La mitologia dels estels

Un mapa celeste del segle XVII del cartògraf neerlandés Frederik de Wit

No hi ha res millor per a l’esperit humà que fondre’s en la natura i sentir-se un més dels éssers animats que poblen el nostre planeta. I això ho podem fer si visitem un de tants parcs naturals valencians o si ens endinsem en qualsevol de les comarques d’interior, allà pels Serrans, o per l’Alcalatén, buscant el Penyagolosa, o pel Maestrat i els Ports, perdent-nos per les serres del Parc Natural dels Ports de Beseit. Hauria de ser, però, un passeig llarg sense hora de tornada i que no ens hauríem de limitar a admirar la bellesa de la natura de dia. Per sentir la sensació completa caldria romandre-hi també després de la posta de Sol. Els indrets que he esmentat, lluny de grans nuclis de població, que amb les seues llums ens furten les estrelles, conserven encara la bellesa natural de la nit i permeten conéixer també la vida silvestre nocturna, per poc que ens hi fixem. El so de l’òliba, el vol dels ratpenats, els sorolls somorts dels rosegadors nocturns, els vols delicats de les papallones nocturnes, glops de natura desconeguda per als visitants diürns atrafegats. A més, si aixequem el cap, veurem un altre espectacle de la nit, igualment espectacular, el del cel nocturn. Un cel fosc, reblit d’estrelles, amb la banda blanquinosa de la Via Làctia partint-lo en dues meitats, com a columna vertebral de la volta celeste, ens fa de sostre i ens mostra la petitesa del nostre món quotidià dins de la immensitat del cosmos.

Aquesta grandiositat celeste també deixà aclaparats els primers humans. S’hi han trobat dibuixos de llunes, estrelles, agrupacions estel·lars en algunes coves del Paleolític. Però va ser en l’època de les primeres civilitzacions humanes quan tractaren d’entendre-ho i donar-li un sentit transcendent o espiritual. Aquest aparent caos celeste d’estels, cúmuls i nebuloses, observats a ull nu, va ser agrupat per posar-hi ordre segurament pels astrònoms de Babilònia, allà per l’any 700 aC; encara que els estudiosos creuen que els sumeris ja havien proposat una ordenació per al cosmos mil anys abans. Estels de diferent color i brillantor sense relació entre ells podien combinar-se per fer dibuixos mnemotècnics i per explicar històries dels seus déus. La unió de les diferents estrelles per formar les constel·lacions és, per tant, solament un invent de la imaginació humana.

Aquesta ordenació del cel en forma de constel·lacions va passar als grecs, que l’adaptaren als seus mites, potser a través de civilitzacions tan antigues com la minoica de l’illa de Creta. Homer a l’Odissea, cap a l’any 700 aC, ja parla de l’Ossa Major, d’Orió i de les Plèiades: "Així que el diví Odisseu va desplegar joiós les veles al vent i assegut governava el timó amb habilitat. No queia la son sobre les seues parpelles contemplant les Plèiades i el Bover, que es pon tard, i l'Ossa, que diuen carro per sobrenom, que gira allà i aguaita Orió i és l'única privada dels banys de l’Oceà".

Les històries mítiques de l’antiga Grècia, els déus de l’Olimp, les batalles, els contes morals, els herois, les cròniques ancestrals que formen part de l’essència d’aquest poble d’on nasqué la democràcia a les ribes de la Mediterrània, es troben representades en la pantalla immensa del cel nocturn. De fet podríem considerar les constel·lacions com un llibre on es descriu la cultura clàssica abans de l’invent de l’escriptura per tal que tot el poble illetrat la poguera conéixer.

Però les constel·lacions no només ens conten històries, sinó que el moviment dels estels al cel també té una aplicació pràctica. Així, els navegants del Mediterrani i els que s’arriscaven en les grans exploracions oceàniques usaven les estrelles i constel·lacions com a referència per orientar-se i mantindre el rumb. També ho feien i ho continuen fent els viatgers que travessen els deserts, llocs amb ben pocs referents espacials. Els llauradors i ramaders, així mateix, han usat des de temps immemorials els moviments anuals de les constel·lacions com a calendari per a les seues activitats. Com a mostra, aquest refrany d’Aragó, referit a la transhumància: Las Cabrillas a la mar, los pastores a extremar. Las Cabrillas a la sierra, los pastores a su tierra, en què las Cabrillas es refereixen òbviament a les Plèiades. I també, les constel·lacions serveixen de rellotge nocturn, perquè a mesura que passa la nit, l’Ossa Major gira al voltant de l’estrella polar i ens marca les hores.

Finalment explicaré alguna de les històries que venen escrites al cel, si el sabem llegir i admirar. Algunes són ben conegudes, d’altres us sorprendran i, potser us recorden alguna saga de llibres i pel·lícules màgiques.

El naixement de la Via Làctia

La constel·lació d’Hèrcules. Urania's_Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

L’heroi Hèracles, conegut pels romans per Hèrcules, té moltes de les seues aventures dibuixades al cel. Ell mateix gaudeix d’una constel·lació sencera, la d’Hèrcules, que llueix ben alta en els cels de l’estiu. També tenim la constel·lació de Leo, d’on ixen els meteors de la pluja dels Leònids cap al 17 de novembre. Aquest lleó representa el Lleó de Nemea que Hèracles (Hèrcules) vencé en el primer dels seus famosos dotze treballs.

Tanmateix, la primera proesa de l’heroi passà durant els primers dies de vida. Hèrcules és fill d’Amfitrió i d’Alcmena, però, de fet, els mitògrafs afirmen que el seu vertader pare va ser Zeus. El déu, delerós per posseir Alcmena, aprofità que Amfitrió havia partit a la guerra per enganyar-la, prenent màgicament la forma del seu marit, i, durant una llarga nit, allargada per ordre seua, va engendrar l’heroi.

La deessa Hera, esposa de Zeus, gelosa per una nova aventura del seu marit Zeus, tractà de frustrar-ne el naixement, primerament amb un embaràs de deu mesos, després va tractar de matar-lo enviant-li una serp al bressol que l’heroi, un nadó encara, va ofegar fins que la matà. Però la història més astronòmica és la que explica l’origen de la Via Làctia. En nàixer l’heroi, el déu Mercuri diposità el nadó als braços d’Hera, la seua pitjor enemiga. La deessa dormia però Hèrcules, afamat, s’amorrà a una de les sines plenes de llet. L’heroi, que encara no dominava bé la seua força, xuclà amb tanta intensitat que Hera feu un crit de dolor i l’apartà amb ràbia. Massa tard, però. La llet ja eixia amb impuls i el doll líquid i calent arribà a l’altra banda del cel. Segons la tradició grecoromana d’aquesta manera nasqué la Via Làctia i aquest és el mític motiu del seu nom.

El gegant Orió i les Plèiades

La constel·lació d’Orió. Urania's_Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

La constel·lació d’Orió és la més visible del cel. Juntament amb la constel·lació de Taure i les Plèiades domina el firmament de l’hivern i és la primera i, potser l’única, que la majoria de la població reconeix.

Com escriví Germànic Cèsar, nebot de l'emperador Tiberi i germà de l'emperador Claudi: “Cap altra constel·lació representa més acuradament la figura d’un home”, un home que sempre s’ha considerat que és com un caçador, però que ben bé podria ser considerat com un nou homenatge a l’heroi Hèrcules, que té assignada una constel·lació molt més dèbil. De fet, a Orió se’l representa amb un garrot i una pell de lleó, que són clars atributs d’aquest heroi de força tan descomunal.

La història mitològica d’Orió és ben tràgica i té moltes versions. Vista des del segle XXI sembla fins i tot molt poc edificant.

Orió era fill del déu del mar Posidó i d'Euríale, filla del rei Minos de Creta. Son pare li donà el do de poder caminar sobre les aigües. Al cel el gegant caçador Orió va seguit dels seus gossos, les constel·lacions Ca Menor i Ca Major, i persegueix la Llebre (Lepus).

Un dia el gegant Orió va ser convidat a visitar l’illa de Quios. Allí conegué la bella Mèrope, filla del rei Enopió. Se n’enamorà follament i li va fer la cort. Tanmateix a la princesa no li va interessar aquell caçador brusc i poc refinat. Una nit, ben animat després d’una bona ingesta de vi de la terra, tractà de violar-la i, en assabentar-se'n el rei, el castigà severament i manà que li arrancaren els ulls i el foragitaren de l’illa.

Orió, ja cec, arribà a l’illa de Lemnos, on trobà el ferrer Hefest, al qui va fer tanta llàstima que li oferí el seu ajudant, Cedalió, perquè el guiara pel món. I caminant per sobre la mar durant cinc anys viatjaren cap a l’est a la recerca del Sol naixent, perquè un oracle li havia pronosticat que el curaria. Finalment uns rajos del Sol de l’alba incidiren en els ulls buits del gegant i, miraculosament, li tornà la vista.

Una altra llegenda relaciona Orió amb les Plèiades. Aquestes eren set germanes bellíssimes filles d’Atlant i Plèione. Un dia, mentre caçava pels boscos de Beòcia, les veié banyant-se nues en un llac, juntament amb sa mare. L’atracció cap a elles fou immediata i les va assetjar per tindre relacions amb elles, sobretot amb Plèione. Durant cinc anys les va perseguir sense èxit fins que va caldre la intervenció dels déus perquè l’assetjament s’acabara.

Caldria, doncs, matar l’incorregible gegant Orió per aturar les seues males accions. Sembla que un dia tractà de violar també la virginal Àrtemis, deessa de la cacera, que, irada, feu sortir de sota terra un escorpí gegant, representat en la constel·lació de Scorpius. Aquest picà el taló del gegant i posà fi finalment a la seua vida. Per tal que els dos monstres no es troben una altra vegada, van ser situats en dos llocs ben separats del firmament. Així, quan la constel·lació d’Orió s’amaga per l’oest, ix per l’est la constel·lació de l’Escorpí. D’aquesta manera Orió és el rei de la nit d’hivern mentre que l’aràcnid ho és de la nit estival.

El déu Apol·lo i el corb

Les constel·lacions del Corb i la Copa. Urania's_Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

El cel nocturn amaga també contes morals com els que més endavant contarien Esop, La Fontaine o Samaniego. La tradició d’instruir tot moralitzant la població en la ideologia dominant ve de molt lluny.

El déu Apol·lo preparava un sacrifici a Zeus però s’adonà que no tenia l’aigua necessària per enllestir-lo. Per això encarregà a la seua au sagrada, el corb, que amb una copa anara a recollir-ne una mica a una font pròxima. Com va poder i a dures penes, el corb agafà la copa amb el bec i volà cap al brollador del bosc. Pel camí, però, es trobà amb una figuera carregada de figues encara verdes. Llavors, ignorant les ordres del seu senyor, el corb esperà quinze dies que les figues maduraren i va ser aleshores que l’ocell s’afartà dels fruits piriformes, engruixits i carnosos d’aquell arbre, ara ja ben delitosos.

Havia passat massa temps sense fer l’encàrrec i li calia una coartada per justificar-se davant el déu per la seua tardança, així que caçà una serp d’aigua i li la portà a Apol·lo, amb l’excusa que el rèptil havia estat bloquejant la font. Tanmateix Apol·lo, que havia hagut de buscar-se ell mateix l’aigua per al sacrifici, tenia el do de la profecia i descobrí ràpidament l’engany. Condemnà el corb a una vida de set perpètua, una raó per la qual el crit d’un corb és tan estrident.

Apol·lo situà el corb (Corvus), la copa (Crater) i la serp (Hydra) en la mateixa regió del cel per recordar aquest episodi i advertir a la plebs que no s’ha de desobeir els senyors.

El destí d’una princesa

La història més coneguda de la mitologia grecoromana és la de la princesa Andròmeda i l’heroi Perseu. És, de fet, la versió més antiga de la tan nostrada llegenda de sant Jordi i el drac.

Cassiopea, reina d’Etiòpia, era una dona ben presumida. De família reial, ella no es permetia presentar-se a les recepcions de palau sense estar ben vestida, ben pentinada i perfumada. Cada dia es passava hores amb les serventes arreglant-se i moltes vegades, per a desesperació del seu marit, el rei Cefeu, arribava tard als nombrosos actes d’estat, on la seua presència era necessària.

La constel·lació d’Andròmeda. Urania's_Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

Cassiopea, que era molt bella, no parava de comparar-se amb les donzelles més formoses del regne. No n’hi havia cap que poguera comparar-se amb ella en bellesa. Un dia, però, gosà proclamar que era més bonica que les nereides, les nimfes del mar. Aquestes, com tothom sabia, eren realment precioses, i anaren a queixar-se al déu del mar, Posidó, el qual, per castigar la presumptuosa Cassiopea, envià el monstre marí Cetus (la balena) per assolar les costes d’Etiòpia.

Els vaixells comercials començaren a rebre els atacs del monstre Cetus i, a poc a poc, el comerç marítim deixà de ser segur. Poc pogueren fer els vaixells de guerra. De la mateixa manera que passà amb els vaixells que transportaven mercaderies, els trirrems eren esmicolats per les mandíbules del monstre marí.

L’oracle d’Ammon feu saber al desesperat rei Cefeu que l’única solució per apaivagar la ira de Cetus era donar-li en sacrifici la seua virginal filla Andròmeda. Aquesta, que hagué d’acceptar la mort per raons d’estat, fou encadenada als penya-segats de la costa tot esperant l’arribada del monstre.

Mentre tot això passava, l’heroi Perseu tornava de matar la Medusa, una de les Gorgones. Aquestes tenien les cares cobertes amb escates de drac, posseïen ullals de senglar, mans de bronze i ales d'or i, a més a més, amb la sola mirada petrificaven qui es posara per davant. A part de tot això, la Medusa tenia com a cabell un grapat de serps. Per evitar mirar-la directament, Perseu va reflectir la imatge del monstre en el seu escut de bronze, regal de la deessa Atena i, així, aconseguí tallar-li el cap que guardà en un saquet per mostrar-li’l al rei Polidectes que li havia fet l’encàrrec.

La constel·lació de Perseu. Urania's_Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

Tornant Perseu per les costes d’Etiòpia, observà una donzella lligada a les roques on colpejaven les ones. Al seu davant un monstre marí obria les mandíbules per empassar-se la xica. Per molt que correguera amb les seues sandàlies alades, regal d’Hermes, no arribaria a temps d’evitar la desgràcia. De sobte recordà que duia el cap de la Medusa guardat al sarró, el va traure, mentre ell mirava en sentit contrari, i cridà el monstre amb tota la potència de la seua veu. Cetus, destorbat del seu àpat pròxim i suculent de carn jove, mirà enrabiat cap on es trobava aquell humà ínfim just en el moment que la mirada dels ulls de la Medusa, morta però encara amb poders mortífers, es creuà amb la del monstre Cetus i aquest quedà immediatament petrificat i s’enfonsà en el mar. Mentrestant l’heroi arribà al costat de la princesa i amb la seua espasa de diamants feta per Hefest, tallà sense mirament les cadenes gruixudes que la lligaven a la pedra. L’heroi salvant la princesa del monstre. Quanta similitud amb el mite de sant Jordi i el drac! Ja ve, doncs, de l’antiga Grècia, no de l’època medieval.

Aquestes poques històries mitològiques que acabeu de llegir formen part del patrimoni cultural europeu i universal, però són només una breu mostra de les moltes més que n’hi ha i que es podrien explicar mirant el cel fosc, a ull nu, en una nit ben estrellada i en un lloc allunyat i lliure de la contaminació lumínica que produïm els humans a les ciutats i als països més desenvolupats.

BIBLIOGRAFIA:

Star Tales, Ian Ridpath, Lutterworth Press Cambridge, 1988.