Àsia i l’Orient Mitjà
Les gegantines dunes d’acer de Foster per al pavelló dels Emirats Àrabs brillaven amb el sol i creaven unes tonalitats daurades
© Foster & Partners / Nigel Young
Al maig, Xangai va esdevenir l’epicentre del món perquè va acollir l’Exposició Universal. Els pavellons participants van ser la prova tangible de com l’arquitectura de l’espectacle ha hagut de replantejar-se els valors que li van donar prestigi en altres temps, superant els formalismes esteticistes per abraçar el nou credo de la consciència sostenible. A partir del lema “Millor ciutat, millor vida”, els esforços es van concentrar a transmetre el missatge del compromís mediambiental conjugat amb l’exigència d’uns espais públics prou atractius per interessar milers de visitants. Certament, ho va aconseguir el pavelló britànic, anomenat “La catedral de les llavors”, una obra de Thomas Heatherwick, que va idear un contundent volum escultòric de 20 m d’alçària amb un recobriment de 60.000 fibres de plàstic que portaven incrustades llavors de diferents vegetals i que, quan era fosc, s’iquminaven amb díodes LED. També cal destacar el pavelló danès de Bjarke Ingels, BIG, una metàfora de la cultura d’aquest país en forma de cos cilíndric d’acer, articulat en doble rampa per a conduir els visitants, a peu o amb bicicleta, en un ascens que els situava a 12 m d’altura. Aquest recorregut, visible des de l’exterior gràcies a la façana perforada, deixava endevinar el flux humà a l’interior i iquminava de manera natural l’edifici. El pavelló espanyol, de l’estudi EMBT, dirigit per Benedetta Tagliabue, va voler expressar el dinamisme de la societat espanyola a més d’estrènyer els lligams amb la cultura xinesa. El resultat va ser el sorprenent cistell de 8.000 plaques trenades de vímet, que formaven una espectacular ona en moviment a partir d’una doble estructura de geometria variable projectada per Julio Martínez Calzón. També cal destacar l’espectacular paisatge alpí a l’interior del pavelló suís —que els visitants podien contemplar ascendint-hi amb un telecadira—, la massiva estructura de fusta en forma de piràmide invertida del pavelló xinès, pintat de vermell, o les gegantines dunes d’acer i vidre que Norman Foster va dissenyar per al pavelló dels Emirats Àrabs.
El potencial econòmic asiàtic, directament proporcional a la paràlisi del món occidental, també s’ha concretat amb la construcció de grans equipaments culturals. A la Xina es va inaugurar el nou teatre de l’òpera de Guangzhou, projectat per Zaha Hadid, que serà el tercer centre d’aquestes característiques més important del país, després del teatre nacional de Pequín i del de Xangai. El teatre s’estructura en dos edificis en forma de grans pedres de riu que donen al riu de la Perla, creant un nou diàleg urbà amb la ciutat emergent. Aquests dos volums es reparteixen les funcions segons l’escala dels esdeveniments que hauran d’acollir: el més gran és un teatre per a 1.800 espectadors, mentre que el més petit pot acollir fins a 400 persones en una sala polivalent. A l’interior, Z. Hadid ha ideat uns espais de vocació paisatgística, entre la transparència del vidre i l’opacitat dels murs de pedra. A Taiwan es va reprendre la construcció a la ciutat de Taichung del conjunt de la Metropolitan Opera House, de Toyo Ito; i a Hong Kong, l’estudi OMA (Office for Metropolitan Architecture) va guanyar el concurs per al nou campus del Chu Hai College of Higher Education, amb un projecte que unificarà les diferents facultats d’arts, ciències i enginyeria mitjançant un desplegament d’espais comuns que facilitaran les relacions entre els estudiants.
També a l’Orient Mitjà aquest va ser un any de gran activitat arquitectònica. I especialment per a Zaha Hadid, que va projectar a l’Aràbia Saudita el KAPSARC (King Abdullah Petroleum Studies and Research Center), un espai per a la recerca energètica i mediambiental. La proposta és una gran coberta en forma d’estructura ceqular cristaqina i hexagonal que sorgeix enmig del desert i que s’obre creant llocs d’accés, patis, jardins interiors i terrasses. Seguint la lògica de l’arquitectura islàmica tradicional, un joc de gelosies filtra la llum segons l’orientació i les necessitats. A Amman (Jordània), l’arquitecta iraquiana també és l’autora de la Casa de la Cultura i l’Art del Rei Abdalà II, que tindrà un auditori per a 1.600 espectadors, un teatre amb 400 places, un centre educatiu i diferents sales d’exposicions. El projecte s’ha inspirat en la ciutat de Petra, que s’ha traduït en un edifici en bloc massís en què s’han excavat espais de sinuosa configuració.
Jean Nouvel va inaugurar a Doha una torre d’oficines circular de 231 m d’alçària, molt similar a la torre Agbar, tot i que aquesta vegada l’edifici culmina en una antena. La seva estructura en diagrid està embolcallada per una pell de formes geomètriques circulars d’alumini que, superposades, actuen de brise-soleil com les mashrabiya, gelosies de fusta tradicionals des d’on les dones podien contemplar el carrer sense ser vistes. A Qatar, aquest arquitecte construirà el nou Museu Nacional, en forma de rosa del desert amb diferents pavellons de baixa alçària connectats per un gran pati.
Amèrica
Jean Nouvel també va acabar a Nova York un edifici d’apartaments de luxe a West Chelsea: la dinàmica façana corba de vidre es fragmenta amb grans finestres que s’obren i giren respecte dels eixos horitzontal i vertical, dotant així cada pis de llum natural i vistes. D’altra banda, mentre esperaven inaugurar el 2013 el museu d’art de Miami, Jacques Herzog i Pierre de Meuron van firmar en aquesta ciutat la construcció d’un aparcament i d’un centre comercial que expressen la seva dimensió plàstica en l’elecció d’una estructura vista realitzada per l’apilament irregular de fines lloses de formigó sobre suports trapezoïdals.
Gehry va projectar un espectacular traçat de volums caòtics per al Cleveland Clinic Lou Ruvo Center for Brain Health, a Las Vegas
© Clinic Lou Ruvo Center for Brain Health / Matt Carbone
Las Vegas té el seu primer edifici de Frank Gehry, un centre de recerca per a malalties degeneratives del cervell (Cleveland Clinic Lou Ruvo Center for Brain Health). És un complex constituït per dos edificis que es troben en un pati interior; el primer, de laboratoris i consultes mèdiques, és un cos format per caixes apilades d’estuc blanc i vidre que contrasta amb el segon, per a esdeveniments diversos, una inestable coqecció de volums caòtics que retrocedeix a mesura que puja traçant un subtil arc al llarg del carrer.
A Cleveland, l’estudi FOA (Foreign Office Architects) construirà el nou Museu d’Art Contemporani, una extensió facetada de planta hexagonal i coberta quadrada, folrada de xapa i vidre negre, que, en l’espai d’accés, s’obre per mitjà d’un gran pany de vidre per a facilitar la continuïtat amb l’entorn urbà.
Al Canadà, l’OMA (Office for Metropolitan Architecture) va guanyar el concurs per a l’ampliació del Musée National des Beaux-Arts del Quebec amb una proposta de tres caixes superposades en cascada que té com a finalitat la revitalització de l’entorn urbà.
La capital xilena va inaugurar el Museu de la Memòria i dels Drets Humans de l’equip Estudio América
© Museo de la Memoria y los Derechos Humanos
A Xile, es va inaugurar el Museu de la Memòria i dels Drets Humans de Santiago, de l’equip Estudio América: una gran biga en gelosia revestida de panells perforats de coure i recolzada en els seus extrems, a la qual s’accedeix des de la seva part inferior gràcies al desnivell dela plaça sobre la qual queda suspesa.
Europa
El Centre Pompidou va inaugurar la seva seu de Metz, dissenyada per Shigeru Ban i Jean de Gastines, amb un perfil definit per la coberta cònica d’estructura de pi laminat i trenat hexagonal que simbolitza la imatge d’un barret tradicional xinès. Aquesta coberta acull tres caixes rectangulars apilades que es projecten foradant el gran para-sol ondulat que obre l’edifici a les panoràmiques sobre la ciutat. Per la seva part, el Louvre va iniciar les obres d’una nova franquícia a Lens: es tracta d’un projecte de SANAA —en col·laboració amb Imrey Culbert i l’equip de paisatgistes Mosbach—, que s’articula en una sèrie de pavellons units en planta única, entre els quals sobresurt el que serà l’accés al museu, un lleuger volum de vidre transparent que actuarà com a nucli central també en la seva relació amb la vida cívica.
A Lucerna (Suïssa), l’estudi Gigon-Guyer va finalitzar el conjunt del Museu del Transport, afegint-hi un nou edifici d’accés i una sala dedicada als transports per carretera. Destaca la decisió de concentrar l’expressivitat comunicativa a les façanes: en el primer cas, mitjançant l’addició de tota mena d’accessoris mecànics —des de rodes i llantes fins a hèlixs o volants—; i en el segon, em-prant com a decoració els panells informatius de la senyalització viària del país.
Un dels projectes que va despertar més expectació va ser el de Jacques Herzog i Pierre de Meuron pel complex de Vitra, a Weil am Rhein. La VitraHaus, espai d’exposició per a la coqecció de mobiliari de la firma alemanya, és formada per 12 “casetes” de 40 × 10 m, superposades en cinc nivells segons un —només aparent— irracional amuntegament que allotja al seu interior un únic espai d’exhibició. En aquest interior destaquen les connexions internes entre els diversos àmbits, amb escales que s’integren dins volums orgànics per a penetrar de manera sinuosa a través dels diferents nivells, i les vistes envers el paisatge circumdant, que s’obren en els extrems d’algunes d’aquestes “casetes”.
El Rolex Learning Center és l’espectacular treball que SANAA va desenvolupar a Lausana amb un edifici foradat com si fos un gruyère
© EPFL
Al juny es va inaugurar el Rolex Learning Center o Biblioteca de l’Escola Politècnica Federal de Lausana, una obra de SANAA. De planta quadrada, l’edifici defineix la seva vocació orgànica amb una coberta contínua, perforada, sota la qual s’estén un espai únic de 20.000 m2, en el qual es va alternant la successió d’àmbits amb catorze patis interiors de diferents mides. La fluïdesa entre espais es percep en els recorreguts per mitjà de la rampa contínua que acompanya els passos i la mirada del visitant envers els paisatges interiors i exteriors oberts des de nombroses pantalles de vidre.
Al barri londinenc de Camden es va crear aquest intrincat projecte de Renzo Piano a causa del poc espai disponible
© Renzo Piano Building Workshop / Michel Denancé
Al Regne Unit, Bath acull el primer hospital dissenyat per Norman Foster; el Circle Bath ha estat concebut segons un nou model de planificació hospitalària que es basa en el disseny dels espais per tal de millorar les condicions d’estada dels pacients. A Londres, al barri de Camden, Renzo Piano va acabar el conjunt d’usos mixtos de Saint Giles, un conglomerat de volums complexos que han estat tallats, fragmentats i reduïts d’escala per a adaptar-se a la difícil trama urbana. Es tracta d’una proposta de gran expressivitat escultòrica i cromàtica, on cada tall és individualitzat en alçària, orientació i color segons la seva relació amb la llum natural. Aquest recurs s’ha aconseguit amb una diversitat material que va des del vidre i l’acer fins a la ceràmica. El conjunt s’articula en una gran plaça que concentra la vida pública i que estableix diverses connexions amb els carrers adjacents. A la mateixa ciutat, Jean Nouvel va tenir l’oportunitat de projectar el pavelló de la Serpentine Gallery i el resultat ha estat un particular divertimento d’intens color vermell que expressa el seu agosarament formal amb les estructures en voladís i les audaces formes geomètriques que culminen en un gran mur inclinat vertiginosament a 12 m sobre la gespa.
El Grand Canal Theatre de Dublín va obrir les portes al març amb una escenografia urbana impressionant
© Ros Kavanagh
Al març va obrir les seves portes el Grand Canal Theatre de Dublín, de Daniel Libeskind. Aquest és un altre equipament d’irrevocable vocació urbana, ja que articula l’espai al voltant del port del Grand Canal. Amb aquesta premissa, es planteja una gran escenografia cívica amb tres escenes diferenciades: la del teatre, la de la plaça en la qual s’ubica i la del vestíbul de diferents alçàries a la mateixa plaça. I, com en una gran representació urbana, la façana del teatre assumeix el paper de gran teló que els visitants travessen en accedir-hi enmig de dues pantalles plegables i superposades de vidre.
Itàlia és un país on sovintegen les polèmiques arquitectòniques i urbanístiques. Enguany va ser Salern el centre d’un conflicte que té com a protagonista un edifici de Ricard Bofill anomenat Crescent. La desmesura, tant econòmica com mediambiental d’aquest projecte, va provocar una mobilització ciutadana sense precedents que, per mitjà de la plataforma opositora “Nocrescent”, lluita per paralitzar-ne la construcció en considerar-lo una obra “enorme, anacrònica i mal integrada en el paisatge del golf de Salern”. El Crescent, més conegut com el “monstre”, és un gegantí conjunt en forma de mitja lluna de 280 m de longitud i 28,1 m d’alçària, pensat per a acollir usos residencials de luxe i centres comercials. A la banda contrària se situa el projecte que l’estudi barceloní EMBT construirà a Milà: es tracta de la remodelació del Garatge Traversi —exemple de l’arquitectura racionalista de la ciutat—, que es convertirà en un espai d’usos mixtos on les noves tecnologies mantindran un diàleg amb la preexistència patrimonial.
Estat espanyol
Al principi d’any va obrir al públic la Caja Mágica de Madrid, una obra de Dominique Perrault que havia de ser un dels equipaments estrella de la candidatura olímpica d’aquesta ciutat. És un gran paral·lelepípede de 170 m de façana i 25 m d’alçària que allotja tres pistes de tennis i que integra un altre cos més baix, de 600 m de longitud, amb trenta pistes de tennis de dimensió més petita i altres serveis esportius. L’expressivitat d’aquesta caixa es concentra en el gest de l’estructura de formigó i en els pilars metàl·lics de 18 m d’alçària, així com en els tancaments de malla metàl·lica translúcida que filtren la relació interior-exterior. A Burgos, Juan Navarro Baldeweg va presentar el Museu de l’Evolució Humana, part d’un complex que inclou el Centre Nacional de Recerca sobre l’Evolució Humana i el Palau de Congressos. L’argument central del projecte és la relació entre natura i arquitectura, que es materialitza vers l’exterior a partir de terrasses al voltant del museu i, vers l’interior, per la presència com d’un hivernacle en un espai de gran senzillesa. Per la seva banda, Bilbao va inaugurar el paranimf de la Universitat del País Basc que ha dissenyat Àlvaro Siza, davant de la nova biblioteca de la Universitat de Deusto, de Rafael Moneo. Siza, conscient de la relació entre els dos, va proposar una construcció oberta en forma de L que contrasta amb la potent volumetria de l’edifici de l’arquitecte de Tudela.
Hi ha una sèrie de ciutats que es troben a l’expectativa de grans projectes arquitectònics i urbanístics. És el cas de Sevilla, que sembla que tindrà un CaixaForum projectat per Guillermo Vázquez Consuegra i que s’inaugurarà el 2015. Santander també mira cap a la capitalitat de la cultura del 2016 i Renzo Piano serà l’encarregat de dissenyar l’edifici que li atorgui un lloc destacat dins la cartografia de l’arquitectura internacional. Amb tota seguretat, serà el Centre Cultural Botín, un edifici semisoterrat que vol expressar la seva potencialitat urbana estenent la volumetria horitzontal per a crear una plaça davant del mar i establir la continuïtat amb els jardins de Pereda. I a Toledo, l’equip Tuñón-Mansilla construirà l’ambiciós projecte del Museu de la Vega Baja, que haurà d’exposar la coqecció més important d’art visigòtic de la península.
Països Catalans
El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, de l’equip de Dani Freixes & Varis, és un dels edificis destacats de Catalunya
© Albert Carreras / Museu Vida Rural
Després de l’aeroport d’Alguaire, al gener es va inaugurar el nou Teatre Municipal i Palau de Congressos La Llotja de Lleida, el tercer espai cultural de Catalunya després del Liceu i el Teatre Nacional. És obra de l’arquitecta Francine Houben, de l’estudi holandès Mecanoo, que ha dissenyat un gran complex de pedra i vidre distribuït en tres bandes segons les funcions que ha d’acollir. Es tracta d’un edifici que crea una nova centralitat al voltant del marge dret del riu i que destaca especialment per la seva coberta, que esdevé espai públic en forma de plaça mirador. Vic també va estrenar espai teatral: el teatre auditori L’Atlàntida de Josep Llinàs, que inclou, a més, un auditori, una escola de música i un restaurant. El projecte s’identifica per la seva gran coberta de facetes acabada amb zinc i per haver enterrat gran part del volum d’edificació amb la intenció d’adaptar-se a les alçàries dels edificis circumdants. A l’Espluga de Francolí, l’equip de Dani Freixes & Varis Arquitectes va finalitzar l’ampliació del Museu de la Vida Rural, amb un nou edifici que millora i alhora modernitza notablement les condicions expositives d’aquesta coqecció.
A Barcelona, el nou poliesportiu municipal del parc de la Ciutadella, de Batlle i Roig Arquitectes, es caracteritza per una estructura de ferro i pel seu embolcall de llistons de fusta que s’enfonsa a la cantonada apaivagant l’impacte volumètric al carrer i establint amb els seus materials i colors una relació directa amb el veí umbracle. La Fundació Tàpies va reobrir les seves instal·lacions després de la reforma de l’equip Àbalos + Sentkiewicz Arquitectos, centrada en l’ampliació i millora dels espais i en la restitució del caràcter industrial de l’edifici. D’altra banda, es va recuperar per a usos culturals el Canòdrom Meridiana, ara nou Centre d’Art Contemporani. Al Fòrum es va acabar la nova seu corporativa de Telefónica, una torre romboïdal projectada per Enric Massip, coberta de vidres serigrafiats i tiges de bambú blanc que protegeixen l’edifici del sol alhora que actuen de suport estructural. L’edifici que sens cap mena de dubte va atreure gran part de l’interès general va ser el verd fluorescent Media-Tic, al districte barceloní del 22@. L’obra de l’estudi Cloud-9, d’Enric Ruiz-Geli, sorgeix amb voluntat modèlica apostant per la sostenibilitat i l’autosuficiència i amb un caràcter revolucionari en la seva resposta tecnològica i material. Aquesta intenció es manifesta especialment en l’estructura i en el revestiment: en el primer cas, aconseguint una forma d’U invertida que concentra escales i ascensors en dues façanes i que és coronada per quatre grans encavallades amb tirants on se sostenen les plantes lliures; en el segon, pel seu revestiment d’ETFE (Ethilene Tetrafluor Ethilene), un material que facilita l’entrada de la llum i el control tèrmic, amb unes membranes d’aire i nitrogen que s’inflen i desinflen segons la incidència solar. Finalment, a la plaça d’Europa de l’Hospitalet, l’equip RCR va presentar un edifici d’oficines construït segons paràmetres ecoeficients que li han permès obtenir la qualificació LEED (Leadership in Energy and Environmental Design). Es caracteritza per ser un edifici de baixa alçària que contrasta amb les torres circumdants i per tenir una estructura metàl·lica sobre formigó armat amb uns pilars d’acer reciclat que sorgeixen a l’exterior configurant un gran brise-soleil vertical.
Premis i altres esdeveniments culturals
Kazuyo Sejima (Miko, 1956) i Ryue Nishizawa (Tokio, 1966), socis de SANAA, van guanyar el premi Pritzker d’arquitectura 2010 per una obra que el jurat va qualificar de “delicada i potent, precisa i fluida, enginyosa i intel·ligent”, i especialment capacitada per a interactuar amb el context. El Royal Institute of British Architects va atorgar el RIBA Award 2010 al conjunt de la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat de Fermín Vázquez i David Chipperfield. Aquest darrer va rebre, a més, la Medalla d’Or 2011 del RIBA Award en reconeixement de la seva carrera, mentre que el Museu MAXXI de Roma, de Zaha Hadid, va obtenir el premi Stirling. El premi europeu de l’Espai Públic Urbà es va concedir ex aequo a l’Òpera d’Oslo, de Snohetta, i a la biblioteca a l’aire lliure de Magdeburg, de KARO Architekten. El jurat va destacar la capacitat d’ambdós projectes de fomentar la dimensió pública de l’espai urbà i d’afavorir la participació i la integració social. Rem Koolhaas va rebre el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia i el japonès Kazuo Shinohara (mort el 2006) va rebre el Lleó d’Or especial; per la seva banda, la ciutat de Bahrain va obtenir la distinció a la millor participació nacional. A l’Estat espanyol, el Ministeri de Cultura va guardonar Òscar Niemeyer amb la medalla de les Arts i les Lletres. Per la seva banda, el Ministeri d’Habitatge va concedir als arquitectes catalans Carles Ferrater i Lluís Clotet els premis Nacionals d’arquitectura 2009 i 2010, respectivament, mentre que els Nacionals d’habitatge, també d’aquests dos anys, els va rebre Fernando Ramon Moliner i el Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona. El Teatre Romà de Cartagena de Rafael Moneo va rebre el premi Europa Nostra 2010 junt amb el Neues Museum de Berlín, de Chipperfield. Moneo també va ser guardonat amb el premi Jaume I d’urbanisme, paisatge i sostenibilitat. El grup de 44 habitatges protegits de les Pardinyes a Lleida, de l’estudi Coll-Leclerc, va obtenir el premi Habitatge Social 2009. Esteve Bonell va ser guardonat amb el Premi Nacional d’arquitectura i espai públic de la Generalitat de Catalunya. I l’equip de Jordi Badia va rebre el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura i urbanisme i el premi FAD de l’opinió pel seu projecte de Can Framis (paradoxalment, l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona va arrasar el 2010 els jardins d’aquest equipament cultural). El premi FAD d’arquitectura es va concedir a l’IES Rafal (Alacant), de Francisco Leiva, mentre que el de ciutat i paisatge es va atorgar al passeig Marítim de la platja Ponent de Benidorm, de Carles Ferrater i Xavier Martí. En interiorisme, el premi va ser per al projecte I+Drink (Oviedo), de Merche Alcalá i Marion Dönneweg, i el d’intervencions efímeres per a l’exposició Weltliteratur, de la Fundação Calouste Gulbenkian d’Aires Mateus i Associats. El projecte de regeneració de l’espai públic del port de Tel-Aviv, a Israel, realitzat per Mayslits Kassif Architects, va rebre el VI premi de paisatge Rosa Barba, lliurat en el decurs de la 6a Biennal Europea de Paisatge, que es va celebrar a Barcelona entre el 30 de setembre i el 2 d’octubre; també es va entregar el primer premi de reconeixement professional al paisatgista francès Michel Corajoud.
Aspecte de la jornada de portes obertes a la Casa Xavier Calicó de Barcelona, durant la primera edició del “48h Open House”
© Wijkmarkphoto / AtelierBCN
El 2010 va ser l’any de la concreció d’iniciatives adreçades a reforçar els vincles entre l’arquitectura i la gent. La dimensió social del fet arquitectònic s’ha volgut fer visible des de plataformes diverses que han coincidit en la seva voluntat de cohesió, reflexió i comunicació per tal de donar respostes efectives al repte de millorar la vida de les persones. I aquesta voluntat s’ha manifestat amb unanimitat, més enllà de fronteres globals i locals, també a l’hora de clausurar l’era de la desmesura econòmica i icònica. En aquesta direcció, Kazuyo Sejima, la primera comissària femenina de la Biennal d’Arquitectura de Venècia, va plantejar la XII edició de la Biennal, sota el lema “La gent es troba a l’arquitectura”, prioritzant aquelles propostes que fugen de qualsevol estridència, que cerquen respostes a les qüestions que afecten les persones i que fan autocrítica efectiva per tal de trobar nous paradigmes argumentals. També la Triennal d’Arquitectura de Lisboa 2010 va plantejar un gir amb el debat a l’entorn dels problemes de l’habitatge al món; i el proppassat 4 d’octubre, amb motiu del Dia Mundial de l’Arquitectura i de l’Hàbitat, es va proposar el lema “Millor ciutat, millor vida”, incorporant el nou decàleg de la sostenibilitat en el disseny aprovat a la darrera conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic de Copenhaguen del 2009. També cal destacar la celebració de la Setmana de l’Arquitectura (setembre-octubre), organitzada per l’ARQUIN-FAD i el COAC sota el títol de “Repensar, reutilitzar, renovar”, prenent com a base el fet de considerar les perspectives tecnològiques, econòmiques, projectuals i patrimonials com a punts de partida d’un canvi que es fa necessari estructurar. Finalment, cal destacar l’esforç realitzat per Elisenda Bonet, Janice Moret i Gemma Solanilla per apropar l’arquitectura de Barcelona a la gent amb l’organització de la primera edició del “48h Open House”, que va permetre obrir les portes de 130 edificis de la ciutat al públic i que va tenir 250.000 visitants.
Obituari
Al març va morir Bruce Graham (1925-2010), exmembre de l’oficina Skidmore, Owings & Merrill (SOM) i autor de gratacels com el John Hancock Center (1970) i la Torre Sears (1974) de Chicago o de l’Hotel Arts de Barcelona (1992). També va morir Raimund Abraham (1933-2010), austríac nacionalitzat nord-americà que, amb poca obra construïda, es recordarà per la seva empremta teòrica i pedagògica lligada a la Cooper Union de Nova York. A l’abril va morir l’arquitecta i paisatgista barcelonina Bet Figueras (1957-2010), que va treballar en projectes com el Jardí Botànic de Barcelona (amb Carles Ferrater i Josep Lluís Canosa), els hotels La Florida, Omm i Mandarín, o el restaurant El Bulli. Al mes de juny va morir l’arquitecte australià William J. Mitchell (1944-2010), professor del MIT i reconegut teòric de l’urbanisme que es va especialitzar en l’anàlisi de la influència de les noves tecnologies de la informació a la cultura de les ciutats. Al juliol va desaparèixer José Antonio Corrales (1921-2010), autor amb Ramón Vázquez Molezún del magnífic pavelló d’Espanya per a l’Exposició Universal de Brussel·les del 1958 i un dels arquitectes que va saber reprendre el camí de la modernitat durant la postguerra.