NanoCaedre. Quan la ciència i l'art es troben al món atòmic
-
- Home
-
- 23 of 35
L’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), juntament amb la Universitat de Barcelona (UB), l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2), l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC), l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC), el King’s College de Londres (Oxford University), l’Acadèmia de Belles Arts Francisco Valderrama i la Fundació Èpica, han iniciat un projecte d’art trencador que representarà d’una forma diferent el món de la nanotecnologia, el projecte NANOCAEDRE.
La presentació del projecte serà el 10 de desembre de 2019, a les 19 h, a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor (Barcelona) –en col·laboració amb l'Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP)–, on es presentarà la primera obra, NanoÈxode, s'interpretarà la peça musical a l’orgue Organ nanotubes, i se celebrarà una taula rodona sobre la hibridació entre art i ciència.
Aquí trobareu informació i on podeu adquirir les entrades gratuïtes per a la presentació.
Art i ciència, ciència i art
Des del punt de vist de la ciència, mai us heu preguntat què és l'art? Com funciona? Com es desenvolupa?
Ambdues disciplines, l'art i la ciència, són disciplines humanistes, és a dir, són intents humans de comprendre i descriure el món que ens envolta. Totes dues es basen en la creativitat i, fins i tot, en la genialitat. Si ho valorem, des de l'origen mateix de la nostra espècie una de les nostres necessitats innates més primitives ha estat intentar comprendre el món que ens envolta i després compartir aquesta comprensió. Això ho hem aconseguit i interpretat amb la ciència i l'art que, tal com dèiem, han treballat plegades durant milers d'anys. I encara que fa tres o quatre segles la forma de treballar d'ambdues era indistingible, els darrers temps això ha canviat. Hi ha una diferència clara en els seus respectius desenvolupaments, en les seves tradicions i, fins i tot, les audiències previstes són diferents, però sense cap mena de dubte les motivacions i els objectius són fonamentalment els mateixos.
Quan la ciència i l'art van de la mà: alguns (pocs) exemples famosos
L'inventor Samuel Morse, conegut pel telègraf i el famós codi morse, era també un pintor bastant prestigiós. Li agradava tant aquesta afició que va meditar deixar els seus estudis per dedicar-se a la pintura... Encara sort que la ciència va guanyar el pols!
El famós escriptor Johann Wolfgang von Goethe també va ser un famós científic. Goethe és el creador de la teoria dels colors i va fer treballs d'anatomia, a més d'aportacions en el camp de la morfologia vegetal.
Albert Einstein, el científic més important de la nostra època, famós entre altres coses per la teoria de la relativitat, també tenia una gran passió: la música. Albert Einstein tocava el violí des dels 6 anys... demostrant que el temps és relatiu.
Un dels més grans científics i artistes de la història, el gran creador del Renaixement, Leonardo da Vinci, ens va deixar meravelles com La Gioconda. Va treballar en àrees tan diverses com la física, la zoologia, la geologia, la química, l'anatomia, l'astronomia, etc. Leonardo da Vinci va imaginar-se els helicòpters, va inventar una mena de calculadora o va proposar formes d'emmagatzematge d'energia solar. Va ser un GENI!
Nanociència i art, art i nanociència
El segle XXI ha vist el naixement d'una nova revolució industrial, la revolució de les nanotecnologies. Aquestes han impactat en tots els sectors industrials (cosmètica, alimentació, tèxtil, aeronàutica, salut, etc.). Tot això és fruit, sens dubte, del fort interès i les creixents inversions, tant per part de les empreses com de les administracions públiques, en el desenvolupament nanotecnològic. Caldria, doncs, començar a adaptar-nos a aquesta nova realitat que tindrà, de ben segur, en el futur un gran impacte social i econòmic.
.jpg)
Les formes i la precisió de la ciència en la nanoescala s'expressen en estructures que moltes vegades superen les lleis clàssiques i la nostra capacitat de comprensió. Aquí ens trobem amb un problema, la mida nano (la milmilionèsima part d'un metre) és totalment invisible als nostres ulls i només és únicament visible mitjançant potents microscopis.
Un dels referents del projecte NANOCAEDRE va ser l'exposició internacional "Invisible et Insaisissable", que va tenir lloc entre els mesos de setembre i desembre del 2011 al Centre d'Arts d'Enghien-les-Bains (França). Va ser coordinada per Niki Baccile, investigador de ciència dels materials del Centre National de la Recherche Scientifique, i Margherita Balzerani, crítica d'art i comissària de l'exposició. L'exhibició va presentar experiències originals i obres d'art concebudes durant el projecte OpenLab.
A principis del segle XX, trobem les primeres connexions entre l'art i la nanociència. Hi descobrim que temes científics candents, com la teoria de la relativitat (1905-1916) i la teoria quàntica (1900-1925), fortament relacionats amb les nanociències, es van associar als principals moviments artístics com el cubisme (1907), el futurisme (1909) i el surrealisme (1924). Tot i que en 1946, quan el crític d'art P. Laporte va consultar Einstein sobre les possibles connexions entre la teoria de la relativitat i el cubisme, Einstein va contestar que aquest nou llenguatge artístic (cubisme) no tenia res en comú amb la teoria de la relativitat, més tard Leonard Shlain, a Art & Physics, va reflexionar al voltant dels conceptes d'espai i temps i la seva íntima relació amb l'art. D'altra banda, Dalí i Duchamp van mostrar un gran interès pel progrés científic de la física atòmica, representant-lo un quart de segle abans que aquest esclatés. El reflex de la mecànica quàntica en els quadres de Dalí va ser un dels pocs exemples que es troba en aquest període, juntament amb el del pintor italià Enrico Prampolini, que va pintar Moto dell'Elettrone o Quanta (1941).
Avui dia, els avanços en la ciència, i la nanociència en particular, són difícils de predir. L'adveniment de poderosos microscopis que permetien observar (microscòpia electrònica d'escombratge, microscòpia electrònica de transmissió, microscòpia de força atòmica) i controlar (microscòpia d'efecte túnel) petits trossos de matèria, tals com àtoms individuals, contribueixen a alimentar la imaginació de la gent, incloent-hi la dels artistes.
Les col·laboracions art-ciència sobre aquest tema específic es van iniciar en la primera dècada del 2000. Un físic àmpliament reconegut, James Gimzewski, de l'UCLA (EUA), va col·laborar amb V. Vesna, una artista contemporània, per crear l'exposició "Nano" celebrada el 2003 a Los Angeles (EUA). A Europa, S. Raimondi, un crític d'art italià, va treballar amb dos artistes més, A. Scali (Itàlia) i R. Goode (Àfrica del Sud), per crear l'exposició "Nano art" a Bèrgam (Itàlia), el 2007. Tots dos projectes tenen en comú dos principis: L'estreta col·laboració entre artistes i científics; i una aproximació i enfocament de la nanociència via mecànica quàntica, via microscòpia electrònica o via microscòpia de força atòmica, amb una reflexió profunda comuna sobre la manera de representar i exhibir l'invisible. En paral·lel, una proposta més estètica es va adoptar en "Nano" (2003-2004), on l'artista parisenc L. Dreyfus, coordinant artistes reconeguts internacionalment va representar la dimensió nano.
NANOCAEDRE: hibridant l'art i la nanociència a la nanoescala
El projecte té per objectiu fusionar la ciència i l'art units a la simbologia en les arts, un codi de representació il·limitat que ha acompanyat l'ésser humà des dels seus inicis. Des de l'antiguitat, la història de l'art ha estat plagada de símbols. És en molts dels objectes plasmats en la pintura on conflueixen davant els nostres ulls el propòsit de l'artista, la seva representació plàstica i el seu significat simbòlic. En l'estudi dels símbols hi ha les respostes per desxifrar el secret que l'artista ha desitjat emmascarar. La gran diversitat i infinitat de símbols fan més fascinant, si és possible, l'anàlisi visual de l'art.
NANOCAEDRE és un projecte únic, on el món de l'art i el món de la ciència troben un punt d'unió, en les profunditats de la matèria. El projecte vol crear un punt d'intersecció entre art i ciència que possibiliti acostar-se d'una manera diferent i original al món de la (nano)ciència i la (nano)tecnologia a través del fresc contemporani i altres disciplines artístiques.
El NANOCAEDRE serà la porta d'entrada al món nano, marcant una diferència entre l'exterior i l'interior de l'estructura, una diferència que podem trobar entre el món que es veu, el visible, i el que no es veu, el món situat a la nanoescala, una escala invisible als nostres ulls.
El repte del projecte és unir nanociència i art, a partir de dos projectes en paral·lel. El primer es basa en una sèrie d'obres cocreades entre un artista, Francisco Valderrama, mestre del fresc, i nou investigadors: Laura Lechuga (ICN2), Sònia Estradé (UB), Susagna Ricart (ICMAB), Frank Koppens (ICFO), Antoine Reserbat-Plantey (ICFO), Teresa Andreu (IREC), Ismael Díez-Pérez (King’s College), Sònia Trigueros (Oxford University) i Jordi Díaz-Marcos (UB/ACCC). L'artista, en col·laboració amb cadascun dels investigadors, utilitzarà les metodologies, estratègies i disciplines artístiques adequades per expressar i mostrar la ciència en la nanoescala, a fi de convertir-la en un lloc no intimidant, i amb una estètica agradable.
El segon projecte es basa en una sèrie de diàlegs d’art i ciència en diferents espais singulars, on es parlarà de la hibridació de la ciència i l’art a partir de diferents disciplines i a partir de diferents accions d’hibridació desenvolupades en col·laboració amb la Fundació Èpica (Fura dels Baus) i Enrique Conches (Punk Design).
En resum, un conjunt d'obres que generaran una única obra, el NANOCA-EDRE, una obra complexa i espectacular que té gran similitud amb el món de les nanotecnologies, que estan compostes per un conjunt de disciplines obtingudes des de diferents camps que fan, d'aquesta tecnologia, una aproximació complexa i completa basada en la multidisciplinarietat.
Com he dit al principi, la presentació oficial del projecte tindrà lloc el proper 10 de desembre, a les 19 h a la basílica de Sants Màrtirs Just i Pastor, on es presentarà la primera obra, NanoÈxode, basada en la interpretació que s’ha fet de l’Èxode 32,20 com una de les primeres vegades que es parla de nanotecnologia. En paral·lel, s’interpretarà una peça musical a l’orgue, denominada Organ nanotubes, que relaciona les propietats dels nanotubs de carboni amb la música d’un orgue. La presentació inclourà també un concert de música amb imatges del nanomon i un debat sobre la tercera cultura, buscant les sinergies del món de l’art i la nanociència.
Hibridant a través de NANOCAEDRE
Aquesta és una proposta artisticocientífica trencadora, amb molt recorregut i oberta a tot tipus de col·laboracions.
Sabem que els científics pensen, creen, experimenten sense defallir, buscant respostes, entenent el seu entorn. Els artistes, per la seva banda, sovint comencen amb una nova visió, després treballen a través de "períodes" en els quals exploren la millor manera de transmetre el missatge que volen. Els artistes i els científics sovint necessiten inventar nous conceptes i tecnologies per aconseguir els seus objectius. Tant la ciència com l'art tenen derivats útils. La ciència aplicada és tecnologia. L'art aplicat és decoració. La tecnologia i la decoració fan la vida més fàcil. Però no canvien com percebem fonamentalment el que ens envolta. La ciència i l'art ho fan.
Acabem amb una última aproximació poètica de Ciència i Art
EL TÚNEL, d'Andrés Neuman
Lo dicen los maestros de energía:
hay traviesas partículas capaces de atravesar una barrera sólida,
¡la fuerza se disgrega como el agua!
Los científicos clásicos lo niegan.
Los presentes predican lo increíble
y lo bautizan el Efecto Túnel.
El impulso del alma
no quiere respetar al señor Newton,
se postula invadiendo las fronteras.
Artesana, en el tránsito
urgente de tocarte
apoyaré este peso luminoso
y moveré mi asombro al otro lado
de la barrera tensa de tu piel,
en el punto pensante
que alumbrar tras la boca de los túneles.
