L’escala del temps geològica

Quan som petits i pensem en fa molt de temps, fem referència als nostres avis, besavis o rebesavis, segons les històries familiars que ens hagin explicat. Després, a l’escola, ens parlen dels primers homes prehistòrics, i l’escala temporal que tenim tots al cap és l’escala humana més recent, que és relativament fàcil d’interpretar i establir. Aquesta escala agafaria els primers 5.000 anys, on trobem referències històriques fàcils i reconegudes per a tothom. Ara bé, quan sobrepassem aquests 5.000 anys, l’escala es torna més críptica i no fem tantes diferències si parlem de 12.000 anys o 35.000 anys. I si retrocedim encara més en el temps i hi afegim un zero a la dreta al nombre, les diferències ja no són tan evidents i podem parlar de 250.000 anys o 550.000 anys sense situar-nos ben bé, perquè l’escala del temps fa estona que la veiem molt lluny. Si afegim un altre zero a l’escala del temps per veure l’inici dels homínids amb els Australopithecus a l’Àfrica, ara fa 3.900.000 anys (3,9 milions d’anys), podem afirmar que ja hem perdut del tot la noció de l’escala del temps. I ens preguntarem si aquesta efemèride és recent o llunyana, però comparada amb què? Ja deia Einstein que el temps és relatiu.

Bromes a part, la línia temporal o escala del temps l’hem d’escalar i acotar en funció del que volem ensenyar. Així doncs, si volem mostrar únicament l’evolució de l’home, l’inici de l’escala, el seu punt més allunyat, és, avui dia, als 3,9 milions d’anys. Però si comparem el temps que els homínids han estat a la Terra i amb la pròpia edat de la Terra, que és de 4.543 milions d’anys, podem afirmar que els homínids són un parpelleig, exemple que confirma la relativitat de les escales i el caos que provoca imaginar aquestes xifres.

S’ha de ser, doncs, enginyós per ensenyar d’una manera didàctica aquesta escala a tots els nivells. Per fer-ho necessitem prendre una escala que ja estigui acotada, que sigui familiar per al públic i que sigui escalable d’una manera lògica sense gaires filigranes, perquè no perdi la seva pròpia essència. A més, ens ha de permetre reduir o augmentar el temps.

També és important saber que els nens més petits tenen una concepció del temps que no tenim els adults i que un símil perfectament vàlid per ensenyar l’escala als adults pot no ser vàlid per als infants.

Quins tipus d’escala podem utilitzar per fer una línia del temps geològica?

Recull de diferents representacions de la línia de temps geològic dels grups de doble titulació del Grau de Mestre de Magisteri de la Universitat de Barcelona, durant el curs acadèmic 2016-2017. A dalt línia del temps en format de joc de taula, a l’esquerra escala geològica volumètrica i a la dreta escala geològica lineal. Amb la participació de les professores Sandra Entrena i Júlia Castell.

Escales lineals mètriques: Podem utilitzar, per exemple, el passadís d’un centre educatiu per fer una escala del temps on es representarà de manera proporcionada els fets. Així, caminant a través del passadís, els alumnes descobriran el que és més recent fins al que és més antic o a l’inrevés. És una proposta clàssica bona i efectiva que treballa moltes àrees del coneixement de manera transversal, segons com dissenyem el projecte: la tecnologia, les matemàtiques, les llengües i les ciències hi poden intervenir. Però té un problema, l’espai disponible determina l’escala, de manera que poden sortir escales numèriques estranyes i difícils de representar en edats concretes. És per això que potser no hem d’utilitzar tot l’espai per poder aconseguir una escala numèrica senzilla per als alumnes. Això sí, ha de ser prou llarga per evitar la condensació dels esdeveniments que volem representar i també per evitar que sigui il·legible i s’hagi de crear una ampliació de l’escala on s’acumulen les efemèrides, les quals es donen fonamentalment durant el Fanerozoic –era geològica–, en els darrers 541 milions d’anys. S’ha d’intentar no fer mai ziga-zagues, entortolligar l’escala o fer-la molt llarga ja que es perd la perspectiva. També cal que les escales siguin fixes, és a dir, que no es moguin els elements que hi pengem per tal d’evitar que saltin les alarmes dels instituts i de les escoles on estan exposades.  

Escales volumètriques: Funcionen de la mateixa manera que les anteriors, són escales gràfiques amb volum que, en lloc d’utilitzar una línia, podem utilitzar capses, cilindres o altres objectes. Es poden posar com si fossin nines russes, de manera que cada esdeveniment tingui l’entitat temporal segons la seva mida, els objectes petits representen efemèrides recents i els grans, efemèrides més antigues.

També es poden fer taulells de jocs, una “oca” geològica pot ser divertida, però cal que les caselles representin els mateixos milions d’anys per no perdre la perspectiva. Es poden fer diferents versions de jocs de taula, sempre que es faci notar que durant moltes caselles no passa res, de manera aparent.

Una altra opció més dolça és treballant els gruixos; imagineu-vos un pastís, com el de la figura 1, on es representin els grans eons: Fanerozoic (500 Ma), Proterozoic (2000 Ma), Arqueà (1500 Ma) i Hadeà (500 Ma), doncs resulta que cada capa del pastís té un gruix determinat i es delimita amb pa de pessic de diferents colors. De manera que, on hi hauria tota la manduca, és durant el Precambrià (Proterozoic, Arqueà i Hadeà), mentre que el Quaternari, que seria la cobertura d’aquest pastís, no es podria ni tan sols representar pel seu gruix micromètric.

Escales temporals: També són clàssiques i es poden fer comparacions amb les hores d’un dia o un any sencer, per exemple. Si utilitzem el dia passem del sistema sexagesimal al sistema centesimal, i aquest canvi afavoreix l’ús de diferents escales numèriques i pot ser una bona activitat introductòria per treballar les bases de numeració. Tot i així, si fem escales temporals fent servir 1 dia o 24 hores com a base, podem caure en un problema: molts rellotges divideixen el dia en 2 parts iguals de 12 hores, o dit d’una altra manera, no és usual veure rellotges analògics de 24 hores. Per aquest motiu, és fàcil perdre l’escala, ja que molts de nosaltres la concebem dividida en dos.

En el cas d’utilitzar la comparació anual, hem comprovat que aquest mètode és molt clar per a moltes persones ja que es pot condensar tota la història de la Terra en una escala temporal llegible per a tothom. Té un avantatge, permet la condensació d’esdeveniments, ja que podem baixar l’escala des de mesos fins a setmanes, dies, hores, minuts o inclús segons, sense perdre la perspectiva, ja que aquestes escales són conegudes per tothom. El problema més comú que ens trobem és quan la representació es duu a terme a l’aula, els càlculs poden ser una mica més complexos en comparació amb l’escala mètrica.

El calendari anual: una línia del temps per tothom

Imaginem que tenim un calendari anual, on l’1 de gener és el moment de formació de la Terra ara fa 4.543 milions anys i el 31 de desembre, mentre sona el final de l’última campanada, nosaltres estem llegint aquest article. A partir d’aquí podrem situar tota una sèrie d’efemèrides que de ben segur ens poden provocar una bona sorpresa!

La Terra va ser un planeta erm i sense vida fins fa uns 4.000 milions d’anys, en aquest calendari anual, la formació de la vida cauria en el dia 16 de febrer. Aquestes primeres formes de vida unicel·lulars eren capaces de fer la fotosíntesi. Així doncs, durant el primer mes i mig, a la Terra no hi havia més que roques, segurament foses als inicis i amb un bombardeig meteòric molt intens i, a més, el dia durava tan sols 14 hores.

La següent data que hem de recordar és el 17 de juliol, en aquell moment apareixen els primers habitants pluricel·lulars, éssers molt primitius però que ja no són unicel·lulars i habiten a dins de l’aigua, això passa fa 2.100 milions d’anys. Molt més endavant, es dona la primera gran extinció que va arribar a matar un nombre significatiu d’espècies (i algun regne), que va ser la coneguda com extinció d’Ediacara, ara fa 542 milions d’anys. Aquest fet se situaria al 20 de novembre.

Sí, sí, ja som a la tardor! I pocs dies després de l’extinció d’Ediacara, les plantes colonitzen la Terra, el dia 24 de novembre, fa uns 472 milions d’anys. Sorprèn que fins llavors, la Terra estava totalment pelada, sense cap zona verda, tan sols el blau dels oceans i el marró o gris de la roca nua. De moment és sorprenent que ja hàgim arribat a novembre i pràcticament no hagi passat res a la Terra i és que l’evolució de la vida al nostre planeta ha estat tranquil·la, durant milers de milions d’anys i no ha esdevingut realment complexa fins a eres més recents.

Saltem uns quants esdeveniments com ara els primers insectes o la primera incursió terrestre d’uns peixos molt peculiars i anem directament a les efemèrides per excel·lència que ajuden a tothom a situar-se encara més en aquesta escala. Els primers dinosaures van aparèixer al Triàsic ara fa 243 milions anys, i transposat al calendari seria el dia 13 de desembre. Com que segons diuen es van extingir per la caiguda d’un meteorit a prop de Mèxic ara farà uns 65 milions d’anys, es van extingir el dia 27 de desembre, de manera que van estar sobre la Terra 14 dies. Admirable! Com es pot veure aquesta dada ens fa percebre i comprendre que els dinosaures són molt recents si parlem d’edats geològiques.

Durant els moments de l’extinció dels dinosaures, el Pirineu va començar a emergir de sota el mar i un nou mar va ocupar l’actual Catalunya central des dels 50 als 35 milions d’anys; aquest període d’uns 15 milions d’anys d’evolució d’aquest mar seria durant el 27 i 28 de desembre. Les formacions d’aquest mar estan molt ben representades als paisatges de Montserrat i a les comarques d’Osona, Igualada o el Bages per no citar-ne moltes més.

I els homínids, quan? Doncs, inevitablement el 31 de desembre, concretament a les 16.30 h de la tarda amb l’aparició dels Australophitecus. La nostra espècie Homo sapiens sapiens, apareixeria uns 20 minuts abans d’acabar el darrer dia de l’any, a les 23.40 h de la nit  del 31 de desembre. I la nostra vida l’hem de situar durant l’última campanada de l’any!

Només recordant aquestes efemèrides, en tenim prou per fer-nos una idea de la nostra línia de temps geològica. Però, sigui quina sigui l’escala que utilitzem, aquestes representacions ens permeten posicionar millor els esdeveniments que, de normal, s’escapen de la mesura humana.