El 2010 va començar amb l’anunci de l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, de la intenció de presentar la capital catalana com a candidata per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. D’aquesta manera l’Ajuntament pretenia celebrar amb un gran esdeveniment el 30è aniversari dels Jocs Olímpics del 1992 i, al mateix temps, donar un impuls al turisme i l’esport d’elit als Pirineus. Hereu va viatjar al febrer a la ciutat canadenca de Vancouver, seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2010, per començar a exposar aquest projecte. L’anunci de la candidatura va topar amb un primer obstacle, Saragossa i el Pirineu aragonès també aspiraven a la mateixa cita olímpica. paral·lelament, també van designar Barcelona seu del Campionat del Món de natació del 2013.
Aquest any Catalunya també va celebrar els 25 anys de la seva primera ascensió a l’Everest, el 28 d’agost de 1985. “Atenció a tots els campaments. Catalunya ha assolit el sostre del món. Visca Catalunya!” Aquestes van ser les paraules que l’alpinista Òscar Cadiach va pronunciar per ràdio aquell dia a les 16 hores quan l’expedició va arribar als 8.848 metres d’altitud del cim. L’acompanyaven en aquella expedició Carles Vallès, Antoni Sors i tres xerpes nepalesos. La conquesta de l’Everest no va ser només una simple gesta esportiva, també tingué un alt component de reivindicació nacional. La resta d’alpinistes que integraven l’expedició eren Conrad Blanch (cap de l’expedició), Nil Bohigas, Jordi Camprubí, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Lucas, Jordi Magriñà, Joan Massons, Xavier Pérez, Antoni Ricart i Miquel Sánchez. La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) va organitzar durant el darrer cap de setmana d’agost l’activitat “Fes el teu Everest” perquè tothom recordés i celebrés aquesta efemèride. L’activitat va consistir a ascendir 25 cims emblemàtics de Catalunya i dels Pirineus durant els dos dies, i va aplegar més de 3.000 excursionistes, entre els quals hi havia alguns dels membres de l’expedició. Igualment, durant els darrers mesos de l’any, entitats excursionistes i altres coqectius van organitzar actes, xerrades o exposicions d’homenatge a l’expedició del 1985. Cal destacar l’acte celebrat a Taradell coincidint amb el mateix dia 28 d’agost, o l’exposició a Mataró en homenatge a Toni Sors, que va morir d’un accident al Lhotse Shar l’any 1987. La 27a edició del Festival Internacional de Cinema de Muntanya de Torelló, celebrat a mitjan novembre, també va dedicar una taula rodona a aquest històric esdeveniment. D’altra banda, cal destacar que el 21 d’abril va morir Joan Antoni Samaranch, el que fou president del COI entre el 1980 i el 2001 i figura clau en la concessió dels Jocs Olímpics a Barcelona el 1992 i la modernització d’aquest esdeveniment.
Jocs Olímpics de Vancouver
Aquests jocs, que es van celebrar del 12 al 28 de febrer, van ser un dels grans esdeveniments esportius de l’any. Tots els esports de gel es van fer en grans instal·lacions a la mateixa ciutat de Vancouver, i els de neu, a un centenar de quilòmetres, al parc olímpic de Whistler. El Comitè Olímpic Internacional (COI) va qualificar els jocs de gran èxit, tot i que aquests van començar amb una tragèdia, la mort de l’esportista georgià Nodar Kumaritashvili en un accident mentre s’entrenava per a les proves de luge.
Els esportistes del Canadà no van decebre els seus seguidors i van ser els que més medalles van aconseguir (un total de 26, 14 de les quals d’or). La competició més rellevant va ser el torneig d’hoquei sobre gel masculí, en el qual l’equip canadenc va vèncer en la final el seu etern rival, l’equip dels Estats Units.
Les figures en l’esquí alpí van ser els nord-americans Samuel Bode Miller, que va tornar a casa amb una medalla d’or, una de plata i una de bronze, i Lindsey Vonn, que va guanyar un or i un bronze, malgrat competir amb molèsties físiques.
El biatleta de Ceret Martin Fourcade va ser subcampió olímpic en la modalitat de sortida conjunta. A Vancouver van participar vuit esportistes catalans: Queralt Castellet, Jordi Font i Rubén Vergés (surf de neu); Ander Mirambell (skeleton, ‘tobogan’); Ferran Terra i Andrea Jardí (esquí alpí), i Laura Orgué i Vicenç Vilarubla (esquí de fons). Queralt Castellet, que aspirava a ser medallista en l’especialitat de halfpipe, ‘migtub’, es va classificar per a la final, però un accident durant els entrenaments li van impedir disputar-la. En els Jocs Paralímpics, que es van fer posteriorment, van competir Andrés Boiara, Anna Cohí, Gabriel Gorce, Jon Santacana i Úrsula Pueyo.
Atletisme
Classificació d'atletisme
El Campionat d’Europa absolut d’atletisme es va celebrar del 29 de juliol al 5 d’agost a l’Estadi Lluís Companys de Barcelona. Tingué un balanç esportiu i d’organització satisfactori, tot i que els atletes catalans i espanyols no van assolir els resultats esperats. Les dues úniques medalles per a l’atletisme català van ser per a Natàlia Rodríguez, segona en els 1.500 m, i per a Josep Lluís Blanco, tercer en els 3.000 m obstacles. Maria Vasco, que sortia com a gran favorita en els 20 km marxa, que es van fer al centre de la ciutat, va haver d’abandonar. Abans del campionat europeu de Barcelona, la tarragonina Rodríguez ja havia pujat al podi en el mundial en pista coberta de Doha (Qatar), on va ser segona en els 1.500 m. El millor atleta del Campionat d’Europa va ser el velocista francès Christophe Lemaître, campió dels 100, els 200 i els 4 x 100 m. Lemaître, amb tan sols 20 anys, havia fet el salt a la fama unes quantes setmanes abans en esdevenir el primer atleta de raça blanca a rebaixar la marca dels 10 segons en els 100 m (9.99 s).
L’únic rècord mundial que es va batre el 2010 va ser el dels 800 m. El jove kenyà David Rudisha (21 anys) va posar punt final al regnat de tretze anys de Wilson Kipketer (1.41.11 h). Rudisha va rebaixar dues vegades la marca fins a deixar-la en 1.41.01 h. La federació internacional (IAAF) el va premiar com a millor atleta de l’any al davant del velocista nord-americà Tyson Gay. Gay va vèncer Usain Bolt en els 100 m de la Diamond League d’Estocolm després que el jamaicà hagués estat més de dos anys imbatut en totes les distàncies. En la categoria femenina, la millor atleta de l’any va ser la croata Blanka Vlašic, campiona d’Europa a Barcelona i campiona del món en pista coberta a Qatar. L’any va acabar amb un gran trasbals. L’anomenada operació Llebrer va suposar la detenció de la campiona del món i subcampiona d’Europa de 3.000 m obstacles, Marta Domínguez, acusada de traficar amb substàncies dopants. També van ser acusats d’activitats il·legals relacionades amb el dopatge el seu entrenador, César Pérez i el metge Eufemiano Fuentes —implicat el 2006 en l’operació Port—, entre d’altres.
Bàsquet
Classificació de bàsquet
El jugador de Sant Boi de Llobregat Pau Gasol es va confirmar com la gran icona d’aquest esport a Catalunya gràcies a una segona victòria consecutiva en el campionat de l’NBA amb el seu equip, Los Angeles Lakers. Aquesta vegada el triomf va arribar contra l’etern rival, els Celtics de Boston. Amb aquest campionat l’entrenador Phil Jackson va sumar el vuitè anell de campió com a entrenador, un rècord històric.
A Europa, el Regal FC Barcelona, de la mà de Xavi Pascual, va sumar a París el seu segon triomf en l’Eurolliga gràcies a un equip format per jugadors estrella com Ricky Rubio, Pete Mickael i Joan Carles Navarro, que va ser nomenat millor jugador del torneig. Els catalans van batre en la final l’Olimpiakós d’Atenes (86-68). L’equip de Pascual també va ser campió de la Lliga Catalana, de la Supercopa i de la Copa del Rei. Amb tot, en la final de la Lliga ACB van ser superats pel Caja Laboral de Baskonia. A l’octubre, a Badalona, el Joventut, un dels clubs històrics del país, va presentar un concurs de creditors per mirar d’arreglar la seva fràgil situació econòmica, amb un deute de prop de deu milions d’euros.
El Regal Barça va conquerir la Copa del Rei, la Supercopa, la Lliga Catalana i l’Eurolliga
© FC Barcelona
Els jugadors catalans Marc Gasol, Raül López, Ricky Rubio, Joan Carles Navarro, Rudy Fernández i Àlex Mumbrú van ser convocats per jugar el Campionat del Món de Turquia amb la selecció espanyola, amb la qual havien de defensar el títol del 2006. L’absència de Pau Gasol i els dubtes del seleccionador, l’italià Sergio Scariolo, van pesar massa i l’equip només va quedar sisè. La selecció dels Estats Units va recuperar el tron mundial amb un triomf indiscutible, i van declarar el jove Kevin Durant millor jugador del campionat. L’equip de Turquia va aprofitar el fet de jugar amb el suport del públic i va arribar fins a la final, en què va guanyar la medalla de plata, mentre que el bronze va ser per a Lituània.
El 7 d’octubre es va organitzar al Palau Sant Jordi una trobada amistosa, que va aixecar una gran expectació, entre el campió de la NBA, els Lakers de Pau Gasol, i el campió d’Europa, el Regal FC Barcelona. El resultat final es va decantar a favor de l’equip català (92-88).
Al setembre, a la República Txeca, es va jugar el Campionat del Món femení. Com en la categoria masculina, l’equip dels Estats Units va ser el campió i la selecció espanyola va pujar per primera vegada al podi gràcies al tercer lloc assolit per un equip format, entre d’altres, per les catalanes Laia Palau, Núria Martínez, Marta Fernández, Lucila Pascua, Anna Cruz i Cindy Lima.
Ciclisme
Classificació de ciclisme
El ciclista de Parets del Vallès Joaquim Rodríguez va acabar l’any com a primer ciclista del rànquing mundial, una fita mai vista en el ciclisme del país. Rodríguez (31 anys) es va estrenar amb un equip de capital rus i llicència italiana, el Katiuixa. Al març va guanyar la Volta a Catalunya —des del 1983, amb la victòria de José Recio, no ho havia aconseguit cap altre ciclista català—. Rodríguez, a més, va guanyar una de les etapes del Tour de França, l’arribada a Mende davant Alberto Contador, i va acabar vuitè a la general. També va guanyar una etapa de la Vuelta a Espanya, prova en la qual fou líder fins a l’última contra rellotge. Finalment va arribar a Madrid en la quarta posició.
En l’àmbit internacional, Alberto Contador va copar tota l’atenció. El ciclista es va alçar a París amb el tercer triomf en el Tour de França després d’un frec a frec fins al penúltim dia contra el luxemburguès Andy Schleck. El seu nom, però, va quedar tacat per la sospita de dopatge quan a l’octubre es va descobrir que havia donat positiu per una quantitat ínfima de clembuterol en l’etapa del Tormalet del 21 de juliol; el ciclista ho va justificar perquè en la jornada de descans hauria ingerit carn amb aquesta substància. La Unió Ciclista Internacional (UCI) el va suspendre provisionalment mentre esperava el resultat d’un estudi més minuciós del cas. Prèviament, el ciclista natural de Pinto (Madrid) havia signat un contracte amb l’equip danès del Saxo Bank.
El segon classificat de la Vuelta a Espanya, el gallec Ezequiel Mosquera, també va donar positiu, en el seu cas per hidroxietil, un emmascarador de l’hormona EPO. El vencedor de la Vuelta va ser l’italià Vincenzo Nibali, del Liquigas, que al mes de maig ja havia destacat amb un tercer lloc del Giro d’Itàlia. El vencedor de la gran cursa italiana va ser el veterà Ivan Basso, també del Liquigas, que va aconseguir la seva primera victòria rellevant després del seu retorn l’any anterior d’una sanció de dos anys per dopatge. L’altre cas transcendent relacionat amb el dopatge va ser el del murcià Alejandro Valverde (Caisse d’Epargne), que va ser sancionat amb dos anys de suspensió després d’un llarg litigi amb el Comitè Olímpic Italià.
Altres protagonistes de la temporada van ser el noruec Thor Hushovd, que va ser campió del món a Austràlia, i el nord-americà Lance Armstrong, que va completar la seva última temporada com a professional, com a mínim en les grans proves europees.
Pel que fa al ciclisme de muntanya, el ciclista de Puigcerdà Josep Antoni Hermida va conquerir un dels pocs títols que li restaven en el seu palmarès, el de campió del món absolut. La victòria la va aconseguir a la localitat de Saint-Anne, al Quebec. Anteriorment ja havia estat campió del món júnior i sub-23, campió d’Europa absolut i subcampió olímpic.
Futbol
Classificació de futbol
La selecció espanyola de futbol va conquerir a Sud-àfrica la seva primera Copa del Món. Aquesta 19a edició del Mundial es va jugar per primera vegada en el continent africà, entre l’11 de juny i l’11 de juliol. L’equip espanyol, que entrenava Vicente del Bosque, el formaven, entre d’altres, els jugadors catalans Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Xavi Hernández —guardonat al desembre amb el primer Premi Catalunya de l’Esport— i Sergi Busquets (FC Barcelona), Cesc Fàbregas (Arsenal) i Joan Capdevila (Vila-real). Un altre jugador del FC Barcelona, Andrés Iniesta, va ser qui va marcar el gol de la victòria en la pròrroga de la final contra Holanda que van jugar a l’estadi Soccer City de Johannesburg, amb capacitat per a 87.000 espectadors. En les semifinals l’home més decisiu va ser Carles Puyol, que amb un gol de cap va decidir el matx contra Alemanya (1-0). En els partits de quarts de final, contra el Paraguai, i de vuitens, contra Portugal, la selecció espanyola va guanyar per 1-0 en tots dos casos amb gols de David Villa. Aquest davanter asturià, que va ser un dels màxims golejadors del mundial (5 gols), va ser fitxat abans de viatjar cap a Sud-àfrica pel FC Barcelona, que va pagar 40 milions d’euros al València pel seu traspàs. Un altre jugador del FC Barcelona, el canari Pedro, va ser titular en la final i un dels destacats del combinat espanyol. El davanter de l’Atlético de Madrid Diego Forlán (Uruguai) va ser escollit com a millor jugador del campionat, ja que va marcar 5 gols, com Villa. També van arribar a la xifra de 5 gols el davanter alemany Thomas Müller i el migcampista holandès Wesley Sneijder. Els grans fracassos del mundial van ser protagonitzats per les seleccions de l’Argentina, amb el llegendari exjugador Diego Armando Maradona a la banqueta, i del Brasil, eliminats en els quarts de final. L’argentí del FC Barcelona, Leo Messi, considerat de forma unànime el millor jugador del planeta i líder del combinat argentí, va marxar del mundial sense haver marcat cap gol. Després del campionat, tant Maradona com el seleccionador del Brasil, Dunga, van ser destituïts dels seus càrrecs.
El Barça de Pep Guardiola va aconseguir revalidar el títol de la Lliga de futbol
© FC Barcelona
En l’àmbit de clubs, el FC Barcelona de Pep Guardiola va sumar el seu segon títol seguit de lliga (el 20è del seu palmarès) després d’una lluita aferrissada amb el Real Madrid fins a l’última jornada. Aquest frec a frec constant va fer que els dos equips batessin els seus rècords de punts: 99 el FC Barcelona i 96 el Real Madrid. Leo Messi (34 gols) va igualar el rècord de gols que havia fet Ronaldo en la lliga de 1996-97 i es va endur, per primera vegada, el trofeu de la Bota d’Or. En la Champions League el Barça va topar en les semifinals amb l’Inter de Milà, que gràcies a un bon partit a Milà (3-1) i a un plantejament ultradefensiu en la tornada (1-0) es va classificar per a la final, que es va jugar al Santiago Bernabeu de Madrid contra el Bayern de Munic. Dos gols de l’argentí Diego Milito van donar el títol a l’Inter, que va completar una temporada sensacional, ja que abans també havia guanyat els títols de la copa i de la lliga del seu país. Després de tots aquests èxits, el seu entrenador, el portuguès Jose Mourinho, va fitxar pel Real Madrid. Al novembre, en el primer derbi FC Barcelona - Real Madrid de la Lliga 2010-11, l’equip de Pep Guardiola va guanyar per 5-0, en un partit que la premsa internacional va destacar per l’exhibició de futbol de l’equip català.
L’Atlético de Madrid va guanyar l’altra competició europea de clubs, l’Europa League. En la final, jugada a Hamburg, els espanyols van batre el Fulham anglès amb dos gols de Diego Forlán (2-1), el segon en la pròrroga. L’Atlético també va jugar la final de la Copa del Rei a Barcelona, però el títol va ser per al Sevilla, que va guanyar per 2-0.
L’Espanyol va completar la seva primera temporada al camp de Cornellà-el Prat, i sota la direcció esportiva de Mauricio Pochettino l’equip no va patir en cap moment per mantenir la categoria i va acabar 11è de la classificació. Al final de temporada el màxim golejador de la història del club, Raúl Tamudo, va anunciar el seu comiat.
El FC Barcelona B, dirigit per Luis Enrique, va assolir l’ascens a la segona divisió A, categoria en la qual es van mantenir el Girona FC i el Nàstic de Tarragona.
En l’àmbit institucional, hi va haver un relleu significatiu al capdamunt del FC Barcelona. Sandro Rosell va substituir en el càrrec de president Joan Laporta després de guanyar les eleccions a la presidència del club amb una àmplia majoria, el 61,35% dels vots, pel 14,09% d’Agustí Benedito, el 12,29% de Marc Ingla, i el 10,80% de Jaume Ferrer.
Golf
Classificació de golf
La principal cita de l’any va ser la Ryder Cup, que es va jugar al camp del club Celtic Manor, a Newport (País de Gaqes). L’equip d’Europa va derrotar els Estats Units (14,5-13,5) i va reconquerir un torneig que havia perdut dos anys abans als Estats Units. El nord-irlandès Graeme McDowell va donar el punt definitiu al conjunt europeu, que en aquesta ocasió era capitanejat per l’anglès Colin Montgomerie. McDowell també va ser el vencedor de l’obert dels Estats Units del 2010, el seu primer triomf en un dels grans torneigs. El sud-africà Louis Oosthuizen i l’alemany Martin Kaymer van ser els sorprenents vencedors de l’obert britànic i del campionat de la PGA, respectivament. Phil Mickelson, per la seva banda, va conquerir en el Masters el seu quart gran torneig.
El número 1 del món dels últims anys (279 setmanes), el nord-americà Tiger Woods, va tornar a la competició en aquest Masters, després d’uns quants mesos retirat de la competició (des del final del 2009) per problemes personals. Després d’una temporada discreta de Woods, el gaqès Lee Westwood va aconseguir ser el número 1 del rànquing mundial. El jugador d’Ontinyent Sergio Garcia, que havia arribat a ser el número 2 del món, va anunciar la seva intenció de retirar-se.
Motor
Classificació de motociclisme
El 2010 va ser un any formidable per al motociclisme català. El manresà Toni Elias va estrenar el palmarès del nou campionat del món de Moto2, hereu de l’antiga cilindrada dels 250 cc. En els 125 cc, el jove Marc Márquez (17 anys) va aconseguir també el títol de campió del món, amb una moto de la marca catalana Derbi. Elias i Márquez van ser el cinquè i el sisè campions, respectivament, del motociclisme català al mundial de velocitat després de Sito Pons (1988 i 1989), Àlex Crivillé (1989 i 1999), Emili Alzamora (1999) i Dani Pedrosa (2003, 2004 i 2005). En la categoria reina, la de Moto GP, el mallorquí Jorge Lorenzo (23 anys), amb residència a Barcelona, va succeir en el palmarès el llegendari Valentino Rossi, que aquesta vegada no va poder competir per culpa d’una caiguda al circuit de Mugello en la qual es va trencar la tíbia i el peroné. En la segona part del campionat es va confirmar la marxa de Rossi, nou vegades campió del món en quatre cilindrades diferents, a l’escuderia Ducati. D’aquesta manera, Yamaha es decidia finalment per Lorenzo com a primer pilot de l’equip per al 2011.
El pilot d’Avià Marc Coma, per la seva banda, va conquerir el campionat del món de raids. D’aquesta manera va sobreposar-se al mal record de l’edició del 2010 del raqi Dakar, en la qual no va poder lluitar pel triomf per culpa d’una polèmica sanció a mitja cursa. Un altre motociclista, Toni Bou, va certificar que ja és un dels grans pilots de tota la història del trial en sumar un altre campionat del món, el quart consecutiu del seu palmarès particular. Laia Sanz, també en la disciplina de trial, va allargar un any més el seu domini en la categoria femenina i va sumar el seu desè títol mundial.
Classificació d'automobilisme
En el mundial de fórmula 1 també hi va haver catalans. El barceloní Jaume Alguersuari va competir per segon any consecutiu en l’escuderia Toro Rosso i el veterà Pere Martínez de la Rosa va formar part de l’escuderia Sauber. L’alemany Sebastian Vettel, de l’escuderia Red Bull, va convertir-se amb 23 anys en el pilot més jove a guanyar el campionat. El mundial es va decidir en l’últim gran premi, el d’Abu Dhabi; tot i que l’asturià Fernando Alonso (primer any en l’escuderia Ferrari) ho tenia tot a favor, un error d’estratègia li va fer perdre el mundial.
Natació
Classificació de natació
La prohibició dels banyadors de poliuretà l’1 de gener de 2010 va tallar de soca-rel l’allau de rècords del món dels dos anys anteriors. En la principal competició de l’any, el Campionat d’Europa que es va fer a Budapest, l’únic que va ser capaç de trencar una barrera continental va ser Camille Lacourt, que va fer 52.11 s en els 100 m esquena. Els nedadors catalans van tornar amb un balanç discret. L’única medalla d’un representant de la federació catalana va ser per a Erika Villaécija, tercera en els 1.500 m lliures. Frederik Bousquet, de Perpinyà, va refermar la seva condició de rei de la velocitat en guanyar l’or en els 50 m i ser decisiu en el triomf de l’equip francès en els 4 x 100 m estils. En natació sincronitzada, Andrea Fuentes va ser segona en solo i va repetir lloc en el duo amb la jove Ona Carbonell, que va rellevar en l’equip Gemma Mengual.
La gran estrella de la natació en l’àmbit mundial, el nord-americà Michael Phelps, es va limitar a fer aparicions esporàdiques. Amb tot, en el campionat dels Estats Units va trencar un altre registre històric en convertir-se en el primer esportista nord-americà a conquerir 50 títols del seu país. També va ser el més regular en la Copa del Món, en la qual va revalidar el triomf del 2009.
L’última competició de l’any, el mundial de piscina coberta de Dubai, va suposar la confirmació internacional de Mireia Belmonte. La jove badalonina va aconseguir tres medalles d’or (200 m papallona i 200 i 400 m estils) i una de plata (800 m). En aquesta darrera prova va protagonitzar un doblet per la història amb Ericka Villaécija, guanyadora de l’or. El sabadellenc Aschwin Wildeboer va guanyar una medalla d’argent (50 m esquena) i una de bronze (1.000 m esquena).
Tennis
Classificació de tennis
El jugador de Manacor Rafael Nadal va recuperar el número 1 mundial el 29 de juny, a costa de Roger Federer, i va completar una de les millors temporades de qualsevol jugador professional en la història de l’ATP. Després dels problemes físics que havia sofert en els mesos anteriors, el mallorquí, aconsellat pel seu mentor, Toni Nadal, va decidir afrontar el 2010 amb un calendari no tan extens com el de les temporades anteriors. La seva millora física es va començar a notar en la temporada de terra batuda, en què va ser el primer jugador a encadenar el triomf en els Masters 1000 de Montecarlo, Roma i Madrid. En el Roland Garros va aconseguir el seu cinquè triomf (només Björn Borg, amb sis títols, el supera en el palmarès del torneig de París). Posteriorment es va emportar les victòries als Grand Slam de Wimbledon i dels Estats Units, l’únic que li faltava en el seu palmarès. Al novembre, però, va perdre enfront Roger Federer el Masters de Londres, una competició que encara no ha guanyat mai.
En el torneig Comte de Godó, el principal torneig que es juga a Catalunya, el vencedor va ser el madrileny Fernando Verdasco.
En la categoria femenina, la jugadora de l’any va ser la danesa Caroline Woznacki, que amb tan sols 20 anys es va situar com a primera jugadora del rànquing mundial, a l’octubre, després del triomf en l’obert de la Xina. Woznacki va ser finalista en l’Obert dels Estats Units i va acumular set victòries individuals. Es va aprofitar de la retirada de les pistes, en principi temporal, de l’antiga número 1 mundial, Serena Williams, que abans de deixar-ho havia guanyat els Grand Slam d’Austràlia i Wimbledon. Els dos altres grans torneigs de l’any van ser per a Francesca Schiavone (Roland Garros) i Kim Clijsters (Obert dels Estats Units). Sèrbia va guanyar la seva primera Copa Davis de la història en vèncer França en la final (3-2).
Altres
Classificació de diversos esports
Un altre dels millors esportistes catalans de l’any va ser Kilian Jornet, que va assolir el campionat del món d’esquí de muntanya en l’especialitat de cursa vertical i va ser subcampió en la cursa individual.
Un dels protagonistes de l’escena esportiva va ser també el porter internacional d’handbol David Barrufet, que es va retirar, després de complir quaranta anys jugant amb el FC Barcelona a la final de la Copa d’Europa a Colònia contra el Kiel. Els alemanys es van endur el triomf, però en la seva última temporada en actiu Barrufet va ser campió de la Copa. El jugador barceloní és l’esportista català més llorejat de la història. Entre altres triomfs, el seu palmarès inclou set copes d’Europa, dues recopes d’Europa, una copa EHF, 5 supercopes d’Europa, 11 lligues espanyoles, 9 copes del Rei, 11 supercopes d’Espanya, 5 copes Asobal, 8 lligues dels Pirineus i 6 lligues catalanes.
Quant a l’hoquei sobre patins, va continuar el domini dels catalans en totes les competicions. El FC Barcelona va ser el campió de la Lliga i de la Copa d’Europa, el Club Patí Vic va assolir el títol de la Copa del Rei i la selecció catalana va estrenar el seu palmarès oficial amb la victòria en la Copa Amèrica, que es va disputar a Vic. L’equip campió, dirigit des de la banqueta per Jordi Camps, el formaven Sergi Fernández, Romà Bancells, Titi Roca i Marc Torra (Vic), Jaume Llaverola, Jordi Bargalló i Marc Gual (Liceo), Mia Ordeig i Sergi Panadero (FC Barcelona) i Roger Rocasalbas (Vilanova). La selecció femenina va ser subcampiona en el mateix torneig. Alguns dels jugadors campions a Vic també van ser campions d’Europa amb la selecció espanyola en el campionat que es va disputar a Wuppertal (Alemanya). Tot l’equip el formaven jugadors catalans.
Pel que fa al rugbi, l’equip més representatiu dels Països Catalans, la USAP de Perpinyà, va arribar a la final del Top 14 francès. El conjunt nord-català no va poder defensar a París el títol conquerit l’any anterior i va perdre contra el Clermont occità (19-6).