Quan dubtar permet salvar vides

“En resum, no tots els efectes tòxics es poden anticipar mitjançant l’experimentació animal ni es posen de manifest als estudis clínics d’un medicament abans que es comercialitzi per al seu ús a gran escala.”

Frances O. Kelsey – 'The thalidomide episode'. AJFH 1965; 55: 703-707.

Les agències de medicaments s’encarreguen de decidir si un fàrmac nou té prou garanties per a comercialitzar-se. Ho fan després que un grup de tècnics valori el coneixement disponible generat a partir dels estudis fets al laboratori i amb animals d’experimentació, així com els resultats de diversos tipus d’assajos clínics.

La tasca és delicada, perquè cal analitzar una quantitat notable d’informació per tal d’intentar tenir una idea clara de l’eficàcia potencial del producte nou i, sobretot, mirar de descartar-ne efectes tòxics greus. Tot i que, en la majoria dels casos, les molècules aprovades acaben considerant-se segures, ara i adés cal retirar fàrmacs prèviament aprovats a causa de la seva toxicitat inacceptable.

Els requisits perquè un fabricant pugui sol·licitar l’autorització per a un medicament nou són estrictes i s’han anat modificant amb els anys, precisament a partir de les errades del mateix sistema, que, en algunes ocasions, han causat veritables desastres. Per tant, tot i confiar en la rigidesa de la normativa vigent, en els estudis fets i en la capacitat dels tècnics per a avaluar-los, és recomanable estar sempre alerta i intentar no sucumbir a les presses legals (en alguns països cal que l’agència doni resposta a una sol·licitud de comercialització en poques setmanes), ni tampoc a les pressions sovint importants de l’empresa interessada a obtenir l’autorització.

Frances O. Kelsey, un nom per a recordar

El dia 1 d’agost del 1960 una metgessa i farmacòloga canadenca acabada de formar va entrar a treballar a l'Administració d'Aliments i Fàrmacs (FDA, per les sigles en anglès) nord-americana. Els seus caps van decidir proposar-li l’anàlisi d’una sol·licitud “senzilla”; així, el seu primer encàrrec consistí a avaluar la documentació per a aprovar un medicament que ja s’estava fent servir a Alemanya i a Anglaterra, i que havia entrat a l’agència el 12 de setembre. Segons la normativa de l’època, disposava de 60 dies per a emetre l’informe amb la decisió final, de manera que va començar a avaluar-ne la documentació.

El fàrmac es deia talidomida, el fabricava el laboratori Chemie Grünenthal, es feia servir per a l’insomni i se’n promocionava l’ús en dones embarassades, sobretot a partir del tercer trimestre. En començar a llegir les dades disponibles, Kelsey dubtà: s'adonà que hi mancava informació detallada i començà a demanar els resultats d’estudis de seguiment, tot i la pressió d’alguns dels seus caps per tal que ho deixés estar i aprovés el medicament com s’havia fet en altres països. D’aquesta manera, a banda d’aturar el termini legal de seixanta dies, aconseguí evitar que un desastre encara silent a Europa colpegés els Estats Units.

Entre la informació addicional lliurada pel laboratori el febrer del 1961, Kelsey hi descobrí la descripció de diversos casos de neuritis perifèrica que s’havien descrit a Anglaterra uns mesos enrere. Tenint en compte les indicacions del medicament, Kelsey pensà que era imprescindible conèixer la seguretat de la talidomida en el període més sensible de l’embaràs, el primer trimestre, que és quan es desenvolupen els òrgans del futur nadó. I aquest nou dubte —que retardà més l’aprovació de la sol·licitud— va permetre conèixer una notícia terrible: W. Mc Bride i W. Lenz havien descobert i publicat dades sobre l’associació entre la presa de talidomida i l’aparició de malformacions congènites greus que afectaven el desenvolupament de les extremitats, l’anomenada focomèlia. El novembre del 1961 Grünenthal retirà el medicament d’Alemanya i a començaments de l’any 1962, les proves que implicaven la talidomida en aquest efecte no desitjat eren clares.

El nombre de víctimes de la talidomida es desconeix, per bé que alguns autors calculen que uns 123.000 embarassos van acabar en avortament i van néixer al voltant de 24.000 nadons amb focomèlia. A l’estat espanyol, el nombre de víctimes possiblement fou d’unes 3.000.

Actualment, la talidomida es fa servir per al tractament de certs tipus de lepra; tot i recomanar l’ús de mètodes anticonceptius eficaços quan es fa servir en dones en edat fèrtil, al Brasil i al Perú hi ha un bon nombre de nens amb focomèlia.

Amb els seus dubtes, qüestionant les proves i no oblidant la lògica del pensament farmacològic i fisiològic, Frances O. Kelsey impedí que l’epidèmia de focomèlia per exposició a la talidomida afectés les dones embarassades dels Estats Units a començaments de la dècada dels 60. Aquest cas es posa com a exemple d’un desastre que obligà a establir controls més estrictes abans d’aprovar la comercialització d’un nou medicament. Malgrat aquestes precaucions, però, hi continua havent problemes de toxicitat greu amb alguns fàrmacs, que cal retirar del mercat a cuita-corrents.

Qualsevol medicament produeix efectes tòxics, alguns dels quals greus. La prudència en l’ús dels medicaments i l'estimulació del dubte permanent segueixen sent les millors estratègies per tal de reduir riscos innecessaris.