TEMES

Sense estrelles al cel: la ciència i la cultura amenaçades

La pèrdua del cel estrellat a les nostres ciutats té un preu difícil de quantificar en pèrdua de vocacions científiques i en pèrdua o malbaratament de patrimoni cultural

1280px-observatori_fabra_-_vista_des_del_tibidabo_-_1.jpg
L'Observatori Fabra i Barcelona. Wikipedia Commons

La contaminació lumínica és una més de les amenaces que planen sobre el benestar de la humanitat i de la vida silvestre. Tanmateix, n’és una de les menys visibles. La llum artificial durant la nit ha suposat un clar avanç per a la societat, però l’excés d’enllumenat, la incorrecta instal·lació de les lluminàries i la introducció de colors inadequats (llum blanca amb un fort component blau) no es perceben com un problema sinó, més aviat, com un signe de riquesa, modernitat i seguretat. A més a més, la introducció de tecnologies d’enllumenat cada vegada més eficients no ha comportat globalment un estalvi d’energia sinó més aviat el contrari.

En ser el sistema d’enllumenat viari cada vegada més barat, se solen instal·lar més punts de llum als carrers o es posen llums a zones abans fosques com ara camins rurals, accessos a nuclis allunyats o, fins i tot, àrees naturals. L’ús d’una tecnologia aparentment eficient acaba produint un increment del consum d’energia, com un efecte rebot, cosa coneguda com a paradoxa de Jevons. I aquest efecte és particularment evident amb l’ús dels LED en l’enllumenat públic a escala mundial. Un treball recent demostra que les zones enllumenades nocturnes ocupen cada vegada més superfície a un ritme d’un 2,2 % anual, mentre que la potència radiada també ho fa al mateix ritme.

Els efectes negatius de la contaminació lumínica sobre la salut i el medi ambient són incontestables. Per exemple, un estudi realitzat per un equip internacional sota la direcció de l‘Institut de Salut Global de Barcelona ha observat que existeix una associació entre l’exposició continuada i elevada a la llum blava durant la nit i un major risc de patir dos tipus de càncer: de mama en dones i de pròstata en homes. També existeix nombrosa bibliografia científica que ens alerta sobre els efectes nocius de la llum artificial nocturna sobre insectes, amfibis, aus, mamífers nocturns i sobre les plantes.

observatori_fabra_i_al_fons_la_ciutat_de_barcelona_2.jpeg
 
L'Observatori Fabra en una imatge de 1907. Wikipedia Commons

Però l’excés de llum perjudica també la ciència, especialment l’astronomia. La pèrdua del cel estrellat a les nostres ciutats, lluny de ser considerat com un mal menor, té un preu difícil de quantificar en pèrdua de vocacions científiques, i en pèrdua o malbaratament de patrimoni cultural. Sense estrelles al cel és difícil estudiar-lo. Tanmateix no sempre ha estat així. A principis del segle XX els fenòmens celestes més fascinants i populars eren vistos des del mateix centre de les ciutats sense gaires dificultats. El cometa Halley, per exemple, va ser àmpliament observat el 1910 des dels carrers de Barcelona, París o Nova York sense problemes. La mínima llum dels carrers encara preservava el cel nocturn. L’astrònom Josep Comas i Solà, que va ser director de l’Observatori Fabra, arribà a descobrir 11 asteroides, nombrosos cometes i fins i tot detectà a ull nu la feble atmosfera de la lluna Tità de Saturn, des d’aquest observatori i des de casa seua a la Vil·la Urània.

Actualment la contaminació lumínica ha foragitat les noves instal·lacions telescòpiques ben lluny de les ciutats: al Montsec en el cas de l'Observatori Fabra, també a les Canàries, Xile o Hawaii. I a conseqüència d’açò, els grans observatoris històrics situats a les ciutats han deixat d’investigar el cel i s’han convertit en grans centres de difusió científica, una mena de museus que pràcticament ja no fan recerca astronòmica.

100_inch_hooker_telescope_900_px.jpg
Telescopi Hooker, Mount Wilson, Los Angeles. Wikipedia Commons

Un cas paradigmàtic és el de l’observatori Mount Wilson, a Califòrnia, on hi ha el telescopi Hooker que, amb 2,5 metres de diàmetre, fou durant moltes dècades el més gran del món. Amb ell, Edwin Hubble, amb la col·laboració de Milton Humason, va dur a terme les transcendentals observacions del moviment de les galàxies que el portaren a descobrir l’expansió de l’univers l’any 1929. Ara, el gran telescopi s’utilitza només per a visites culturals, donat que la megalòpolis de Los Angeles arriba pràcticament als peus de la muntanya.

D’altra banda, els nous observatoris situats en llocs remots no es lliuren tampoc de l’assetjament de la llum artificial nocturna. Encara que aquests cels estan protegits, les ciutats llunyanes i les instal·lacions mineres mostren la seua amenaça lumínica en l’horitzó. És el cas dels principals observatoris de Xile, com La Silla, Las Campanas o Paranal, afectats per l'expansió de les ciutats i pels llums de l'autopista Interamericana, i de l'observatori australià de Siding Spring, on els llums de les zones mineres llunyanes brillen fins a certa altura. I aquesta amenaça és ben real i va a més.

Les noves constel·lacions de satèl·lits per proveir internet a baix preu i a tot arreu de la Terra, com Starlink, poden esborrar les estrelles per a sempre. Si no hi posem remei, pot arribar un temps en què la nostra finestra d’observació terrestre del firmament es tanque definitivament.

La contaminació lumínica també ens afecta com a humans pel que fa a la nostra percepció del cel nocturn. L’agricultura, els calendaris, la navegació oceànica, la ciència en general han necessitat la contemplació del cel per desenvolupar-se. A més de les mitologies i llegendes o el refranyer popular, els artistes s’han inspirat en nombroses ocasions en el cel fosc. El pintor Vincent van Gogh, que pintà diversos paisatges nocturns amb el cel estrellat, ens deixà aquest bell pensament: "Per la meua part no sé res amb certesa, però la visió dels estels em fa somiar".

La pèrdua de les estrelles del cel és, per això mateix, també una pèrdua cultural.

Contacta amb Divulcat