Un altre forat de la capa d’ozó sobre l’Àrtic?
De la mateixa manera que, des de fa més de tres dècades, al començament de la primavera s’observa una forta disminució d’ozó a l’estratosfera antàrtica que forma l’anomenat forat de la capa d’ozó, també durant la primavera del 2011 a l’hemisferi nord es va enregistrar una disminució d’ozó sense precedents a l’estratosfera àrtica. La destrucció química de l’ozó, principalment deguda a l’acció dels halocarbons, es produeix en altituds superiors als 20 km al començament de la primavera de cada hemisferi, coincidint amb les baixíssimes temperatures de l’aire en aquelles regions. No obstant això, mentre la destrucció massiva d’ozó a l’Antàrtida forma cada any un «forat» amb concentracions d’ozó inferiors a les 100 unitats Dobson, a l’estratosfera àrtica la disminució sempre havia estat menys important, per bé que era altament variable. El 2011 la destrucció d’ozó a l’Àrtic va ser comparable a la de l’Antàrtida. Així, el debat sobre la probabilitat que el fenomen es pogués produir també a l’hemisferi nord es va decantar cap a la similitud de processos en ambdós hemisferis. Segons alguns estudis, la inusual durada de les condicions d’aire molt fred a la baixa estratosfera de l’hemisferi nord va ser una de les causes principals d’aquest fenomen. La destrucció d’ozó estratosfèric té importants conseqüències biològiques (a causa de l’efecte nociu de la radiació UVB sobre els éssers vius) i ecològiques (alteració del balanç d’energia a l’atmosfera).
Segons l’últim informe de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), publicat el 16 de setembre de 2011, el forat d’ozó antàrtic abraça actualment una extensió de 24 milions de km2. En el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó, l’OMM va fer una crida a l’acció col·lectiva per accelerar l’eliminació dels productes químics (HCFC) que destrueixen la capa d’ozó. Per això, en l’aniversari de la signatura del Protocol de Mont-real, el lema escollit va ser «L’eliminació dels hidrofluorocarbons: una oportunitat singular». Tanmateix, segons les avaluacions que ha dut a terme l’OMM, s’estima que l’emissió total d’HCFC començaria a minvar el pròxim decenni, gràcies a les mesures adoptades en el marc del Protocol de Mont-real.
El desgel de l’Àrtic torna a batre rècords
La disminució del gel al cercle polar àrtic va permetre la navegació per les rutes àrtiques fins al mes de setembre
© USCG / LCDR Steve Wheeler / CGIG
A l’estiu es va tornar a produir una forta disminució de la superfície coberta per gel del cercle polar àrtic. Segons el Centre Meteorològic de Rússia, al final d’agost la coberta de gel àrtic abastava una extensió de 6.860 milions de km2, molt a prop del mínim enregistrat el 2007. Pràcticament, totes les rutes àrtiques van quedar lliures per a la navegació fins al mes de setembre. Aquesta reducció de gel àrtic ja va permetre, el 2010, a un petrolier rus reobrir la ruta marítima àrtica, alternativa a la del canal de Suez, amb el conseqüent estalvi de combustible.
Molts experts asseguren que, a causa de l’escalfament global, aquest oceà quedarà totalment sense gel durant l’estiu de cap als anys 2040.
A més de l’accelerada desfeta de gel àrtic, també es va constatar que els models climàtics que utilitzen un gran nombre dels investigadors de l’IPCC en fer les prediccions climàtiques subestimaven l’observat decreixement de la superfície coberta per gel. Tenint en compte l’efecte de la criosfera en l’albedo planetari, és a dir, en la reflexió de la llum solar cap a l’espai, aquesta subestimació significaria que les projeccions climàtiques estarien també subestimant l’escalfament global previst els propers anys.
Canvi climàtic i fenòmens extrems
Cada vegada hi ha més evidències que, amb l’augment global de temperatura que l’activitat humana produeix, els fenòmens extrems tindran més severitat.
L’onada de calor del 2010 ocorreguda a gran part d’Europa, però sobretot a Rússia, es va considerar històrica, i alguns estudis no descarten onades de calor d’excepcional extensió i durada les properes dècades.
Igualment, l’escalfament global fa que l’aire sigui capaç de contenir molta més humitat i, per tant, afavorir pluges extremes molt més intenses i moviments de l’aire de més energia quan la calor de canvi d’estat vapor-líquid s’incorpora a l’atmosfera. Un treball publicat en la revista Nature (del febrer del 2011) va atribuir directament a les emissions de gasos d’hivernacle la causa de les inundacions produïdes a Anglaterra i a Gal·les durant la tardor de l’any 2000.
Enguany, va cridar l’atenció l’elevat nombre de pluges torrencials esdevingudes. Les inundacions a causa de les fortes i continuades pluges monsòniques a Tailàndia (considerades com les pitjors dels últims 50 anys), durant l’octubre, van fer plantejar a les autoritats l’evacuació de ciutats superpoblades, com Bangkok (12 milions d’habitants). Igualment van ser catastròfiques les pluges de Colòmbia, Nicaragua i l’Equador, atribuïdes al fenomen de La Niña, que s’havia instaurat a mitjan 2010.
Huracans molt forts en latituds atípiques
Tasques de preparació a Nova York per fer front a l’huracà Irene
© MTAPhotos
El 2011 es recordarà com l’any que un huracà de categoria 3 va afectar la ciutat de Nova York. L’huracà Irene va entrar de ple als Estats Units per la costa atlàntica en latituds increïblement altes, com les corresponents a la ciutat de Nova York. L’alarma davant l’avís de l’huracà a la ciutat va ser extraordinària, per bé que l’afectació finalment no va ser tan important com la prevista, probablement per les actuacions preventives dutes a terme. L’huracà, que al seu pas pels estats de Nova Jersey, Pennsilvània i Nova York va produir inundacions i crescudes de rius històriques, va seguir una trajectòria cap a les regions orientals del Canadà, i va disminuir ràpidament la força a mesura que s’endinsava cap a l’interior.
La temporada de tifons va ser també especialment virulenta el 2011. Al Japó, el tifó Talas va ser considerat com el pitjor de l’última dècada, en produir una gran quantitat de destrosses i pèrdua de vides humanes.
Un estiu atípic i una entrada de tardor realment estiuenca a l’Europa occidental
L’estiu i la tardor de l’any 2011 passaran a la història climàtica de l’Europa occidental com unes de les estacions més atípiques de les últimes dècades. Després d’un mes de juny amb temperatures lleugerament superiors a les normals, el mes de juliol es va comportar com un dels més suaus, amb temperatures inferiors a les normals a gran part del continent i amb pluges freqüents a moltes regions de l’occident europeu. A llocs com el Regne Unit va ploure pràcticament cada dia del mes de juliol, amb una absència continuada de dies de sol. A partir de mitjan mes d’agost, les temperatures van anar augmentant, de manera que el setembre fou un mes molt més càlid del que és normal, fet que es va accentuar durant la primera quinzena del mes d’octubre.
En un gran nombre d’observatoris es van assolir valors rècord de temperatura en un mes d’octubre. A Catalunya, molts observatoris van enregistrar les temperatures més altes per a aquesta època des del començament de l’observació, en molt casos des del principi del segle XX (l’Observatori Fabra de Barcelona, amb dades des del 1913, va enregistrar la temperatura més alta en un mes d’octubre, 32,4 °C). Els màxims de temperatura van tocar sostre, a la majoria de comarques, el dia 12 d’octubre.
La gran evaporació produïda per les altes temperatures i la manca de les típiques pluges de començament de la tardor van determinar una enorme sequera en un gran nombre de regions. A Catalunya, la majoria de comarques del sud i de l’interior va patir aquesta situació, amb conseqüències molt negatives per a l’agricultura i el medi ambient. La retirada cap al nord-est d’Europa de l’anticicló càlid que va originar aquesta situació va afavorir, al final d’octubre, un canvi radical de configuració meteorològica i l’inici d’un dels típics episodis de pluges de tardor, amb fortes tempestes i inundacions locals, com la de Reus i Salou el 24 d’octubre, amb aiguats de més de 120 mm en poques hores. Dos dies després, la mateixa depressió va produir pluges de més de 500 mm a la localitat italiana de Monterosso (costa de Ligúria) que van provocar importants inundacions.
Catalunya: l’any pluviomètric 2010-11
Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, l’any pluviomètric, també anomenat any hidrològic, que correspon al període comprès entre l’1 de setembre de 2010 i el 31 d’agost de 2011, es pot qualificar de normal o plujós a la meitat est de Catalunya i sec a bona part de la meitat oest. Algunes zones del país van acumular un dèficit pluviomètric per segon any consecutiu (oest del Segrià, de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, i alguns punts de la conca de Tremp, de la Cerdanya, del nord de la Vall d’Aran i del tram final de l’Ebre). En canvi, hi va haver zones que van acumular dos anys pluviomètrics amb una precipitació superior a la mitjana climàtica (litoral central, el Baix Empordà i alguns sectors de la conca del Llobregat). Pel que fa a les conques hidrogràfiques, l’any pluviomètric va ser normal o plujós a les conques internes de Catalunya, que comprenen les conques dels rius catalans que desemboquen a la Mediterrània, i majoritàriament sec a les conques del Segre i l’Ebre, així com a la Vall d’Aran.