Cap a una reforma del tractat de la Unió
Nicolas Sarkozy i Angela Merkel, al centre, van imposar la seva tesi d’incrementar la disciplina fiscal a la cimera europea
© Unió Europea
El 2011 va acabar amb moltes incògnites econòmiques, algunes de vinculades amb el futur de l’euro, assetjat per la crisi del deute sobirà dels països perifèrics i amb elevats dèficits públics, com ara Itàlia i Espanya. Les tensions i pressions dels mercats es van estendre fins al mateix cor de la Unió Europea (UE). Per això, a la cimera europea del desembre, Alemanya i França van imposar la seva tesi d’una major disciplina fiscal, després de mesos d’incerteses. Entre les mesures va destacar el compromís que el dèficit públic no superi el 0,5% del producte interior brut (PIB) i sancions per a aquells països que superin el 3%. També es va establir que el fons permanent de rescat de la UE entraria en vigor al juliol del 2012, un any abans del previst, amb una dotació inicial de 500.000 milions d’euros, que es podria incrementar. El Regne Unit, que va vetar una reforma dels tractats de la Unió tal com defensaven Berlín i París, va quedar al marge d’aquests acords que van implicar inicialment la resta dels vint-i-sis membres de la UE.
La possibilitat d’un esclat social va esdevenir una possibilitat com a conseqüència d’una crisi financera que posteriorment es va transformar en econòmica amb unes taxes d’atur insostenibles a les economies avançades. Tot plegat va donar peu a la desesperança a molts paï-sos, especialment per part dels joves i de les classes menys afavorides, les més castigades per la crisi. El debat entre la necessitat d’estimular l’economia, nascut al si del Govern dels EUA, amb Barack Obama al capdavant, i la prioritat de reduir l’endeutament i els dèficits, encapçalat per la cancellera alemanya, Angela Merkel, no van sinó incrementar les incògnites sobre el futur, amb cada cop més analistes i organismes internacionals advertint del risc d’una nova recessió d’abast global, mentre que els moviments socials i molts experts van defensar que amb l’austeritat no n’hi havia prou.
Christine Lagarde va substituir Dominique Strauss-Kahn al capdavant del Fons Monetari Internacional
© Staff Photographer FMI / Michael Spilotro
El Fons Monetari Internacional (FMI), al front del qual es va incorporar al juny la que va ser ministra francesa d’Economia, Christine Lagarde, en substitució de Dominique Strauss-Kahn, implicat en un escàndol de caràcter sexual, va retallar la previsió de creixement mundial fins al 4% el 2011 i el 2012, davant del 4,3% i el 4,5% que s’havia estimat tres mesos abans. En opinió d’aquest organisme, el risc més alt es trobava a la UE i als EUA, on els enfrontaments polítics i les indecisions podien obstaculitzar els esforços per sortir de la crisi. A les seves previsions de tardor, la Comissió Europea va estimar l’estancament econòmic a la UE al llarg del 2012, amb un ritme d’alça del producte interior brut (PIB) total del 0,5% i de les mateixes característiques a la zona de l’euro. Per al 2013 va preveure un creixement de l’1,5% a la UE i de l’1,25% a la zona de l’euro.
Amb tot, els inversors es van bolcar cap al final de l’exercici a comprar actius en dòlars davant la desconfiança creixent enfront l’euro, especialment provocada per l’eclosió de Grècia, a punt de caure en l’impagament, i amb constants endarreriments dels pagaments dels suports acordats per la UE i l’FMI davant els incompliments dels ajustos per part del Govern. Finalment, la situació va fer caure l’executiu de Geòrgios Papandreu, que va ser subs-tituït per un Govern tecnòcrata encapçalat per l’antic president del Banc de Grècia, Lukàs Papadimos. La crisi es va estendre al conjunt de la zona euro i va fer passar molt malament les coses a les arques públiques de països com ara Itàlia o Espanya, dos estats massa grans per ser rescatats. Sí que ho va ser Portugal al maig, amb un pla de 78.000 milions d’euros. L’exercici anterior els ajustaments van ser per a Grècia i Irlanda. Els països de la zona euro van pactar incrementar la dotació del fons de rescat per als estats en dificultats, però sense que els mercats interpretessin que els passos que es donaven eren ferms.
La crisi econòmica als EUA
Als EUA, els dubtes també van créixer. La baralla entre els republicans i els demòcrates sobre les fórmules per a incrementar el sostre d’endeutament del país va portar l’economia molt a prop de la suspensió de pagaments, situació de la qual va sortir quasi al final del termini al mes d’agost. Tot i que finalment es va arribar a una solució que va apujar el sostre d’endeutament en 400.00 milions de dòlars i uns altres 500.000 milions a partir del febrer i que es va evitar la suspensió de pagaments, Standard & Poor’s (S&P) va rebaixar per primera vegada la nota de solvència de la primera potència mundial.
A més, les pugnes entre els dos grans partits dels EUA sobre la manera de reduir el dèficit fiscal en almenys dos bilions de dòlars al llarg de deu anys es van revifar cap al final d’any. Un mínim d’1,2 bilions de dòlars els havien de decidir el comitè bipartit, que va fracassar al novembre, i que, per tant, es va traspassar automàticament al desembre, fet que va afectar essencialment programes de defensa. Es tractava de trobar solucions abans que expiressin, al desembre del 2012, els retalls tributaris aprovats per l’anterior president George W. Bush. En el fons, mentre que els republicans no volien ni sentir a parlar d’apujades d’impostos i apostaven per les retallades de la despesa pública, els demòcrates defensaven increments tributaris.
El deute públic de l’Estat espanyol
L’atac al deute públic dels països de la zona euro amb dèficits públics més elevats va arribar a un dels seus punts àlgids al novembre, quan el bo espanyol a deu anys va superar els 500 punts bàsics de diferencial amb el mateix títol alemany, que és la referència per als inversors. Així, doncs, arriba a un nivell considerat de rescat. I la mateixa situació, però amb un desfasament amb el bo alemany encara més alt que en el cas espanyol, es va viure a Itàlia. Allí, finalment, Silvio Berlusconi es va veure obligat a cedir les regnes del país a un executiu format per tecnòcrates encapçalat per l’excomissari europeu Mario Monti, i encarregat de fer els ajustaments forçats per la UE per tal d’equilibrar els comptes públics.
Ja van sonar les alarmes al començament d’agost, quan el bo espanyol a deu anys va superar els 400 punts de diferencial i també va enregistrar una forta escalada l’italià. Va ser en aquell moment que el Banc Central Europeu (BCE) va començar a comprar deute espanyol i italià, per tal de frenar-ne l’escalada propiciada per la fugida dels inversors cap als bons alemanys, percebuts com un actiu molt més segur, la rendibilitat del qual caigué fins a nivells històricament baixos de l’1,60%.
I tot en plena polèmica per l’oposició especialment d’Alemanya, que va considerar prioritària la disciplina fiscal i que va ser contrària a l’adquisició de deute per part del BCE. De fet, en aquest context va dimitir l’economista en cap d’aquesta institució, l’alemany Jürgen Starck. Aquesta dimissió es va produir només set mesos després de la del president del Bundesbank, el banc central alemany, Axel Weber, que era el candidat amb més possibilitats per prendre el relleu de Jean-Claude Trichet al front del BCE. De fet aquesta retirada va propiciar que fos l’italià Mario Draghi, antic governador del Banc d’Itàlia, qui esdevingués president del BCE a partir de l’1 de novembre en substitució de Tri-chet. L’arribada de Draghi va significar un canvi en la política desenvolupada per la institució. Una de les primeres mesures que va prendre el nou president del BCE va ser la retallada dels tipus oficials d’interès de l’1,50% a l’1,25%. Al desembre va tornar a baixar el preu del diner de l’1,25% a l’1%. L’estratègia seguida per Trichet va ser molt qüestionada després que va decidir dues pujades dels tipus oficials d’interès al llarg de l’any. L’una, a l’abril, en passar aquesta referència de l’1 % a l’1,25% i l’altra, al juliol, de l’1,25% a l’1,50%. Draghi va ser l’encarregat de redreçar aquestes polítiques del seu predecessor per tal d’evitar una nova recessió i mirar d’estimular-ne el creixement.
El sector financer a l’Estat espanyol
Enmig de les tensions al sector de la banca, les autoritats de la UE es van haver d’esforçar a donar mostres de confiança i anunciar noves proves de solvència, en especial després que el banc francobelga Dexia va haver de ser rescatat poc temps després d’haver superat un d’aquests exàmens. L’any anterior ja havia passat amb dues entitats irlandeses, que van aprovar les proves i després van fer fallida. Dins de la reestructuració del sector financer espanyol, el Banco Popular va encapçalar els processos de concentració mitjançant una oferta pública d’adquisició d’accions (OPA) al Banc Pastor, al qual es va integrar posteriorment. Segons dades del Tresor Públic, el nombre d’oficines bancàries es va reduir a més del 13% i el de personal, a més del 10% des del 2008.
La reforma del sector financer espanyol, que no es considerava tancada encara el 2011, va viure un nou impuls amb el decret que al març va reestructurar les caixes. Les entitats d’estalvis van passar d’un total de 45 a 15 a tot Espanya. Al voltant del 90% dels seus actius financers van passar a bancs dels quals formaven part i les caixes només van conservar l’obra social. La Caixa, a través de CaixaBank, va liderar aquest procés.
Josep Oliu, president del Banc Sabadell durant la roda de premsa sobre l’adjudicació de la CAM a l’entitat que dirigeix
© Banc Sabadell
Després de les proves de solvència, el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) va entrar en el capital dels catalans Unnim Banc i CatalunyaCaixa Banc, així com a NovaCaixaGalicia i Caja de Aho-rros del Mediterráneo (CAM) –finalment intervinguda i adquirida posteriorment pel Banc Sabadell–. El banc català, l’únic que va mantenir una oferta per la caixa alacantina fins al final, va acabar pagant un euro simbòlic per la transferència dels actius. L’operació es va iniciar amb una injecció de 5.429 milions d’euros del Fondo de Garantía de Depósitos (FGD), integrat pels diners aportats per totes les entitats del sistema, al banc de la CAM. Posteriorment, aquesta institució va cedir al Sabadell la titularitat pel preu d’un euro. El Banc Sabadell va iniciar el seu projecte amb la previsió de tancar al voltant d’un terç de les oficines de la CAM, unes 300.
A més, van sortir a borsa Bankia (encapçalada per Caja Madrid i Bancaja) i Banca Cívica –participat per Caja Navarra, Cajasol, Caja Canarias i Caja de Burgos–. El Grup BMN –al qual està integrat Caixa Penedès– va obtenir capital del sector privat, igual com Liberbank –format per Cajastur, Caja Extremadura i Caja Cantabria–. Al marge d’aquest procés forçat per la necessitat immediata de capital, La Caixa va crear el seu banc CaixaBank, del qual controla el 81%. L’entitat va sortir a borsa al juliol i va entrar en el principal indicador espanyol del mercat de renda variable, l’Ibex-35. A la tardor l’entitat va comprar el negoci financer de Bankpime, entitat financera que estava controlada per l’Agrupació Mútua, intervinguda per la Dirección General de Seguros, del Ministeri d’Economia i d’Hisenda, des de l’octubre del 2009. Precisament aquesta entitat va iniciar un procés de selecció de soci per al seu reflotament al qual es van presentar les catalanes FIATC, Catalana Occident i l’asseguradora que el RACC comparteix amb la francesa ACM; així com Sanitas i Pelayo. La filial immobiliària de la mútua, Amci Habitat, va presentar concurs voluntari de creditors amb un passiu d’uns 100 milions d’euros.
Per la seva banda, la secció de crèdit de la cooperativa Agrícola Catalana de l’Aldea (Baix Ebre) va protagonitzar un episodi insòlit en bloquejar els comptes d’uns 3.000 socis per manca de liquiditat. Després de recórrer a la Generalitat, que li va aportar suport i assessoria financera, l’entitat va presentar als jutjats mercantils de Tarragona preconcurs de creditors, per tal de disposar de quatre mesos per evitar el concurs de creditors, l’antiga suspensió de pagaments. El problema va causar una gran alarma perquè dels 4.376 habitants del poble uns 3.000 es van veure afectats. Els treballs es van accelerar per tal que els socis recuperessin al més ràpid possible els 1,8 milions que tenien en dipòsits a la vista. A més, hi havia 4,8 milions més en dipòsits a diferents terminis. A Catalunya hi ha al voltant d’un centenar de cooperatives agràries amb secció de crèdit. A diferència de les cooperatives de crèdit, les seccions de crèdit de les cooperatives no són entitats financeres, sinó intermediàries sense personalitat jurídica pròpia que, en moltes zones, són un instrument fonamental per al finançament dels pagesos i ramaders.
El Govern de l’Estat espanyol va incrementar l’edat de jubilació a 67 anys, segons les exigències de Brussel·les
© Fototeca.cat
El sector públic també es va veure afectat per la crisi i fortes mesures de contenció. Al juliol, el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma del sistema de pensions que es va decidir dins del pla de reformes per complir amb els mandats de Brussel·les i que només va tenir el suport, a més dels socialistes, del grup parlamentari de CiU. La norma, que entrarà en vigor el 2013 i estarà finalitzada el 2027, preveu elevar gradualment l’edat de jubilació a seixanta-set anys. Per poder retirar-se a aquesta nova edat s’haurà d’haver cotitzat a la Seguretat social durant trenta-set anys. Els treballadors es podran continuar retirant a seixanta-cinc anys si han cotitzat trenta-vuit anys i sis mesos. La reforma també incrementa de manera progressiva els anys que es tindran en compte per a calcular la prestació de jubilació, dels quinze anys actuals fins als vint-i-cinc.
La situació que van viure els mercats va provocar algunes marxes enrere en plans previstos per part de l’Administració de l’Estat espanyol. Una de les més sonades va ser la privatització de Loterías y Apuestas del Estado. La seva sortida a borsa es va paralitzar amb la campanya publicitària ja en marxa. El Govern tenia previst d’obtenir entre 7.000 i 9.000 milions d’euros amb aquesta operació que afectava el 30% del capital, però va ser aturada en comprovar que els ingressos serien molt inferiors atesa l’elevada volatilitat als mercats. La col·locació havia de ser una de les majors privatitzacions de la història a l’Estat espanyol.
La resolució de la privatització de la gestió dels aeroports de Barcelona i Madrid es va posposar fins el 2012
© AENA
Un fet similar es va produir amb la privatització de la gestió dels aeroports de Barcelona i Madrid. Criticada per ser convocada amb les eleccions generals molt a prop, finalment el Ministeri de Foment va allargar el termini per a la presentació d’ofertes fins al gener del 2012. Els contractes, amb una durada de vint anys, havien d’aportar a l’Estat 5.300 milions. El preu de sortida del contracte de gestió de Barajas pujava a 3.700 milions d’euros i el del Prat, a 1.600 milions. En ambdós casos, les gestores hauran de pagar un cànon anual del 20% de la facturació de l’aeroport, amb un mínim de 150 milions en el cas de Madrid i de 80 milions en el de Barcelona. El Govern va rebre set ofertes inicials per aquests contractes. Dues van optar només per un dels aeroports: el consorci encapçalat per Abertis i del qual formen part també Borealis i Ibervías pel de Barcelona; i Grupo San José, juntament amb Cedicor i Global Miróbriga, pel de Madrid. La resta van presentar una oferta per ambdós aeroports: el consorci encapçalat per la societat gestora de l’aeroport de Frankfurt, Fraport, juntament amb Global Oresme, Global Lubbock i Global Buridan; el que lidera Aéroports de Paris, amb Gip Ilex i Az-Argos; i el liderat per Ferrovial aliat amb CPP Investment Board European Holding, IFM Luxemburg i Infinity Investments (que gestiona l’aeroport de Londres-Heathrow). També van mostrar interès pel projecte el grup conformat per la gestora de l’aeroport de Singapur, Changi Airports, FCC i Siemens Project Ventures, i, finalment, GMR Infrastructure Limited, que participa a l’aero-port indi de Delhi.
L’Estat espanyol va mantenir la previsió d’acabar el 2011 amb un dèficit del 6% del producte interior brut (PIB), després de tancar l’exercici anterior en el 9,3%, tot i haver reduït la previsió de creixement eco-nòmic de l’1,3% previst per al 2011 al 0,8%. El Congrés dels Diputats va aprovar una reforma de la Constitució, pactada pel PSOE i el PP, per tal d’establir un límit al dèficit públic. Aquesta decisió va provocar les crítiques de la resta de les forces polítiques. Les unes per estar-hi en contra i les altres per no haver-les tingut en compte per decidir una reforma a la Carta Magna. És l’anomenada regla d’or promoguda des de Brussel·les, a instàncies d’Alemanya, per tal de restablir la confiança als mercats. L’esmena acordada pels dos principals partits polítics limita al 0,40% del PIB el dèficit estructural de l’Estat, que engloba l’Administració central, les autonomies i les corporacions locals a partir del 2020. La Generalitat va aprovar una llei similar, però amb entrada en vigor el 2018.
Les comunitats autònomes superen el dèficit previst
El president Artur Mas va denunciar l’impagament dels 795 milions corresponents a la liquidació d’inversions pendents del 2008 que preveu l’Estatut de Catalunya
© Generalitat de Catalunya
Les comunitats autònomes havien de finalitzar l’any amb un saldo de l’1,3% del PIB. Al tercer trimestre, les comunitats autònomes que es van situar més per damunt d’aquest nivell van ser Castella-la Manxa, amb el 4,84% del PIB; Múrcia, amb el 3,03%, i la Comunitat Valenciana, amb el 2,32%. Catalunya es va situar en l’1,34% del PIB. Però la Generalitat ja va avisar que incompliria aquest compromís el 2011 i que tancaria amb un dèficit del 2,66% del PIB. Entre els motius que van impossibilitar tancar en l’1,3% es trobava el fet que els nombres vermells del 2010 van ser de 8.352 milions d’euros, el 4,2% del PIB, en lloc del 2,4% que hauria d’haver estat, segons les dades de la Intervenció General de l’Estat. En el seu primer any al Govern, l’executiu de CiU va aplicar una retallada del 10% als pressupostos del 2011, que van ser aprovats al juliol. El Govern presidit per Artur Mas va anunciar nous esforços de cara al 2012 per tal d’estalviar uns 1.000 milions d’euros i que aquests afectarien en bona part els salaris del personal públic.
També va esclatar la polèmica perquè, a més de no avançar ni una sola part del fons de competitivitat recollit al nou sistema de finançament autonòmic, el Govern central tampoc no va pagar els 759 milions d’euros corresponents a la liquidació d’inversions pendents de l’Estat del 2008, tal com preveu la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya. L’oposició va retreure al Govern català que finalment acabés aprovant la pràctica supressió de l’impost de successions entre parents directes després que el tripartit hagués posat en marxa una reforma que va alliberar d’aquest gravamen gairebé nou de cada deu contribuents del tribut, en un moment en què havia de fer intenses retallades en sectors tan sensibles com la sanitat.
En aquest context de manca de recursos, l’executiu català va llançar dues emissions de bons destinats a particulars. La primera va ser a l’abril per un import total de 2.233,818 milions d’euros en títols a 12 mesos i un rendiment del 4,25% i de 960 milions en títols a 24 mesos i un rendiment del 4,75%. La del mes de novembre va coincidir amb el venciment de la de 3.000 milions feta pel Govern del tripartit i va ser de 4.223 milions d’euros, dels quals el 62,5% eren a 12 mesos i un rendiment del 4,75%, i el 37,5% restant, a 24 mesos i un interès del 5,25%.
Any convuls a la indústria del motor
El financer no va ser l’únic sector econòmic en plena convulsió. La indústria va protagonitzar nous episodis de pèrdua de pes. Yamaha va provocar una veritable polèmica en anunciar el tancament de la seva fàbrica de motos de Palau-Solità i Plegamans (Vallès Occidental). La mesura afectava més de 400 treballadors. Finalment, després d’un procés de negociació, la companyia japonesa va cedir les instal·lacions a l’aragonesa Sesé, proveïdora logística del sector de l’automòbil que tenia previst fer-se càrrec dels treballadors i convertir la planta en un centre logístic i de serveis industrials. I és que el sector de la moto va quedar reduït a la mínima expressió perquè també la italiana Piaggio va anunciar la seva intenció d’emportar-se la producció de l’emblemàtica fàbrica de Derbi a Martorelles (Vallès Occidental) cap a Itàlia. Estava previst buscar un grup industrial per donar sortida als treballadors i a les instal·lacions, però les negociacions no van estar tan encaminades com les de Yamaha. La intenció va ser seguir el mateix model que en el cas de la fàbrica de la japonesa Sony a Viladecavalls (Vallès Occidental), que, com estava previst, va passar a mans de les catalanes Ficosa i de Comsa Emte. De fet, la també japonesa Sharp va trobar una solució similar en vendre la seva fàbrica de Sant Cugat del Vallès al grup Cirsa. Una altra de les notícies positives va ser l’inici de la producció de l’Audi Q3 a la fàbrica de Seat a Martorell (Baix Llobregat) després de l’acord entre els representants dels treballadors i la direcció de la companyia, propietat de Seat. Està previst de produir un total de 100.000 vehicles d’aquest model a l’any.
La caiguda de Nueva Rumasa
Una notícia positiva va ser la resolució de l’adjudicació de Cacaolat, de Clesa (Nueva Rumasa), a l’aliança formada per la cervesera Damm, l’embotelladora de Coca-Cola Cobega –de la família Daurella–, i Victoria Turnaround. El jutjat mercantil número 6 de Barcelona va optar per aquesta oferta davant les altres que eren les de les empreses Vichy Catalán i la Corporación Alimentaria Peñasanta (CAPSA), propietària de Central Lechera Asturiana. Els guanyadors tenien previst d’invertir en Cacacolat un total d’uns 130 milions d’euros.
La situació de Cacaolat va estar provocada per la caiguda del grup Nueva Rumasa, del qual formava part a través de Clesa. Aquest conglomerat d’empreses propietat de la família Ruiz-Mateos, a qui el Govern socialista va expropiar el 1982 el hòlding Rumasa, va protagonitzar una de les més sonades caigudes empresarials, que, a més, va arrossegar unes 5.000 persones que van comprar pagarés emesos per un mínim de 13 empreses d’aquest grup, a partir d’un import mínim de 1.200 euros. El cas d’aquests actius es va portar a l’Audiència Nacional. A diferència de Rumasa, Nueva Rumasa no era un hòlding, sinó un grup d’empreses coordinades però amb independència financera. El procés concursal es va iniciar amb Dhul, després de la qual van venir altres empreses del grup, com ara Carnes y Conservas Españolas (Carcesa) o Clesa (Cacaolat), entre d’altres. L’empresari Ángel de Cabo, titular de la societat Back in Business, especialista a adquirir empreses en crisi i propietari, entre d’altres, de Marsans, va adquirir empreses d’aquest grup quan ja estaven en concurs. Les 16 empreses vinculades a Nueva Rumasa i sotmeses a la llei concursal acumulaven un deute mínim de 700 milions d’euros. S’estima que l’endeutament global del conglomerat, a les empreses del qual hi treballaven unes 10.000 persones, supera els 1.500 milions d’euros.
Relleus a les institucions econòmiques catalanes
Al món institucional també hi va haver canvis. Després de l’accés del que va ser president del Foment del Treball Nacional, Joan Rosell, al capdavant de l’organització patronal CEOE, a l’organització catalana, el va substituir Joaquim Gay de Montellà. Aquest es va imposar a la candidatura de perfil més nacionalista encapçalada pel conseller delegat de l’empresa siderúrgica de capital familiar Irestal Group, Joaquim Boixareu, anterior president del lobby empresarial FemCat.
També al Cercle d’Economia es va produir un relleu a la presidència. Salvador Alemany, president d’Abertis, va deixar el càrrec abans del previst després de ser elegit el màxim representant del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya (CAREC), creat amb experts a instàncies del president de la Generalitat, Artur Mas. Aquest òrgan consultiu va desenvolupar el seu paper més protagonista durant una cimera al març per analitzar mesures contra la crisi, convocada pel cap de l’executiu català. Alemany va deixar el càrrec al front del Cercle en mans de Josep Piqué, exministre d’Indústria i d’Afers Exteriors amb José María Aznar (PP), que va encapçalar l’única candidatura després d’unes quantes setmanes d’intents de crear-ne d’altres. Piqué, actual president d’Aerolíneas Vueling –controlada per Iberia–, va crear una junta a la qual es van integrar també diferents comissions de treball i va aconseguir el suport del grup format pels anteriors presidents de l’entitat.
Saba se segrega d’Abertis
El canvi al front del Cercle d’Economia també va coincidir amb l’operació de segregació de Saba del grup Abertis. L’empresa escindida es va quedar amb el negoci d’aparcaments i parcs logístics, que van suposar el 5% del total. Per la seva banda, Abertis va mantenir les concessions d’autopistes, aeroports i telecomunicacions. Al final del procés, ACS i el fons CVC van seguir Abertis, però no el capital de Saba, encapçalada igualment per Critèria CaixaHolding (55,8%), acompanyada de nous socis de referència com ara Torreal, de Juan Abelló (20%), Proa Capital (10,5%) i la nord-americana KKR (12,5%), que va entrar al capital al novembre. Els accionistes d’Abertis van tenir la possibilitat de cobrar un dividend extraordinari en diners o bé en títols de la nova Saba –un total de 3.500 petits accionistes, que també ho són d’Abertis, tenen l’1,2%–. Salvador Alemany es va mantenir com a president tant d’Abertis com de Saba. Francisco Reynés, conseller delegat, va passar a ser l’home fort d’Abertis, mentre que Josep Martínez Vila va ser el principal executiu de Saba.
Un nou gran grup assegurador
Mutua Madrileña i el grup assegurador de “la Caixa”, incloent-hi el grup Adeslas, van crear una nova societat que es va batejar com SegurCaixa Adeslas
© Mútua Madrileña
Per la seva banda, el grup assegurador de “la Caixa”, VidaCaixa, va crear una societat conjunta d’assegurances generals amb Mutua Madrileña, que va integrar la firma del ram sanitari Adeslas, propietat de l’antiga societat d’empreses participades de “la Caixa”, Critèria; i va incorporar també Aresa, propietat de la mútua. Els hospitals d’Adeslas van quedar dins de l’òrbita de la caixa catalana, que en va vendre el 80% del capital a la societat Goodgrower, propietat de la família Gallardo –els principals accionistes de la farmacèutica Almirall–. La nova societat, de la qual Mutua tenia el 50% i La Caixa, el 49,9% (les dècimes restants corresponen a minoritaris), va ser batejada com SegurCaixa Adeslas.
Ajudes públiques a Spanair
Spanair, per la seva banda, va continuar rebent suports públics. El darrer va ser una injecció de 20 milions d’euros a través de la societat pública Cimalsa. Amb aquesta operació, les aportacions públiques, tant directes com a través de crèdits de l’Institut Català de Finances (ICF), van ascendir al voltant de 60 milions d’euros. En aquestes operacions també va intervenir l’Ajuntament de Barcelona, que va concedir un préstec de 25 milions a la Generalitat per aportar-lo a Ieasa, la societat que controla el 85% de Spanair. L’operació es va dividir en dues parts: l’una abans d’acabar el 2011 i l’altra fins al març del 2012.
2011, vora la recessió econòmica
L’atur, conseqüència de la crisi que va començar el 2008 i amb els indicadors econòmics que apuntaven de nou cap a una recessió, va esdevenir el 2011 el principal problema de l’economia espanyola, amb una taxa del 21,52% i 4.978.300 persones desocupades cap al final de l’exercici. El més destacable és que, en el cas dels joves, aquest percentatge va ser pràcticament el doble, la qual cosa suposava un indicador molt destacat del deteriorament econòmic, junt amb les execucions hipotecàries i el tancament de negocis. Aquests van ser efectes de la crisi que van distanciar encara més els ciutadans de la política fins a esclatar en un moviment espontani de protesta anomenat 15-M, perquè va néixer coincidint amb les eleccions municipals i autonòmiques del 15 de maig.
Aquest col·lectiu, de caràcter divers i difús i autoproclamat com moviment dels indignats, va posar en qüestió no solament la qualitat de la democràcia sinó el funcionament del model capitalista. Tot i els anuncis de reforma que feien els líders com ara el president francès, Nicolas Sarkozy, a l’inici de la crisi, els problemes essencials, com l’especulació financera, els paradisos fiscals o el poder bancari van continuar. Fins i tot van augmentar els escàndols vinculats a les retribucions dels directius d’entitats financeres, algunes de les quals havien estat rescatades. Aquests van ser els casos de NovaCaixaGalicia, controlada en un 100% pel Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB) o la cúpula Caixa Penedès –també receptora de diners del FROB–, integrada al grup BMN. En aquest entorn es van reforçar els moviments dirigits a frenar les execucions hipotecàries i a reclamar la dació de l’habitatge en pagament, però amb un escàs suport dels principals partits en el Congrés dels Diputats.
Després de setmanes de mantenir campaments al centre de les principals ciutats, el moviment del 15-M va perdre certa força, especialment després que, al juny, manifestants concentrats al Parc de la Ciutadella de Barcelona van barrar l’entrada i fins i tot van agredir diputats del Parlament de Catalunya. Però el descontentament social, inspirat en alguns autors com el francès Stéphane Hessel, autor de Indigneu-vos, s’estengué per tot Europa, en especial a la convulsa Grècia, afectada per dures re-tallades públiques i la caiguda final del Govern de Geòrgios Papandreu. Aquest fou substituït per un executiu de tecnòcrates encapçalats per l’antic president del banc central del país, Lukàs Papadimos. I una situació similar es va viure a Itàlia, on, després de moltes pressions, va dimitir el primer ministre Silvio Berlusconi, el Govern del qual fou rellevat per un equip de tecnòcrates dirigits per l’excomissari europeu Mario Monti. Els dubtes sobre les carències del sistema democràtic augmentaren amb aquest tipus de relleus al capdavant de governs.
I tot plegat en un clima de retallades públiques i ajustaments per reduir els dèficits i amb perspectives d’una nova recessió que van provocar indignació i mobilitzacions en contra, especialment pel que fa als efectes en serveis com ara la sanitat. De fet, el descontentament arribà fins a les mateixes portes del cor del capitalisme per mitjà del moviment Occupy Wall Street. Amb una doctrina similar a la dels col·lectius europeus, aquest grup difús de persones van denunciar la cobdícia de les empreses, les desigualtats socials i el poder corrosiu dels bancs i les multinacionals sobre el procés democràtic.
En aquest ambient, el sector financer va viure nous rescats i reestructuracions. A Espanya això va fer desaparèixer pràcticament les caixes d’estalvis. A Catalunya, de les deu caixes que hi havia, en van quedar la meitat, que desenvolupen l’activitat financera per mitjà d’un banc. Aquests bancs deixen a les entitats originàries una obra social més limitada. A més, el Banc d’Espanya va fer dues noves intervencions, amb la qual cosa ja eren la tercera i la quarta des que va començar la crisi tres anys abans. La primera va ser la de Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM), que va passar a mans del Banc Sabadell, l’únic que va presentar una oferta; i l’altra, la del Banc de València, el primer accionista del qual era Bancaja, intregrada al grup Bankia juntament amb Caja Madrid. Aquestes intevencions es van sumar a les fetes a Caja Castilla-La Mancha (2009) i Caja Sur (2010). Però el procés de sanejament del sector financer semblava encara a menys de mig camí.