L'empatia i el dolor

Empathy gives you the ability to enjoy another person's pain

Avui començaré demanant-vos que empatitzeu amb mi per haver trigat tant a tornar a escriure. Ja em disculpareu.

L’empatia és la capacitat de percebre i comprendre el comportament, les emocions i els sentiments d’una altra persona.

A l’antiga Grècia ja feien servir aquest mot per referir-se a la passió o el patiment. I més tard, a finals del segle XIX, Robert Vischer, a la seva tesi doctoral, juntament amb Hermann Lotze, va crear el concepte alemany Einfühlung, traduït aleshores com a 'sentit des de l’interior', tot i que encara no feia referència a un procés on s’entenien les emocions dels altres.

La supervivència humana depèn de l’habilitat de ser funcionalment efectius envers un context social determinat, i un d’aquests contextos és el d’entendre les intencions, l’estat emocional i els pensaments dels altres.

Es podria entendre que l’empatia és clarament un concepte del camp filosòfic o científic de l’àmbit social, però la veritat és que en els darrers anys s’ha convertit en un concepte cabdal dins la neurociència.

Recentment s’han portat a terme diversos estudis per estudiar les correlacions neuronals de l’empatia. La neurociència ens permet entendre i explicar com el nostre cervell modula la capacitat de respondre emocionalment a l’estat mental d’una altra persona, o com el cervell se les enginya per entendre el punt de vista d’un altre individu.

Per fer tot aquest tipus d’investigacions, principalment s’utilitzen mètodes de neuroimatgeria, per tal de mesurar l’activitat i possibles alteracions cerebrals mentre els individus d’estudi fan tasques de comportament.

I com bé podeu suposar, l’empatia també està relacionada amb el dolor. La nostra habilitat d’experimentar el dolor d’una altra persona és un tret característic de l’empatia.

Diversos estudis suggereixen una activació constant d’àrees cerebrals relacionades amb el component afectiu i cognitiu (emocions, anticipació, recompensa, presa de decisions...), com són el còrtex somatosensorial, l'ínsula anterior o la circumvolució cingular anterior. Aquestes tres regions, entre d’altres, creen una xarxa de dolor que sembla que té també un paper fonamental durant els processos empàtics.

Els experiments

Un dels experiments més clàssics -amb les seves possibles variacions- per estudiar la relació del dolor amb l’empatia és avaluar l’activitat cerebral mitjançant ressonància magnètica funcional, on s’analitza la quantitat d’oxigen a la sang en les diferents regions cerebrals. Aquesta activitat cerebral s’avalua en els individus mentre s’aplica un estímul dolorós a la mà mitjançant elèctrodes. De la mateixa manera, també s’analitza aquesta activitat cerebral mentre aquest estímul dolorós se li aplica a una altra persona (normalment parella, familiar o amic, o un desconegut).

A més, aquests experiments també es poden realitzar combinats amb tasques de comportament, analitzant l’activitat cerebral mentre s’observen vídeos o imatges d’altres persones patint dolor o situacions desagradables. Posteriorment, es demana als individus de l’estudi que avaluïn mitjançant uns qüestionaris estandarditzats la validació dels llindars de dolor en cadascuna de les situacions.

Figura 1. A) Dolor en primera persona: Els individus visualitzen un vídeo amb un contingut d'un context positiu, neutre o negatiu, seguit de l'aplicació d'un estímul dolorós. Posteriorment, hauran de puntuar aquest dolor en un qüestionari estandarditzat. B) Dolor d'una altra persona: les seqüències de vídeo aniran seguides d'imatges doloroses en les mans d'altres individus. Després hauran de puntuar el dolor 'experimentat'.

Què ens diuen, aquests experiments?

El que sabem d’aquests experiments és, com s’esperava, que els nivells de dolor augmenten quan s’aplica l’estímul dolorós a un mateix, i això va acompanyat d’una major activitat cerebral en les regions cerebrals anteriorment comentades. Però això era d’esperar.

De manera interessant, quan analitzem els resultats obtinguts en aquests individus avaluant el nivell de dolor d’una altra persona observem un major increment de l’activitat cerebral a l’ínsula anterior o la circumvolució cingular anterior, així com el còrtex prefrontal (encarregat principalment de la presa de decisions). Això ens permet establir que aquestes regions cerebrals activades durant el dolor també estan involucrades en el procés dels individus per empatitzar amb el dolor dels altres.

Però, tot i això, aquest tipus d’estudis han permès establir que empatitzar amb el dolor d’una altra persona no requereix l’activació de totes les regions cerebrals implicades en la percepció del dolor, sinó només la d’aquelles regions implicades en les representacions subjectives i afectives del dolor.

Figura 2. L'empatia i el dolor comparteixen l'activació de diferents regions cerebrals. Tot i això, l'empatia només requereix l'activació d'aquelles àrees relacionades amb el component emocional del dolor.

Què en podem treure, d’això?

Aquests experiments, a priori senzills però que requereixen uns grans procediments, ens han permès concloure certs aspectes de l’empatia dels processos dolorosos.

Per una banda, ens permeten diferenciar diferents graus d’empatia en humans. No tots els humans som capaços d’entendre el dolor d’una altra persona de la mateixa manera. A més, les emocions negatives inhibeixen la resposta d’aquestes regions cerebrals en entendre el dolor dels altres. Això implica que les persones tenim més activitat cerebral quan el dolor és de primera mà. I a més, quan veiem el dolor en una altra persona, el nostre cervell s’inhibeix si el context és negatiu. Però, afortunadament, aquelles persones que presenten més empatia també són capaces de contrarestar aquesta manca d’activitat cerebral, i conserven una major sensibilitat cap a la persona afectada.

Així doncs, modular l’empatia podria ajudar a contrarestar el dèficit causat per les emocions negatives quan veiem algú patint dolor en una situació desagradable (malaltia, accident, etc.).

L’anècdota

Un fenomen interessant el trobem en el processament empàtic dels metges. En un estudi de ja fa uns anys es va demostrar que els metges presenten, en general, menys capacitat empàtica. A més, processen el dolor d’una altra persona significativament diferent que els que no són metges. Aquesta és una característica que, a priori, podria semblar estranya, ja que els metges necessiten empatitzar amb els pacients que pateixen dolor. Però la veritat és que els metges el que realment necessiten a la seva feina és exercir el seu criteri mèdic i clínic amb un component racional, juntament amb un component empàtic envers el pacient. És, certament, una balança difícil d’equilibrar.

Quan s’activa la xarxa neuronal encarregada de l’empatia, s’inhibeix al mateix temps la xarxa neuronal encarregada de l’anàlisi, la presa racional de decisions. Això és un mecanisme cerebral purament utilitzat per economitzar recursos. D'aquesta manera, és molt difícil ser empàtic i racional al mateix temps, cosa difícil de modular per un metge en el tracte amb els seus pacients.

Referències

- The good, the bad, and the suffering. Transient emotional episodes modulate the neural circuits of pain and empathy. Qiao Tasserit et al., 2017.

- Empathy for pain involves the affective but not sensory components of pain. Singer et al., 2004.

- ‘I feel your pain’: The neuroscience of empathy. Armstrong, 2018.