. Però el 1817 sortia com a hidrógeno.
• imájen. Del 1787 al 1855. Va coexistir amb imagen.
• iodo. No hi surt.
• jénero. De 1706 al 1787. Coexistí amb género.
• lántano. 1855. Coexisteix amb lantano.
• lijero. De 1617 al 1855. Va coexistir amb ligero.
• molíbdeno. Apareix el 1853 però sense accent.
• ocsido. No hi surt.
• ocsíjeno. No hi surt. El 1855 hi ha, en canvi, oxíjeno. Però des del 1803 surt també oxígeno.
• sílico. No hi surt.
• títano. El 1855 hi surt com a titano. Fins al 1931 és sinònim de titanio.
• túngsteno. Apareix el 1853 sense accent.
• urano. El 1846 hi consta com a planeta. El 1879 com a metall, i el 1917 com a óxido de uranio.

Final

L'estudi de la difusió de les noves idees científiques en l'àmbit acadèmic porta a reflexionar sobre els motius del perquè es mantenen uns conceptes antics i altres no en els textos: potser perquè les evidències científiques no són prou clares en alguns casos; potser per comoditat i no haver de modificar llibres ja consolidats entre els lectors, majoritàriament alumnes; potser per no incomodar un científic sènior de prestigi; potser per entossudiment personal, o per altres raons. Alguns són motius vàlids, altres no. Actualment l'entorn i les eines de difusió del coneixement són ben diferents, però molts d'aquests motius segueixen presents a les nostres acadèmies.

Figura 4. Elements coneguts per Balcells (1843) i per Mendeléiev (1869).

REFERÈNCIES

(Tots els enllaços s'han consultat el novembre del 2019)

Berzelius, Jöns Jacob (1808-1830) Lärbor i Kemien en 6 volums. Traduït a diversos idiomes excepte l'anglès. Al castellà: Tratado de química mineral, vegetal y animal / por J. J. Berzelius ; 2a ed francesa traducida por Esslesinger y Hoefer de la 5a ed [alemana] ; y vertida del francés al castellano por Rafael Saez y Palacios y Carlos Ferrari y Scardini. Disponible al CRAI Universitat de Barcelona. A Google Books es poden trobar molts dels volums, per exemple el volum primer. 

Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico, Ministerio de Cultura y Deporte José Antonio Balcells y Camps 

Bouillon-Lagrange, Edme (1808) Manuel d'un cours de Chimie. Chez Bernard, París.

Bouchardat, Apollinaire (1842) 1a ed. Cours de Sciences Physiques à l'usage des elèves de philosophie. Programme de baccalaureat ès-lettres de 1840. París, Germer Ballière Librairie-éditeur (1842) 400 pàg. Traduït el 1843: Elementos de Química aplicada a las artes, a la industria y a la medicina por A.Bouchardat. Traducidos y considerablemente aumentados por D.P.Bofill y D.J.Martí. Tomo I. Barcelona. Imprenta de A.Gaspar frente la Lonja. 620 pàg. Disponible al CRAI UB i a l'Ateneu Barcelonès. Consultable en línia.

Bouchardat, Apollinaire (1845) Cours de Sciences Physiques à l'usage des elèves de philosophie. Programme de baccalaureat ès-lettres de 1840". París, Germer Ballière Librairie-éditeur. 2a edició 620 pàg. Traducció de 1845: "Elementos de Química con sus principales aplicaciones a la Medicina, a las Artes y a la Industria, por los traductores farmacéuticos Gregorio Lezana, viceprofesor de Química del Museo Nacional de Ciencias naturales, y Juan Chavarri, profesor interino de Física en el mismo establecimiento (Madrid, librería de los señores viuda e hijos de don Antonio Calleja; Lima, casa de los señores Calleja, Ojea y Compañía). 1845. 702 pàg. Disponible a la Universidad Complutense de Madrid. Consultable en línia. 

Boyle, Robert (1661) The Skeptical Chymist

Carmona Cornet, Anna Ma (1978) "Del colegio de boticarios de Barcelona al Colegio de Farmacia de San Victoriano: José Antonio Savall y Valldejuli (1752-1831)". Tesi doctoral, Universitat de Barcelona  Consulta al Dipòsit Digital de la UB 21.AMCC_OL3_5de9.pdf.

Carmona Cornet, Anna Ma (1983) De l'apotecari al farmacèutic. Els farmacèutics catalans dels segles XVIII i XIX. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 353 pàg.

Carmona i Cornet, Anna Ma; Jordi González, R. "Josep Antoni Balcells i Camps" Web de la Real Academia de la Historia

Casares, Antonio (1848) Tratado elemental de Química General (2 vol) Imprenta de D.H.Martínez, Madrid.

Chaptal, Jean-Antoine (1790) Elements de Chimie (3 vol). 2ª ed. 1796-1803. Traducció: Elementos de Química, d'H.A Lorente, Vda. e hijo de Marín, Madrid (1793).

Dalton John (1808) A New System of Chemical Philosophy

De la Rada Henares, Juan de Dios (1839-1840) Principios elementales de química. Imp. Benavides. Granada, Tratado I: 1839, Tratado II, 1840 y Tratado III, 1840

Lavoisier, Antoine (1798) Traité elementaire de Chimie 

Orfila, Mateu (1824) Éléments de chimie appliquée à la médecine et aux arts, Gabon et Crochard, 2 vol. París

Sales, Joaquim (2011) La química a la Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona 308 pàg.

Thénard, Louis-Jacques (1813-1816) Traité de chimie élémentaire théorique et practique. Traduït.

Thomson, Thomas (1809) Système de Chimie" Vd. Bernard, París. Traduït de l'edició en anglès de 1807 (1a edició 1803).