El fitxatge de Messi com a mostra del nou món

Quan ja ens encarem cap a un any i mig des que va esclatar la crisi provocada per la pandèmia en el món occidental, es comencen a entreveure noves normes de funcionament de l’economia, que fins ara, com a mínim, hi havia qui les havia discutit, i ara es comencen a difondre com una mena de dogmes de fe o, si més no, ja generen menys controvèrsia de la que haguessin pogut generar temps enrere. En aquest article, i posant l’exemple gràfic del cas Messi i el Barça, les intentaré fer més gràfiques i didàctiques, bo i acceptant el risc que a vegades es pugui caure en un excés de simplificació.

El deute com a solució a les pèrdues o els dèficits

Analitzarem primerament a grans trets com ha afectat la crisi generada el 2020 al món dels clubs de futbol professional. Bàsicament ha suposat una caiguda d’ingressos, que ha fet entrar en xoc les seves economies. I com han reaccionat els clubs? Majoritàriament, tirant la pilota endavant. La principal partida de despesa d’un club de futbol són els sous dels seus jugadors, i les amortitzacions o el pas del cost del seu fitxatge al compte de resultats anual, en la proporció del temps estipulat del contracte.

En el cas de l’amortització del cost, és una despesa que difícilment es pot reduir, perquè el cost del fitxatge és una dada del passat inamovible. Però sí que ho és el sou, perquè evidentment és una despesa que es genera any a any. Com que els contractes dels jugadors, que normalment es fan per un termini màxim de cinc anys, no devien preveure una baixada com la que s’ha produït en els ingressos, tampoc es van preveure, doncs, mecanismes d’ajust de la despesa. Conclusió, que si el jugador no es vol abaixar el sou, i no hi ha diners a la caixa, l’únic que es pot fer és acordar que una part d’aquest sou se li pagarà més endavant. I això és el que han fet els clubs com a mínim durant la temporada 2020-21. Aquest ajornament obliga el club a endeutar-se.

I endeutar-se normalment és un mecanisme que tenen les empreses per fer front a les seves inversions, i ho fan, perquè esperen que aquelles inversions millorin els resultats en el futur, o els permetin assolir objectius més ambiciosos. Però aquí ens trobem que els clubs s’endeuten per fer front a una despesa ja assumida, és a dir, per pagar un sou per uns gols que ja s’han generat. De la mateixa manera que les administracions públiques, entre altres, s’endeuten per pagar despesa corrent, sigui despesa mèdica, pensions o sous de personal públic, que en part seran pagats en el futur per les futures generacions, que teòricament, destinaran una part dels seus impostos a retornar aquest deute. Per tant, el dèficit dels comptes públics o les pèrdues d’un club de futbol es tradueixen en deute públic o deute en el club de futbol.

I dic “teòricament”, perquè comença a ser de domini públic, afirmacions com “aquest deute no es podrà tornar mai”, etc. Per exemple, l’Estat espanyol deu avui dia, aproximadament, la riquesa que generen tots els seus ciutadans en quinze mesos aproximadament. És a dir, per tornar tot aquest deute, tots els ciutadans haurien de treballar quinze mesos, no gastar res (per tant no menjar, cosa impossible), i donar tots els diners a l’Estat per tal que rebaixi el deute. I no només això, el bo del cas és que aquest deute va pujant, ja que com que les administracions públiques gasten més del que ingressen, per poder pagar tot el que es gasta, s’han d’endeutar (demanar préstecs) pel diferencial.

Per tant, la funció del deute, que tradicionalment ha estat la de finançar inversions, o despeses, per un període llarg de temps (una empresa s’endeuta per comprar una màquina, una família per pagar un pis o un cotxe), ara ha passat a ser en alguns casos la de pagar la despesa corrent (un club de futbol s’endeuta per pagar les nòmines, o una família s’endeuta per anar de vacances).

I com es torna el deute? Acabarà bé la festa?

Tradicionalment, quan una família demana una hipoteca, en principi el fet de tenir un pis en propietat li estalvia haver de pagar un lloguer, i amb aquest flux de diners es van tornant les quotes de la hipoteca. De manera semblant passa amb una empresa, que quan compra un equip a crèdit, espera que aquesta inversió li generi uns beneficis addicionals, i amb això poder retornar el deute. Però si l’endeutament s’aconsegueix per poder pagar una nòmina, quin acte futur generarà el flux necessari per poder tornar aquest endeutament? És clar que podem distingir clarament quan el deute és un finançament d’una inversió o una fugida endavant.

Un deute es paga si en el futur pots augmentar la productivitat i, per tant, aconseguir recursos addicionals als que generes actualment. Per això la gent jove s’hipoteca, i sovint els primers anys pateix, però a mesura que van ingressant més diners (augmenten la productivitat, perquè ingressen més diners treballant les mateixes hores) poden tornar el deute amb més comoditat.

Com tornaran els clubs de futbol els deutes? Augmentarà la seva productivitat? Com poden augmentar-la? Doncs, generant més ingressos amb la mateixa despesa, o generant els mateixos ingressos amb menys despesa. I d’on pot venir l’augment d’ingressos? Doncs, de la venda de drets televisius bàsicament i d'altres ingressos publicitaris. Per tant, som davant d'una gran incertesa, ja que potser també la pandèmia ens fa canviar la forma de consumir el futbol, i per tant, potser també canvia (no m’atreveixo a dir que disminueixi o augmenti) la manera de generar ingressos.

La disbauxa del deute i la democràcia

I si no es generen aquests ingressos addicionals? Doncs, s’haurà d’anar a rebaixar la despesa, cosa que un any i mig després també ja s’estan veient els primers exemples amb renegociacions salarials. I si això no passa? Doncs, normalment qui ha deixat els diners tindrà dret, amb una mesura més o menys coercitiva, a fer quelcom per recuperar-los. O potser es faran propietaris del club. Potser s’acosta el moment en què el Barça, com a club que encara és “propietat” dels socis, deixarà de ser-ho o per continuar sent-ho, els socis s’hauran de rascar la butxaca.

De fet, en el cas Messi, ja s’han sentit comentaris sobre que si certes persones que havien avalat el club van ser massa inflexibles amb la marxa de l’argentí. Qui té més legitimitat moral per decidir? Un soci que paga 200 euros cada any de carnet, o un altre soci que a part de pagar la quota també s’hi ha jugat uns diners del seu patrimoni personal en forma d’avals? Per tant, més tard o més d’hora, començarem a veure com també en els clubs de futbol, com passa en la nostra societat, no tots serem iguals en tots els aspectes.

Hi ha decisions que es prenen de forma allunyada del ciutadà. I és que el sistema ha fet que les persones que passen comptes davant la ciutadania cada quatre anys, de moment no han estat capaces de parar l’aparell de música de la festa. O és que mai no heu anat a una festa on qui fa aturar la música és el veí que no participava en la festa? Tot és molt més humà del que ens pensem. No és una crítica a la classe política, perquè, si es comporta així, és perquè mai surt triomfant d’una festa el que atura el tocadiscs.

En les grans mesures econòmiques, seran alguns dels nostres veïns europeus qui baixaran a parar l’aparell de música. No tots els veïns, però. Només els que gràcies a la seva major productivitat no s’han hagut d’endeutar tant, tenen els comptes més endreçats i els sobren diners per deixar-los als veïns que han muntat la festa. Ah, i potser no pararan l’aparell de cop, potser primer abaixaran el volum. Perquè la darrera vegada que es va parar l’aparell de cop, es va generar un conflicte entre el veïnat (guerra mundial) en el qual es van trencar massa vidres.

I tornant al principi, al nostre Barça, metàfores de la vida, ha estat el president Laporta qui ha hagut de parar l’equip de música a les sis del matí (quan Messi tenia 34 anys) i no ha allargat la festa fins a les vuit o les nou del matí (l’edat de la retirada de Messi). Laporta, de qui diuen que és un especialista en festes, segurament ha estat conscient que no valia la pena carregar les barres de la festa amb més alcohol a aquesta hora (tot i que tenia un camió de begudes a la porta en forma de drets de televisió dels pròxims anys), perquè, a aquesta hora, difícilment els millors moments estan per arribar.

I algun nostàlgic de la festa mediterrània, també lògicament, es pot preguntar per què la festa no pot continuar a Barcelona, i en canvi a París sí. Se li hauria de recordar dues coses. Primer, la festa de París és en una casa aïllada on no molestes els veïns (no t’has endeutat). I segon, que la festa és diferent. En la festa mediterrània, pagaves una entrada (la quota de soci) i hi havia barra lliure. La festa parisenca és més de sant Mateu, que cadascú es paga el que és seu (en funció del que consumeixes).