Un grapat de reflexions sobre el futur (i II)

Sovint s’ha dit que el futur és com un llibre no escrit. El futur no és quelcom que puguem veure en una gran bola de vidre o que ens sigui possible predir tan bé (o tan malament) com el temps que farà la setmana vinent.

Una primera anàlisi de les moltes contribucions que hi ha sobre aquest tema ens permet diferenciar, ja d’entrada, les dels estudiosos i els professionals en prediccions del futur, o futuròlegs, d’aquelles que parlen més aviat sobre els qui construeixen el futur d’una manera efectiva, amb els seus importants descobriments que obren nous camins i possibilitats en les que ningú no havia pensat abans. Dins de les contribucions d’aquest segon grup, hom troba l’opinió que el futur és una cosa per fer, que s’ha de construir, i que no s’hauria de dedicar tant de temps a efectuar-ne prediccions.

Al meu modest entendre, i com sovint sol passar, el criteri més assenyat l’hem de buscar al bell mig d’aquests dos extrems. Certament que és molt important treballar per construir el futur, però també ho és dedicar esforços a fer prediccions fiables, per tal que ens puguem preparar d’una manera adequada, com a societat, per als importants esdeveniments i canvis tan profunds que ens esperen. Més avall donaré algunes referències corresponents a aquestes dues maneres d’enfocar el tema.

La visió dels futuròlegs: Indicis que som a les portes d’una evolució radical

Fa quinze anys, en un llibre d’allò més interessant que porta per títol Radical Evolution (Broadway Books, 2006), el reputat periodista i editor del diari Washington Post Joel Garreau —que segueix amb gran interès l’evolució de la història humana— enumerà les següents perspectives potencials d’un futur no gaire llunyà: màquines superintel·ligents, cossos que no envelleixen, connexions directes entre cervells humans, i entre cervells i ordinadors, una realitat virtual totalment indistingible de la real, i la reanimació de cossos en estat d’hibernació, això és, posats prèviament en suspensió criònica.

Com a eines que haurien de fer possibles tots aquests "miracles", Garreau feia referència en particular a les “tecnologies GRIN”: la genètica, la robòtica, les tecnologies de la informació i la nanotecnologia. 

En el seu llibre aquest autor analitzà fins a set escenaris possibles, tots corresponents a un futur bastant proper. En un d'aquests, que anomena l’escenari de la singularitat, la corba del canvi tecnològic augmenta exponencialment fins a esdevenir imparable, i condueix bastant aviat  —en teoria ja cap a l’any 2030 (ara aquí a tocar)— a la creació d'una intel·ligència superhumana. La qual a la vegada continuaria progressant acceleradament “a un ritme que superaria la nostra comprensió”. Garreau associà aquesta visió amb les teories de l’inventor i visionari Ray Kurzweil, famós autor del llibre The Singularity Is Near: When Humans Transcend Biology (Penguin, 2005; Fig. 1).

Fig. 1 Portades dels llibres de Joel Garreau, Radical Evolution, i de Ray Kurzweil, The Singularity Is Near.

Cal deixar, però, ben clar que el terme “la singularitat” no es deu de fet a Kurzweil, per molt que aquest en sigui probablement el seu avalador més conegut. Fou popularitzat per primer cop per Vernor Vinge, fa gairebé trenta anys, en un assaig del 1993: The Coming Technological Singularity (VISION-21. Symposium, 1993). Molts dels especialistes en el tema afirmen ara que un dels primers senyals que realment ja estem avui dia entrant en aquest escenari és que el mateix terme “la singularitat” ha esdevingut d’ús comú en el llenguatge actual.

En particular, Garreau considera com a possible un marc magnífic, l’escenari celestial, que portaria a un futur en què succeirien coses extraordinàriament bones, incloent-hi la curació de totes les malalties i l’abolició de la pobresa, així com “un augment de la bellesa, la saviesa, l'amor, la veritat i la pau”. Però, al mateix temps, en el seu llibre Garreau contempla també la possibilitat d’un escenari infernal en el qual els avenços ja esmentats, en genètica, nanotecnologia i robòtica, acabarien al final mostrant els aspectes més negatius que hom pugui imaginar, i es convertirien en greus amenaces per a la supervivència humana. I apunta, tot seguit, que alguns d’aquests senyals ja els estem començant a veure en aquest precís moment. Com per exemple: a) nombroses espècies estan desapareixent a hores d’ara a un ritme molt accelerat, i b) ens entestem a malbaratar la biosfera, contaminant a escales sense precedents els oceans i l’atmosfera.

Tots sabem que, ja ara mateix, cada vegada són més les persones que porten implants per tal de substituir algun element defectuós del seu cos; com ara un marcapassos, un implant de maluc, i fins i tot les dues cames senceres. Però, en el futur, la utilitat dels implants anirà molt més enllà d’això, i s’utilitzaran també per millorar les capacitats físiques i mentals de les persones, encara que no tinguin pas cap problema greu. A més dels implants cerebrals, és ben possible que tots tinguem aviat components tecnològics visibles com a elements addicionals de la nostra aparença habitual, com ara un ull artificial amb una càmera que pugui captar diverses freqüències, o tal vegada detectors de perill entorn nostre, o d’altres.

Anant una mica més lluny, la pregunta cabdal seria: podrem algun dia substituir tots els teixits del cos humà emprant l’enginyeria? Ja el 1995, Robert Langer i Joseph Vacanti foren pioners en aquest tema, quan van escriure un article a Scientific American sobre els avenços en la tecnologia del pàncrees artificial, i també sobre teixits basats en plàstic, com ara la pell artificial i l'electrònica, que fins i tot podria permetre veure-hi a les persones cegues. Tot això s’està duent a la pràctica avui dia, sigui com a productes acabats, que ja s’estan fent servir, o en forma d’assajos clínics avançats (Fig. 2).

Fig. 2 Article de Vernor Vinge del 1993 on s’introdueix per primer cop el terme «singularitat» en el context de l’evolució
humana, i portada de la revista Scientific American dedicada al tema d’esbrinar genèticament què ens fa humans.

És molt possible que, durant els propers segles, gairebé tots els teixits del nostre cos puguin ser substituïts. Sigui com sigui, crear o regenerar teixits com els del cervell, un òrgan extremadament complex i encara molt mal entès, requerirà de ben segur bastant més temps i esforços. Tanmateix, hi ha l’esperança que la investigació en aquesta àrea es produeixi amb prou rapidesa per poder ajudar a guarir malalties cerebrals tan importants com el Parkinson i l’Alzheimer; cosa que no seria pas poc.

Però aquesta evolució també té un costat més fosc, que ens hauria de resultar familiar atès que sovint ha estat descrit en obres de ciència-ficció: endollar els nostres cervells als ordinadors podria tenir molt greus conseqüències per al nostre destí. A una intel·ligència artificial avançada se li podria ocórrer, posem per cas, encapsular els diversos components de la cognició humana i muntar-los altre cop en un nou ésser que potser ja no seria humà i que ens podria, de sobte, superar en molts aspectes i tornar-nos obsolets a tots. Així ho va pronosticar Nick Bostrom, professor d'ètica aplicada i director de l'Institut sobre el Futur de la Humanitat de la Universitat d’Oxford, l’any 2005 (com podem veure, a la primera dècada del nou mil·lenni van aparèixer moltes publicacions sobre aquests temes), en un article publicat a Scientific American (vegeu també el seu interessant assaig). La integració de màquines i cervells humans podria ser capaç de produir una intel·ligència col·lectiva que potser ja no conservaria les qualitats que ara acostumem a reconèixer com a humanes.

Què li esdevindria aleshores a l'Homo sapiens? Alguns científics prediuen que tindrem tots un munt de robots minúsculs, anomenats nanorobots, donant tombs al voltant del nostre cos, atenent en tot moment les nostres necessitats i millorant cada cop més les nostres capacitats naturals. No caldria, doncs, en aquesta visió, que els tinguéssim implantats directament dins nostre. Conegut com a transhumanisme, això ja no limitaria a la biologia tot el que es pot aconseguir per tal de millorar o substituir el nostre cos.

Encara que, certament, podríem tenir també alguns nanorobots nedant pel nostre interior. Les possibilitats de tot aquest desenvolupament són encara bastant difícils de predir, però per poc que hi pensem se’ns comencen a acudir diverses idees que podrien de fet fer-se realitat. Fins i tot n’hi ha que imaginen uns “núvols d'utilitat” de robots microscòpics, que podrien automuntar-se formant edificis sencers, intel·ligents, i desmuntar-se amb la mateixa facilitat. Quan hom comença a imaginar possibilitats futures, ja no para (Fig. 3).

Fig. 3 Imatges de nanorobots, que ja s’estan emprant a hores d’ara en medicina i tecnologia.

No tinc espai per estendre’m més sobre aquest punt, però sí per deixar aquí uns quants enllaços interessants:

• https://bestlifeonline.com/crazy-future-predictions/
• https://2050.earth/predictions
• https://www.weforum.org/agenda/2020/06/17-predictions-for-our-world-in-2025/
• https://www.weforum.org/agenda/2016/11/8-predictions-for-the-world-in-2030/
• https://www.dazeddigital.com/science-tech/article/53653/1/dazed-studio-trend-report-2031-a-future-world
• https://www.thedrum.com/news/2020/06/29/fact-or-fantasy-futurists-predict-better-world-2030
• https://eu.usatoday.com/story/news/nation/2019/12/22/2020-predictions-decades-ago-self-driving-cars-mars-voting/2594825001/

Com es crea el futur, gràcies al treball d’escriptors, artistes, inventors i dissenyadors

Passem ara a l’altra visió considerada al pròleg. En un volum titulat The Future de la sèrie "Essential Knowledge", publicada per la MIT Press (del prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts), Nick Montfort argumenta que el futur és una cosa que s’ha de fer i que, contràriament, no s’hauria de perdre tant de temps efectuant prediccions. Montfort ofereix en la seva obra allò que considera coneixements essencials sobre el futur, tal com es poden extreure, en particular, dels treballs d’escriptors, artistes, inventors i dissenyadors (el llibre es restringeix principalment als de la cultura occidental). Tots aquests han desenvolupat i descrit, al llarg dels temps, els components bàsics del futur que preveien, en diverses èpoques.

L’enfocament de Montfort no és el característic de la futurologia ni el de la planificació d’escenaris futurs; ben al contrari, el que fa és analitzar la tasca de fer el futur. La seva obra tracta dels pensadors que, al llarg de la història, s’han dedicat a escriure paràgrafs, o fins i tot pàgines senceres, d’aquest llibre en què sempre romanen pàgines per escriure. Posant un exemple, Montfort parla de Douglas Engelbart, Alan Kay i Ted Nelson, que no van pas predir el futur de la informàtica, sinó que foren precisament tres de les persones que van aconseguir fer-lo realitat, en anar-lo creant.

Montfort se centra en com el desenvolupament de les tecnologies, amb èmfasi en les tecnologies digitals, ha estat lligat a idees sobre el futur. En el seu llibre hom aprèn coses, en concret, sobre les cuines del futur i la visió que hi ha darrere d’aquesta activitat; també sobre utopies literàries, des de La República de Plató fins a Mirada cap enrere, d’Edward Bellamy, i Herland, de Charlotte Perkins Gilman; l'exposició "Futurama" a l'Exposició Universal de Nova York del 1939; i sobre les circumstàncies que van conduir a la invenció de Tim Berners-Lee de la World Wide Web (descrita amb detall, per altra banda, en els meus posts: "De la prepublicació a la web: els orígens del ciberespai" 1 i 2).

L’autor analitza també l’invent de l’ordinador portàtil, vist com una desviació de les prediccions que s’havien fet; en centrar i adaptar a l’ésser humà individual la idea que havia prevalgut al començament de l’ordinador com un “cervell gegant” de la mida de tota una habitació i que hom pensava que aniria creixent i creixent encara més. Això era el que, erròniament, s’havia especulat amb insistència en un principi sobre l’evolució dels ordinadors, per part dels predictors del futur i dels escriptors de ciència-ficció. Però, de sobte, aparegué el PC! Que fou precisament un invent dels que fan el futur. Tot el llibre, resumint, aporta contribucions sobre les millors maneres d’imaginar i de construir el nostre futur.

Exemples de prediccions fiables: Consideracions dels genetistes pel que fa a l’evolució

En un estudi publicat el 2007, Henry C. Harpending (Universitat de Utah) i John Hawks (Wisconsin-Madison University), amb alguns col·laboradors seus, van analitzar marcadors genètics en 270 persones de quatre grups diferents: xinès han, japonès, ioruba i europeus del nord. Amb gran sorpresa, trobaren que almenys el 7% dels gens humans han experimentat una evolució genètica molt recent, fa tan sols uns 5.000 anys, a tot estirar. Gran part d’aquest canvi implicaria l’adaptació a entorns particulars, en constant transformació. Per exemple, molt poques persones a la Xina i a l’Àfrica poden digerir avui dia la llet fresca abans d’arribar a l’edat adulta, mentre que gairebé tothom a Suècia i a Dinamarca ho pot fer sense cap problema. Aquesta capacitat va sorgir presumiblement no fa pas molts milers d’anys, com una adaptació a la ramaderia lletera.

En un altre estudi —que, com l’anterior, podem també situar en el marc de les prediccions fiables considerades més amunt— realitzat per Pardis Christine Sabeti, professora d’immunologia i malalties infeccioses de la Universitat Harvard, i col·laboradors seus, van ser utilitzats grans conjunts de dades de variació genètica per tal de buscar signes de selecció natural a través del genoma humà. Més de tres-centes regions del genoma mostraren evidències de canvis recents que han millorat sensiblement les possibilitats de supervivència i reproducció de les persones. Alguns exemples d’això són la resistència als grans flagells de l’Àfrica, com ara al virus causant de la febre de Lassa i a la malària; també canvis en la pigmentació de la pell i el desenvolupament dels fol·licles pilosos entre els asiàtics; i l’evolució cap a una pell més clara i els ulls blaus al nord d’Europa.

L’equip de Harpending i Hawks va estimar que en els darrers deu mil anys els humans han evolucionat fins a cent vegades més ràpidament que en cap altre moment des de la separació dels primers homínids del tronc comú amb el dels avantpassats dels ximpanzés. Atribueixen aquest ritme tan accelerat a la gran varietat d'ambients i de noves circumstàncies inherents als canvis en les condicions de vida provocats per l'agricultura i per la creació de les ciutats, i més endavant de les grans metròpolis. I tot això no ho va pas provocar la simple conversió de l’hàbitat salvatge en camps de conreu ni l’aparició de la ramaderia (com podria semblar a primera vista), ni tampoc els canvis profunds en els paisatges habitats; sinó més aviat la combinació, sovint molt letal, d’un mal sanejament, d’una dieta nova i l’aparició de les malalties emergents (provinents d’altres humans i dels animals domesticats), en les noves concentracions humanes, agrupades en poblats cada cop més grans.

Tot i que són consideracions que semblen prou clares, hi ha alguns investigadors que han expressat les seves reserves sobre la influència real d’aquestes estimacions. La quantificació de la influència de cada una de les diverses causes encara s’està debatent. Sigui com sigui, hi ha un punt bàsic que sí que ha quedat clar i és que els humans hem estat evolucionant durant desenes de milers d’anys a un ritme important, cosa que confirma el que ja s’ha dit abans. Tot i que, òbviament, en intervals de només un parell de milers d’anys resulti gairebé impossible poder apreciar-ho.

Recentment ha estat reportat que la variació genètica humana tendeix també a augmentar, encara que en aquest cas les diferències només serien realment notables a escales de temps bastant més llargues, això és, de centenars de milers d’anys.

Sorprenentment, els canvis evolutius semblen haver-se aturat

Però resulta que, sobtadament, tot aquest paradigma ha canviat. En un estudi publicat el 2007, Henry C. Harpending (Universitat de Utah) i John Steve Jones (University College de Londres) van argumentar que, recentment, l’evolució humana pràcticament ha cessat. En el nostre món desenvolupat, gairebé tothom té l'oportunitat d'arribar a l'edat reproductiva. Contràriament al que succeïa fins fa poc, les persones de molt diverses condicions tenen gairebé les mateixes possibilitats de tenir fills. La resistència hereditària a les malalties encara pot conferir avui dia un cert avantatge per a la supervivència; però de fet és ara la cultura, més que l’herència genètica, el factor decisiu que determina si un nounat viurà o morirà.

Fins i tot hi ha els qui defensen que l’evolució genètica continua de fet produint-se encara ara, però (agafem-nos fort) a l’inrevés! Algunes característiques de la vida moderna poden impulsar un canvi evolutiu que, lluny de fer-nos més aptes per a la supervivència, ens en fa menys. Un exemple bastant clar és el següent. Per regla general, els estudiants més brillants de les universitats ajornen el moment de tenir fills, mentre que els seus companys de menor capacitat intel·lectual comencen a tenir-los bastant abans, i en solen engendrar més. En el món present, la intel·ligència podria fàcilment convertir-se en una qualitat recessiva, de manera que la intel·ligència mitjana podria de fet evolucionar cap avall, en lloc de cap amunt.

Sigui com sigui, sembla més que probable que aquesta tendència no durarà gaire. Tots hem sentit a parlar dels nadons de disseny. Els científics ja tenen la tecnologia per canviar els gens d’un embrió, tot i que aquest és un tema molt controvertit encara i ningú no pot saber com acabarà la cosa. Però, molt probablement, en un futur proper es considerarà ètic canviar certs gens si es demostra de manera clara que són perjudicials. I, en una segona etapa, per què no anar més enllà? Com ja es fa ara amb les plantes, per tal de millorar les collites i així combatre la fam al món, mitjançant l’ús dels transgènics. D’aquesta manera, podrien arribar a ser triades les característiques d’un nadó. S’ha especulat moltíssim sobre aquest punt, amb conclusions encara incertes. I és que seguir per aquest camí sí que constituiria un clamorós trencament de les lleis de l’evolució.

Per altra banda, i ara ja d’una manera molt més natural, si els humans acabéssim colonitzant Mart, allí evolucionaríem de ben segur d’una altra manera. En una gravetat més baixa, els músculs del nostre cos canviarien sens dubte la seva estructura. Probablement tindríem braços i cames més llargs i, com que hi faria més fred, arribaríem a ser més grassonets i ens sortiria més pèl.

Aquestes són només algunes reflexions que pretenen estimular la ment inquieta del lector o lectora. No es tenen encara respostes concretes ni fiables, i molt menys definitives, a totes aquestes qüestions.

Quatre preguntes sobre el futur de la humanitat

Per acabar, quatre preguntes que sovint han estat plantejades en diversos mitjans sobre el futur de la nostra continuïtat com a espècie, contestades per veritables especialistes en cada un dels temes.

1. Podrem alimentar tota la humanitat sense destruir el planeta? Pamela Ronald, professora del Genome Center i del departament de patologia vegetal de la Universitat de Califòrnia-Davis, opina que sí, però que tenim davant nostre molta feina a fer. Com ara reduir els residus de les collites, reduir també el consum de carn, integrar les tecnologies adequades per tractar les llavors i les de pràctiques de gestió, i involucrar de debò els consumidors en els nombrosos desafiaments als quals s’enfronten els agricultors, tant en els països desenvolupats com en aquells que estan encara en vies de desenvolupament.

A més, s’haurà d’augmentar el finançament públic per a la recerca i el desenvolupament agrícola, i centrar-se molt a avançar en els aspectes socioeconòmics i ambientals de l'agricultura; en una paraula, els que caracteritzen l'agricultura sostenible. Res més, però res de menys que tot això; i fet a consciència, no tan sols d’una manera formal i amb enganyifes, com a vegades acostuma a ser el cas, en molts països.

2. Podrem encara evitar la “sisena extinció”? Edward O. Wilson, famós professor, ara emèrit, de la Universitat Harvard (de qui ja he parlat altres vegades) opina que sí, que el ritme d’extinció es pot de fet alentir, i fins i tot aturar, encara, si prenem les mesures adients ràpidament. La principal causa d’extinció d’espècies és la pèrdua del seu hàbitat. És per això que E.O. Wilson subratlla la necessitat de construir una gran reserva global que ocupi la meitat de la terra i la meitat del mar.

En el seu llibre Half-Earth explica amb detall com això es podria dur a terme, de manera efectiva. Aquesta iniciativa hauria d’anar acompanyada pel desenvolupament d’una ciència ecosistèmica a nivell d’espècie molt millor que la que tenim ara. Caldria, a més, començar per descobrir i caracteritzar els aproximadament deu milions d’espècies que queden a la Terra; i s’ha de tenir en compte que fins ara només se n’han trobat i catalogat dos milions. E.O. Wilson conclou que:

“en general, una extensió de la ciència ambiental per incloure el món viu hauria de ser, i crec que ho serà, una important iniciativa científica durant la resta d’aquest segle XXI”.

I una altra important reflexió a afegir en aquest punt, en certa manera bastant relacionada, és la consideració que s’ha fet a vegades que, en els propers mil anys, la quantitat de llengües que es parlaran al nostre planeta haurà sens dubte disminuït moltíssim. Possiblement només en quedarà una sola, de llengua, almenys d’efectiva. Per bé que, amb molta sort, el record de totes les que van existir prèviament s’haurà pogut preservar en grans arxius, abans que en la pràctica desapareguin.

3. Quan i on trobarem vida extraterrestre? Carol E. Cleland, professora de filosofia i investigadora del Centre d'Astrobiologia de la Universitat de Colorado Boulder, aventura que, en el supòsit que a Mart hi hagi vida microbiana abundant (com és ben possible), la podríem trobar abans que passin vint anys; això sempre que s’assembli força a la nostra forma de vida. En canvi, si fos una forma de vida alienígena molt diferent de la que tenim a la Terra, aleshores seria molt més difícil de detectar i de reconèixer com a tal.

També és possible que els microbis marcians que hagin sobreviscut als cicles geològics que hi va haver allí siguin molt escassos i es localitzin en llocs de molt difícil accés per a un robot d’aterratge. Cleland conclou que:

“La lluna Europa de Júpiter i la lluna Tità de Saturn són potser els llocs amb més probabilitats de trobar-hi vida. Europa és un món d’aigua, on podrien haver evolucionat formes de vida bastant complexes. Però molt probablement és Tità el lloc més interessant del sistema solar per buscar-la. És ric en molècules orgàniques, encara que és molt fred i no té aigua en forma líquida. Si existeix vida a Tità, serà de ben segur molt diferent de la vida que hi ha a la Terra”.

4. Té futur la humanitat més enllà de la Terra? Martin Rees, famós cosmòleg i astrofísic britànic, creu que és de fet una il·lusió sense gaire fonament contemplar —com sovint se sol fer— l’emigració massiva dels humans a un altre planeta, almenys a curt termini (Fig. 4). Argumenta que en tot el sistema solar no hi ha pas cap lloc que sigui menys incòmode per viure-hi que les zones més inhòspites de la Terra, com ara la part superior de l’Himàlaia o el pol sud.

Fig. 4 Com es raona a l’article, serà molt difícil trobar a l’exterior llocs que siguin almenys tan habitables com els més inhòspits de
la Terra. Conservem, doncs, entre tots el nostre paradís.

De tota manera, Rees vaticina que, molt probablement, en el segle XXII hi haurà grups d’aventurers, amb fons privats, que viuran a Mart i, posteriorment, potser també en altres llocs del nostre sistema solar. Afegeix, però, que no ho tindran gens fàcil, aquests colons pioners, ni encara que facin ús de les més avançades tècniques cíborg i de la biotecnologia –que hauran ja estat inventades en un futur proper ̶  per tal d’adaptar-se a entorns aliens.

“D’aquí a uns quants segles”, conclou Rees, “aquests pioners s’hauran ja convertit en una nova espècie: l’era posthumana haurà començat. Viatjar més enllà del sistema solar és sens dubte una empresa per a posthumans, orgànics o inorgànics” (Fig. 5).

Fig. 5 Fotografia de Mart feta per la NASA l’any 2000. Sobre els volcans de Tharsis s’hi veuen penjats núvols de gel d’aigua blanca blavosa. S’hi poden distingir, a més, tots els següents detalls (referenciats a Wikimedia Commons): Acidalia Planitia, Alba Mons, Aram Chaos, Ares Vallis, Argyre Planitia, Arsia Mons, Ascraeus Mons, Ceraunius Tholus, Chasma Boreale, Chryse Planitia, Claritas Fossae, Echus Chasma, Ganges Chasma, Hebes Chasma, Juventae Chasma, Kasei Valles, Lomonosov, Lowell, Milankovic, Mutch, Noctis Labyrinthus, Olympus Mons, Pavonis Mons, Planum Boreum, Tempe Fossae, the Tharsis Montes, Tharsis Tholus, Uranius Mons, Uranius Tholus, Valles Marineris and Vastitas Borealis. Domini públic.

Reflexió final

D’aquesta manera acabem de tancar el cercle que vàrem obrir a l’anterior post. Es fa difícil rubricar, amb una conclusió final assenyada, tot aquest grapat d’idees i propostes. Que, per altra banda, hem pogut comprovar que tenen un cert grau de convergència, malgrat haver sortit de les ments de científics i pensadors (homes i dones) que pertanyen d’entrada a molt diversos àmbits.

Després d’analitzar-les totes detingudament, vulguem-ne extraure, doncs, de manera personal, les nostres pròpies conclusions. I, el que és més important, si us plau, una vegada ho hàgim fet, actuem en conseqüència.