TEMES

Sobre el model científic català

En un article publicat a la premsa abans de l’estiu amb el títol “Disfuncions del model científic” es feia una crítica al que en els temes relatius a la ciència s’ha fet a Catalunya (i a Espanya) els darrers decennis. Tot i que contenia aspectes indiscutibles com ara l’insuficient finançament de les universitats i els centres de recerca, sempre molt per sota del que passa als altres països avançats d’Europa, al meu entendre s’hi feien algunes afirmacions que, com a mínim, poden ser discutibles. 

Cal partir de la base que des del moment de l’aprovació del primer Estatut d’Autonomia de Catalunya, malgrat que el text estatutari donava competència exclusiva a la Generalitat en matèria de recerca (si bé reservava a l’Estat el foment i la coordinació general), mai s’ha fet cap transferència relativa a la recerca ni a la Generalitat de Catalunya ni a cap comunitat autònoma (llevat d’una primerenca transferència de l’INIA que va ser el germen de l’IRTA), de manera que tots els recursos que la Generalitat ha esmerçat en recerca han estat amb recursos propis. Si bé després de l’aprovació de la Llei de reforma universitària es van transferir les universitats a la Generalitat, també és cert que els recursos de la recerca no es van incloure en la transferència i han seguit estant en mans dels ministeris que al llarg dels anys s’han ocupat de la recerca. Així, els investigadors obtenen la major part dels seus recursos de manera competitiva en plans de recerca espanyols o en fons europeus.

L’argument clau de l’article esmentat era el diferent tractament que aquests darrers vint anys s’ha donat a la recerca de les universitats, en particular a la Universitat de Barcelona (UB), i als centres de recerca que ha creat la Generalitat i que formen part de CERCA que, segons l’autor, són els “germans beneficiats”. També segons l’autor, a pesar d’aquest tracte de favor, els resultats dels centres CERCA no són millors que els seus equivalents universitaris tal com sol pensar-se i publicar-se. Per justificar aquesta opinió, l’autor fa una anàlisi qualitativa i quantitativa obtinguda d’un estudi propi de la productivitat i l’eficiència en cinc àrees científiques determinades de la UB i de cinc centres CERCA que treballen en els mateixos camps.

No és ara el moment ni el lloc de fer la crítica als camps escollits, ni a les dades i els criteris emprats que, com és habitual, en alguns casos poden ser discutibles, sinó pensar quina hauria estat l’alternativa que s’oferia als responsables de la Generalitat per influir en una recerca amb uns relativament escassos recursos propis quan es va voler millorar la recerca que es fa des de Catalunya. Què s’hauria pogut fer amb els sempre escassos recursos propis disponibles en comptes d’aplicar-los a programes d’èxit com ICREA o dedicar-los als centres propis? Aquestes decisions van ser les que han portat a poder disposar de centres d’alta qualitat com els que existeixen.

Es podria pensar que hauria estat millor aplicar tots els recursos a les universitats que, certament i amb els seus límits, fan una molt bona tasca investigadora tot i que els seus investigadors han d’atendre les seves ineludibles activitats docents, inherents a les universitats. De fet, la mateixa Generalitat, una vegada rebudes les transferències, va crear un Pla Quadriennal d’Inversions que, a finals dels anys vuitanta, va abocar 25.000 milions de les antigues pessetes a les tres universitats públiques existents. Probablement aquests recursos van ser la base de la bona situació relativa en la qual es trobaven les universitats catalanes abans de les darreres crisis. Però atès l’actual sistema de govern d’aquestes, regit per lleis que impossibiliten, o si més no dificulten, les seves millores, és difícil pensar que aquests recursos extraordinaris aplicats d’altra manera haurien assolit les millores que s’han aconseguit aplicant-los als centres CERCA, moltes vegades participats per les mateixes universitats, ja que aquests centres tenen uns sistemes de govern i d’avaluació molt més adequats a les seves missions i més homologables internacionalment.  

Un es pregunta si l’“elevada despesa” de mantenir els centres CERCA aplicada indiscriminadament a les universitats ens hauria portat a l’actual situació en què els centres CERCA, el programa ICREA i els projectes europeus destaquen molt considerablement, tal com indiquen les dades objectives. I en la que els centres CERCA, en general, són de gran qualitat, reconeguda internacionalment, utilitzant els millor indicadors i amb independència dels resultats obtinguts en un estudi parcial i amb indicadors més que discutibles.

Addicionalment, a l’article hi havia algunes imprecisions i es trobaven a faltar alguns temes complementaris. Per exemple, cal recordar que la idea de crear centres o instituts amb personalitat jurídica pròpia i amb sistemes de govern alternatius i exitosos, sovint participats per les universitats públiques, no és una cosa que s’iniciés l’any 2000, sinó que ve de bastant abans. Els anys vuitanta, a iniciativa o participació d’alguna de les universitats, ja es van crear alguns d’aquests centres com ara el Centre d’Estudis Demogràfics, l’Institut Universitari d’Estudis Europeus, l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans, l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, el Centre de Recerca Matemàtica o el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals i també es van establir a Catalunya instituts del Consell Superior d’Investigacions Científiques amb un patronat que, si més no inicialment, els donava certes característiques interessants, com ara el CNM, l’ICMAB, l’IAE o l’IIIA. La seva creació era una indicació de la necessitat de trobar sistemes alternatius que permetessin una millora del seu rendiment. I el seu èxit inicial, encara que limitat, va conduir a la seva extensió a partir de l’inici del mil·lenni.

Finalment cal indicar que, com en moltes publicacions i estudis, a l’anàlisi a què es refereix l’article, igual que en moltes altres publicacions, no es distingeix prou el que és la R+D, del que és la R+D+I, on la “I” es refereix a la innovació, concepte encara molt imprecís i per al qual no existeix un mesurador estàndard com el que existeix per a la R+D que, amb tots els seus defectes, internacionalment es mesura fent servir els criteris del Manual de Frascati.

Contacta amb Divulcat