Selecció catalana de corfbol contra la de Sud-àfrica, durant el Mundial sub23 celebrat el mes d’octubre a Barcelona
© Federació Catalana de Korfbal
L’esport no va ser aliè a la crisi econòmica que assetja el país. Les ajudes i subvencions públiques a clubs i federacions van baixar entre el 30% i el 40%, i alguns clubs històrics van viure situacions dramàtiques. El BM Granollers va entrar en concurs de creditors després de desfer-se dels millors jugadors. El Joventut de Badalona, en suspensió de pagaments des del 21 d’octubre de 2010, en va sortir gràcies a un acord de pagament del deute en un termini de sis mesos. A final d’any la Federació Catalana d’Esports d’Hivern va ser la primera en declarar-se en preconcurs de creditors i després dels Jocs Olímpics de Londres el Govern espanyol va anunciar que les ajudes públiques a l’esport baixarien de 47 a 31 milions d’euros.
L’esport del país també va assistir a la històrica manifestació de l’Onze de Setembre. La Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) hi va acreditar 25 presidents de federacions reclamant la necessitat que Catalunya sigui un nou estat d’Europa. El mateix Secretari General de l’Esport, Ivan Tibau, que hi va ser, va admetre després que el reconeixement de les seleccions catalanes seria automàtic en cas que Catalunya fos reconeguda en l’àmbit internacional com a nou estat d’Europa. Els dos grans clubs del país, el FC Barcelona i el RCD Espanyol, també van emmotllar-se a aquesta realitat. Així, el 22 d’octubre van signar un conveni amb el president de la Generalitat, Artur Mas, per internacionalitzar les seleccions. El text també va ser signat per la Plataforma Pro Seleccions i altres clubs catalans de futbol: el Girona FC, el CE Sabadell, la UE Llagostera, el CF Badalona, el Lleida Esportiu CF, l’AE Prat, el CF Reus Deportiu, la UE Sant Andreu i el Gimnàstic de Tarragona. Precisament, el 31 de maig el Tribunal Constitucional espanyol va desestimar el recurs d’inconstitucionalitat presentat contra la Llei de l’esport catalana presentat el 1999 per l’aleshores president del Govern espanyol, José María Aznar, en contra de la participació de federacions catalanes en competicions internacionals. No obstant això, va ratificar la llei espanyola que prohibeix que les federacions i seleccions catalanes s’enfrontin en competicions d’àmbit internacional a federacions o seleccions espanyoles. Aquest darrer punt va fer que la Plataforma Pro Seleccions i la UFEC presentessin conjuntament un recurs contra la decisió de l’alt tribunal.
Atletisme
Classificacions d’atletisme
L’atletisme va viure els seus moments àlgids durant la celebració dels Jocs Olímpics de Londres. A la capital britànica es van batre tres rècords del món. El primer va ser el del kenyà David Rudisha, que va córrer la final dels 800 m en 1.40,91 min. El quartet de Jamaica dels 4 x 100 m (Nesta Carter, Michael Frater, Yohan Blake i Usain Bolt) va establir un nou rècord mundial de la prova amb 36,84 s, igual que el relleu femení dels Estats Units dels 4 x 100 m, format per Tianna Madison, Allyson Felix, Bianca Knight i Carmelita Jeter (40,82 s). Després dels Jocs Olímpics, el velocista dels Estats Units Aries Merritt (27 anys) va rebaixar un altre rècord mundial, el dels 100 m tanques. Ho va fer a Brussel·les en el tradicional Memorial Van Damme, en completar la distància en 12,80 s, set centèsimes menys que l’anterior rècord, en possessió del cubà Dayron Robles des del 2008. Un altre atleta nord-americà, Asthon Eaton (23 anys), va batre al juny, durant les proves de classificació olímpiques dels Estats Units, el rècord del món del decatló (9.039 punts), un presagi del seu primer títol olímpic que arribaria unes setmanes després. L’anterior rècord estava en mans del txec Roman Šebrle, el primer decatleta que va trencar la barrera dels 9.000 punts (9.026) el 2001.
Al Campionat d’Europa absolut, disputat a Hèlsinki al final de juny, els atletes alemanys, amb 16 medalles (6 d’or, 6 de plata i 4 de bronze), van ser els que més cops van pujar al podi. Amb tot, les figures individuals van ser Christophe Lemaitre i Mo Farah, campions dels 100 m i els 5.000 m respectivament. El millor representant català va ser Abdelaziz Merzougui, cinquè en la final dels 3.000 m obstacles. Va ser el primer cop que un Campionat d’Europa es disputava el mateix any que uns Jocs Olímpics i els resultats esportius es van ressentir negativament.
El 2 de novembre es va cancel·lar la cursa més popular del planeta, la marató de Nova York, a causa dels efectes de l’huracà Sandy sobre la ciutat. La marató de Barcelona, en canvi, va ser la més celebrada de la seva història. Al rècord de participants, al llindar dels 20.000 (19.711 inscrits), es va afegir un ambient festiu mai vist fins llavors durant tot el recorregut. Els kenyans Julius Chepkwony (2.11.14 h) i Emily Chepkomy Samoei (2.26.52 h) van inscriure el seu nom en el palmarès d’una prova que es va guanyar definitivament l’empatia dels veïns. La marató, celebrada el 25 de març, se situa en el quart lloc en nombre d’inscrits de les que es disputen a Europa, rere les de Londres, Berlín i París.
Bàsquet
El Regal Barça va guanyar la Lliga ACB després de superar el Real Madrid en una final ajustada
© FC Barcelona
La Lliga espanyola de bàsquet (ACB) va tenir un dels desenllaços més emotius i intensos de les darreres dècades. Després de sis anys sense trobar-se en una final, el FC Barcelona i el Real Madrid van tornar a jugar-se el títol al millor de cinc partits. L’equip català va guanyar el primer partit a casa gràcies a un triple des de mitja pista del brasiler Marcelinho Huertas. El Real Madrid, amb una plantilla més àmplia i físicament més forta, va guanyar els dos següents partits i ho tenia tot a favor per conquerir el títol a casa en el quart partit de la final. Contra tot pronòstic l’equip de Xavi Pascual va igualar la final (2-2), que es va acabar decidint al Palau Blaugrana a favor de l’equip local. L’eslovè Erazem Lorbek va ser nomenat millor jugador de la sèrie i va renovar el seu contracte amb el FC Barcelona, tot i que els San Antonio Spurs de l’NBA li van oferir un contracte per a diverses temporades. El Barça va conquerir la Lliga, però va fracassar en la fase final de la Copa del Rei, que es va jugar al Palau Sant Jordi, en perdre la final contra el Real Madrid amb un resultat inesperadament ampli (91-74). El millor jugador va ser un dels bases del Madrid, el menorquí Sergi Llull.
L’equip català també va arribar a la final a quatre de l’Eurolliga, que es va jugar a Istanbul, però va cedir en les semifinals contra l’Olimpiakós d’Atenes (68-64). Els problemes físics de Joan Carles Navarro van ser determinants en el rendiment de l’equip. En la final l’equip grec es va imposar contra pronòstic al favorit, el CSKA de Moscou (66-64), gràcies a una cistella en l’últim segon de Giorgios Printezis, que va completar una extraordinària remuntada de 17 punts.
Classificacions de bàsquet
En la lliga professional dels Estats Units, l’NBA, la superestrella LeBron James es va coronar per primer cop campió a les files dels Miami Heat, que van derrotar en les sèries finals els Oklahoma City Thunder per un global de 4-1. La competició es va veure afectada durant algunes setmanes pel tancament patronal a causa del fracàs de la negociació del conveni col·lectiu, que no es va resoldre fins al final de novembre. El jugador de Masnou Ricky Rubio (Minnesota Timberwolves) va ser escollit millor debutant del mes de gener a la conferència Oest. Al març, però, es va fer una lesió de lligaments al genoll esquerre que el va obligar a passar per la sala d’operacions i a donar per acabada la temporada. Amb tot, al final de la Lliga va ser inclòs en el millor equip de debutants del campionat. Marc Gasol, dels Memphis Grizzlies, va debutar en el partit de les estrelles formant part de l’equip de la conferència Oest, i es va confirmar a final de temporada com un dels millors pivots del campionat. També al final de temporada el mallorquí Rudy Fernández va abandonar els Denver Nuggets i va fitxar pel Real Madrid, mentre que el valencià Víctor Claver va fer el camí invers i va deixar el Pamesa per incorporar-se a la plantilla dels Portland Trail Blazers.
Ciclisme
Classificacions de ciclisme
El nom de l’any va ser el de tota una llegenda, Lance Armstrong (41 anys), retirat oficialment el 2011. Al juny va ser acusat per l’Agència Antidopatge dels Estats Units (USADA) d’haver-se dopat durant tota la seva carrera amb productes com ara l’EPO, la testosterona i els corticoides. L’agència nord-americana va proposar a la Unió Ciclista Internacional (UCI) la despossessió de les seves set victòries en el Tour de França (1999-2005) i de tota la resta de victòries a partir del setembre del 1998. La UCI va donar per bones les proves que aportava l’informe, va reconèixer la sanció imposada per la USADA i va desposseir el ciclista de les set victòries al Tour, que van quedar desertes, un fet inèdit en la història de la cursa. Les acusacions es van basar en el testimoni d’una dotzena d’antics companys dels equips US Postal i Discovery, que van admetre durant la investigació que aquests equips havien funcionat amb un sistema de dopatge generalitzat. La USADA va considerar que es tractava de la conspiració més gran de la història de l’esport professional. Armstrong, que va superar centenars de controls antidopatge en la seva carrera, va renunciar al seu dret a defensar-se considerant que ja ho havia fet durant tota la seva trajectòria. La USADA no va aportar proves materials contra Armstrong, sinó la confessió dels ciclistes George Hincapie, Levi Leipheimer, Tom Danielson, Christian Vandevelde, Jona-than Vaughters, David Zabriske, Tyler Hamilton i Floyd Landis. Com Armstrong, tots ells van residir al final dels anys noranta a les comarques gironines, i segons les seves declaracions el metge que hauria introduït en el dopatge el ciclista nord-americà, supervivent d’un càncer al principi de la seva trajectòria professional, és l’italià Michele Ferrari.
El ciclista de Parets del Vallès Joaquim Rodríguez va completar la seva segona temporada com a número 1 del rànquing mundial després d’un 2012 excepcional en què es va quedar a les portes de guanyar el seu primer Giro d’Itàlia i la seva primera Vuelta a Espanya. Al Giro va arribar com a primer classificat a l’última etapa, una contrarellotge a Milà, però va cedir el primer lloc per només 16 segons al canadenc Ryder Hesjedal (Garmin). A Espanya va ser líder de la classificació general durant 13 dies seguits, durant els quals va gua- nyar tres etapes. Va ser sorprès, però, per un atac d’Alberto Contador en una etapa amb final a l’estació de Fuente Dé. Finalment va acabar tercer rere el mateix Contador i Alejandro Valverde.
Entre altres victòries, Joaquim Rodríguez també es va imposar a la Fletxa Valona i a la volta a la Llombardia, una de les clàssiques més llegendàries del calendari internacional.
El 6 de febrer de 2012, el Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS) va imposar una sanció de dos anys a Alberto Contador per donar positiu per clenbuterol en una etapa del Tour del 2010, per la qual va perdre tots els resultats entre l’agost del 2010 i l’agost del 2012, data des de la qual se li va permetre tornar a la competició.
L’altre protagonista de l’any va ser l’anglès Bradley Wiggins, el primer ciclista britànic que ha conquerit el Tour de França. El domini del seu equip, l’Sky, va ser tan absolut que el seu compatriota Chris Froome va ser el segon en la classificació general. Abans d’arribar al Tour, Wiggins també va guanyar la París-Niça, la Volta a Romandia i el Dauphiné Libéré, tres de les voltes per etapes més exigents, i després va ser campió olímpic de contrarellotge.
Golf
Classificacions de golf
L’any es recordarà per l’inesperat i històric desenllaç de la 39a edició de la Ryder Cup jugada al Medinah Country Club, a Xicago. Aquest històric campionat, que ju- guen els millors jugadors dels Estats Units contra els millors d’Europa, reflectia un marcador de 10-4 després dels primers 14 enfrontaments. En l’última jornada els europeus, en els partits individuals, van protagonitzar una increïble remuntada i van renovar l’èxit de l’edició prèvia amb un marcador favorable de 14,5 a 13,5. Un dels jugadors destacats de l’equip europeu va ser Sergio García, que va completar la seva sisena participació en el torneig. El capità de l’equip va ser el basc José María Olazábal, que va dedicar el triomf al llegendari golfista espanyol Severiano Ballesteros, mort el 2011 després d’una llarga malaltia.
El nord-irlandès Rory McIlroy (23 anys), també integrant de l’equip europeu a la Ryder Cup, es va confirmar com la nova sensació del golf mundial i va liderar la llista de beneficis econòmics al circuit europeu i a la de la PGA guanyant el seu segon gran torneig, l’obert de la PGA. El veterà sud-africà Ernie Els, per la seva banda, va ser el millor en l’Obert Britànic.
Futbol
Messi, que és el jugador amb el rècord de gols en competicions oficials, es va endur la seva segona Bota d’Or
© FC Barcelona
Polònia i Ucraïna van ser l’escenari, del 8 de juny a l’1 de juliol, del gran torneig de l’any: l’Eurocopa. La selecció espanyola va esdevenir el primer combinat en guanyar el torneig de manera consecutiva. També va ser el primer equip en guanyar tres títols internacionals seguits (Eurocopa 2008, Mundial 2010 i Eurocopa 2012). En els quarts de final, el combinat espanyol va ser superior a França (2-0), i en semifinals, Espanya va eliminar Portugal en la tanda de penals després que el partit acabés 0-0. En la final, que es va jugar a Kíev, Espanya va vèncer Itàlia (4-0), amb gols de David Silva, el català Jordi Alba, Fernando Torres i José Manuel Mata. Com a millor jugador del partit va ser escollit el migcampista del FC Barcelona Andrés Iniesta, mentre que els catalans Alba, Gerard Piqué, Xavi Hernández, Sergio Busquets i Cesc Fàbregas van ser escollits entre els 23 millors jugadors del campionat. El seleccionador espanyol, Vicente del Bosque, també va convocar per al torneig el porter català Víctor Valdés, que no va tenir l’oportunitat de jugar.
Classificacions de futbol
Abans de l’Eurocopa, Josep Guardiola va posar punt i final a la seva brillant trajectòria com a entrenador del FC Barcelona (al gener havia estat guardonat amb el premi al millor entrenador del 2011 per la FIFA). El 27 d’abril va anunciar oficialment que deixaria de ser l’entrenador de l’equip a final de temporada, i en el mateix acte el club va anunciar que el seu substitut seria Tito Vilanova, que havia estat el seu ajudant durant les quatre temporades al club blaugrana. Guardiola va justificar la decisió per falta de motivació i pel cansament acumulat. Per tancar el cicle com a entrenador del Barça, el 25 de maig, va dirigir el seu últim partit, la final de la Copa del Rei al Vicente Calderón contra l’Athletic de Bilbao amb un resultat de 3-0 a favor de l’equip català. Va ser el seu 14è títol (dels 18 possibles) a la banqueta del Barça. Tanmateix, no va poder guanyar la Lliga de Campions, que va ser per al Chelsea de Londres, ni la Lliga espanyola, que va guanyar el Real Madrid.
La temporada també va estar marcada, un any més, pel duel dels dos millors jugadors del món: Leo Messi, que al gener va aconseguir la Pilota d’Or, i Cristiano Ronaldo. El primer es va convertir en el jugador que ha marcat més gols en competicions oficials amb el FC Barcelona, superant el llegendari César, i va ser el primer jugador que en la Lliga va arribar a la xifra de 50 gols, per la qual cosa va guanyar la segona Bota d’Or. En total va fer 91 gols en un any natural, superant la marca de l’alemany Gerd Müller (85 gols) el 1972.
L’Atlético de Madrid, per la seva banda, va guanyar el segon títol europeu en joc, la UEFA Europa League, gràcies al davanter Radamel Falcao. L’Espanyol, amb un pressupost molt ajustat, va acomplir l’objectiu de salvar la categoria en la quarta temporada de l’argentí Mauricio Pochettino a la banqueta. A l’octubre el president, Ramon Condal, va anunciar la decisió de deixar el càrrec i es va obrir el termini per presentar candidatures a la presidència.
Motor
Classificacions de motociclisme
El Mundial de motociclisme va tornar a parlar català. En la categoria de Moto 2, el pilot de Cervera Marc Márquez (Kalex), amb només 19 anys, es va coronar campió després d’obtenir vuit victòries, i va ser el pilot més jove en obtenir el títol en la segona categoria del Mundial. Pol Espargaró (Kalex) va assolir la segona posició de la classificació general. En la categoria de Moto GP, el mallorquí Jorge Lorenzo, amb una Yamaha oficial, també va obtenir el seu segon títol, el quart de la seva trajectòria, mentre que Dani Pedrosa (Honda), que havia estat el pilot que més victòries havia aconseguit durant la temporada (6), es va haver de conformar amb el segon lloc a la general.
En el món del trial, el pilot de Piera Toni Bou, de l’escuderia Montesa, es va proclamar campió del món a l’aire lliure i en pista coberta, sumant títols a la seva trajectòria, que ja comprèn 12 títols mundials, una xifra sense precedents en aquesta modalitat. En la categoria femenina la pilot de Corbera de Llobregat, Laia Sanz, de l’equip català Gas Gas, va sumar també el seu dotzè títol mundial, una altra xifra rècord.
En el ral·li Dakar, disputat a Xile i l’Argentina, Stéphane Peterhansel va ser el guanyador en cotxes, mentre que Cyril Despres ho va ser en l’apartat de motocicletes, en què el pilot d’Avià Marc Coma (KTM) va ser el subcampió.
Classificacions d’automobilisme
En ral·lis, l’alsacià Sébastien Loeb va corroborar la seva condició de pilot més llorejat de la història de la modalitat sumant amb un Citroën DS3 el seu novè Campionat del Món (2004-12), tots consecutius i amb un rècord de victòries (75); al Ral·li Catalunya Costa Daurada 2012 també va aconseguir la seva setena victòria consecutiva a la prova. A final de temporada el pilot francès va anunciar que el 2013 ja no disputaria el Campionat del Món.
En el Campionat del Món de fórmula 1, l’alemany Sebastian Vettel (25 anys) va allargar per tercer any consecutiu la seva hegemonia i la del seu equip, Red Bull, després de lluitar durant tot l’any amb el Ferrari de Fernando Alonso, que va ser subcampió. El Gran Premi del Circuit de Catalunya el va guanyar el veneçolà Pastor Maldonado (Williams)
Natació
Classificacions de natació
A banda de la cita dels Jocs Olímpics, el gran esdeveniment de l’any va ser el Campionat d’Europa celebrat a Debrecen (Hongria) al mes de maig. La badalonina Mireia Belmonte va ser campiona en els 1.500 m lliures i subcampiona en els 400 m lliures. També van pujar al podi Erika Villaécija, tercera en els 1.500 m, i la jove de 18 anys Marina Garcia, tercera en els 100 m braça. En natació sincronitzada, Andrea Fuentes va ser subcampiona en l’exercici de solo i també va pujar al podi en la prova de duet al costat d’una altra catalana, Ona Carbonell. Fuentes i Carbonell van formar part del conjunt que va ser campió en l’especialitat d’equips, al costat de sis catalanes més: Clara Basiana, Alba Cabello, Paula Klamburg, Irene Montrucchio, Laia Pons i Cristina Salvador.
La Federació Espanyola de Natació va provocar un gran enrenou al setembre en destituir Anna Tarrés del càrrec de seleccionadora de natació sincronitzada, tot i haver aconseguit una medalla de plata i una de bronze als Jocs Olímpics de Londres i tenir un currículum que inclou 13 medalles en Campionats d’Europa i 13 medalles en Campionats del Món. Quinze exmembres de la selecció espanyola de natació sincronitzada van signar una declaració en què denunciaven les tècniques emprades per l’entrenadora, que ho va negar tot.
Tennis
Classificacions de tennis
Novak Djoković, Roger Federer, Rafael Nadal i Andy Murray, amb un Grand Slam cadascun, es van repartir els principals honors de l’any. El primer, que defensava el número 1 mundial del 2011, va començar la temporada repetint victòria en l’Obert d’Austràlia després d’una final contra Rafael Nadal que va durar gairebé sis hores (5-7, 6-4, 6-2, 6-7 i 7-5). El tennista manacorí va tenir l’oportunitat de refer-se a Roland Garros, i a París es va emportar el trofeu davant del serbi en una final que va acabar en dilluns per culpa de la pluja que va impedir finalitzar la prova el diumenge (6-2, 6-3, 2-6 i 7-5). Amb aquesta victòria el jugador de les Illes va ampliar el seu rècord de victòries a París fins a set. Dies abans, Nadal també havia conquerit el tradicional torneig Comte de Godó de Barcelona per setena vegada. Tanmateix, a partir del mes de juliol una lesió al genoll el va deixar sense jugar la resta de la temporada.
A Wimbledon l’heroi va ser Roger Federer, que va obtenir el seu setè triomf en vèncer en la final el jugador escocès Andy Murray (4-6, 7-5, 6-3 i 6-4). Amb aquesta victòria el suís va igualar el rècord històric de William Renshaw i Pete Sampras.
Murray va poder aixecar el seu primer trofeu del Grand Slam a l’Obert dels Estats Units en batre Novak Djoković. L’escocès, campió olímpic a Londres, havia necessitat jugar cinc finals per aconseguir aquest èxit.
El jugador de Xàbia David Ferrer va conquerir a París el seu primer triomf en un Masters de la categoria 1.000, i va acabar l’any com a cinquè millor jugador del món. Va liderar, a més, l’equip espanyol fins a la final de la Copa Davis, que finalment va guanyar l’equip de la República Txeca a Praga. A finals d’any, els catalans Marc López i Marcel Granollers van guanyar en dobles la copa Masters a Londres.
La millor jugadora del circuit femení va ser Serena Williams, capaç d’encadenar les victòries a l’Obert Britànic i l’Obert dels Estats Units. A Roland Garros, la russa Maria Xaràpova va ser la campiona, mentre que la bielorussa Viktória Azàrenka es va imposar en la final de l’Obert d’Austràlia. Aquesta jugadora va acabar l’any com a número 1 de la WTA, el rànquing mundial.
Altres
Classificacions d’esports diversos
El corredor i esquiador Kilian Jornet va mostrar un any més la seva condició d’esportista més complet del país amb una sèrie de triomfs i reptes assolits només a l’abast d’un superdotat. A l’hivern va ser el vencedor de la Copa del Món d’esquí de muntanya i campió de la cursa vertical del Campionat d’Europa. En la temporada de curses de muntanya, els seus triomfs encara van ser més rellevants: va conquerir la Copa del Món de l’especialitat i es va imposar en algunes de les proves més prestigioses del planeta (Diagonale des Fous, Mont Blanc Marathon, Dolomites Skyrace, Speedgoat, Pikes Peak Marathon, Kima, Becca di Nona, Cavalls del Vent i Climbathon del Mount Kinabalu). Al maig va presentar el projecte anomenat "Summits of my life", que té com a propòsit coronar en solitari, sense assistència i amb el menor temps possible, algunes de les muntanyes més emblemàtiques del planeta. Dins aquest projecte, el 2013 intentarà batre el rècord d’ascens de l’Elbrus, el Cerví i el Mont Blanc; el 2014 ho intentarà amb l’Acongagua i el McKinley; i finalment, el 2015, pretén batre el rècord d’ascens a l’Everest sense guies, ni portadors, ni cordes fixes, ni oxigen suplementari. Mentrestant, aquest 2012 va completar dues travesses integrals pel Mont Blanc en 8 hores i 40 minuts, un recorregut que s’acostuma a efectuar en tres dies.
El tarragoní Òscar Cadiach (59 anys) va continuar la seva llarga cursa per esdevenir el primer alpinista català en fer els 15 cims de més de vuit mil metres de la Terra. El 2012 va ascendir a l’Annapurna, el Dhaulagiri i el K2 i va arribar als 11 cims. Li resten el Broad Peak, el Gasherbrum i el Kan-chenjunga per a assolir-ho.
En l’esport de muntanya, una altra representant catalana, la manresana Núria Picas, es va coronar a l’estiu campiona del món de marató, la prova reina dels Sky Games, una competició que es va realitzar a la comarca de l’Alta Ribagorça. L’atleta va creuar l’arribada amb una senyera estelada, bandera que la federació espanyola li va prohibir de mostrar al podi sota l’amenaça de perdre el premi en metàl·lic que havia obtingut.
Classificacions d’hoquei
La selecció espanyola d’hoquei sobre patins, amb seleccionador (Carles Feriche) i nou jugadors catalans, va obtenir el setè títol europeu consecutiu. El campionat es va resoldre en terres lusitanes en l’última jornada, en un partit que va enfrontar Espanya amb Portugal i que es va decantar del costat del combinat espanyol (5-4), gràcies a un gol a l’últim segon del davanter de Sant Sadurní d’Anoia Jordi Bargalló, que ja havia estat determinant en el triomf del Liceo en la Copa d’Europa de clubs. Per la seva banda, el FC Barcelona va ser campió de l’OK lliga i de la Copa.
Els clubs catalans van sumar diversos títols en les competicions estatals. El FC Barcelona va ser campió de la Lliga d’handbol; l’Atlètic Barceloneta de la Lliga i la Copa de waterpolo; el CN Sabadell de la Lliga i la Copa de waterpolo femenines, i l’Atlètic Terrassa de la Lliga d’hoquei sobre herba.
Capítol a banda per l’equip de futbol sala del FC Barcelona, entrenat per Marc Carmona i que va conquerir a Lleida la seva primera Copa d’Europa, a més d’arrodonir la temporada amb els triomfs a la Lliga, la Copa del Rei i la Copa de la Lliga.
Jocs Olímpics de Londres
L’escenari i les dades
Sota la presidència de l’antic atleta olímpic Sebastian Coe, la ciutat de Londres va organitzar els vint-i-setens Jocs Olímpics de l’era moderna, que van tenir un gran balanç tant en l’àmbit esportiu com en el social. Londres era la primera ciutat que organitzava per tercera vegada uns Jocs Olímpics després dels del 1908 i el 1948.
El pressupost va superar els 13.000 milions d’euros, quatre vegades més del cost previst inicialment després que la ciutat fos designada el 2005 a Singapur. La mobilització de forces policials i militars va ser la més gran que hi ha hagut a la capital britànica en temps de pau; més de 40.000 persones van treballar per vetllar la seguretat en una operació que va costar prop de 660 milions d’euros i que va implicar el desplegament de míssils en alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat. El nombre d’efectius militars mobilitzats va ser superior als de la Guerra de l’Afganistan.
Vista aèria del Parc Olímpic de Londres 2012 (abril del 2012), on es va concentrar el gruix de les proves esportives dels Jocs
© EG Focus
El Parc Olímpic es va aixecar a la zona est de la ciutat, a Stratford, amb l’objectiu de revitalitzar-la urbanísticament. Stratford era una antiga zona industrial i la seva reconstrucció va suposar la creació d’una zona verda d’una extensió de més de 2,5 km2. S’hi van construir la Vila Olímpica i nou instal•lacions esportives. Els organitzadors, amb tot, també van celebrar competicions en icones estratègiques de la ciutat com ara el triatló a Hyde Park, la marató al Mall, el voleibol al Royal Horse Parade o el futbol a l’estadi de Wembley. El comitè organitzador va realitzar un pla de sostenibilitat que incloïa el primer estudi minuciós de les restes de diòxid de carboni generats pels Jocs Olímpics. L’objectiu era organitzar l’esdeveniment reciclant més del 90 % de la runa generada per la construcció i demolició d’edificis. Després dels Jocs es va crear un organisme dedicat únicament a gestionar-ne el llegat, dirigit pel mateix Sebastian Coe, aspecte que el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Jacques Rogge, va remarcar més en el seu discurs de clausura.
Els auguris dels més escèptics, que pronosticaven uns Jocs sense esperit olímpic, no es van complir. El temps va acompanyar, el caos circulatori que s’havia previst no va existir i l’obsessió per la seguretat no va afectar el desenvolupament de la competició esportiva ni la vida diària dels ciutadans i visitants. Els londinencs, que eren escèptics sobre els beneficis dels Jocs, van anar canviant de mentalitat gràcies sobretot al bon paper de l’equip olímpic de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. La delegació va obtenir 29 ors, 17 argents i 19 bronzes, la millor xifra de medalles de la història del seu comitè olímpic.
Els Jocs van reunir 204 comitès olímpics nacionals, el mateix nombre que a Pequín el 2008. El Comitè Olímpic de les Antilles Holandeses, ja desaparegut, va ser substituït per Brunei. Un atleta del Sudan del Sud, l’últim estat reconegut per la comunitat internacional, hi va participar sota la bandera olímpica en la prova de la marató. El beisbol i el softbol van desaparèixer del programa olímpic i s’hi va incorporar la boxa femenina El nombre de participants va arribar als 10.919, dels quals 6.078 eren homes i 4.841, dones. El COI va intentar que per primera vegada totes les delegacions portessin com a mínim una esportista femenina, però no es va assolir l’objectiu ja que Barbados, Nauru i Saint Christopher i Nevis tan sols hi van inscriure esportistes masculins. Amb tot, alguns països àrabs, com ara Brunei, Qatar i l’Aràbia Saudita, van enviar dones per primera vegada a uns Jocs. L’atleta sud-africà Oscar Pistorious va esdevenir el primer atleta amb una doble amputació a participar en una cita olímpica. En l’àmbit global, els Estats Units es van tornar a imposar en el medaller (45 medalles d’or) després que a Pequín el 2008 ocupessin la segona posició al darrere de la Xina.
La mascota dels Jocs es va anomenar Wenlock i fou dissenyada per Michael Morpurgo. La cara es va dissenyar amb la forma del teulat de l’estadi olímpic i la llum del cap representava la llum dels taxis negres de Londres. Pel que fa al logotip, creat per la consultora de marques Wolff Ollins, va representar el número 2012 i incloïa els anells olímpics i la paraula Londres.
Durant els Jocs es van fer més de 5.000 controls antidopatge. Només es van detectar vuit casos positius, set descoberts abans de la competició, dels quals quatre van correspondre a l’atletisme i els altres a l’halterofília, la gimnàstica artística, el ciclisme i el judo.
Les cerimònies
La cerimònia d’obertura es va fer el 27 de juliol a l’Estadi Olímpic. El responsable artístic va ser el director de cinema Danny Boyle, que va crear un espectacle basat en la música i la cultura popular britànica. El moment més significatiu va ser la participació de set joves promeses de l’esport britànic, que van encendre plegats el peveter, que es va construir amb dues-centes quatre peces que representaven els dos-cents quatre comitès olímpics participants. L’espectacle, un viatge al llarg de la història del país fins a la Revolució Industrial, es va anomenar Les illes de les meravelles i va costar més de 34 milions d’euros. Va tenir la participació directe, entre d’altres, de la mateixa reina Isabel II, que va simular que es llançava amb paracaigudes a l’estadi al costat de l’agent 007, James Bond, interpretat per l’actor Daniel Craig. La barreja de costumisme britànic, modernitat i música pop, arrodonida amb un convincent toc cinematogràfic, va recollir elogis generalitzats arreu del planeta. L’acte va començar com les antigues obres de teatre de l’era de William Shakespeare, amb el toc d’una gran campana. En aquest cas l’encarregat de fer-la sonar va ser el ciclista Bradley Wiggins, que unes quantes setmanes abans s’havia convertit en el primer britànic que guanyava el Tour de França. Al capdavant de la delegació del Comitè Olímpic Espanyol (COE) hi havia el jugador de bàsquet de Sant Boi de Llobregat Pau Gasol.
La cerimònia de clausura va tenir lloc el 12 d’agost, també a l’Estadi Olímpic, sota el títol d’Una simfonia de música britànica i la va cloure el grup musical The Who interpretant els seus temes més coneguts. Els discursos de Sebastian Coe i el president del COI van posar punt i final als Jocs i es va passar el testimoni a Rio de Janeiro, escenari dels Jocs del 2016.
Les grans figures
Classificacions dels Jocs Olímpics Londres 2012
El nom propi més recordat de la primera setmana a Londres és el del nedador nord-americà Michael Phelps, que va superar el rècord històric de 18 medalles olímpiques que la gimnasta Larissa Latinina havia mantingut des de feia 48 anys. Entre els Jocs de Melbourne del 1956 i els de Tòquio del 1964, la ucraïnesa, llavors competint sota la bandera soviètica, es va penjar 18 medalles (9 d’or, 5 d’argent i 4 de bronze), una fita que Phelps va superar al Centre Aquàtic del parc olímpic on va sumar 4 medalles d’or i 2 d’argent més al seu ja extens palmarès. Phelps, a més, va ser el primer nedador a guanyar una mateixa prova (200 m estils) en tres Jocs consecutius. El nedador de Baltimore va donar per acabada la seva carrera a Londres amb un total de 22 medalles olímpiques (18 d’or, 2 de plata i 2 de bronze). Aquest palmarès el situa com l’esportista més llorejat de la història.
Al centre aquàtic també van destacar tres nedadores adolescents que van deixar els experts sense paraules. La xinesa Shiwen Ye (16 anys) es va imposar en els 400 m estils, amb un tram final fet al mateix ritme que el de la final masculina, mentre que la lituana Ruta Meilutyte i la nord-americana Katie Ledecky (15 anys) van pujar al podi per recollir l’or en els 100 m braça i els 800 m lliure respectivament.
Pel que fa a la delegació dels Estats Units també van destacar, pel seu impacte mediàtic, els jugadors de l’equip de bàsquet, que va rivalitzar en glamur amb el llegendari Dream Team del 1992. LeBron James, Kobe Bryant, Kevin Durant i Carmelo Anthony n’eren els principals exponents. Les superestrelles de la NBA, amb tot, van haver de suar de valent per vèncer en la final a la selecció espanyola (107-100)
Igual que als Jocs de Pequín, a l’estadi olímpic de Stratford, el jamaicà Usain Bolt va tornar a copar tota l’atenció i no decebé les expectatives. En la final dels 100 m més ràpida de la història, va tornar a ser el més veloç i va guanyar els seus rivals fent un nou rècord olímpic (9.63). Per primera vegada en una cursa de 100 m, set dels vuit participants van baixar dels 10 segons. En la final de 200 m, tampoc no hi va tenir cap rival. Va arrancar com un tro i va creuar la línia arribada a només dues centèsimes del rècord olímpic (19.32). Era el primer atleta de la història que encadenava els títols olímpics de 100 i 200 m. Per primera vegada tres atletes de Jamaica, a més, van copar el podi del doble hectòmetre, tot un presagi del que passaria en la final dels 4 × 100 m. En aquesta prova, Bolt va completar el seu palmarès particular amb una nova medalla d’or amb rècord mundial (36.84). L’equip format per Bolt, Yohan Blake, Nesta Carter i Michael Frater van trencar per primera vegada la barrera dels 37 s.
L’altre heroi de l’estadi va ser el kenyà David Rudisha, que va ser capaç de batre el rècord del món dels 800 m en la final de distància després de liderar la prova des del primer metre (1:40.91), rècord que tenia el cubà Alberto Juantorena des dels Jocs de Mont-real (1:43.50). L’altre rècord mundial que va caure a l’estadi olímpic va ser el dels 4 × 100 m femenins gràcies a l’actuació de les velocistes nord-americanes Tianna Madison, Allyson Felix, Bianca Knight i Carmelita Jeter, que van córrer la distància en 40.82, 44 centèsimes més ràpid que l’anterior plusmarca mundial encara en poder de l’antiga República Democràtica Alemanya.
L’estadi també va viure grans dosis de patriotisme britànic gràcies, sobretot, al fondista nascut a Somàlia, Mo Farah, que va completar el doblet en els 5.000 i els 10.000 m i a la jove Jessica Ennis, campiona d’heptatló, i a Greg Rutherford, saltador de llargada. Els altres grans moments olímpics per als seguidors britànics van arribar en la final de tennis celebrada a Wimbledon, on l’escocès Andy Murray va vèncer, contra pronòstic, Roger Federer; en la contrarellotge pels carrers de la ciutat, amb la gran victòria de Bradley Wiggins; en el Velopark, amb set medalles d’or en el ciclisme en pista dels seus representants, i amb la quarta medalla d’or consecutiva, en quatre jocs diferents, del regatista Ben Ainslie.
Pel que fa al tercer gran esport olímpic, la gimnàstica, el japonès Kohei Uchimura, triple campió mundial, va desplegar tot el seu talent per imposar-se en el concurs general i reclamar la seva condició de millor gimnasta masculí del segle XXI. La vencedora del concurs complet femení va ser la joveníssima nord-americana Gabrielle Douglas (16 anys).
Els catalans
L’esport català va aportar vuitanta-sis esportistes a la delegació del COE, un 30,7 % del total, dels quals cinquanta-vuit van tornar amb una medalla (25) o diploma olímpic. De les quatre medalles per equips espanyoles, tres (les de bàsquet, waterpolo femení i natació sincronitzada) van ser directament responsabilitat d’esportistes catalans.
L’única medalla d’or per a l’esport català la va guanyar l’esportista de Vilafant Joel González en la competició de taekwondo. El lluitador de 22 anys va guanyar el seu primer títol olímpic en guanyar en la final de la categoria de menys de 58 kg el coreà Daehoon Lee (17-8). González, que viu i s’entrena al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, va certificar el número u del rànquing mundial i va completar la triple corona, ja que abans dels Jocs també havia estat campió d’Europa i campió del món. La seva companya, Brigitte Yagüe, va ser subcampiona, en la categoria de 49 kg.
El piragüista lleidatà Saül Craviotto va tornar de Londres amb una medalla de plata i la nedadora de Badalona Mireia Belmonte, amb dues, les primeres de la seva trajectòria: va ser segona en els 200 m papallona i en els 800 m lliure. Fins llavors l’únic nedador català que havia pogut pujar a un podi olímpic havia estat Sergi López, a Seül, el 1988. En natació, Andrea Fuentes i Ona Carbonell van ser subcampiones en l’exercici de duo de natació sincronitzada i van formar part de l’equip que va guanyar la medalla de bronze en la mateixa disciplina al costat de Paula Klamburg, Irene Montrucchio, Clara Basiana i Laia Pons. En l’equip espanyol de waterpolo femení, que va perdre la final contra els Estats Units, hi havia les catalanes Laura Ester, Marta Bach, Anna Espar, Roser Tarragó, Jennifer Pareja, Ona Maseguer, Maica Garcia, Ana Copado i Matilde Ortiz. També hi havia cinc catalans en l’equip de bàsquet que va jugar la final i que va aconseguir la medalla de plata contra els Estats Units: Pau i Marc Gasol, Joan Carles Navarro, Rudy Fernández i Víctor Sada.