El soroll de les ciutats mata cries de pardals
El soroll de les grans ciutats, causat principalment pels motors d'explosió, és el responsable de la mort de moltes cries de pardals (Passer domesticus), tot i que no és una conseqüència directa. Així ho demostra un estudi que han dut a terme i que han publicat biòlegs de la Universitat de Sheffield. Encara que sembli obvi, fins ara mai no s'havia demostrat que, a partir d'un cert nivell de decibels, les cries de pardal tinguessin dificultats per comunicar-se amb els seus progenitors i, com a conseqüència, no fossin prou ben alimentades i que moltes morissin per haver-se desenvolupat poc en el moment d'aprendre a volar abans d'abandonar el niu.
Els pardals adults d'ambients sorollosos no alimenten les seves cries tan bé com els que viuen en ambients més tranquils. Les seves cries, en l'estadi en què ja tenen el cos recobert de plomes, són més primes, i els pollets tenen menys quantitat de greix en un percentatge inferior a l'òptim per a poder créixer amb un mínim de garanties d'èxit. A Anglaterra, la població de pardals va decréixer un 75% entre els anys 1975 i 2008, amb els percentatges més acusats a les ciutats i en altres zones altament urbanitzades.
Fins ara s'havia pensat que el soroll de la ciutat afectava la trobada entre mascles i femelles, però no la comunicació entre progenitors i cries. Aquest estudi ha aportat una nova hipòtesi que, sens dubte, cal tenir molt present.
Un ambient més humit fa minvar les poblacions de papallones
L'augment de la humitat ha provocat una disminució dels exemplars d'algunes espècies de papallones
© lo-chef - Fotolia.com
També a Anglaterra s'ha estudiat l'evolució de les poblacions de lepidòpters, i s'ha pogut observar que durant els darrers deu anys han anat disminuint al ritme d'una mitjana que en algunes espècies arriba fins a l'11% anual, uns percentatges semblants als de molts altres països d'Europa i, de fet, de molts altres de zones temperades d'arreu del planeta.
Una de les explicacions que sembla cobrar força i que sobrepassa fins i tot la de la destrucció dels hàbitats naturals que causa l'activitat humana és el canvi climàtic i, en concret, l'increment de la humitat i les pluges durant els mesos d'estiu.
Durant aquest mesos és quan els insectes en fase alada s'han d'alimentar del nèctar de les flors, s'han d'aparellar i han de pondre els ous. Aquesta fase alada i reproductora, coneguda com imago o, col·loquialment, papallona, només viu des de tan sols unes hores fins a uns quants dies (no sobrepassa els deu en la gran majoria d'espècies) i és evident que, si tots o gairebé tots aquests dies, són plujosos, la dificultat per a reproduir-se s'incrementa molt. Les papallones necessiten dies meteorològicament tranquils per a aparellar-se. L'atracció de les parelles mitjançant l'alliberament de feromones o els colors vius de les ales perd eficàcia o senzillament no és possible sota els meteors de la pluja i les tempestes d'estiu.
D'entrada pot semblar beneficiós que les poblacions d'insectes amb fase larval d'eruga que tan preocupen els agricultors d'arreu minvin, però cal no oblidar la importància ecològica d'aquestes espècies (pol·linització i altres efectes sobre la vegetació, font d'aliment per a altres animals, etc.).
De tots els ordres d'éssers vius, el dels lepidòpters és el segon amb més espècies (se'n coneixen més de 160.000), només superat pel dels coleòpters. Això vol dir que les papallones són, després dels escarabats, les formes vives més abundants a la Terra.
Els óssos negres, saben comptar?
Els óssos negres són capaços de comptar, segons un estudi de la Universitat d'Oakland
© Corel
Alguns científics de la Universitat d'Oakland han aportat evidències que, amb una probabilitat molt elevada, els óssos negres nord-americans (Ursus americanus) podrien aprendre a comptar. Tot i que els estudis s'han realitzat amb óssos captius, els resultats indiquen que aquesta espècie de plantígrads, a part d'estimar magnituds (cosa que ja s'ha vist en altres mamífers), pot prendre decisions basades en els nombres. Dit d'una altra manera, poden comptar. Fins ara mai no s'havia estudiat aquesta capacitat cognitiva en mamífers fora de l'ordre dels primats.
Els estudis que es van dur a terme amb aquesta espècie d'ós es van centrar a demostrar que aquests animals, a més de ser capaços d'apreciar diferències de magnituds (com per exemple la diferència entre més i menys), saben reconèixer les quantitats amb més precisió. En concret, poden reconèixer si la quantitat de punts distribuïts en una superfície és més o menys nombrosa, independentment de la mida d'aquesta superfície. En les conclusions d'aquest estudi no s'assegura taxativament que els óssos negres sàpiguen comptar, però s'obre la porta a estudis més minuciosos que en tractin les capacitats cognitives. La seva rellevància, però, es va fer palesa en ser publicats a la prestigiosa revista Animal Behaviou.
Els pumes augmenten l'àrea de distribució
La població de pumes ha augmentat la seva presència i s'ha estès pel territori nord-americà
© Corel
El puma (Puma concolor) és una de les grans espècies de mamífers que trenquen la tònica general de disminució de la seva població a causa de la pressió de l'espècie humana. El gran felí americà està guanyant terreny per primera vegada des de fa cent anys. Restringit a l'àrea geogràfica dominada per les muntanyes Rocoses de l'Amèrica del Nord, estudis científics dirigits des de la Universitat de Minnesota han demostrat que les poblacions de puma s'han estès cap a l'est i ocupen tota una gran àrea que va des de l'Estat de Texas fins a les províncies canadenques d'Ontario i Manitoba.
Hi ha dos fets que expliquen que hagi augmentat la distribució geogràfica del gran felí: d'una banda, el control sobre la caça d'aquest animal, que ha millorat considerablement des dels anys seixanta del segle passat, quan es va passar de pagar recompenses per la seva mort a protegir-lo o, com a mínim, a establir quotes de cacera. El segon fet rau en l'augment de les poblacions de dues de les preses dels pumes: els cérvols de cua negra o cérvols muls (Odocoileus hemionus) i els ants (Alces alces). Les poblacions d'aquestes dues espècies de la família dels cèrvids també han vist incrementades les seves àrees geogràfiques de distribució, que han guanyat terreny en zones muntanyoses i boscoses més a l'est i han permès que els pumes tinguin més animals per depredar.
Els club-winged manakin canten amb les ales
Un grup de biòlegs del Museu dels Vertebrats de la Universitat de Cornell ha descobert que una espècie d'ocell tropical sud-americà disposa d'un sistema per a emetre sons basat en el fregament de les ales. Es tracta del club-winged manakin (Machaeropterus deliciosus), que es podria traduir com a 'saltador alatort'.
Els mascles d'aquesta espècie d'ocell emeten uns sons molt característics per a atreure les femelles durant l'època de l'aparellament, però no per la siringe l'òrgan específic dels ocells per al cant, sinó que ho fa mitjançant una tècnica de copejament de les ales.
Per mitjà de filmacions amb càmeres d'alta velocitat se n'han pogut estudiar els moviments exactes: les ales colpegen sobre el cos i entre elles. En colpejar sobre el cos emeten un so gràcies a una particularitat dels ossos de les ales, més gruixuts i densos que els de les altres espècies d'ocells similars. Això permet que el so es transmeti amb més eficàcia i no s'absorbeixi pels ossos i quedi, per tant, esmorteït. Quan les ales freguen entre si ho fan a una freqüència d'una mica més de cent vegades per segon; dos tipus de plomes molt especialitzades, una pel que fa a la seva orientació i les altres pel que fa a la disposició de les seves set carenes, permeten l'emissió del so que els caracteritza. El fregament d'un dels tipus de ploma amb les del segon tipus emet el so alar que fins ara s'havia pensat que era com el de la resta d'ocells que canten: emès pel tracte respiratori. És curiós remarcar que Charles Darwin ja va quedar impressionat pel "cant" d'aquests ocells quan els va estudiar ara ja fa més de 180 anys.
Expedicions per a descobrir noves espècies animals
La granota cowboy va ser una de les noves espècies descobertes per l'expedició de la Conservation International a les selves de Surinam
© Paul Ouboter / National Zoological Collection of Surinam
L'expedició de Charles Darwin a bord del Beagle va representar la descoberta i catalogació de moltíssimes espècies animals i es considera un dels viatges que ha aportat més coneixement científic, ja que va permetre que el reconegut científic elaborés la seva teoria de l'evolució dels éssers vius mitjançant la selecció natural. Avui dia encara s'organitzen grans expedicions científiques amb l'objectiu de descobrir-hi noves espècies.
El 2012 es van publicar els resultats d'una expedició que van tenir molt ressò pel que fa a l'èxit de descobertes: es van catalogar i descriure fins a quaranta-sis noves espècies gràcies a una expedició a les selves de Surinam, organitzada per la institució Conservation International. Hi van col·laborar científics, estudiants universitaris i gent indígena. Durant l'expedició es van capturar amb molta cura exemplars de més de 1.300 espècies, 46 de les quals van resultar ser completament desconegudes (o, com a mínim, no catalogades o identificades oficialment) fins ara. Algunes d'aquestes espècies són vertebrades, com la granota cowboy, o una mena de peix gat (anomenat d'aquesta manera per les llargues barbes que sobresurten de la base de la boca). La majoria, però, són insectes, com alguna espècie de grill. Cal recordar que els insectes són el grup d'animals més nombrós, amb diferència, pel que fa al nombre d'espècies que viuen a la Terra.
L'arribada de la vespa asiàtica
Els primers exemplars de la Vespa vitulina han arribat a Catalunya
© Siga
A Catalunya, una de les notícies zoològiques que van impactar més va ser l'arribada de la vespa asiàtica (Vespa velutina), coneguda vulgarment com vespa assassina. Aquesta espècie de vespa depreda les abelles (Apis mellifica) i fa que disminueixin notablement les poblacions d'aquests segons insectes himenòpters tan preuats per al funcionament dels ecosistemes.
Al final del 2010, aquesta espècie de vespa va arribar al País Basc procedent de França i s'esperava que no tardaria gaire a creuar l'altre extrem dels Pirineus, perquè aquesta serralada no és una barrera natural efectiva per a aquests insectes, tenint en compte que els seus extrems són les zones de menys altitud.
El massís de l'Albera, a l'Alt Empordà, va ser la primera zona on es va detectar per primera vegada la vespa asiàtica al final del 2011. Durant el 2012, els apicultors catalans van dur a terme un pla de xoc per a evitar que les femelles ponedores poguessin formar-hi colònies. Les captures de moltes d'aquestes femelles sembla que van donar una primera victòria al col·lectiu d'apicultors, i que els danys causats no han estat tan greus com els que s'esperaven, si es té en compte el perjudici que s'està produint a França.
El dragó de Komodo al Zoo de Barcelona
Eclosió del primer dels ous de dragó de Komodo (Zoo de Barcelona)
© Zoo de Barcelona / J. Fàbregas
Una segona notícia que va tenir molt ressò als mitjans de comunicació catalans va ser el minuciós programa de cria en captivitat del dragó de Komodo (Varanus komodoensis), que es va dur a terme al Zoo de Barcelona en col·laboració amb altres parcs zoològics europeus.
L'aparellament d'un dels mascles i d'una de les femelles del zoològic va ser molt mediàtic, i l'èxit del programa va culminar amb el naixement de les cries d'aquest impressionant rèptil al mes de novembre.
Dues de les cries de dragons de Komodo al Zoo de Barcelona
© Zoo de Barcelona / J. Fàbregas
Els dragons de Komodo són els varànids més grans que existeixen. Viuen protegits a l'illa indonèsia de Komodo i en alguns illots propers, on gaudeixen de l'estatus de superdepredador. Aquests llangardaixos gegants hi ha exemplars que arriben a mesurar 3 m de longitud i 70 kg de pes es reprodueixen sexualment mitjançant aparellament amb còpula en condicions normals, però si per qualsevol altre motiu no hi ha prou mascles en una població determinada, aleshores les femelles poden reproduir-se partenogenèticament. La partenogènesi és la varietat de la reproducció que consisteix a desenvolupar un embrió a partir d'un òvul fins a arribar a formar un individu adult, és a dir, sense que hi hagi fecundació, això és, sense la intervenció del gàmeta masculí.
Els primers medusoides artificials
Medusoide artificial creat a partir d'una estructura de silicona i cèl·lules musculars del cor de rata
© Janna Naworth / Caltech
Durant el 2012 també es va parlar d'unes meduses o, millor dit, d'uns medusoides unes estructures que recorden els petits cnidaris, però creades pels humans.
A partir d'una estructura base de silicona i de cèl·lules musculars del cor de rata, científics de la Universitat de Harvard van aconseguir dissenyar i construir una estructura viva que reprodueix exactament els moviments que impulsen les meduses a l'aigua. La semblança entre els impulsos de bombeig del cor dels mamífers i les contraccions que generen els moviments ondulatoris dels desplaçaments de les meduses va fer pensar als components de l'equip de bioenginyeria i física aplicada de l'esmentada universitat que podrien dissenyar i crear un organisme sintètic o una vida artificial. Com a fase prèvia a la creació dels medusoides, els membres d'aquest equip van estar uns quants anys estudiant els moviments de contracció i relaxació de les meduses, així com la dinàmica de fluids que intervé en el moviment natatori global d'aquests cnidaris de vida lliure.