Un iPhone per anar a la Lluna

Quan els Estats Units d’Amèrica van començar la seva cursa amb els soviètics per enviar un home a la Lluna (i tornar-lo sa i estalvi) els ordinadors com els coneixem avui dia encara no existien.

Però resulta que els càlculs que calen per portar una nau espacial al lloc on es vol eren massa complicats i no es podien fer a mà. Una opció possible era la de recollir totes les dades dels sensors de la nau, enviar-les a la terra i fer els càlculs amb algun d’aquells ordinadors tan grossos que ocupaven una habitació sencera que tots hem vist en fotografies o pel·lícules. Aviat es va descartar aquesta opció donat que els temps d’enviar les dades, fer els càlculs i enviar els resultats eren massa llargs i farien la nau ingovernable.

Què fer doncs? Doncs dissenyar de ben nou un ordinador que cabés dins la nau i que pogués fer tots els càlculs que calien. A aquest ordinador se’l va batejar amb l’acrònim AGC (Apollo Guidance Computer, Ordinador de Guiatge de l’Apollo) i es va dissenyar des de zero per fer tots els càlculs durant el viatge d’anada i tornada de la Terra a la Lluna i per aterrar a la Lluna. De fet, a cada viatge hi anirien 3 d’aquests ordinadors, un a la nau d’anar i tornar a la Lluna (Command/Service Module o CSM) i dos a la petita nau que aterrava a la Lluna (Apollo Lunar Module o LM). D’aquests dos, un era per fer els càlculs per l’aterratge i l’altre era un ordinador diferent pel cas d’haver d’abordar l’aterratge, i només es va servir com a substitut de l’AGC en l’Apolo 13 (perquè aquest AGC d’emergència consumia menys energia).

Fent ús de la innovadora tecnologia dels transistors inventats uns 15 anys abans i dels circuits integrats (xips) que tot just començaven a aparèixer, es va dissenyar un ordinador amb 36 kB de ROM, 2 kB de RAM i que funcionava a 1 MHz. Tot això ficat en un espai una mica més gros que una caixa de sabates i que pesava 30 kg.

Si ho comparem amb el primer iPhone que es va presentar al mercat, tenia 4 GB de ROM, 128 MB de RAM i funcionava a 412 MHz (la mida tots la sabem, i pesa prop de 150 g). Això és, que un iPhone (el més antic!) té 115,000 vegades més ROM, 65,000 vegades més RAM i anava 415 cops més ràpid. Podríem dir que l'AGC tenia la potència que tindrien els miniordinadors domèstics que van aparèixer a finals dels anys 70 (Apple II, Comodore64, ZX Spectrum, etc.).

La memòria ROM (memòria només de lectura i on es guarda el programari) era d’una tecnologia molt especial: per guardar 1s i 0s en aquestes memòries, es passava un fil conductor per dins o per fora d’una bobina de ferrita (es coneixia com a memòria de nuclis cablejats). Així, literalment, es cosien els programes a l’ordinador abans de cada missió i ho feien dones especialment entrenades que tenien una gran responsabilitat.