TEMES

Manifestacions religioses populars davant la catàstrofe

El desastre, la catàstrofe, no importa el tipus ni l'època en què succeeix, no solament colpeja, atordeix, espanta i deixa inerme la societat; també li fa plantejar-se moltes preguntes, que tot sovint queden sense resposta en aquells moments. I la història, com a ciència, té l'obligació d'afrontar el desafiament que implica investigar tots els factors que han influït o condicionat el desenvolupament de les societats, tant els endògens com els exògens. Per aquest motiu, la natura, el clima, el medi ambient, la influència de pandèmies i plagues, com a elements que contribueixen a fer avançar o a fer recular les societats, han anat adquirint un protagonisme cada vegada més gran en els estudis històrics recents, els quals insisteixen en la necessitat d'analitzar aquestes variables per comprendre més bé la complexitat dels progressos assolits per l'home.

Preocupa –de fet, sempre ha preocupat– el comportament de la natura i els efectes que provoca sobre la dinàmica de les societats. No obstant això, la societat del risc ha existit sempre, ja que des del moment en què l'ésser humà depassà els límits que aquella imposa per al desenvolupament de les seues activitats sobre la superfície terrestre, es generaren territoris i col·lectius en els quals el perill sempre està a l'aguait, i l'assumpció, explícita o no, que es vivia en una situació quasi permanent de risc i que les causes que l'originaven podien tenir un origen natural o extranatural està present tant en la documentació oficial com en la literatura de diferent índole que sorgeix entorn d'aquest tipus de fenòmens de conseqüències catastròfiques.

Quan el cel no vol ploure: rogacions, sermons i altres remeis

Convé prestar una atenció especial a les rogacions, ja que, a més de significar en si mateixes una rotunda manifestació de religiositat popular, la seua reiterada celebració en èpoques passades les converteix en font documental de valor inestimable a l’hora de detectar períodes de crisis agràries o verificar les conseqüències de qualsevol desastre d’índole natural i, en definitiva, per poder reconstruir el clima en el passat.

La sequera ha sigut, i és, entre els problemes que afecten el camp, un dels més greus, si no el més greu de tots, ja que provocava una acusada disminució dels rendiments agrícoles, sobretot del gra en tota l’Europa mediterrània. La sequera perjudicava molt seriosament la collita del cereal perquè a la tardor paralitzava les labors de sembra i a la primavera no deixava fructificar la futura espiga. Per això, privava els camperols no únicament de l’anyada en curs, sinó fins i tot de les llavors necessàries per a l’any següent i impedia, a més, la realització del conreu en qualsevol estació.

Les rogatives

Al marge dels remeis tècnics de caràcter preventiu i assistencial que durant l’Antic Règim es pogueren engegar, les rogacions i processons constituïen el recurs per excel·lència per a enfrontar-se a catàstrofes singulars com ara llargs períodes de sequera i procurar aigua als camps. La rogació pro pluvia s'erigí en el recurs més eficaç als ulls de les societats agràries.

Però també es feren rogacions per enfrontar-se a riuades, inundacions, terratrèmols, glaçades, pedregades o plagues agrícoles. Qualsevol d’estos esdeveniments calamitosos ha sigut sempre vist amb preocupació pels llauradors, i la simple sospita que se’n poguera produir algun i que arribaria als camps torbava els seus esperits, els sumia en profundes cavil·lacions i, al capdavall, s’apoderava d'ells la por perquè associaven l’arribada del desastre amb un càstig diví, conseqüència dels pecats comesos.

Segons la gravetat de la situació, la rogació adquiria diferents estadis, i hi havia, per a cadascun d’estes, les corresponents pregàries, el pes de les quals era convenientment dirigit pels predicadors que, a este efecte, feien ús dels llibres adients. La convocatòria i el desenvolupament d'unes rogatives comportaven una certa complexitat i no poc cost econòmic i a vegades ocasionaven seriosos conflictes de protocol entre la corporació municipal i el capítol eclesiàstic que podien, fins i tot, espatllar-les, com va succeir més d'una vegada, amb l'ostentosa inassistència d'algun religiós –tot i complir-se els requisits exigits– i la consegüent exigència de reparació per part de l'ajuntament.

La tipologia que ofereixen les rogacions és d’allò més variada. Trobem tant les que podríem denominar genèriques, vàlides per a combatre qualsevol calamitat, o les referides a amenaces concretes, dirigides a mares de Déu o al mateix Jesucrist i també als sants, considerats poderosos intercessors davant la divinitat; sense oblidar els manuals de conjurs i exorcismes o el manteniment de pràctiques ancestrals tingudes per molt adequades per a prevenir o afrontar el mal.

El sermó, junt amb la rogativa, constitueix un altre element important a l'hora de valorar l'abast del desastre. Elaborat habitualment per eclesiàstics regulars, no poques vegades apareixen impresos on es recullen les rogatives –encara que també novenes i semblants–, abundant en gran manera la seua circulació a partir de la segona meitat del segle XVIII.

Això és lògic tenint en compte com era de persistent l'assot de la sequera i ofereix, igual que els impresos referits a avingudes i inundacions, una certa pràctica editorial que ve, 

si més no, del segle anterior igual que alguns impresos solts referits a riuades i inundacions.

Com a exemple, veiem els comentaris que el rector de la Poblafranca de Rugat, el  prevere Pons, esmuny referits al que sembla constituir l'autèntic origen d'aquests desastres i que assenyala, directament, cap a una divinitat ofesa desitjosa de corregir les sempre pecadores conductes humanes:

“Queriéndonos el señor, como amoroso padre corregirnos, se dignó imbiarnos una tempestad de piedra (...); y con la continuación de su infinita misericordia prosiguió en el siguiente mes con tan fuerte diluvio e inundación de aguas que ni vino se cogió ni sembrarse pudo (...). No satisfecha la justicia divina de los azotes a nos por ella imbiados; sin duda porque prosiguen nuestras culpas, en el presente año descargó tal rigor de ielos que quemaron generalmente la hoja de los gusanos de seda (...).”

Quan empra termes com “amoroso padre”, “infinita misericordia” o “justicia divina”, té un significat real, en una societat sacralitzada en les societats de l'Antic Règim, on la divinitat exercia un paper de pare de la humanitat, coneixedor de tot i que castigava en la mesura dels actes de les persones per “corregir”, i així ho creia tota la societat (clergues i seglars).

Igualment, els individus desenvoluparen altres pràctiques, com una mena de  negociacions entre els pobles o particulars i la divinitat, per evitar catàstrofes i “càstigs” com repicar a núvol les campanes per allunyar, per prevenir o afrontar el mal o emprar  amulets, per exemple tenir les lletres V.S.R. (Visca sant Roc) en les portes de les cases com una prevenció contra la pesta. Inclús es desenvolupà el més semblant a un ofici: els pronosticadors –fou el més conegut, Diego de Torres Villarroel, el “gran pisctator”–. Generalment, algunes d'aquestes pràctiques encara perviuen en l'actualitat, en molt menor grau que en segles pretèrits, com a supersticions.

Les rogatives com a forma d’obtenció del favor de la divinitat

Les invocacions als sants per fer front a situacions adverses molt variades van ser molt comunes. Per exemple, trobem les advocacions a santa Bàrbara contra els trons i altres situacions adverses; a santa Calamanda, invocada a Lleida, contra la sequera; i a sant Jordi i santa Ubaldesca per a la protecció de cultius com el blat.

En general, els patrons de les collites estaven relacionats amb aquells sants invocats a favor de la pluja o contra les tempestes, sequera, pedra i plagues del camp. Tanmateix, cada comarca o lloc acostumava a tenir el seu advocat especial amb motiu de venerar allí les seues relíquies o tenir-hi una ermita dedicada. Així, contra la pluja excessiva trobem advocacions a santa Coloma, sant Aniol i santa Calamanda; contra els llampecs, a sant Marc, santa Bàrbara, sant Pere Màrtir, sant Climent i sant Càstul; per a protegir-se de les tempestes a santa Osoria, sant Francesc Xavier, sant Joan i Pau de Roma, sant Emeteri i Celedoni, els sants Corneli i Ciprià i sant Amansi; contra els vents i els huracans a sant Blai; i contra els terratrèmols a sant Francesc Solano, sant Francesc de Borja, sant Gener de Nàpols i santa Bàrbara.

Posteriorment, a mitjan del segle XVIII, les pressions institucionals de la monarquia borbònica va fomentar la devoció a sant Isidre com a patró de les collites, encara que el principal motiu del canvi fou la recerca d’un protector més eficaç.

La Il·lustració, un canvi poc visible

La societat anterior al segle XVIII, era una societat sacralitzada, la qual creia que el desastre natural era una forma de càstig diví. No obstant això, durant el XVIII, el coneixement dels fenòmens naturals va anar vinculant-se cada vegada més a la ciència, deixant de banda les velles cosmogonies embolcallades en ombres i fantasies. I encara que no va resultar fàcil desprendre's d'aquest llast, al final de la centúria l'home il·lustrat ja considerava que el medi en el qual vivia i duia a terme les seues activitats era l'idoni i estava ben organitzat, encara que no abastaria a comprendre molts dels seus comportaments, és per això que la resta de la societat continuà, malgrat tot, creient el mateix, i el fenomen de les rogatives i altres manifestacions religioses continuà donant-se, fins pràcticament l’actualitat.

BIBLIOGRAFIA

ALBEROLA ROMÁ, Armando: Quan la pluja no sap ploure, Universitat de València, 2012.

FERRANDO ROIG, Juan: Iconografía de los santos, Ediciones Omega, S. A., Barcelona, 1950.

GARCÍA TORRES, Adrián: “Víctimas del miedo: culpabilidad y auxilio del cielo...” en ALBEROLA ROMÁ, Armando: Clima, naturaleza y desastre, Universitat de València, 2013, pàgines 204-232.

PERIS ALBEROLA, Tomás: “La religiosidad instrumental comunitaria en la ribera del Júcar durante los siglos XVI-XVIII: El ejemplo de las rogativas”, en ALBEROLA ROMÁ, Armando i OLCINA CANTOS, Jorge (coord.): Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea, Universidad de Alicante, 2009, pàgines 335-391.

Contacta amb Divulcat