Introducció
Sembla que el teatre no es ressent de la crisi. O, com a mínim, això semblen demostrar les dades d'ocupació de la temporada 2008-09, molt semblants a les de l'anterior. D'altra banda, durant aquest any, Àlex Rigola, director del Teatre Lliure, va anunciar que deixarà la direcció del teatre el 2011, mentre que Sergi Belbel, al capdavant del Teatre Nacional des del 2005, va renovar el càrrec per quatre anys més, si bé va anunciar que seran els últims. Es perfilen, doncs, canvis a l'horitzó de l'escena teatral catalana.
Finalment, el 2009 ens van deixar dues figures cabdals del teatre català: Pepe Rubianes i Ricard Salvat. Dues sentides pèrdues, doncs, enmig d'un optimisme generalitzat.
Teatre
Teatre públic
Sota la direcció de Sergi Belbel, el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar l’obra de Nikolai Gógol L’inspector
© David Ruano / TNC
El Teatre Nacional de Catalunya va seguir la tònica d'anys anteriors amb una programació variada i per a tots els gustos. A la Sala Gran va continuar la revisió de clàssics universals. En aquest cas, va ser el torn de Nikolai Gógol i el seu drama satíric L'inspector, amb direcció de Sergi Belbel. L'obra no va ser gaire ben rebuda per la crítica, però va gaudir d'un notable èxit de públic. Posteriorment va arribar una de les comèdies més brillants, i alhora més desconegudes, de George Bernard Shaw, La casa dels cors trencats, dirigida per Josep M. Mestres, que va enlluernar amb la seva escenografia. D'altra banda, també s'hi van poder veure coproduccions, com ara Una comèdia espanyola, de Yasmina Reza, sota la direcció de Sílvia Munt (coproduïda amb el Centro Dramático Nacional, Bitò i el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa).
La Sala Petita va continuar sent el lloc per a les propostes més experimentals i arriscades. Després de l'èxit aconseguit la temporada anterior amb La dama de Reus, d'Ambrosi Carrion, va prosseguir el seu interès pels clàssics catalans. D'una banda, Rafael Duran va dirigir amb gran èxit una versió per a l'escena de la novel·la de Llorenç Villalonga Mort de dama, mentre que Joan Castells va tornar al TNC per endinsar-se a la Barcelona dels baixos fons de començaments del segle XX amb El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana, que recuperava un català genuí, brillant i barroer alhora. D'altra banda, Lluís Pasqual es va estrenar finalment com a director al TNC amb un clàssic castellà, La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, que va reunir damunt l'escena, per primera vegada, Núria Espert i Rosa Maria Sardà.
El projecte T6 va continuar estrenant nous textos d'autors catalans. Àngels Aymar va dur a l'escenari de la Sala Tallers la vida d'un dels catalans més il·lustres de tots els temps, el doctor Josep Trueta, a Trueta, i Pau Miró va continuar reflexionant sobre la família a Lleons. D'altra banda, fora del TNC però en el marc del T6, Eva Hibernia va estrenar La América de Edward Hopper, al Teatre de Ponent de Granollers i Mercè Sarrias va presentar Informe per a un policia violador a la Sala Muntaner.
A banda del T6, la Sala Tallers també va allotjar altres propostes, entre les quals van destacar La nit més freda, un espectacle sobre l'exili català posterior a la guerra civil dirigit per Teresa Vilardell, i El ball, un espectacle de teatre i dansa basat en la novel·la homònima d'Irène Némirovsky. Amb direcció i dramatúrgia de Sergi Belbel, l'obra va suposar un tête-a-tête entre Anna Lizaran i Sol Picó.
A Montjuïc, el Teatre Lliure va continuar apostant pel teatre radicalment contemporani, tant a nivell textual com de creació. Àlex Rigola va dirigir Días mejores, de Richard Dresser, una comèdia social sobre els estralls de la crisi entre les classes més desfavorides, i Nixon/Frost, de Peter Morgan, una recreació de les entrevistes que David Frost va fer a Richard Nixon; a més, va reposar un dels èxits de la temporada anterior, Rock'n'Roll, de Tom Stoppard. Seguint la línia d'exhibir el millor teatre d'origen anglosaxó, també es van poder veure Mort d'un viatjant, d'Arthur Miller, dirigida per Mario Gas; Traïció, de Harold Pinter, sota la direcció de Carles Alfaro; i una versió escènica d'Alícia al país de les Meravelles a càrrec de Carlota Subirós.
D'altra banda, per l'Espai Lliure van passar alguns dels noms més interessants de la dramatúrgia catalana. El jove creador Jordi Oriol va presentar Un tal ímpetu vital, espectacle sobre la persistència de la vida els últims 3.800 milions d'anys, i Albert Espinosa va estrenar el seu últim text, El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals, mentre que Xavier Albertí, de la mà del poeta Narcís Comadira, va endinsar-se en el món de Jacint Verdaguer amb Al cel (un oratori per a Jacint Verdaguer).
Jan Lauwer i Needcompany, amb The Deer House, va ser una de les companyies estrangeres convidades al Teatre Lliure
© Maartin vanden Abeele
Si alguna cosa ha caracteritzat la programació del els últims anys, però, és l'excel·lent repertori de companyies convidades que el visiten. La collita del 2009 potser no va ser tan bona com la d'altres anys, però per l'escenari de Montjuïc van passar noms com Frank Castorf i la Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz (Nord, de Louis-Ferdinand Céline), Daniel Veronese (Mujeres soñaron caballos), Claudio Tolcachir (La omisión de la familia Coleman) o Jan Lauwers i Needcompany (The Deer House). Per tercer any consecutiu, el cicle Radicals Lliure, dedicat a la creació més extrema, tant del país com de l'estranger, va omplir durant cinc setmanes les dues sales del teatre de Montjuïc. Aquest any, el plat fort van ser Miquel Barceló i Joseph Nadj, que van portar Paso doble, una reeixida performance.
Finalment, també es van programar concerts (d'Albert Pla o d'Alfonso Vilallonga, per exemple) i un espectacle de circ, Trenta-cinc anys fent el pallasso, per al qual el Circ-Cric va plantar la carpa a la plaça de Margarida Xirgu.
Pel que fa al Centre d'Arts Escèniques de Girona, al de Reus i al de Terrassa, durant el 2009 es va intensificar el procés d'especialització de cadascun d'ells en teatre de text, circ i creació teatral contemporània respectivament. Tot i que els primers resultats ja es van començar a notar, indubtablement estan destinats a percebre's a més llarg termini.
El Canal - Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona va produir Mort d’un viatjant, de Harold Pinter
© El Canal - Centre d'Arts Escèniques Salt / Girona
Amb tan sols dos anys de vida, El Canal - Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona ja va a una velocitat de creuer. Durant el 2009 va produir prestigiosos textos d'autors estrangers, com ara L'home dels coixins, de Martin McDonagh; la ja esmentada Mort d'un viatjant, o Alaska i altres deserts, de Harold Pinter. Si va destacar, però, va ser per posar l'accent en l'autoria catalana. D'aquesta voluntat van sorgir la versió escènica d'El quadern gris, de Josep Pla, dirigida per Joan Ollé; El jardí dels cinc arbres, a partir de textos de Salvador Espriu i també sota la direcció d'Ollé (una producció, aquesta, dels tres centres dramàtics del país, juntament amb el Teatre Principal de Palma); La sort du dedans, de Baro d'Evel Cirk Compagnie, un espectacle de circ amb argument creat per Camille Decourtye i Blai Mateu; i el ja esmentat anteriorment Al cel, a partir de textos de Verdaguer. A més, l'any passat El Canal va iniciar el projecte Escena Catalana Transfronterera amb L'Arxipel de Perpinyà, amb el qual pretenen afavorir la producció i l'intercanvi d'espectacles entre els dos costats dels Pirineus.
Pel que fa al Centre d'Arts Escèniques de Reus, l'any 2009 es pot considerar de transició, ja que encara va mostrar una forta empremta de l'antic director artístic, Ferran Madico, que va ser substituït per la figura d'un gerent, Cèsar Compte, encarregat de convertir el CAER en la referència de les produccions de circ a Catalunya. Entre els espectacles que va produir el 2009, destaquen El Messies, de Patrick Barlow; la producció de teatre, música, dansa i circ contemporani Mermaid's Call, de Roberto Olivan; l'òpera de cambra Alba eterna, amb música d'Albert Guinovart i llibret de Jordi Faura, i Pasqua, d'August Strindberg, a més de nombroses coproduccions amb companyies de renom.
Finalment, entre les produccions del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, van destacar Antílops, de Henning Mankell, i Petita feina per pallasso vell, de Matei Vișniec, a més de nombroses coproduccions d'arreu del país, com la ja esmentada Una comèdia espanyola, de Yasmina Reza, o La Ilíada a partir del text d'Alessandro Baricco.
Teatre privat
Urtain, de la mà de Juan Cavestany, va mostrar una crítica satírica a l’Espanya franquista al Teatre Romea
© Valentín Álvarez
L'empresa Focus va continuar potenciant la qualitat artística i el risc en tres dels quatre teatres que controla, la direcció artística dels quals recau en professionals de reconegut prestigi. El Romea, sota la direcció de Calixto Bieito, va treballar en diverses línies. D'una banda, la revisió del teatre clàssic català, amb una atrevida relectura de Terra baixa, d'Àngel Guimerà, sota la direcció de l'alemany Hasko Weber, i l'escenificació de La infanticida i Germana Pau, de Víctor Català, dirigides per Josep M. Mestres. De l'altra, va incloure diverses companyies espanyoles de prestigi, entre les quals va destacar Animalario, que, amb Urtain, de Juan Cavestany, va fer un repàs per l'Espanya franquista i la Transició de la mà del boxejador que dóna nom a l'obra. Finalment, va apostar per la dansa i va programar El salt de Nijinsky, de Trànsit Dansa, i La Bella Dorment del Bosc, de David Campos.
Sota la direcció artística de l'argentí Javier Daulte, La Villarroel va continuar oferint espectacles amb la figura de l'autor director com a denominador comú. Concretament, s'hi van poder veure Hikikomori, de Jordi Faura (que va compartir la direcció amb Abel Coll); La revolució, de Jordi Casanovas; 4 bailes, d'Albert Espinosa, i l'últim text de Carol López, Boulevard. López, d'altra banda, ha estat presentada com a nova directora artística de la sala a partir del 2010.
Quant al Teatre Goya, després de l'èxit d'Els nois d'història, que va estar més de mig any en cartell, Josep M. Pou va tornar a encertar-la com a director amb La vida por delante, de Romain Gary, amb Concha Velasco com a protagonista. Posteriorment s'hi va representar El marit ideal, una comèdia d'Oscar Wilde dirigida per Josep M. Mestres.
Finalment, el Teatre Condal va continuar decantant-se per la comèdia més comercial, amb obres que tenien els actors com a principal reclam. Així, s'hi van poder veure El joc dels idiotes i La Glòria del mercat, totes dues amb Joan Pera, o La montaña rusa, amb Arturo Fernández. Al desembre, també s'hi va poder veure La doble vida d'en John, de Ray Cooney, dirigida per Àngel Llàcer i protagonitzada per Joan Pera i Lloll Bertran.
Pel que fa a la programació de la resta de teatres privats de Barcelona, destaca una forta presència de produccions foranes, sobretot en castellà, però també en altres llengües. El Poliorama va veure gairebé monopolitzada la seva programació pel Tricicle, que va gaudir d'un gran èxit de públic amb Garrick. A més, però, s'hi van poder veure, en breus temporades, Dos menos, de Samuel Benchetrit, que reunia per primer cop en escena Héctor Alterio i José Sacristán, o 1984, una adaptació de la novel·la de George Orwell dirigida per Tim Robbins. Altres espectacles que van triomfar van ser Boeing Boeing, de Marc Camoletti, una divertida comèdia que es va passejar primer pel teatre Coliseum i posteriorment per l'Apolo, o la inquietant L'habitació de Verònica, d'Ira Levin, un magnífic thriller que aconseguia posar els pèls de punta.
Quant als musicals, si l'any passat van destacar en la cartellera barcelonina, aquest any cal esmentar l'estancament o, fins i tot, la progressiva davallada de públic que va experimentar el gènere. Tot i això, n'hi va haver quatre que van aconseguir mantenir el tipus, tres dels quals eren "importats" de Madrid: La Bella y la bestia, basat en la pel·lícula homònima de Disney; Hoy no me puedo levantar, creat a partir de les cançons del grup musical Mecano; i Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet, recuperació del mític musical de Stephen Sondheim que Mario Gas va dirigir els anys noranta, aquesta vegada, però, en castellà. Finalment, també van sobresortir Spamalot, musical a partir de la pel·lícula del mateix nom dels Monty Python dirigit pel Tricicle.
Fins que la mort ens separi, de Rémi de Vos, va ser una de les obres de reflexió sobre la dona presentades pel Tantarantana
© David Ruano
Pel que fa a les sales alternatives, va continuar el suport decidit i enèrgic a la nova dramatúrgia catalana. La Sala Beckett, per exemple, va presentar el darrer text de Marta Buchaca, Plastilina, dirigit per Marta Angelat, o Contra el progrés, d'Esteve Soler. A més a més, el 2009 la Beckett va celebrar els vint anys d'existència, tot mirant al futur però sense oblidar el passat. Així, va programar dos textos del fundador de la Sala, el dramaturg José Sanchis Sinisterra (el mític Ñaque, o de piojos y actores i Vacío), i l'actual director, Toni Casares, va dirigir Aquí s'aprèn poca cosa, adaptació dramàtica de la novel·la Jakob von Gunten, de Robert Walser. El Brossa Espai Escènic, per la seva banda, va continuar triant autors marginats o oblidats. D'aquesta manera, per l'escenari del Brossa van passar Francesc Trabal (Sol, sota el sol, dirigit per Artur Trias), August Strindberg (Pària, amb direcció de Jaume Melendres) o Josep Palau i Fabre (Palau entre sang i vori, dirigit per Gemma Reguant), entre d'altres. D'altra banda, al Teatre Tantarantana, s'hi va poder veure el cicle "Ella a escena", que va voler oferir una reflexió al voltant del paper de la dona al segle XXI. Van formar part d'aquest cicle les darreres creacions de Carles Mallol (Stereo) o Helena Tornero (De música o d'homes). A més a més, també s'hi van poder veure obres d'autors estran-gers de prestigi, com Fando y Lis, de Fernando Arrabal, o Fins que la mort ens separi, de Rémi de Vos. Pel que fa a la programació del Versus Teatre, va destacar per l'eclecticisme de les propostes presentades, amb obres tan dispars com Un matrimoni a Goa, de Martin Sherman --que va tenir un gran èxit la temporada passada--, Sitcom, trucades perdudes, d'Ivan Campillo, o Dar patadas para no desaparecer, de Colectivo 96º.
Festivals
Purgatorio, de la Divina Comedia de Romeo Castelucci va ser l’obra més impactant i de més èxit de les presentades al Grec Festival de Barcelona
© Luca del Pia
El Grec Festival de Barcelona va dedicar l'edició del 2009 a Itàlia i va esdevenir un expositor de les principals manifestacions artístiques d'aquell país. Sense cap mena de dubte, l'espectacle més destacat va ser la lectura de la Divina Comedia que va fer Romeo Castellucci. De les tres parts que la integraven, però, va ser Purgatorio la que més èxit i impacte va tenir. Per contra, la versió de Luca Ronconi del clàssic de Shakespeare Sogno di una notte di mezza estate va resultar d'allò més decebedora. Dins d'aquest context italià, també s'hi van inserir l'espectacle inaugural, El jardí dels estels, de Marcello Chiarenza i Alessandro Serena, i molts dels espectacles internacionals, entre els quals van destacar La Menzogna, escrit i dirigit per Pippo Delbono, i les cinc històries sobre Giacomo Casanova presentades sota el títol comú de Lei, del Teatro Stabile del Veneto.
Entre la resta d'espectacles teatrals que van gaudir del vistiplau de la crítica i el públic, destaquen la versió d'El quadern gris de Josep Pla; la fi de la trilogia sobre la família de Pau Miró, Girafes; el teatre sensorial de Filatura, del Teatro de los Sentidos; la darrera obra de Jordi Casanovas, JULIA SMELLS like teen spirit; i el clàssic de Friedrich von Schiller Don Carlos, dirigit per Calixto Bieito.
El Grec també va oferir una programació de dansa consistent, tot i que potser sense arribar a l'enlluernament del darrer any. Entre els espectacles que van destacar hi ha Entity, de Wayne Mcgregor; H3, de Bruno Beltrao; Eonnagata, de Sylvie Guillem, Robert Lepage i Russell Maliphant, i Present vulnerable, d'Andrés Corchero i Rosa Muñoz. A més, es va celebrar el XVIII Festival Internacional de Dansa en Paisatges Urbans, més conegut com Dies de Dansa, que va tornar a omplir de dansa molts racons de la ciutat.
El Festival Temporada Alta va tenir la presència d’artistes locals com Àlex Rigola amb Nixon-Frost
© Ros Ribas / Teatre Lliure
Un cop més, durant els mesos d'octubre i novembre el Festival Temporada Alta va aconseguir reunir els noms més significatius de l'escena nacional i internacional. Entre els artistes de fora de Catalunya que el 2009 van visitar els escenaris de Salt i Girona destaquen Declan Donnellan (Macbeth), Sidi Larbi Cherkaoui i María Pagés (Dunas), Peter Brook (Love is my Sin), Christoph Marthaler (Platz Mangel), Krystian Lupa (Les presidentes), Toni Servillo (Trilogia della villeggiatura) o els argentins Claudio Tolcachir i Daniel Veronese. D'altra banda, entre els noms locals van sobresortir els de Lluís Homar (Kavafis), Mal Pelo (que dins el seu programa per a residents va acollir els treballs de Leo Castro i Jordi Casanovas), Julio Manrique (Product), Marta Carrasco (Dies irae; en el rèquiem de Mozart), Àlex Rigola (Nixon-Frost), Sergi Belbel (El ball) o Mario Gas (The Bukowski Project). Tot plegat, amanit amb espectacles de circ, concerts i obres adreçades a la quitxalla, donant lloc, un cop més, a una programació variada que va satisfer a parts iguals crítica i públic.
Finalment, la 29a Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega va viure una lluïda edició en què es van vendre 4.500 entrades més que l'any passat. Entre la gran varietat de companyies que hi van prendre part, van destacar la companyia andalusa de titelles El Espejo Negro i el muntatge Esputo cabaret; l'àpat ofert per Escarlata Circus al seu Devoris Causa; T de Teatre i Los Tigres amb la seva particular revisió musical dels últims anys de la dictadura a Nelly Blue; i Kiku Mistu, que va agradar i decebre a parts iguals amb l'espectacle inaugural, Compartim la llum.
Dansa
Actuació de la companyia Maura Morales durant el Festival Internacional de Dansa Contemporània en Paisatges Urbans
© Festival de Dansa Contemporània en Paisatges Urbans DIES DE DANSA / Gorka Bravo
Durant el 2009, el Mercat de les Flors va concentrar la majoria d'espectacles de dansa de la cartellera, obrint el seu espai tant a les millors companyies estrangeres com als ballarins i coreògrafs del nostre país. Entre les primeres, van destacar Salva Sanchis amb l'espectacle Objects in mirror are closer than they appear; la companyia de Harlem Bill T. Jones / Arnie Zane Dance Company amb la peça multimèdia Chapel / Chapter; Alain Platel i la seva companyia Les Ballets C de la B amb Pitié!, una obra creada a partir de la Passió segons Sant Mateu; la companyia Jant-Bi amb Waxtaan, basada en les danses tradicionals de diversos països africans; la Compagnie Michèle Noiret i la seva exploració interior de personatges coreogràfics de Chambre blanche; la darrera creació del mític Wim Vandekeybus i la companyia Última vez, NieuwZwart ('Nou negre'), que va coproduir el mateix Mercat de les Flors; Candoco Dance Company amb el programa doble Still i The Perfect Human; el mític solo de Carolyn Carlson, Blue Lady, aquesta vegada interpretat per Tero Saarinen; i Susanne Linke, que va reconstruir el solo del 1985 Schritte Verfolgen ('Segueixi les passes'), aquest cop acompanyada de tres ballarins.
El Mercat de les Flors va comptar amb el mític solo de Carolyn Carlson, Blue Lady interpretat per Tero Saarinen
© Anna Solé
D'altra banda, van ser nombroses les companyies catalanes que van pujar als escenaris del Mercat per exhibir les seves darreres produccions, com ara la Cia. de Dansa Sònia Gómez, amb Experiències amb un desconegut show; la Companyia de Dansa Sol Picó i la seva particular reflexió sobre el pas del temps, El llac de les mosques; la Cia. Mudances d'Àngels Margarit, amb la peça pluridisciplinària dirigida a un públic infantil, Flexelf; o la companyia Nats Nus de Toni Mira amb Momentari. A més, amb motiu de la celebració dels 20 anys de la companyia Mal Pelo, el Mercat va dur a terme una retrospectiva amb vuit espectacles de la companyia de María Muñoz i Pep Ramis, alguns ja mítics, com ara L'animal a l'esquena, Atrás los ojos o Testimoni de llops.
Des de ja fa uns quants anys, el Mercat també busca esdevenir un veritable centre de reflexió al voltant de les arts en moviment. És per això que, a més de ser un centre exhibidor d'espectacles, organitza xerrades o exposicions. L'any passat concretament, a més del cicle ja esmentat sobre Mal Pelo, van destacar un seguit d'activitats al voltant de la Merce Cunningham Dance Company, que van incloure actuacions, exposicions i tallers.
Pel que fa a la resta de teatres públics, podríem dir que la presència de la dansa va ser més aviat escassa. A causa de la crisi econòmica, tots els teatres van haver de retallar despeses i la majoria van optar per eliminar o reduir els espectacles de dansa, amb l'excusa que el Mercat ja hi està dedicat en exclusiva. Consegüentment, al Lliure només s'hi van poder veure dos espectacles: Sense fi i Conquassabit, del coreògraf resident del teatre, Cesc Gelabert, i Once, un solo de la mítica Anne Teresa de Keersmaeker a partir de l'univers musical de Joan Báez. El Teatre Nacional de Catalunya, per la seva banda, a més de les ja esmentades Present vulnerable i Eonnagata com a part del Festival Grec, va programar L'enigma, tres coreografies de Montse Colomé, Santiago Sempere i Tomeu Vergés entorn de la figura i l'obra de Víctor Català, i In the Spirit of Diaghilev, un homenatge al creador dels Ballets Russos l'any del seu centenari, a càrrec de Sidi Larbi Cherkaoui, Javier de Frutos, Russell Maliphant i Wayne McGregor. Finalment, en la programació del Gran Teatre del Liceu, va destacar la presència de l'English National Ballet, el qual, també com a homenatge als Ballets Russos, va oferir Les Sylphides, La mort del cigne, Le spectre de la rose, Faune i Schéhérazade.
La dansa al TNC va incloure espectacles com Present vulnerable
© Ferran Mateo / TNC
El Premi Nacional de Dansa 2009 va anar a parar a la videoartista Núria Font per "incentivar la incorporació de les eines digitals a la creació coreogràfica, tot sensibilitzant nous públics, i per la passió i tenacitat en el seu suport a la dansa al llarg dels anys". Quant al Premi Nacional de Teatre, el guardonat va ser Francesc Orella, del qual es va destacar "l'excel·lència de les seves interpretacions teatrals" , tot qualificant-lo de "contundent, singular, persuasiu, emotiu i impecable en tots els seus registres".