Cinema nord-americà
Premis cinematogràfics 2012
Lluny de tractar-se d’una tendència amb aspecte d’esgotar-se, les adaptacions de superherois del còmic van seguir en augment i van constituir algunes de les superproduccions de Hollywood més destacades i esperades de la temporada. El 2012 hi va haver un disputat duel entre alguns dels personatges més emblemàtics de la DC Comics i de la Marvel, les dues editorials nord-americanes més representatives del gènere.
D’una banda, Christopher Nolan va clausurar la seva trilogia dedicada a Batman amb The Dark Knight Rises,
The Dark Knight Rises va ser la darrera entrega d'un Batman en el que s'explora més que mai el vessant psicoanalític i turmentat
© Warner Bros
on ha insistit en el vessant psicoanalític i turmentat del justicier vestit de ratpenat. D’altra banda, The Amazing SpiderMan, de Marc Webb, va rellançar la franquícia del personatge de l’home aranya amb nous actors i la vista posada en posteriors entregues. A més, Joss Whedon un dels noms més rellevants de la ficció televisiva contemporània va reunir un veritable dream team de superherois a The Avengers.
Tot i que sense inspirar-se en cap còmic en concret, la mitologia dels superherois també va inspirar Chronicle, de Josh Trank, un film fantàstic amb aire de vérité que utilitza les mutacions i els superpoders com a metàfora de l’alienació adolescent.
Peter Jackson va tornar a l'univers de Tolkien amb The Hobbit: An Unexpected Journey
© Warner Bros
Es tracta de pel·lícules a la recerca d’un públic juvenil, al qual s’adreça majoritàriament la indústria de Hollywood, amb superproduccions carregades d’efectes especials, com ara Battleship o Abraham Lincoln: Vampire Hunter, o amb adaptacions de best-sellers literaris, com la primera entrega de la sèrie d’aventures futuristes The Hunger Games, de Gary Ross, o The Twilight Saga: Breaking Dawn - Part 2, de Bill Condon, punt i final de la llarga saga vampírica. També busquen aquest espectador jove alguns remakes de pel·lícules dels anys noranta, com Total Recall, de Len Wiseman, que refan històries de fa uns quants anys amb actors de moda i efectes especials més espectaculars. De la mateixa manera, persegueixen l’èxit basant-se en la garantia d’allò que ha funcionat prèviament amb noves entregues de sagues, com Sherlock Holmes: A Game of Shadows, Men in Black 3, The Expendables 2, Paranormal Activity 4, Wrath of the Titans i Mission Impossible: Ghost Protocol. I també amb The Hobbit: An Unexpected Journey, el retorn de Peter Jackson a l’univers fantàstic de J.R.R. Tolkien, que tant d’èxit li va reportar amb la trilogia The Lord of the Rings. I també s’està produint un curiós fenomen de revisió de contes clàssics, que aquest any es va traduir en la coincidència de dues relectures de la Blancaneus i els set nans, dels germans Grimm; Mirror, mirror, de Tarsem Singh, i Snow White and the Huntsman, de Rupert Sanders. L’altra cara de la moneda l’aporten pel·lícules que pretenen començar una nova saga, avortades pel seu sonor fracàs de públic i crítica, com la fantasia John Carter, d’Andrew Stanton, basada en un personatge d’Edgar Rice Burroughs.
En un altre registre, l’esperit adolescent domina comèdies gamberres, com les que han proliferat en el cinema nord-americà dels darrers temps, i que sovint estan protagonitzades per personatges amb síndrome de Peter Pan; per exemple, The Sitter, de David Gordon Green, 21 Jump Street, de Phil Lord i Chris Miller, Ted, de Seth MacFarlane, o The Five Year Engagement, de Nicholas Stoller. Project X, de Nima Nourizadeh, va aportar un nou punt de vista als tòpics i estereotips de la comèdia estudiantil, mentre que American Pie: Reunion, de Jon Hurwitz i Hayden Schlossberg, va reprendre els personatges d’una saga d’aquestes característiques. Sense sortir de la comèdia, més càrrega política va tenir la sàtira The Dictator, de Larry Charles, protagonitzada per l’irreverent Sacha Baron Cohen.
Moonrise Kingdom va presentar altra vegada el peculiar món del director Wes Anderson
© Focus Features
Alguns realitzadors veterans van recrear els seus universos personals sense aportar-hi grans novetats. Ridley Scott va tornar a l’univers d’Alien amb la pel·lícula de ciència-ficció Prometheus; Woody Allen va prosseguir la seva gira per diverses ciutats europees amb la comèdia coral To Rome with Love; Tim Burton va posar la seva marca de fàbrica gòtica i sinistra a Dark Shadows, adaptació d’una vella sèrie de televisió, i a Frankenweenie, nova versió d’un curtmetratge seu; Oliver Stone va plasmar la seva visió de la violència a Savages, un thriller sobre el narcotràfic, i David Fincher, habituat als psychothrillers, va posar el seu ofici al servei de The Girl with Dragon Tattoo, l’adaptació nord-americana de la primera novel·la de la trilogia Millennium de Stieg Larsson. Per la seva banda, Clint Eastwood va signar la biografia del fundador de l’FBI a Edgar; Steven Soderbergh tot i haver anunciat la seva retirada fa un temps es va endinsar en l’univers dels strippers masculins a Magic Mike; Wes Anderson va fer amb Moonrise Kingdom una nova immersió en el seu peculiar món; Ang Lee va fer el pas al format 3D amb la filosòfica Life of Pi, basada en la novel·la de Yann Martel, i Ben Affleck va confirmar les seves aptituds com a realitzador en el thriller polític Argo.
Però algunes de les propostes més interessants van procedir de realitzadors procedents de l’òrbita del cinema independent, com Alexander Payne amb The Descendents, Jason Reitman amb Young Adult, Sean Durkin amb Martha Marcy May Marlene, Jeff Nichols amb Take Shelter, Rian Johnson amb Looper, Andrew Dominik amb Killing them softly, Josh Radnor amb Liberal Arts, Ben Lewin amb The Sessions i Behn Zeitlin amb Beasts of the Southern Wild.
Pel que fa al cinema d’animació, Pixar va corroborar el seu domini amb la faula Brave, mentre que les seves rivals van estrenar pel·lícules com ara Madagascar 3: Europe’s Most Wanted, The Lorax, Ice Age 4: Continental Drift, Rise of the Guardians, ParaNorman i Hotel Transylvania.
Cinema europeu
Gràcies al decidit suport que obté de l’Estat des de fa anys, França continua essent un dels països europeus on es produeix un cinema més divers i amb més èxit, tant dins com fora les seves fronteres. De fet, la gran triomfadora dels Oscar va ser la pel·lícula francesa The Artist, de Michel Hazanavicius, un homenatge al cinema de l’època muda que va esdevenir un fenomen mundial des de la seva projecció al Festival de Canes de l’any passat.
Dans la maison, que reflexiona sobre les fronteres entre la realitat i la ficció, va ser una de les pel·lícules més destacades del cinema francés
© Festival de Cine de San Sebastián
Enguany, el cinema francès va estrenar obres importants, com Dans la maison, de François Ozon, inquietant reflexió sobre les fronteres entre la realitat i la ficció que va guanyar la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià, i Holy Motors, el retorn de Leos Carax després d’anys de silenci, una pel·lícula personal i inclassificable que va ser la triomfadora al Festival de Sitges.
Alguns dels realitzadors més veterans van continuar treballant i estrenant noves obres plenament coherents amb la resta de la seva filmografia, com Alain Resnais, que va dirigir Vous n’avez encore rien vu, o Costa-Gavras, que amb Le capital va aplicar el seu habitual sentit crític a la crisi econòmica global. Alguns dels representants més il·lustres de generacions més joves de cineastes també van estrenar, com Olivier Assayas (Après mai), Jacques Audiard (De rouille et d’os) i Robert Guédiguian (Les neiges du Kilimandjaro), i també ho van fer prometedors valors recents, com Valérie Donzelli (La guerre est déclarée), Mia Hansen-Løve (Un amour de jeunesse) i Bertrand Bonello (L’Apollonide Souvenirs de la maison close). Les adieux à la reine, recreació de Benoît Jacquot de la figura de Maria Antonieta, forma part
de les sumptuoses revisions periòdiques de la història de França que emprèn la cinematografia d’aquest país, mentre que La conquête, de Xavier Durringer, s’endinsa en el procés que va portar Nicolas Sarkozy a ser escollit primer ministre.
Però un dels gèneres més conreats va ser la comèdia, amb obres com Le prénom, d’Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte, La délicatesse, de David Foenkinos i Stéphane Foenkinos, Un heureux événement, de Rémi Bezançon, Et si on vivait tous ensemble?, de Stéphane Robelin, L’art d’aimer, d’Emmanuel Mouret, Comme un chef, de Daniel Cohen, o la nova entrega de la llarga saga basada en els còmics de Goscinny i Uderzo, Astérix et Obélix : Au service de Sa Majesté, de Laurent Tirard.
Tot i que ja es pot considerar que les pel·lícules de James Bond formen part de les superproduccions de Hollywood, el personatge i els productors originals són britànics. El 2012 es van commemorar els cinquanta anys del personatge amb llicència per a matar, i Sam Mendes en va dirigir una nova entrega, Skyfall, una aventura més introspectiva que habitualment, amb Javier Bardem interpretant el malvat.
L’habitual cinema britànic de to més acadèmic va ser representat per reconstruccions biogràfiques i històriques, com ara The Iron Lady, de Phyllida Lloyd sobre Margaret Thatcher, i My Week with Marilyn, de Simon Curtis sobre Marilyn Monroe i Laurence Olivier, o per adaptacions literàries, com Bel Ami, de Declan Donnellan i Nick Ormerod, basada en la novel·la de Guy de Maupassant. En clau de comèdia amable, es va veure The Best Exotic Hotel Marigold, de John Madden, Salmon Fishing in the Yemen, de Lasse Hallström, i Hysteria, de Tanya Wexler. Ken Loach va dirigir un altre dels seus contes proletaris amb The Angels’ Share. I va ser especialment interessant l’adaptació dirigida per Lynne Ramsay de la novel·la de Lionel Shriver We Need to Talk about Kevin.
A Itàlia, els germans Paolo i Vittorio Taviani van recuperar el seu pols amb Cesare deve morire, guanyadora de l’Ós d’Or al Festival de Berlín amb el seu retrat dels assajos de Juli Cèsar, de Shakespeare, fets per un grup de veritables reclusos d’una presó d’alta seguretat. I el també veterà Bernardo Bertolucci va tornar a terrenys psicoanalítics amb Io e te. Al seu costat, també van estrenar pel·lícules alguns representants de les noves generacions del cinema italià. Així, Matteo Garrone va satiritzar la fascinació vers la televisió porqueria amb Reality; Emanuele Crialese va parlar de la immigració a Terraferma, i Paolo Sorrentino va rodar en anglès l’excèntrica This Must Be the Place, amb Sean Penn en el paper d’un cantant pop retirat.
El drama Amour va colpir el públic després de guanyar la Palma d'Or al Festival de Canes
© Festival de Cine de San Sebastián
Altres cineastes europeus, illots de creativitat en cinematografies menys prolífiques, van donar noves mostres del seu talent. L’austríac Michael Haneke va colpir amb el drama Amour, on es mostra més tendre i sensible de l’habitual, i amb el qual va guanyar la Palma d’Or de Canes; el rus Aleksandr Sokurov va recrear Goethe de manera molt personal amb Faust, i el grec Giorgios Lanthimos va dirigir la provocativa i surrealista Alps seguint la petja de la seva Canino (2009).
Altres cinematografies
Al Japó, un dels seus realitzadors més prestigiosos, Hirokazu Koreeda, va dirigir Kiseki (’Miracle’), una tendra història protagonitzada per nens, però no necessàriament infantil; mentre que, per la seva banda, el polifacètic Takeshi Kitano va tornar al seu univers de violents yakuza amb el thriller Autoreiji: Biyondo (’Atrocitat’), seqüela d’una anterior pel·lícula seva. I es va traslladar a aquest país l’iranià Abbas Kiarostami, per dirigir Like Someone in Love.
A la Xina, Zhang Yimou va dirigir Jin Líng shí shan chai (’Les flors de la guerra’), una superproducció bèl·lica rodada en part en anglès, amb Christian Bale de protagonista.
La suerte en tus manos, de Daniel Burman, va ser una de les estrenes del cinema argentí
© Alta Films
Pel que fa al cinema llatinoamericà, l’Argentina es va confirmar un any més com una de les cinematografies més potents. Hi van estrenar pel·lícules alguns dels seus directors més reconeguts internacionalment, com ara Pablo Trapero (Elefante blanco), Daniel Burman (La suerte en sus manos) i Carlos Sorín (Días de pesca). I a Mèxic, el controvertit Carlos Reygadas va corroborar que posseeix una mirada personal i provocativa amb Post tenebras lux.
Cinema espanyol
Lo Imposible, de J.A. Bayona, és una recreació del tsunami del 2004 a Tailàndia
© Festival de Cine de San Sebastián
El català J.A. Bayona, sorgit del prolífic planter de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), va obtenir un gran èxit amb la seva segona pel·lícula, Lo imposible, una espectacular recreació del tsunami que el 2004 va destruir la costa de Tailàndia, rodada en anglès; la seva bona acollida de públic i crítica al Festival de Toronto va ser el punt de partida d’un prometedor recorregut internacional.
Pablo Berguer va mostrar la sorprenent versió de Blancanieves en blanc i negre i sense diàlegs
© Festival de Cine de San Sebastián
Una de les sorpreses de l’any va ser Blancanieves, on Pablo Berger proposa una singular lectura del conte dels germans Grimm en blanc i negre, i prescindint dels diàlegs; paral·lelament a la seva projecció en sales de cinema convencionals, la pel·lícula també es va veure en espais com el Gran Teatre del Liceu i amb música en directe.
Entre els directors ja consagrats que van estrenar noves pel·lícules en la majoria dels casos sense convocar un excessiu entusiasme entre la crítica i els espectadors hi va haver Álex de la Iglesia (La chispa de la vida), Gerardo Herrero (Silencio en la nieve), Icíar Bollaín (Katmandú), Mariano Barroso (Lo mejor de Eva), Emilio Martínez Lázaro (La montaña rusa), José Luis Garci (Holmes & Watson. Madrid Days), José Luis Cuerda (Todo es silencio), Imanol Uribe (Miel de naranjas), Fernando Trueba (El artista y la modelo), David Trueba (Madrid, 1987) i Daniel Calparsoro (Invasor). Un debut esperat va ser el de Jorge Torregrossa amb l’ambiciós drama fantàstic i apocalíptic Fin, basat en la lloada novel·la de David Monteagudo.
Va tenir una bona rebuda Grupo 7, d’Alberto Rodríguez, una creïble història policíaca basada en fets reals. Mentre que Carmina o revienta, el debut com a director de l’actor Paco León una història amb trets autobiogràfics protagonitzada per la seva pròpia mare, va ser rellevant sobretot per una forma de distribució simultàniament en sales de cinema, internet i DVD que vol mirar cap al futur i combatre les descàrregues il·legals que tant castiguen la indústria, acostant el producte al públic. Per la seva banda, Arrugas, d’Ignacio Farreras basada en la prestigiosa novel·la gràfica del mateix títol de Paco Roca, va marcar el camí d’un possible cinema d’animació netament pensat per a espectadors adults.
De tota manera, des del vessant més polític, econòmic i industrial, l’any va estar marcat per l’increment de l’IVA sobre les entrades de cinema, que passa del 8 al 21%, cosa que provoca el descontentament de la indústria, que tem que això, afegit a la crisi econòmica generalitzada i a la pirateria, afecti greument els ingressos i, de rebot, la producció. D’altra banda, el sector es troba a l’expectativa d’una revisió del sistema d’ajuts a la indústria que el Govern del PP va anunciar, però que encara no ha concretat, i va patir una reducció de la quantitat de rodatges per les dificultats d’obtenir finançament.
Cinema català
Les aventures de Tadeu Jones és l'animació de la versió còmica d'Indiana Jones, destinada al públic infantil
© Ikiru
Una coproducció catalana d’animació, Les aventures de Tadeu Jones, d’Enrique Gato paròdia i homenatge del cinema d’aventures de tota la vida i, especialment, de l’Indiana Jones, de Steven Spielberg, va ser un dels grans èxits de taquilla de l’any i va tenir una bona sortida comercial a la resta del món. Un reconeixement a una manera de fer cinema l’animació que té a Catalunya una indústria amb professionals de prestigi.
Des de fa anys, alguna pel·lícula fantàstica feta a Catalunya també ha obtingut un cert èxit fora de les nostres fronteres, en especial la saga [REC], de la qual fins i tot s’ha fet versió a Hollywood. Aquest any es va estrenar la tercera entrega, [REC]3: Génesis, dirigida aquesta vegada per Paco Plaza en solitari, sense Jaume Balagueró. També es va rodar i produir aquí el thriller sobrenatural Luces rojas, dirigida per Rodrigo Cortés després de l’impacte de Buried, amb un repartiment internacional encapçalat per Robert De Niro i Sigourney Weaver. El cuerpo, opera prima d’Oriol Paulo, va ser la nova aposta de la productora Rodar y Rodar, en la línia que li ha aportat èxits com ara Los ojos de Julia i, sobretot, L’orfenat. Mentre que Dictado, d’Antonio Chavarrías, va apostar pel gènere de terror des d’una òptica més introspectiva.
Cesc Gay va tornar a la línia que li va proporcionar el gran èxit de En la ciudad a Unapistola en cada mano, una altra comèdia agredolça coral i generacional amb un repartiment ple de rostres coneguts. I Óscar Aibar va adaptar un relat de l’escriptor Albert Sánchez Piñol a El bosc, un drama amb elements fantàstics. Per la seva banda, Ventura Pons va ser puntual amb la seva entrega cinematogràfica anual amb la comèdia Any de Gràcia.
Fènix 11·23 explica la història real d'un nen acusat de terrorisme per enviar correus en què sol·licitava l'etiquetatge en català
© Fènix 11·23
L’actor i director Joel Joan es va tornar a posar darrere les càmeres per rodar Fènix 11·23, una pel·lícula finançada amb el sistema de micromecenatge que reconstrueix la història real del jove Èric Bertran, que va ser acusat de terrorisme per enviar correus electrònics a una empresa de supermercats en què sol·licitava l’etiquetatge en català. Una estrena que va ser particularment oportuna en un any en què hi va haver enfrontaments amb el Govern de l’Estat espanyol del PP, en què es va produir una massiva manifestació l’11 de setembre de to majoritàriament independentista i en què unes eleccions anti ci pades van donar com a resultat una majoria parlamentària partidària de convocar un referèndum al voltant de la independència.
La realitzadora madrilenya Patricia Ferreira va rodar en català Els nens salvatges, un drama sobre conflictes educatius i desconcert adolescent amb la participació d’algunes de les joves promeses del cinema català revelades amb la pel·lícula Pa negre i la sèrie Polseres vermelles.
Dins el cinema d’avantguarda, en què el cinema català disposa d’autors guardonats internacionalment, Jaime Rosales va estrenar Sueño y silencio. El sempre inquiet productor Lluís Miñarro va produir la nova pel·lícula de Javier Rebollo, El muerto y ser feliz, per la qual José Sacristán va guanyar la Concha de Plata al millor actor al Festival de Sant Sebastià. I del ric i fructífer planter de l’ESCAC ha sorgit el jove realitzador Marçal Forés, que va debutar amb Animals, una història molt personal amb influències del cinema nord-americà independent.