Ningú no es fa sol

Una conversa que ens fa canviar d’opinió, una promesa que mantenim o una ajuda que acceptem revelen fins a quin punt ens construïm amb els altres.

Imaginem un sopar entre amics. Algú explica una discussió de feina i espera trobar comprensió. Però una amiga li diu: «Potser aquesta vegada no tenies tota la raó». La frase incomoda. Durant uns segons, qui explica la discussió preferiria que li donessin la raó. Tanmateix, aquella observació pot obrir una escletxa: descobrir un detall que havíem ignorat, reconsiderar una resposta, entendre millor l’altra persona. L’amistat també es construeix en moments així, quan algú ens ajuda a veure allò que nosaltres sols no vèiem.

L’escena qüestiona una idea molt estesa: que arribar a ser un mateix consisteix a dependre cada vegada menys dels altres. Sovint expliquem la maduresa com una conquesta d’independència. Aprendre a decidir i assumir responsabilitats és necessari. El problema apareix quan confonem l’autonomia amb la idea que ens podem bastar sempre sols. Hem après a parlar amb paraules que altres ens han ensenyat, ens hem descobert a través de mirades alienes i sostenim projectes gràcies a confiances compartides. Fins i tot la manera com ens expliquem qui som porta les empremtes d’aquestes relacions (Tahull Fort, 2026).

La nostra identitat està construïda a través de les relacions amb els altres - Imatge generada amb IA

Quan l’altre ens descol·loca

En aquest article, la negativitat designa allò que posa límits al jo: el que interromp els nostres desitjos, contradiu les nostres certeses o escapa al nostre control. El terme pot semblar poc atractiu, perquè l’associem fàcilment amb el pessimisme. Aquí, però, assenyala una experiència quotidiana: el món i les persones no coincideixen sempre amb allò que n’esperem. Aquesta manca de coincidència ens pot incomodar, però també ens dona l’oportunitat d’escoltar i revisar-nos.

Hegel (1977) va situar el reconeixement al centre de la comprensió de nosaltres mateixos. Necessitem que altres persones ens reconeguin com a subjectes amb veu i capacitat d’actuar. Pensem en una criatura que vol explicar què li ha passat a l’escola. Si els adults responen abans que acabi, potser resolen de pressa una qüestió pràctica, però li prenen l’ocasió d’expressar-se. Quan l’escolten i es prenen seriosament el seu relat, li ofereixen una experiència decisiva: allò que viu i diu mereix atenció.

Ara bé, reconèixer algú també exigeix admetre que mai no l’acabarem de conèixer del tot. El filòsof Emmanuel Levinas (1969) insistia que l’altra persona és més que la idea que ens n’hem fet. Una mare pot conèixer profundament el seu fill i, tanmateix, descobrir que té pors, conviccions o desitjos que ella desconeixia. Estimar-lo comporta deixar espai a aquesta sorpresa. Dir «ja sé com ets» pot expressar familiaritat, però també pot tancar la porta a allò que aquella persona està esdevenint.

Seria ingenu pensar que tot desacord ens fa créixer. Hi ha conflictes que humilien i relacions que fan mal. La qüestió és poder sostenir una diferència sense anul·lar ningú. Una conversa ens transforma quan hi podem participar amb veu pròpia i, alhora, acceptar que alguna cosa del que escoltem ens afecti.

Una vida que es pot tornar a explicar

Aquesta obertura planteja una pregunta: si les relacions ens transformen, què dona continuïtat a la nostra identitat? Paul Ricoeur (1992) proposa pensar-la a través del relat. Ens reconeixem en una història que connecta records, decisions i expectatives, una història que no queda escrita d’una vegada per sempre.

Algú que durant anys s’ha definit exclusivament per la seva professió pot sentir-se desorientat quan es jubila. Les primeres setmanes, la pregunta «qui soc ara?» pot resultar més difícil que organitzar les hores lliures. Recuperar amistats, compartir coneixements o implicar-se en una entitat pot ajudar-lo a descobrir facetes pròpies que la feina havia deixat en segon pla. La seva història adquireix nous significats sense esborrar el que ha viscut.

També ens reconeixem en les promeses que mantenim. Una persona pot haver canviat de feina, de ciutat i de conviccions, però continuar acompanyant un amic en un moment difícil. Mantenir la paraula donada és una manera de continuar sent un mateix sense haver de continuar sent igual. Els altres també participen en aquest relat: recorden amb nosaltres, ens fan preguntes i, de vegades, ens ajuden a descobrir que hem canviat.

El que no podem assegurar

La vulnerabilitat forma part d’aquesta vida compartida. Emmalaltim, ens equivoquem, perdem persones estimades i necessitem ajuda. Aquestes experiències fan visible una dependència que ja existia, encara que poguéssim ignorar-la. Acceptar que algú ens cuidi pot costar precisament perquè posa en qüestió la imatge que teníem de nosaltres mateixos. També pot permetre’ns descobrir una forma de confiança que no hauríem conegut sols.

El sociòleg Hartmut Rosa (2021) planteja que les relacions capaces de transformar-nos no es poden fabricar a voluntat. Podem preparar una trobada amb cura, reservar temps i triar un lloc agradable. La confiança, però, necessita una resposta que no podem exigir. El mateix passa amb una amistat o amb una conversa: podem afavorir que tinguin lloc, ens hi impliquem i acceptem una part d’incertesa.

Tenim un temps limitat i mai no podrem viure totes les vides possibles. Aquesta finitud dona pes a les nostres decisions: a qui escoltem, amb qui compartim una tarda, quines promeses procurem sostenir. Potser fer-se adult inclou aprendre a dir «això ho puc decidir jo», però també «aquí et necessito». Al sopar del començament, l’amiga podria haver callat i l’altre podria haver-se ofès i tancat en banda. En canvi, l’amiga s’atreveix a dir el que pensa i qui explicava la discussió es queda a escoltar. En aquest petit espai entre la discrepància i l’escolta, tots dos poden descobrir alguna cosa que encara no sabien de si mateixos.

Referències

• Hegel, G. W. F. (1977). Phenomenology of spirit. Oxford University Press. (Obra original publicada el 1807).
• Levinas, E. (1969). Totality and infinity: An essay on exteriority. Duquesne University Press. (Obra original publicada el 1961).
• Ricoeur, P. (1992). Oneself as another. University of Chicago Press.
• Rosa, H. (2021). Lo indisponible. Herder.
• Tahull Fort, J. (2026). “La expulsión de la negatividad: antropología filosófica de la soledad contemporánea”. Bajo Palabra, (42), 253–274. https://doi.org/10.15366/bp2026.42.012