El despertar de la consciència còsmica (i II)

Acabaré aquí l’exposició de la cerca que vaig dur a terme per redactar el primer capítol del meu darrer llibre [Cosmología moderna: desde sus orígenes (2020)]¹ (la versió anglesa està en fase de publicació per Springer-Nature).² El llibre tracta sobre els autèntics orígens de la cosmologia i en ell hi defenso la tesi que els hem de buscar en el moment mateix en què es va produir el despertar de la consciència humana.

La cosmologia és l’estudi de l’Univers, i aquest ho conté tot, absolutament tot. És “el Tot” (das Weltall, en alemany), a qualsevol nivell i dimensió, a qualsevol temps. El coneixement del cosmos està, doncs, indissolublement lligat al despertar dels propis pensaments, dels raonaments i dels somnis, en la ment acabada de formar del primitiu Homo sapiens; o ja potser en la dels seus predecessors —centenars de milers d’anys abans— com vàrem veure. No és pas difícil arribar a aquesta conclusió, quan a la nit contemplem, extasiats, la volta celeste; que, recordem-ho, era el sostre que tenien damunt seu, cada vespre, els nostres avantpassats. I pensem que el cel nocturn que ells observaven era moltíssim més espectacular que el que ara podem veure des de les nostres grans ciutats contaminades. Per força, devien preguntar-se sobre el que hi havia allà fora, i això ha d’haver estat així des de temps immemorial, des que el més petit indici de raciocini va iluminar com una espurna les seves ments.

Toca, doncs, buscar les proves de la presència d’aquesta incipient consciència primitiva.³ De fet, això va quedar ja cobert, en gran manera, a la primera part.

Pel que fa a aquesta segona, s’ha d’assenyalar de bon començament que el debat sobre els orígens de la cultura humana moderna està encara lluny de ser resolt. I s’estén l’opinió, malgrat que pugui semblar contradictòria, que amb el ritme accelerat de les excavacions que es duen ara a terme, les noves qüestions a contestar podrien tornar-se encara més complexes i confuses, abans que cristal·litzin eventualment en ulteriors avenços. Aquesta reflexió que fan els especialistes en el tema, però, no ens ha d’aturar. Aquí continuaré el relat on el vaig interrompre.

La cabdal importància de la memòria

S’ha afirmat moltes vegades que l'única cosa que realment ens separa d'altres mamífers és la nostra capacitat per construir i utilitzar el llenguatge. Hi ha fortes discrepàncies sobre quan va ser que els nostres ancestres adquiriren aquesta capacitat, tanmateix d’una manera encara rudimentària. L’opinió autoritzada més estesa és que els primers humans es van poder comunicar verbalment per primera vegada fa 50.000 anys, coincidint amb el gran salt endavant en la seva evolució, que ja vaig descriure. Però, com també vàrem veure, cada cop són més els qui pensen que els nostres avantpassats havien ja començat a parlar, tot i que d’una manera incipient, fa la bogeria de dos milions d’anys o més.

Ara bé, què és el que fa que el pensament humà i el llenguatge siguin únics? La memòria és, per començar, la gran capacitat que distingeix les criatures del regne animal. Sense memòria seria molt difícil que les espècies poguessin evolucionar. Però resulta que de memòria n’hi ha de tres tipus, o dit d’altra manera, s’hi poden distingir tres components diferenciats:

1. La processal: recordar connexions entre la resposta i els estímuls.
2. La semàntica: recordar coses que no són inherentment presents i proporcionar una recreació per tal de construir un model mental i visual de cada cosa.
3. L’episòdica: recordar esdeveniments individuals en l'ordre en què aquests van ocórrer en el temps.

Resulta que els humans som una de les poques criatures a tenir una memòria episòdica i és molt probable que aquesta sigui la raó per la qual, com a espècie, hem pogut avançar, aprendre del passat i evolucionar a un ritme tan ràpid. Tot i que els animals tenen clarament memòria, aquesta sembla que és, com a molt, semàntica: la capacitat d’entendre trossos del “qui”, “què” i “on”. Però, què passa amb la nostra capacitat per moure’ns a través dels records, com en una pel·lícula? D’anar i venir en el temps, d’evocar esdeveniments, llocs i personatges? Aquesta forma de memòria, el viatge mental en el temps, podria ser l’únic component crític de la intel·ligència humana que no té correspondència a la resta del regne animal. La important capacitat de la nostra ment per moure’s a través del temps va ser plantejada com a concepte crucial pel doctor Endel Tulving.⁴ La va anomenar cronestèsia, i la definí com la capacitat adquirida pels humans —per mitjà de l’evolució— de conèixer i distingir el passat i el futur. De moment, sembla que és exclusiva dels humans, encara que hi ha hagut investigacions recents que indiquen que algunes aus podrien compartir aquest tret mental tan exclusiu. El mateix Tulving assenyala que aquesta forma de memòria és absolutament necessària per a l'evolució. Tot i que amb el pensament semàntic resulta possible evocar equacions o fets i també adquirir experiències, i que es poden crear records amb un pensament episòdic, no hi ha manera possible de sobreviure com a espècie sense la capacitat de recordar fets específics del passat o de pensar sobre el que podria succeir en el futur, basant-se en les experiències ja adquirides. En diverses ocasions he afirmat, simplificant, que som memòria i fins i tot ho he expresat més d'un cop en forma de poema.⁵

Recordar i reproduir esdeveniments del passat ens ha ajudat a evolucionar perquè ens ha permès actualitzar la informació crítica, i continuar adaptant-nos als canvis ràpids i al caos del món que ens envolta. Tots els éssers vius compartim necessitats similars de menjar i procrear, però només els humans moderns tenim la capacitat innata de treballar en xarxa; sentim un desig bàsic de connectar les nostres ments. És aquesta capacitat de connectar-se la que crea un avantatge competitiu únic, que situa els humans a la part superior de la cadena evolutiva. I cal afegir també que hi ha moltes evidències que indiquen que, de fet, la nostra evolució encara no ha acabat. Aquest seria tot un altre tema, que ens ocuparia massa temps. Pot ser que torni sobre aquesta idea en un altre post.

L’aparició dels llenguatges actuals

Cada vegada sorgeixen més proves que, probablement, els neandertals podien parlar d’alguna manera i que, en conseqüència, el protollenguatge més primitiu s’ha de remuntar a fa uns dos milions d’anys, als seus avantpassats comuns amb els dels sapiens. Noam Chomsky, qui no necessita presentació, especula per altra banda que el llenguatge, ja com a tal, es va desenvolupar fa 60.000 anys, com una exaptació (en diu ell, per contraposar-la a una adaptació) aleatòria en un cert individu, i que aquesta es va produir tot de cop. Això situaria l’origen d’aquest llenguatge més antic fora ja de l'abast d’una recerca contrastada i, en particular, de la glotocronologia, que és un dels pocs mètodes estadístics que tenim per tal d’estimar amb cert rigor quan va aparèixer l'últim avantpassat comú a totes les llengües vives. La glotocronologia es desenvolupa cap enrere, però només pot arribar (amb certa precisió) fins a 10.000 anys abans de la més remota atestació real d’una llengua determinada. El protollenguatge més antic corresponent a les llengües actuals, estimat mitjançant aquests mètodes estadístics, és el protoafroasiàtic. Les diferents estimacions donen valors que oscil·len entre l’any 7500 i el 16000 aC.

Això només és possible assolir-ho perquè de l’antic egipci i d’altres llengües afroasiàtiques altament divergents (com, per exemple, l’hebreu) en tenim proves fefaents que daten de fa 5 i escaig milers d’anys. La primera prova escrita d'una llengua afroasiàtica és una inscripció de l'antic egipci datada cap al 3400 aC (fa, doncs, 5.400 anys). Els símbols de la ceràmica gerzeana, que semblen jeroglífics egipcis, es remunten al 4000 aC: al grup nostràtic. Les llengües nostràtiques constitueixen una proposta de macrofamília que agrupa diverses famílies de llengües diferents, incloent-hi l’indoeuropeu, l’uràlic i l’altaic; tot i que s’ha subratllat una profunda divisió interna entre el seu nivell nord (l’euroasiàtic) i el nivell sud (principalment afroasiàtic i dravidià). Les investigacions recents difereixen principalment sobre la localització precisa del dravidià (Índia) i kartvelià (Caucàsia). Però el que veiem és que, fins i tot partint del nostràtic, la data més antiga a la qual s’arriba, fent servir la glotocronologia, per a l’origen del desenvolupament del llenguatge, és sempre desenes de milers d’anys més recent que l’estimació teòrica de Chomsky donada abans, això és, fa 60.000 anys.

L’escriptura va canviar-ho tot

Sense seguir per aquest camí de la primera diversificació de les llengües o, mirant enrere com acabo de fer ara, de la seva més remota procedència, val a dir que la llengua tàmil és reconeguda per molts com la més antiga del món que encara persisteix. És a la vegada la llengua més antiga de la família dravidiana. Aquesta llengua tenia presència fa ja uns 5.000 anys i, segons una enquesta recent, encara ara es publiquen 1.863 diaris en llengua tàmil cada dia. D’altra banda, totes les llengües europees semblen, però, inspirades en el sànscrit, i les universitats i institucions educatives d’arreu del món solen considerar el sànscrit com la llengua més antiga. Fins i tot s’afirma a vegades que totes les llengües del planeta han estat originades a partir d’aquesta, en algun moment. Hom pensa que la llengua sànscrita es parlava potser des del 3500 aC. I, encara avui, és la llengua oficial de l’Índia.

Fent ara un pas més, va ser però l’escriptura la que va canviar-ho tot. Una de les llengües escrites més antigues de què hom té referència és el sumeri (la llengua de Sumer, Mesopotàmia meridional), que es remunta també pel cap baix al 3500 aC. Tot el que coneixem d’abans d’aquestes dates esmentades és molt més especulatiu, i ja sempre en un context d'absència de proves escrites. La primera prova de l’existència de la llengua sumèria escrita és la tauleta Kish, que es va trobar a l'Iraq (Fig. 1).

Fig. 1 Tauleta calcària de Kish (Sumer) amb escriptura pictogràfica, 3500 aC; pot ser l’escriptura més antiga coneguda / Foto: Museu Ashmolean

Altres dels primers escrits coneguts han aparegut a l’actual Iran (Fig. 2). Estan en un llenguatge fins ara indesxifrable, imprès en tauletes d’argila que es remunten a més de 5.000 anys enrere. Gràcies a processaments moderns, com l’anomenada tecnologia de reflexió, el nostre coneixement d’aquest escriptura no desxifrada tan antiga, coneguda com a protoelamita augmenta dia a dia. Es tracta d’un corpus de més de 1.600 tauletes d’argila, que es troben ara principalment al Louvre i que daten del període d’entre el 3200 i el 2900 aC.

Fig. 2 Segell excavat a Susa, a l’actual Iran, que mostra cinc camps diferents i els seus resultats corresponents, amb el total a la part posterior / Foto: Facultat d'Estudis Orientals, Universitat d'Oxford

L’escriptura rep aquest nom perquè apareix amb freqüència al sud-oest de l’Iran, on les tauletes cuneïformes de 500 anys més tard es van escriure en un idioma conegut com elamita (Fig. 3). Aquest darrer es va utilitzar durant més de 2.000 anys, començant cap al 2500 aC i es va convertir en una de les llengües escrites a l’imperi aquemènida de Pèrsia fins a la seva conquesta per Alexandre el Gran. Però després desaparegué del tot. Les paraules del protoelamita eren d’escriptura lineal, però es van extingir, a diferència de l’escriptura lineal A del segon mil·lenni abans de Crist de Creta, que es va convertir en la lineal B i va constituir una forma primerenca del grec. Alguns lingüistes creuen que l'elamita està relacionat amb les llengües dravidianes del sud de l'Índia, que inclouen el tàmil i una família elamodravidiana que s'estén des del golf Pèrsic fins a l'Índia, i podria incloure la llengua de la civilització harappana, de la vall de l’Indus.

Fig. 3 Les primeres etapes del cuneïforme, amb forats circulars, que s'utilitzaven per als números, al costat dels símbols que representen els elements que es compten.

Exactament del mateix període de temps, del 3200 al 2900 aC, s'han desenterrat, per altra banda, textos protocuneïformes a Uruk, una gran ciutat de l’Eufrates al sud de Mesopotàmia. Aquest llenguatge, escrit en tauletes d’argila amb un estilet agut, va evolucionar gradualment fins a convertir-se en el sistema cuneïforme, en el qual es podien transcriure traços curts i nítids més ràpidament sobre l’argila humida. El protocuneïforme consistia en pictografies –dibuixos senzills sobre els temes dels documents– i uns primers símbols que representaven aquestes idees, tot dibuixat o premsat en tauletes de fang inflat, que després es coïen al foc o bé s’assecaven al sol.

El protocuneïforme no era pas una representació escrita de la sintaxi de la llengua parlada. El seu propòsit originari era només el de mantenir registres de les grans quantitats de producció i comerç de mercaderies i mà d'obra durant la primera expansió del període urbà d'Uruk. L'ordre de les paraules no importava: "dos ramats d'ovelles" es podia escriure també com "ramats d'ovelles dos". I, tot i així, contenien la informació suficient per entendre's. Aquests registres comptables i la mateixa idea del protocuneïforme van evolucionar segurament a partir de l’ús més antic de les fitxes d’argila: un sistema de comptatge que s’utilitzava d’una manera més primitiva simplement per enregistrar les transaccions de mercaderies entre particulars. Els béns representats es deduïen de la forma que tenien les fitxes: esferes, cons i discs corresponien a les mesures de gra, mentre que els cilindres representaven el bestiar. Aquest sistema primerenc de recompte es va fer servir a partir del 7500 aC per tota la Mitja Lluna Fèrtil, des de la costa mediterrània fins al golf Pèrsic.

Per què els humans vam sentir la necessitat d’escriure

Cap al 3350 aC trobem ja, a més de les fitxes i tauletes simples, també d’altres de més complexes que tenen moltes més marques incises i recullen grans transaccions. I des del 2900 aC en endavant, a Mesopotàmia, els escrivans del temple van començar a registrar, addicionalment, els noms de les persones involucrades en aquelles transaccions. En comparació amb la simple comptabilitat de les coses que anaven i venien, registrar noms constituí un gran repte. I és que alguns dels noms de les persones haurien inclòs sons força complicats, que no estaven representats en el sistema d’escriptura d’aquells moments. Per tal de resoldre-ho, van haver d’ampliar l'ús d'alguns dels signes que empraven, a partir del seu valor semàntic bàsic, per tal de codificar així també el seu valor sonor. Aquesta necessitat era especialment crucial en sumeri, ja que aquest idioma contenia un nombre inusualment elevat d'homòfons, això és, paraules que sonen igual però que tenen significats diferents (Fig. 4).

Fig. 4 Mostra de la llengua sumèria, que data del 3500 aC

Les evidències de les tombes reials d’Ur, que daten d’entre el 2700 i el 2600 aC, mostren que l’escriptura s’havia ja estès aleshores a un nou ús: ara hi proliferen els signes fonètics gravats en objectes diversos, com preciosos bols d’or, estàtues i objectes funeraris dels difunts. I és més que probable que aquest nou context associat a les inscripcions posés en joc també altres pensaments i idees. Ja que els sumeris creien en un més enllà, encara que per a ells no era un lloc gaire agradable: era trist, polsegós i fosc. Entre el 2600 i el 2500 aC les estàtues funeràries, que portaven ja inscripcions amb els noms dels seus propietaris, van començar a incloure també una escriptura fonètica més extensa, la qual contenia breus oracions i títols que feien referència als difunts. Després d’això, l’escriptura es va anar estenent cada cop més a altres usos.

Les proves més antigues de raonament matemàtic

Però, tornem ara enrere, per centrar-nos específicament en les proves més remotes de raonament matemàtic que s’han anat trobant. Aquest cop em refereixo a un raonament ja més complex que el que mostraven els senzills patrons geomètrics que vàrem veure a la primera part. Les últimes datacions dels ossos més antics descoberts pels arqueòlegs, amb marques fetes amb intencionalitat i que testifiquen, fora de tot dubte raonable, la capacitat dels nostres avantpassats per portar ja el compte dels cicles menstruals i de les fases de la lluna, i més tard, de l'inici i posterior desenvolupament en el seu cervell de certes capacitats matemàtiques —primer de simple enumeració i agrupació, i després de càlcul més elaborat— apunten a fa més de 43.000 (Lebombo, Fig. 5), 30.000 (Wolf) i 20.000 (Ishango, Fig. 6) anys, respectivament. Restringint-nos a conceptes més específicament cosmològics, nocions sobre aquests les trobem ja en els llibres més antics mai escrits, sigui sobre les tauletes d'argila que hem vist, o sobre pells i papirs.

Fig. 5 Os de Lebombo, en diverses perspectives. Té gairebé 44.000 anys. Les 29 osques (en falta una, cosa que s’atribueix al fet que està trencat per l’extrem) corresponen als dies del mes lunar. Són a vegades associades també al cicle menstrual

Fig. 6 Representació esquemàtica de l'os d’Ishango. Conté osques agrupades el significat precís de les quals es desconeix

A occident, en referir-nos a textos realment antics tenim la tendència a pensar sempre en algun dels que després van constituir la Bíblia; com el de Job, la primera versió del qual se sol situar sobre els dos mil anys abans de Crist, això és, a l'època dels patriarques bíblics. Que és mig mil·lenni anterior a la de Moisès, temps en què se situa habitualment el llibre del Gènesi (tot i que cal advertir que segueix sense haver-hi un acord total sobre les dates exactes). No obstant això, el que és ben cert és que hi ha altres escrits, sumeris, egipcis i accadis, en particular, que segons fonts fiables els precedeixen en uns quants centenars d'anys, com els textos d'Abu Salabikh (2600 aC), els de les Piràmides (2400 aC), l'Enūma Eliš (1800 aC), o la famosa èpica de Gilgamesh (1700 aC), per esmentar-ne només quatre del mig centenar llarg de textos anteriors a l'edat del ferro que avui dia es coneixen. Recordem altre cop que els principis de l'escriptura cuneïforme sumèria es remunten, com ja hem vist abans, a finals del quart mil·lenni abans de Crist i afegim-hi que el calendari més antic de què tenim constància és el seu calendari lunar, que data de cap al 2700 aC.

I és en alguns d'aquests textos esmentats on per primera vegada en la història de la Humanitat es formulen ja per escrit teories i preguntes sobre els components essencials del tot, material i eteri, que observem i ens envolta (això sí, gairebé sempre connectat amb el més enllà, amb allò que no som capaços de veure ni de tocar). Em limito aquí a recordar, sense entrar en detalls, la teoria dels quatre (cinc) elements que, encara que elaborada posteriorment, i amb més profunditat, pels filòsofs presocràtics, ja es troba també en diverses d'aquelles obres, un miler d’anys anteriors, aparegudes en llocs i cultures diferents. Per cert que exactament el mateix passa amb algunes fórmules matemàtiques cabdals, com el famós teorema de Pitàgores (Fig. 7).

Fig. 7 Tauleta d'argila mesopotàmica amb ternes pitagòriques gravades, de l'any 1800 aC / Foto: Plimpton Arxive 322

Moltes preguntes fonamentals sobre el principi i la fi, i sobre la naturalesa del món van ser ja formulades en aquells temps. I això malgrat que, des d'una perspectiva actual, poguéssim tendir a pensar que aquelles cultures no podien pas posseir els coneixements imprescindibles per respondre-les adequadament. Però, no és en va que una de les eines principals (a falta de bons instruments de mesura i observació), això és, el pensament, el raonament humà, ja es trobava ben present en aquella època, i ratllant a gran altura; ja que havia tingut, segons el que hem anat veient, desenes o potser fins i tot centenars de milers d'anys per evolucionar sense descans.

És un fet provat cada dia amb més i millors arguments, que generalment hom tendeix a infravalorar les capacitats i els coneixements dels nostres avantpassats. Això ho hem vist molt clar al llarg d’aquest post. I en podria donar encara més proves, però em limitaré a recordar que els filòsofs presocràtics posseïen ja un bon nombre de conceptes tan fonamentals com els de substància, nombre, potència, infinit, moviment, ésser, àtom, espai i temps. Plató va anomenar Ta Mathemata (pilars del coneixement) els que dominaven la Mathesis, que bé podríem afirmar (per aquesta i altres importants raons) que va precedir la filosofia mateixa com a primera disciplina de la qual es derivava tot coneixement.⁶Mathema vol dir "el que s'aprèn" i els quatre mathemata eren l'aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música (després van evolucionar com a disciplines del trivium i del quadrivium romans). Sabut és que Plató va escriure a l'entrada de la seva acadèmia: "No entri aquí qui no sàpiga geometria", mentre que, cent anys abans, l'escola pitagòrica ja tenia per màxima que "totes les coses són nombres". És per molts reconegut que aquesta època històrica escenifica el triomf del coneixement en tota la seva grandesa i esplendor que, en alguns aspectes, encara no han estat superats.

Per acabar, el primer model d’Univers

Centrant-nos ja en la cosmologia, el que avui és considerat com a primer model científic de l'Univers (per contraposició als que el van precedir, d'alt contingut mitològic) es deu a Anaximandre de Milet (610-546 aC), deixeble i continuador de l'obra de Tales (Fig. 8). Per primera vegada, el seu model va prescindir d’Atles, que fins llavors havia carregat a les espatlles el feixuc pes de la Terra, evitant que aquesta es precipités a les profunditats de l'abisme. En el model d'Anaximandre, la Terra té la forma d’un cilindre aplatat de proporcions perfectes (d’acord amb els criteris de l’època) i sura ja lliurement a l'èter. És un model molt interessant, que conté una descripció extraordinàriament precisa de les formes, proporcions i distàncies a les quals es troben els cossos celestes. En total acord amb la teoria dels quatre elements, Anaximandre situà el Sol en el cercle més allunyat, ja que el Sol és foc, i és el foc més gran; i el foc sempre puja. El cercle de la Lluna queda per sota, mentre que les estrelles i els planetes són focs més petits i giren, doncs, en cercles interiors, dins d'un cilindre de proporcions perfectes, com tot el model (Fig. 8). Es tracta d’un univers fascinant, que posa però clarament de manifest les extraordinàries dificultats que tenien aleshores per avaluar la distància als cossos celestes. Un problema cabdal que —en altres ordres de magnitud i precisió, és clar— encara persisteix avui.

Fig. 8 Mapes de l’univers d’Anaximandre (segle VI aC) que pretenen representar fidelment les seves descripcions. El seu mapa original, el que fou el primer mapa de l’univers, es va perdre.

De fet, la representació de Thomas Digges de l'univers de Copèrnic, de l'any 1576 (Fig. 9), va ser la primera en què les estrelles són ja disposades clarament, totes, més enllà dels cercles dels planetes.

Fig. 9 Una il·lustració de l'univers copernicà deguda a Thomas Digges (1546?-1595) / Foto: Domini Públic

Per concloure, i fent un gran salt en el temps, només esmentar que no va ser fins al dia 3 de març de 1986 (d'això en fa ara exactament 35 anys, tan sols!) quan va aparèixer el primer mapa tridimensional de l'Univers (Fig. 10).⁷ Bé, en realitat, es tractava només d'una estreta llenca del cosmos, però en profunditat; això és, amb les distàncies calculades (encara, inevitablement, amb força errors) a les galàxies més properes de dins de la llenca.

Fig. 10 Mapa de velocitats observades vs. ascensió recta dins la falca de declinacions 26^o.5 ≤ δ ≤ 32^o.5. Els 1.061 objectes tenen m_R ≤ 15.5 i V ≤ 15,000 km/s. De A slice of the universe, de Lapparent, V., Geller, M. J., & Huchra, J. P. Astrophys. J. 302, L1-L5 (1986), Fig. 1a. / Cortesia de V. de Lapparent i l’AAS

Aquesta fou una fita espectacular: per primera vegada teníem davant nostre un mapa d’una petita part de l’univers en tres dimensions. Això és només una mostra que el progrés assolit en el coneixement del Cosmos en els darrers cent anys ha estat extraordinari, com descric amb molt més detall en el meu llibre.

Bibliografia

1. Elizalde, E. Cosmología moderna: desde sus orígenes, Ed. Catarata, 2020, ISBN 978-84-1352-125-1.
2. Elizalde, E. The True Story of Modern Cosmology, Ed. Springer-Nature, en fase de publicació.
3. Dick, P.K. Do Androids Dream of Electric Sheep? (Ed. Del Rey, New York, 1968). Reflexionem per un moment sobre les profundes idees i preguntes plantejades en aquest breu assaig.
4. Murray, B. What makes mental time travel possible?, American Psychological Association, Monitor Staff, October 2003, Vol. 34, Núm. 9, p. 62. 
5. https://www.ice.csic.es/personal/elizalde/eli/brindxl2.pdf    
6. Folkerts, M., Knobloch, E., Reich, K. Maβ, Zahl und Gewicht, Mathematik als Schlüssel zu Weltverständnis und Weltbeherrschung. Hrsg. v. M. Folkerts/E. Knobloch/K. Reich. Weinheim, 13–40. Jochen Bär, Marcus Müller (2018).
7. de Lapparent, V., Geller, M.J., Huchra, J.P. A slice of the universe, Astrophys. J. Letters to the Editor 302, L1-L5 (1986).