Les columnes misterioses de Crowley Lake

L’estiu del 2017 vaig tenir l’oportunitat de participar en un curs de Geologia de camp pels parcs del Sud-oest dels Estats Units d'Amèrica organitzat per l’AEPECT (www.aepect.org). Tothom reconeix en els territoris d’Arizona, Utah, Nevada i Califòrnia un veritable museu de geologia a cel obert. El patrimoni d’aquells paratges és una successió d’espais emblemàtics per a les ciències de la Terra: Bryce Canyon, Zion, Monument Valley, Antelope Canyon, Monument Valley, Colorado Canyon, Petrified forest, Meteor Crater, Yosemite,...

Prop de Mammoth Lakes, un poble turístic en el comtat de Mono, a l’estat de Califòrnia, el guia ens va suggerir la possibilitat de visitar (fora del programa) una estranya formació geològica situada a la riba est del llac Crowley. De fet, el Crowley Lake, és en realitat un embassament  artificial construït l’any 1941 pel control de les inundacions i per portar aigua a Los Angeles.  Des de la presa de Long Valley, una caminada d’uns quatre quilòmetres ens va permetre descobrir, al costat d’una platja, les columnes més singulars que mai he pogut veure.

Imatge panoràmica de l’aflorament de les columnes de Crowley Lake / Foto: David Brusi

La panoràmica és sorprenent. Si introduïu a un cercador “crowley lake columns“ i contempleu les imatges, probablement coincidireu amb aquest qualificatiu. Milers de columnes de pedra verticals o fortament inclinades s’arrengleren en els petits penya-segats que voregen una platja de sorra i còdols en un tram de poc més de 500 metres. Algunes arriben a tenir quasi 10 metres d’altura. Presenten un diàmetre molt regular definint uns cilindres d’una amplada que oscil·la entre els 25 i els 60 centímetres. Totes elles estan dividides clarament en segments per esquerdes horitzontals separades uns deu o dotze centímetres. Veritablement semblen fetes per un munt de discs apilats. El seu aspecte és el d’arbres petrificats. Ens recorden els troncs d’un palmerar. En els espais on l’onatge de l’aigua ha erosionat les parts més toves, els pilars de roca destaquen formant arcades. Qui vulgui posar-hi més imaginació, pot veure-hi la sala hipòstila del Parc Güell o les columnes de la mesquita de Còrdova.

De què estan fets els pilars? Formen part d’una antiga construcció avui soterrada? Són un bosc petrificat? Com s’han pogut formar aquestes estructures? Quin fenomen natural pot explicar que un mateix material geològic presenti estats de cimentació tan peculiars? Quina antiguitat tenen les columnes?

L’erosió dels materials menys cimentats fa que les columnes sobresurtin del terreny com si es tractés de pals clavats al terra / Foto: David Brusi

Les columnes de Crowley Lake constituïen una veritable raresa. Un misteri amb la capacitat d’atraure a uns pocs naturalistes curiosos disposats a apropar-s’hi a peu, amb tot terreny o amb barca des del llac per fer fotografies d’un paisatge surrealista. No va ser fins a finals de l’any 2015 que Noah Randolph-Flagg un estudiant de doctorat, juntament amb altres investigadors de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, varen publicar els resultats d’una recerca i formular una teoria que pretén resoldre l’enigma.

Segons aquest estudi, recolzat en anàlisis de difracció per raigs X de mostres de les columnes i en determinacions isotòpiques, els geòlegs han plantejat una interpretació digne de la més complexa de les confluències astrals. Pel que van descobrir, l’única cosa que diferencia els trams més cimentats és la presència de mordenita, un mineral, un tectosilicat que, a vegades, procedeix de la hidratació de vidres volcànics.

La desaparició del material entre les columnes genera cavitats que ens recorden construccions de Gaudí / Foto: David Brusi

A la vista d’aquest fet, afirmen que les columnes es van formar després que la poderosa explosió volcànica que va crear Long Valley originés un gran dipòsit de toves volcàniques. Un gruix considerable de cendres volcàniques barrejades amb lapil·lis i altres fragments va recobrir el relleu durant una erupció ara fa uns 760.000 anys. Probablement es tracti d’un dipòsit que els vulcanòlegs anomenen “ignimbrita”, format per un flux piroclàstic desencadenat pel col·lapse d’una columna eruptiva. Al damunt d’aquesta acumulació, encara calenta, l’aigua d’un llac o de la neu acumulada es van filtrar cap al subsòl. Aquestes aigües, en escalfar-se en fondària van generar unes cel·les convectives semblants a xemeneies. El flux d’aigua sobreescalfada pujaria per conductes hidratant els vidres volcànics i originaria la mordenita. Aquest mineral atorgaria una cimentació especial a determinades àrees de la roca. Quan el desmantellament dels relleus, accentuat avui per l’onatge de l’embassament, erosiona les toves volcàniques, els cilindres cimentats es mantenen més temps i esdevenen aquest singular exemple d’erosió diferencial.

“Se non è vero, è ben trovato”. En qualsevol cas, la bellesa del paratge i la singularitat de les columnes suposen un repte per la recerca en Ciències de la Terra.