Música clàssica
La crisi econòmica va marcar la vida musical d'un any que va veure desaparèixer conjunts i orquestres simfòniques algunes lligades a emissores públiques de radiotelevisió , tant a Europa com als Estats Units, on moltes formacions privades van reduir dràsticament la seva activitat. La disminució de recursos públics i la caiguda d'ingressos per taquilla i patrocini privat van obligar a reduir la programació de nombrosos teatres, auditoris i festivals a tot el món.
Al Festival de Salzburg es va poder veure una de les òperes més rupturistes del segle XX, Die Soldaten, de Berns Alois Zimmermann
© Ruth Waltz / Salzburg Festival
Per marcar diferències, el Festival de Salzburg va plantar cara a la crisi amb una àmplia programació i set noves produccions, encara que amb una reducció en el nombre de representacions. El seu director artístic, Alexander Pereira, va trencar la maledicció que pesava sobre alguns títols populars mai representats a Salzburg i va programar, per primera vegada, La bohème, de Giacomo Puccini, en una coproducció amb el Gran Teatre de Xangai dirigida per Daniele Gatti, amb una poc afortunada posada en escena, ambientada entre ocupes i punks, signada per Damiano Michieletto. El muntatge va ser protagonitzat per la soprano russa Anna Netrebko i el tenor polonès Piotr Becza ł a, el qual, després de l'estrena, va cancel·lar la seva actuació per malaltia i va ser substituït, amb gran èxit, per l'alemany Jonas Kaufmann, que va obtenir també un gran triomf amb el paper de Bacchus, d'Ariadne auf Naxos, de Richard Strauss. A més de la desfilada de grans orquestres i batutes la Filharmònica de Viena, dirigida per Valery Gergiev, Mariss Jansons i Riccardo Muti, i la Filharmònica de Berlín, amb Simon Rattle , Salzburg va apostar per una de les òperes més rupturistes del segle XX, Die Soldaten, de Bernd Alois Zimmermann, i va oferir com a curiositat l'exhumació de Das Labyrinth oder Der Kampf mit donin Elementen, de l'austríac Peter von Winter, estrenada a Viena el 1798 amb un llibret d'Emanuel Schikaneder, que és una continuació de La flauta màgica, obra també programada, però en una fallida producció escènica de Jens-Daniel Herzog, salvada per la gran direcció musical de Nikolaus Harnoncourt.
La compositora Sofia Gubaidulina va ser una de les figures cabdals del Festival de Lucerna
© Lucerne Festival / Peter Fischli
El Festival de Lucerna (Suïssa) va apostar per la personalitat més rellevant de la música russa actual, Sofia Gubaidulina, de 81 anys, com a compositora resident, i va oferir un retrat de la seva música, d'intensa espiritualitat, amb obres com el Concert per a violoncel Offertorium i la Passió segons Sant Joan. La monumental Vuitena Simfonia de Gustav Mahler, dirigida pel gran director italià Claudio Abbado al capdavant de l'Orquestra del Festival de Lucerna, va donar el tret de sortida a una impressionant desfilada de grans formacions, amb el protagonisme especial de la Simfònica de la Ciutat de Birmingham i el seu titular, el jove director letó de 34 anys Andris Nelsons, que va dirigir obres de Mahler, Ludwig van Beethoven i Dmitri Xostakóvitx. Entre les propostes, va destacar una versió en concert de Moses und Aron, d'Arnold Schönberg, a càrrec de la Simfònica de la SWR i l'EuropaChor Akademie, dirigits per Sylvain Cambreling, que també es va poder escoltar al Teatro Real de Madrid. El coliseu madrileny es va apuntar un èxit mediàtic amb l'estrena mundial de The Life and Death of Marina Abramović
El Teatro Real de Madrid va estrenar The Life and Death of Marina Abramović
© Teatro Real / Javier del Real
, una singular mostra de teatre musical amb la sofisticada personalitat estètica de Robert Wilson en un muntatge protagonitzat per Marina Abramović, l'actor William Dafoe i les cerimonials intervencions d'Antony.
En el Festival de Bayreuth, mentre escalfen motors per celebrar el bicentenari de Wagner el 2013, va destacar el muntatge de Parsifal, signat per Stefan Herheim, i va decebre, per la seva trivial posada en escena, L'holandès errant, només memorable per la direcció musical de Christian Thielemann: la seva estrena va ser notícia a tot el món per la polèmica generada pel baríton rus Ievgueni Nikitin, obligat a renunciar a la seva participació després de revelar, en un reportatge de la televisió pública ZDF, que entre els tatuatges que cobreixen el seu cos de cap a peus hi ha el rastre d'una creu gammada estampada quan era bateria d'una banda de heavymetal. Al setembre, el Festival de Bayreuth es va desplaçar al Gran Teatre del Liceu per oferir, més de mig segle després de la seva històrica primera visita, versions en concert de L'holandès errant, Lohengrin i Tristany i Isolda, que van causar sensació per la qualitat del cor i l'orquestra, dirigits per Sebastian Weigle i Peter Schneider.
El Liceu va acollir al juliol el comiat de l'òpera del gran baríton menorquí Joan Pons, després de quatre dècades de carrera en el principals teatres del món. Pons va cantar el paper d'Amonasre, d'Aïda, de Verdi, títol amb què va debutar precisament al Liceu com a cantant del cor del teatre.
L'enfant et les sortilèges, de Maurice Ravel, va ser una de les produccions més destacades del Festival de Glyndebourne
© Festival de Glyndebourne / Simon Annand
En el Festival de Glyndebourne, va sorprendre el director d'escena francès Laurent Pelly amb una captivadora producció de L'heure espagnole i L'enfant et les sortilèges, de Maurice Ravel, amb impecable direcció musical de Kazushi Ono. Mentre Londres acaparava l'atenció mundial amb els Jocs Olímpics, els cèlebres Proms el festival de concerts que la BBC organitza al Royal Albert Hall durant l'estiu van registrar un 93% d'ocupació, amb un total de 300.000 entrades venudes: entre els assoliments artístics, cal esmentar el cicle Beethoven-Boulez de Daniel Barenboim, i un impressionant Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy, dirigit per John Eliot Gardiner.
El Festival de Bregenz va apostar pel nou repertori amb l'estrena de Solaris, de l'alemany Detlev Glanert
© Bregenzer Festpiele / Karl Forster
El Festival de Bregenz va apostar pel nou repertori amb l'estrena de Solaris, de l'alemany Detlev Glanert, mentre que el Festival d'Ais de Provença va tenir un gran èxit amb l'estrena de l'òpera Written on Skin, del britànic George Benjamin. Segueix la bona ratxa internacional de La Fura dels Baus, que, en ple idil·li amb la Bayerische Staatsoper de Munic, van triomfar de nou el 27 d'octubre amb l'estrena mundial de Babylon. Un conte de màquines, de l'alemany Jörg Widmann, amb llibret del filòsof Peter Sloterdijk i direcció escènica de Carlus Padrissa: una reflexió musical i filosòfica sobre l'inici de la nostra civilització que el públic va premiar amb disset minuts d'aplaudiments.
El director veneçolà Gustavo Dudamel, amb èxits mediàtics al capdavant de la Filharmònica de Los Angeles i gires amb la Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela, Claudio Abbado, Simon Rattle, René Jacobs, Jordi Savall i Daniel Barenboim monumental cicle de Beethoven amb l'Eastern-Western Divan Orchestra , els pianistes Maurizio Pollini i Lang Lang, i les mezzosopranos Cecilia Bartoli i Joyce DiDonato, entre altres intèrprets, van animar amb nous enregistraments la indústria discogràfica. El món del disc clàssic va llançar edicions commemoratives de tres compositors pel centenari de la mort del francès Jules Massenet (1842-1912), pel 150 aniversari del naixement del també francès Claude Debussy (1862-1918) i pel centenari del naixement del català Xavier Montsalvatge (1912-2002) i dues grans batutes del segle xx, el romanès Sergiu Celibidache (1912-1996) i l'hongarès György Solti (1912-1997).
La mort del gran baríton i director d'orquestra alemany Dietrich Fischer-Dieskau (Berlín, 28 de maig de 1925 Stamberg, 18 de maig de 2012), màxim referent en la interpretació del lied i l'òpera alemanya i mestre de diverses generacions de grans liederistes, va ser una de les notícies més tristes de l'any. Fischer-Dieskau va morir a 86 anys, a la seva casa de Stamberg, i va deixar un impressionant llegat discogràfic, amb un repertori que supera els 3.000 lieder. El timbre de la seva veu, les seves qualitats tècniques i la seva exquisida musicalitat el van convertir en la principal referència en la interpretació de Franz Schubert, Robert Schumann, Hugo Wolf, Richard Strauss i Gustav Mahler, l'obra dels quals va portar al disc amb enregistraments antològics.
També el món de la creació musical va perdre dues de les seves personalitats més rellevants. El compositor alemany Hans Werner Henze (Gütersloh, Westfàlia, 1 de juliol de 1923 Dresden, 27 d'octubre de 2012) va morir a 86 anys. Després d'haver viscut a Itàlia des del 1953, va tornar a morir a Alemanya, el seu país natal, que va abandonar en sentir-se rebutjat per les seves idees d'esquerra i la seva homosexualitat. Deixa un immens llegat de 30 òperes, 10 simfonies i 11 ballets, obres de cambra, oratoris i un rèquiem, L'alè líric. El refinament orquestral i un poderós instint dramàtic el van convertir en un dels músics més interpretats del seu temps, amb una obra operística que inclou títols com Der Prinz von Homburg ('El príncep d'Homburg'), Der junge Lord ('El jove Lord'), Boulevard Solitude, Die Bassariden ('Les Bassàrides'), L'Upupa und der Triumph der Sohnesliebe ('La puput i el triomf de l'amor filial') i Phaedra.
Un mes després, el 6 de novembre, va morir a Nova York, a 103 anys d'edat, Elliott Carter (Nova York, 11 de novembre de 1908 - 20 de novembre de 2012), el gran patriarca de la música nord-americana, guanyador de dos premis Pulitzer, que va mantenir una incessant activitat fins a la seva mort. Va estudiar amb Charles Ives i Walter Piston a Harvard i amb Nadia Boulanger a París. Va compondre 158 obres, des de la Simfonia núm. 1 (1942) fins a la peça Diàlegs II, estrenada a l'octubre del 2012. En la seva producció destaquen els seus Quartets de corda, el Concert per a piano, que va ser considerat una obra mestra per Igor Stravinskij, i Variacions per a orquestra, obres de gran transparència, força rítmica i brillantor.
Música popular
En el camp de la música popular, el 2012 es van generar els titulars habituals al voltant de l'star system internacional(de Bruce Springsteen a Lady Gaga) i es va registrar una consolidació de l'escena catalana emergent els darrers anys. Les parcel·les creatives més alternatives van ser, un cop més, les que, malgrat la seva creativitat, van mostrar una fragilitat industrial més gran davant dels indicadors econòmics adversos: disminució de poder adquisitiu, retallades culturals i, a partir del setembre, el polèmic augment de l'IVA imposat pel Govern espanyol, del 8 al 21%, la qual cosa va generar una intensa onada de rebuig en tot el sector.
El llenguatge romàntic i il·lustrat de Mishima va arribar de nou amb L'amor feliç
© Noemi Elias
A l'escena catalana, el 2012 va ser un any de reafirmació del bon moment creatiu al voltant del pop tant pel que fa a la valoració crítica com a la resposta popular. Malgrat la percepció estesa que el format discogràfic viu una decadència oberta, el cert és que tothom va continuar publicant àlbums, encara que després els consumidors no anessin a les botigues a comprar-los, sinó que els escoltessin a la xarxa a través de descàrregues o serveis de reproducció en temps real. El front d'artistes pop catalans va lliurar una potent remesa de novetats d'ampli seguiment social, com Mishima, que va desenvolupar el seu llenguatge romàntic i il·lustrat a L'amor feliç, disc que va presentar al Teatre Lliure de Barcelona.
En llengua castellana, Love of Lesbian, amb el doble compacte La noche eterna. Los días no vividos,va posar de llarg el Poble Espanyol. El grup mallorquí Antònia Font va assolir el disc d'or (20.000 còpies venudes) amb Lamparetes, publicat el 2011, una fita excepcional per a un disc en català, i va publicar un nou treball, Vostè és aquí, integrat per quaranta microcançons.
Els Amics de les Arts van fer un pas en la seva maduració amb Espècies per catalogar, que van presentar al Teatre Coliseum, escenari on Manel va tancar la gira de 10 milles per veure una bona armadura.
El grup Txarango van ser un dels fenòmens d'èxit popular amb el treball Benvinguts al llarg viatge
© Éxits Web
Altres creadors emergents van ocupar espais destacats tant en els escenaris com en els mitjans, com ara Sílvia Pérez Cruz, amb el seu debut en solitari, 11 de novembre, un disc de cançó d'autor heterodoxa produït per Raül Fernández, Refree. Per la seva banda, Txarango es va convertir en un dels fenòmens populars de la temporada amb el treball Benvinguts al llarg viatge, orientat cap al mestissatge amb sintonia pop. Altres novetats destacades van ser les de Pastora, amb la seva aposta en català Una altra galàxia, i, en un pla més alternatiu, els nous llançaments d'artistes com ara Joan Colomo, The New Raemon, Fred i Son, Very Pomelo, Maria Rodés, Pau Vallvé, Maika Makovski, La Brigada, Cuchillo, Pegasvs i John Talabot. Aquests artistes van demostrar que no existeix un cànon fix per a la nova escena, en la qual es troben propostes lliurepensants que tant es poden acostar a la fusió del pop i el folk com decantar-se per la cançó d'autor minimalista, el rock-and-roll més expansiu o l'electrònica. En aquest entorn inquiet també cal situar el retorn, després de deu anys de silenci, del cantautor alternatiu Paul Fuster amb Repte.
Roger Mas va actuar amb la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona al Teatre Comarcal de Solsona (desembre del 2011) per gravar een directe el seu disc conjunt
© Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona / Xell Mas
Un dels trets d'identitat de molts d'aquests artistes en alça és la inquietud per transcendir el seu espai natural amb col·laboracions que amplien el seu imaginari creatiu. En aquest camp cal parlar de diversos projectes que van cristal·litzar al llarg de l'any 2012, com el disc i el concert Cançons de la veritat oculta, homenatge als contes de Pere Calders amb motiu del seu centenari, interpretat per Judit Neddermann (de The Gramophone Allstars), amb peces expressament compostes per creadors de nova planta com ara Jaume Pla (Mazoni), Maria Rodés, Joan Colomo i Joan Pons (El Petit de Cal Eril). Un altre exemple és la col·laboració del grup empordanès de soul The Pepper Pots amb el cantant nord-americà Eli Paperboy Reed, concretada en un disc conjunt, Time and place. També cal destacar la labor empresa per la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, formació jove consagrada a expandir l'univers d'aquest format instrumental, la cobla, més enllà dels entorns sardanístics tradicionals. Aquesta cobla va publicar un disc amb Roger Mas (Roger Mas i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona), va desenvolupar la seva aliança amb Pascal Comelade en els escenaris i va encetar un nou projecte amb el prestigiós guitarrista flamenc Niño Josele.
Lluís Llach, acompanyat de Sílvia Pérez Cruz i Pep Guardiola, va actuar en el concert benèfic Les nostres cançons contra la sida
© Fundació Lluita contra la Sida / Xavier Torrent
Mentre totes aquestes novetats i col·laboracions es consumaven, els veterans no es van quedar aturats. Joan Manuel Serrat va reforçar la seva aliança amb Joaquín Sabina en un disc amb cançons noves, La orquesta del Titanic, presentat en una gira per l'Estat espanyol i l'Amèrica Llatina. Raimon va celebrar cinquanta anys de carrera amb un recital al Liceu, i Paco Ibáñez, barceloní d'adopció, va publicar un nou treball de fons poètic, Paco Ibáñez canta a los poetas latinoamericanos. Lluís Llach va reaparèixer als escenaris, però només per cantar unes estrofes d'Ara mateix, acompanyat de Sílvia Pérez Cruz i Pep Guardiola, en el concert benèfic de la Fundació Lluita Contra la Sida Les nostres cançons contra la sida, al Palau Sant Jordi. Un altre clàssic de la cançó, Quico Pi de la Serra, va celebrar setanta anys a Luz de Gas envoltat d'amics com Roger Mas, Sanjosex, Marc Parrot i Javier Krahe.
Albert Pla, després d'establir un tàndem amb Pascal Comelade, va presentar un nou espectacle, Manifestació, en el festival Temporada Alta de Girona. També cal esmentar les novetats de dos creadors de culte de la cançó pop valenciana: el rescat de Plexison impemeable, el disc perdut de l'influent cantautor Pep Laguarda, enregistrat el 1979 i editat oficialment per primer cop amb més de tres dècades de retard, i el retorn del seu company d'aventures Juli Bustamante amb Viento desatado. Quant al pop i el rock, Loquillo va ser novament actualitat per la seva reconciliació formal amb Sabino Méndez, compositor dels seus èxits dels anys vuitanta, materialitzada en un disc, La nave de los locos. Els excomponents d'El Último de la Fila van donar guerra per separat: Manolo García, amb la gira de Los días intactos, i Quimi Portet, amb un nou treball, Oh my love. Després del retorn de Sopa de Cabra, Gerard Quintana va rehabilitar el projecte Els miralls de Dylan amb Jordi Batiste, i Els Pets van ser objecte d'un disc d'homenatge col·lectiu, Perversions, on les seves cançons van ser revisades per artistes moderns com ara Love of Lesbian, Anna Roig, Roger Mas i Joan Colomo. D'entre els retorns de bandes històriques, cal destacar el de Brighton 64, mentre que els menorquins Ja T'ho Diré van anunciar que reapareixeran als escenaris el 2013.
Antonia Font va publicar Vostè és aquí, que consta de quaranta microcançons
© J. M. Morales
Com sempre, els protagonistes de la música catalana van conviure amb els creadors espanyols de tots els àmbits en els escenaris i en la premsa, des de l'àmbit més comercial, en el qual destaca el retorn d'Alejandro Sanz amb La música no se toca, al de la cançó d'autor o el pop-rock alternatiu. Entre els cantautors cal esmentar Luis Eduardo Aute amb El niño que miraba el mar, i Ismael Serrano amb Todo empieza y todo acaba en ti, així com el 20è aniversari de l'àlbum Échate un cantecito, de Kiko Veneno, que va donar lloc a una reedició i una gira. La veu carismàtica de Cristina Lliso, excantant d'Esclarecidos, va trencar un silenci de catorze anys amb Si alguna vez. Hi va haver novetats destacades d'artistes amb recorregut dins del rock alternatiu, com ara Los Evangelistas (reunió de components de Los Planetas i Lagartija Nick), Jorge Ilegal y Los Magníficos (amb Jorge Martínez, exlíder de Los Ilegales) i Joaquín Pascual (exmembre de Surfin' Bichos), i projectes emergents com ara Hola a Todo el Mundo, Los Punsetes i Lidia Damunt.
Tot i això, com cada any els grans escenaris catalans van ser ocupats molt especialment per les estrelles del pop i el rock internacionals. El Camp Nou no va acollir cap concert, i l'Estadi Olímpic només va ser ocupat per Bruce Springsteen, que hi va oferir dues actuacions amb una alta ocupació sense arribar a exhaurir-ne les localitats. Springsteen va presentar Wrecking ball, un disc amb fort component de crítica social i amb una E Street Band ampliada amb una secció de vent. El Palau Sant Jordi va registrar més activitat i va ser ocupat, també dues nits, per Madonna en la seva campanya MDNA, amb un espectacle molt dinàmic que va incloure referències provocatives a la religió. Aquest espai també va acollir l'estrella millor situada per succeir-la en el regnat del pop, Lady Gaga, que va oferir un muntatge grandiloqüent, amb un castell medieval de cartó pedra construït sobre l'escenari i les cançons del seu segon disc, Born this way. Rihanna, que va actuar al Sant Jordi el 2011, va publicar Unapologetic i va anunciar una nova visita per al 2013.
La generació baptismal del rock anglosaxó, amb alguns exponents que ja ronden la setantena, va lliurar obres destacades que van mantenir ben viva la seva vigència, com ara Bob Dylan, que va publicar Tempest, una nova immersió en les músiques d'arrel nord-americanes, el folk i el blues, i que va tornar a Catalunya per actuar en el Festival de Cap Roig. També Patti Smith va presentar l'espiritual i combatiu Banga al Palau de la Música. Per la seva banda, The Beach Boys van reaparèixer per celebrar el seu cinquantè aniversari amb una reunió dels seus integrants clàssics, inclòs el carismàtic Brian Wilson, materialitzada en un disc, That's why God made the radio,i una gira que va passar pel Poble Espanyol. Un músic de culte, John Cale, excompany de Lou Reed a The Velvet Underground, va lliurar un disc inquiet de rock electrònic, Shifty adventures in nookie wood, que va posar en escena a la Sala Apolo.
Una altra icona, no rockera però sí de la cançó d'autor universal, Leonard Cohen, va trencar set anys de silenci editorial amb un nou àlbum, Old ideas, que va mostrar al Palau Sant Jordi. Altres cantautors de referència de l'escena internacional van donar senyals creatives i van visitar els nostres escenaris, com és el cas de Janis Ian, Rosanne Cash, James Taylor i els italians Gino Paoli, Francesco de Gregori i Giorgio Conte. La cançó europea, situada a la perifèria del nostre paisatge mediàtic, ens va portar un parell de creadors moderns que ja disposen d'una base estable de seguidors a Catalunya, la francesa Camille i l'italià Vinicio Capossela.
La nova icona del pop Lana del Rey va visitar Barcelona de la mà del Festival Sónar
© Festival Sónar Barcelona
En un altre ordre escènic, la cultura pop alternativa va fer la seva exhibició anual de musculatura arran dels festivals barcelonins consolidats: d'una banda, el rocker Primavera Sound amb figures com The Cure, Wilco i Rufus Wainwright, i, de l'altra, l'electrònic Sónar amb New Order, The Roots i la nova icona pop Lana del Rey. Aquest tàndem de festivals va esdevenir triangle amb la incorporació d'un festival en creixement, l'eclèctic Cruïlla BCN, que va acollir Iggy Pop & The Stooges, The Spe cials i M.I.A. Paral·lelament, en el circuit estiuenc van operar les actives mostres de Cap Roig, Porta Ferrada i Peralada, per les quals van desfilar figures com Dylan, Ben Harper, Tony Bennett, Manu Chao, Paul Anka i Harry Connick Jr.
Els mítics The Cure van actuar al Festival Primavera Sound de Barcelona
© Eric Pàmies / Primavera Sound
La música anglosaxona va mantenir la seva hegemonia amb novetats discogràfiques de figures de referència com Paul Weller (exlíder de The Jam), Jack White (The White Stripes) i el sonat retorn de Dexys Midnight Runners, juntament amb llançaments d'artistes populars com ara Manic Street Preachers, Keane, Norah Jones, Mika i Scissor Sisters. Una jove cantant, la britànica Adele, va confirmar la seva condició de fenomen popular tot obtenint sis premis Grammy pel seu segon disc, 21, del 2011, un treball en què lluïa la seva veu en un repertori de pop amb arrels soul. En el camp del heavy rock, cal destacar el retorn de Van Halen amb el seu cantant històric, David Lee Roth. En l'ala més alternativa, hi va haver profitoses novetats de Tindersticks, The Magnetic Fields, Lambchop, Calexico i Saint Etienne. Entre les propostes d'última generació, cal esmentar el pop minimalista de The XX, la fabulació onírica de Beach House i el neo-soul de Frank Ocean.
Entre els decessos registrats el 2012, cal destacar el dol que va viure la música de ball arran de les morts, amb només tres dies de diferència i a causa del càncer, de Donna Summer, la veu d'èxits del disco sound dels anys setanta com Love to love you baby, I feel love i Hot stuff (17 de maig, a 63 anys), i de Robin Gibb, integrant dels Bee Gees (20 de maig, a 62 anys). Sense sortir de la música dance d'arrel negra, també va causar commoció la mort de Whitney Houston (11 de febrer, a 48 anys), intèrpret, a cavall dels anys vuitanta i noranta, d'èxits com I wanna dance with somebody (who loves me) i I will always love you (de la banda sonora de The bodyguard), que va ser trobada morta a la banyera de l'hotel on s'allotjava després d'haver consumit cocaïna. A Catalunya cal destacar les morts, amb cinc dies de diferència, de dos músics vinculats als pioners del rock-and-roll Los Sírex, el bateria Lluís Gomis (3 de setembre, a 68 anys) i el guitarrista Manolo Madruga (8 de setembre, a 70 anys).
Altres desaparicions dolgudes van ser les del conegut com el padrí del rhythm and blues, Johnny Otis (17 de gener, a 80 anys), l'estrella del rock argentí Luis Alberto Spinetta (8 de febrer, a 62 anys), l'exguitarrista de Radio Futura Enrique Sierra (17 de febrer, a 56 anys), la cantant de blues i soul Etta James (20 de febrer, a 74 anys), el solista de The Monkees Davy Jones (29 de febrer, a 66 anys), el músic de bluegrass Earl Scruggs (28 de març, a 88 anys), l'exbateria i cantant Levon Helm, exmembre de The Band (19 d'abril, a 71 anys), el raper Adam Yauch, de The Beastie Boys (4 de maig, a 47 anys), el teclista Jon Lord, fundador de Deep Purple i exmembre de Whitesnake (16 de juliol, a 71 anys) i el cantant de soul-jazz Terry Callier (27 d'octubre, a 67 anys).