Soc el meu cervell

Una pregunta central i recurrent de la filosofia i la ciència és què fa dels humans una espècie tan peculiar, què ens fa diferents de la resta dels animals. Tot i que el llenguatge o la cognició ens caracteritzen com a espècie, una de les característiques de la nostra espècie que ens ha permès triomfar, envaint tots els medis i modificant-los per sobreviure, és la nostra enorme curiositat. A la primera infància, només adquirir un llenguatge rudimentari, comencem a preguntar als adults el perquè de tot el que ens envolta. A aqueixa tendra i meravellosa edat, la meua filla em va fer una pregunta sorprenent i inesperada:

• "Pare, nosaltres amb què pensem? Amb el cap, no?"
• "Sí, filla meua", vaig respondre embadalit. "Amb un òrgan tou que tenim dins el cap que es diu el cervell"
• "El cervell!", va repetir ella amb un to d’admiració.

Dies després, veient-la caminar per casa amb aire absent, li vaig preguntar què feia, i em va respondre: "Estic pensat amb el rovell"!

Aquesta anècdota de pare pagat il·lustra com, fins i tot un nen que encara s'embarbussa, ha adquirit el convenciment que el més íntim de nosaltres, el Jo essencial que pensa i dirigeix el nostre cos, es troba a l’interior del cap. Es tracta d’una simple intuïció que segurament es basa en un fet anatòmic i fisiològic simple: que ho veiem tot a través d’uns ulls situats al rostre. Com a espècie eminentment visual que som, és darrere els ulls on situem el Jo, perquè és des d’aquesta perspectiva que percebem el món.

No obstant això, molts filòsofs i científics dubten que el cervell siga l’òrgan responsable dels nostres pensaments, les nostres decisions i la nostra conducta. Fins i tot dubten que cap òrgan del cos en siga responsable, i atribueixen el Jo a quelcom immaterial i etern, l’esperit o l’ànima. El debat entre el monisme (ment i cervell són la mateixa cosa) i el dualisme (una ànima immaterial governa el cos material) és molt antic i no està tancat. Dedicaré les primeres entrades d’aquest blog a revisar moments àlgids de la història d’aquest debat. En tots els casos, les concepcions religioses de la vida van lligades al dualisme (tenim un esperit immaterial i immortal), mentre que les posicions materialistes defensen el monisme.

Del monisme al dualisme. D’Hipòcrates a Descartes

Tot i que pot semblar que el monisme (el materialisme) és un corrent filosòfic relativament recent, el text fundador del monisme és molt i molt antic:

"Heu de saber que és de l’encèfal i només de l’encèfal d'on sorgeixen els nostres plaers i joies, riures i bromes, així com la nostra tristesa, dolor, afliccions i llàgrimes. Per ell pensem, veiem, oïm i distingim el que és lleig del que és bell, allò bo d'allò dolent, agradable o desagradable (...). És l’encèfal el que ens torna bojos o delirants, ens inspira por o pànic, ens provoca son al dia o a la nit, ens fa cometre errades inoportunes, ens causa angoixes injustificades, ens fa despistats o ens fa actuar de forma contrària als nostres costums. Tots aquests patiments venen de l’encèfal, quan es troba massa aquós o eixut, o pateix qualsevol altre tipus d'afecció anormal. La bogeria ve de la seua humitat. Quan l’encèfal està anormalment humit, necessàriament es mou al cap i per tant ni el que veiem ni el que sentim roman estable, doncs que veiem o sentim ara una cosa, ara d'altra diferent, i la llengua parla d'acord amb allò que veiem i sentim en cada moment. Però, si l’encèfal roman estable, l’home pot pensar adequadament".

Des de la nostra perspectiva, aquest text, atribuït a Hipòcrates, destil·la una gran ingenuïtat, però cal tindre present que aquestes afirmacions tenen uns 2.500 anys d’antiguitat. La virtut d’aquesta cita és, però, que declara explícitament que el cervell és l’òrgan de la nostra ment.

Després de la foscor de l'edat mitjana, on la filosofia va estar dominada per qüestions de fe cristiana (que no admetien dubtes sobre l'existència d'una ànima immortal), la qüestió ment-cervell va ser replantejada obertament per Descartes. René Descartes (1596-1650; a la dreta, retratat per Frans Hals), a qui merescudament podríem considerar el pare de la filosofia occidental, va ser un jove afortunat. El 1616, amb a penes 20 anys, va visitar París i va quedar subjugat per la Ciutat de la Llum. Sembla ser que va visitar un dels atractius més exitosos de la ciutat, els jardins del Palau Reial, que la reina regent, Maria de Mèdici (mare de Lluís XIII), havia fet construir a l’enginyer hidràulic i dissenyador Tommaso Francini, seguint el model del Giardino di Boboli de Florència. El principal atractiu dels jardins era que estaven poblats d’escultures clàssiques que sorprenien el públic, que es girava quan algun passejant aixafava alguna de les lloses estratègicament distribuïdes pels senders que hi havia entre plantes i fonts. No era més que una aplicació lúdica de les lleis de la hidroestàtica, que permetia moure objectes amb vasos comunicants units mitjançant un sistema hidràulic tancat. La tècnica aplicada a l’art i el gaudi dels reis.

Segons es diu, eixa idea va arrelar a la brillant ment del jove René, i es va poder veure reforçada gràcies al fet que, durant la seua estada a l’exèrcit (1618-1619), Descartes va establir una intensa relació amb l’erudit físic i matemàtic holandès Isaac Beeckman, que va tenir una enorme influència en la seua formació científica, especialment pel que fa a la hidroestàtica i la dinàmica de fluids.

Tant va ser així que anys després va emprar aquestes idees per elaborar la primera hipòtesi moderna sobre el mecanisme del cos, que va desenvolupar en una de les seues obres menys conegudes però més influents, De homine. En aquesta obra Descartes proposa que els músculs són sacs que estan comunicats mitjançant els nervis amb els ventricles cerebrals[1]. Un líquid que Descartes va anomenar l’esperit animal ompliria tota aquesta xarxa de sacs i tubs i faria del sistema nerviós i l’aparell locomotor un sistema hidràulic tancat. El moviment del cos es devia, segons ell, a l’ompliment o buidat dels músculs, que s’inflaven o es desinflaven canviant la seua forma i llargària. Aquest era el mecanisme proposat per Descartes per a la contracció muscular. Així, el líquid que entrava o eixia dels músculs controlava el moviment corporal. I aquest líquid sorgia dels ventricles cerebrals que els dirigia, a través dels nervis, cap a músculs concrets per generar els moviments adequats. Descartes pensava haver entès el mecanisme del cos animal i humà.

Però això no és tot. Segons Descartes, les terminacions dels nervis sensitius també estarien plenes de fluid, i els estímuls externs, com ara una flama que ens crema la mà, alterarien aquests fluids i provocarien la seva circulació cap al cervell. Això desencadenaria una circulació de tornada dels fluids pels nervis motors fins als músculs, que resultaria en la retirada del membre de la font de calor. Descartes és, amb tot mereixement, el pare de la idea de l’arc reflex.

Sospite que Descartes va quedar molt satisfet d’aquesta idea, però d’immediat es va adonar que podia ser herètica. Si som simples mecanismes, on és l’anima? On és la voluntat? On és la responsabilitat? On és el pecat? Per això, a De homine Descartes restringia aquest mecanicisme als animals. L’esser humà tindria una ànima, un regal de Déu, que interactuaria amb l’òrgan del cos responsable de la nostra voluntat: l’epífisi o glàndula pineal. Situada al bell mig del cervell, justament a sobre del lloc on es comuniquen els dos ventricles cerebrals (l’anomenat foramen interventricular o foramen de Monroe), l’epífisi és un òrgan únic, com el cor. Probablement per tot això, Descartes el va vore com l’òrgan adient per dirigir l’esperit animal cap als ventricles cerebrals i, d’aquells, als nervis concrets. L’ànima dirigeix l’epífisi i l’epífisi, el nostre cos. Gràcies a l’ànima som quelcom més que un simple mecanisme reactiu, fem allò que volem d’acord amb el nostre lliure albir.

Aquest és el fonament del famós dualisme cartesià: ànima i cos són dues estructures diferents, una de material i l’altra d'espiritual, que interaccionen a l’epífisi. Impecable des del punt de vista teològic. Descartes va acabar la seua obra De homine el 1633. Però alguna cosa va passar eixe any (i els anys previs) que el van convèncer de no publicar aquesta obra magna. Diversos científics havien patit prèviament la persecució fins a la mort per part del Sant Ofici, com Miquel Servet o Giordano Bruno. I el mateix any 1633 Galileo Galilei va sofrir el que segurament va ser el més famós dels judicis de la Inquisició, el del mític eppur si muove. Insegur i atemorit, Descartes va guardar el manuscrit de De homine en un calaix i no va ser fins al 1662, dotze anys després de la seua mort, que el llibre va ser per fi publicat. 

Probablement, als temps de Descartes pensar amb llibertat sobre aquest tema no estava a l’abast de ningú. Fins i tot hui, rara vegada algú té el valor de declarar-se monista, és a dir, de proposar que només hi ha cos, que la ment és el cervell, que quan el cervell es podreix, res no queda dels nostres pensaments, només els records que deixem en el cervell dels altres. Jo sí, jo me declare monista. És per això que estudie el cervell. Seria molt més senzill estudiar algun altre òrgan igualment vital (el cor, el fetge), però el cervell és la ment i per això és més fascinant que els altres. Però ser monista no és pas fàcil, per dues raons. Primer perquè exigeix conviure amb una profunda contradicció. Si només hi ha cos, si només hi ha cervell, els nostres actes són teòricament previsibles. Coneixent les lleis que governen la nostra fisiologia (n’estem molt lluny, d’això) i les circumstàncies i vivències prèvies d’una persona podríem predir-ne la conducta. Dit d’una altra manera, no som lliures: la visió monista és necessàriament determinista. I, per tant, en no tindre llibertat, no tenim responsabilitats. Tot i això, i vet aquí la contradicció: ens exigim responsabilitats a nosaltres mateixos i ho fem a la resta del món, castiguem conductes que considerem impròpies o poc ètiques i premiem i reconeixem les conductes apropiades.

La segona dificultat del monisme és que implica afrontar que la mort és la fi. Molta gent no es resigna a morir, a desaparèixer. Però a mi morir no em fa por: deixaré espai als joves. Comparteixo amb el gran Javier Krahe la visió de la vida i de la mort que exposa a les darreres estrofes d’una de les seues inoblidables cançons:

Porque dudo que al final de este asunto,
la cosa no se acabe con un punto,
sino con punto y coma,
y no espero un cielo o un infierno.
Lo más confío en que seré algo eterno
gracias al cromosoma.

Tranquilo puedo vivirme mi historia
sabiendo que a las puertas de la gloria,
mi nariz no se asoma.
La muerte no me llena de tristeza,
las flores que saldrán por mi cabeza
algo darán de aroma.

I ja posats, us la regale. Gaudiu d'El cromosoma, una versió hilarant de la filosofia materialista: https://www.youtube.com/watch?v=EAywexXPX04