Residus de plàstic al mar
Grans quantitats de microplàstics podrien estar passant a la cadena alimentària marina i als fons oceànics
© NOAA's Marine Debris Program
La producció i la mala gestió dels residus afecta bona part del planeta, i diversos estudis presentats el 2014 van mostrar la preocupant acumulació de deixalles en zones sensibles, com els mars i els oceans.
Les dades obtingudes per l’expedició científica Malaespina (2010-14), liderada per experts del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), van demostrar l’existència de residus plàstics en tots els oceans, però amb cinc grans acumulacions que coincideixen amb els cinc grans girs de circulació d’aigua superficial oceànica.
A més de la coneguda acumulació d’escombraries plàstiques del Pacífic nord, s’han trobat concentracions similars al centre de l’Atlàntic nord, al Pacífic sud, a l’Atlàntic sud i a l’Índic. No obstant això, les aigües superficials del centre dels oceans podrien no ser la destinació final dels residus plàstics ja que, com va indicar un dels estudis elaborats durant aquesta expedició científica, grans quantitats de microplàstics podrien passar a la cadena alimentària marina i als fons oceànics.
Els corrents oceànics transporten els objectes de plàstic abocats des del litoral i les embarcacions, i aquestes deixalles es fragmenten i esdevenen cada vegada més petites amb l’ajuda de la radiació solar. Aquests microplàstics –que poden mantenir-se a l’aigua centenars d’anys– van ser detectats en el 88% de la superfície oceànica mostrejada.
En un estudi paral·lel publicat al mes de maig a la revista científica Earth’s Future, investigadors del Regne Unit i els Estats Units van constatar que les capes superficials de l’oceà Àrtic contenen residus d’origen humà en quantitats molt més elevades del que s’havia calculat fins ara. El treball, liderat per Richard C. Thompson, del Centre de Recerca en Biologia Marina i Ecologia de la Universitat de Plymouth (Regne Unit), va destacar que el canvi climàtic i el desglaç a l’Àrtic retornaran a aigües obertes una "herència" de milions de tones de partícules de plàstics i altres materials artificials que fins ara estaven atrapats en el gel.
La dada principal d’aquest treball és que, fins i tot a les zones més remotes de l’Àrtic, el gel conté concentracions relativament elevades de microplàstics, que s’han acumulat lluny de les zones habitades, i que han convertit aquestes masses polars en un important embornal mundial de residus produïts pels humans.
Matança il·legal d’elefants
Més de 30.000 elefants han mort a les mans dels caçadors il·legals a l’Àfrica, segons l’organització Save the Elephants
© Fototeca2 / Corel / Bob Burch
L’organització Save the Elephants, en col·laboració amb el Servei de Vida Silvestre de Kenya, calcula que durant el trienni 2010-13 es van caçar de manera il·legal a l’Àfrica més de 100.000 elefants i que el 2014 la xifra es va mantenir per sobre dels 30.000 elefants morts a les mans de caçadors. Un estudi publicat al mes d’agost a la revista Proceedings de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units va mostrar dades verificables a partir de les restes d’animals morts i exemplars d’ullals recuperats. La zona més estudiada ha estat Samburu, al nord de Kenya, on s’han registrat tots els naixements i morts d’elefants durant els darrers setze anys. George Wittemyer, professor de la Universitat Estatal de Colorado (EUA) i autor principal de l’estudi, explica que la matança il·legal d’elefants a Samburu es va incrementar a partir del 2009, coincidint amb l’augment de preus de l’ivori al mercat negre local. Les dades també van mostrar que l’ivori es desplaça cada vegada més cap a la Xina. L’estudi va destacar igualment que el nombre d’elefants morts és superior a la capacitat de recuperació natural de l’espècie i, en aquest sentit, es reclama un pla d’acció global per garantir-ne la supervivència.
Pla Hidrològic de l’Ebre
El Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre preveu un notable increment dels consums d’aigua i una disminució del cabal previst per al tram final del riu
© Fototeca.cat / J.Vidal
Després d’un llarg i polèmic procés d’elaboració, el consell de ministres va aprovar el 28 de febrer de 2014 el Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. El document preveu un notable increment dels consums d’aigua en tot el recorregut del riu i els seus afluents, que passa dels actuals 8.210 hm3 anuals als 10.700 hm3 el 2027. Paral·lelament, el cabal ambiental previst per al tram final de l’Ebre –és a dir, la quantitat mínima d’aigua que ha d’arribar al delta– ha estat fixat en 3.220 hm3 anuals, molt lluny dels 7.160 hm3 anuals que reclamaven tant la Generalitat de Catalunya com les entitats ambientalistes.
La Generalitat va respondre ràpidament a l’acord del consell de ministres i el mateix dia va anunciar accions legals davant la Unió Europea per considerar que el projecte aprovat pel Govern central posava en perill la integritat i l’equilibri ecològic del delta, a més de vulnerar la directiva europea de l’aigua. Dues setmanes més tard, el Govern català va indicar que la denúncia davant la Comissió Europea es podria presentar de manera conjunta amb altres administracions i representants territorials membres de la Comissió de Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre. A la pràctica, però, tal com va explicar el conseller Santi Vila al Parlament el 13 de maig, la Generalitat havia decidit esgotar totes les accions legals possibles davant la justícia espanyola abans de portar el cas a instàncies europees. Mentrestant, el 30 de març, a les Terres de l’Ebre, unes 10.000 persones es van manifestar pels carrers de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre en contra del Pla Hidrològic convocades per la Plataforma de Defensa de l’Ebre.
Miguel Arias Cañete, ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient fins a les eleccions al Parlament Europeu del mes de maig –i des de l’octubre, comissari europeu d’Energia i Canvi Climàtic–, va destacar que el Pla Hidrològic de l’Ebre té el vistiplau de la majoria de comunitats autònomes i entitats de pagesos de la conca, i va defensar el repartiment de cabals establert, ja que si s’adoptés el cabal ambiental que defensa la Generalitat molts pagesos de les comarques de Lleida i Tarragona haurien de renunciar a regar els seus camps amb aigua d’aquesta conca. De fet, els regants del marge dret de l’Ebre, així com alguns sindicats agraris i regants de les comarques de Lleida, es van mostrar satisfets amb el nou Pla Hidrològic perquè, segons el seu plantejament, garanteix els cabals assignats als canals de reg ja existents i als de nova construcció, com el canal Segarra-Garrigues.
Indemnització per al magatzem de gas Castor
Els 500 terratrèmols enregistrats durant la tardor del 2013 al litoral de Vinaròs i Alcanar van estar provocats per la injecció de gas en el magatzem subterrani Castor construït davant la costa d’aquestes poblacions, segons van confirmar durant els primers mesos del 2014 els informes elaborats per l’Institut Geogràfic Nacional i l’Institut Geològic i Miner. El Consell de Ministres va aprovar el 3 d’octubre de 2014 un reial decret pel qual s’accepta la renúncia de l’empresa Escal UGS a la concessió del magatzem de gas Castor, paralitzat des del setembre del 2013 per ordre del Ministeri d’Indústria. L’acord també va establir la paralització indefinida (hibernació) de les activitats en aquest dipòsit i el pagament a Escal UGS d’una indemnització de 1.350,7 milions d’euros en compliment de les clàusules establertes en el contracte de concessió, signat el 2008 durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero.
Tot i que la indemnització serà abonada inicialment per ENAGAS, l’empresa que gestiona el sistema de transport de gas a Espanya, la quantitat serà carregada en el termini de trenta anys als consumidors de gas a través d’un recàrrec en les seves factures.
Segons càlculs de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), el tancament del magatzem podria acabar costant als consumidors més del doble de la quantitat fixada perquè s’hi ha d’aplicar un interès anual del 4,27% aproximadament durant els trenta anys del període establert per a la devolució. A aquesta xifra final d’indemnització més interessos s’hi haurà de sumar una quantitat encara no coneguda pel manteniment de les instal·lacions durant el període que duri la hibernació i, si arriba el cas, el cost del desmantellament definitiu del magatzem i la resta d’instal·lacions annexes ja construïdes.
Contaminació de les aigües subterrànies
La gestió deficient dels purins a les granges porcines és una de les causes principals de la contaminació de les aigües subterrànies
© Fototeca.cat / Casas
Els científics i representants institucionals que van participar el 28 de maig a la III Jornada Ambiental organitzada per la Universitat de Barcelona i el celler Torres van declarar que "la contaminació de l’aigua del subsòl a Catalunya és una problemàtica real, i greu, que cal abordar i solucionar de manera imminent, implicant-hi tant l’Administració com el sector privat".
Les dades oficials de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) indiquen que, de les 53 masses d’aigua subterrània que hi ha a Catalunya, 29 es troben en mal estat segons els paràmetres que marca la Directiva marc de l’aigua europea i, concretament, el 30% d’aquests aqüífers estan contaminats per nitrats.
Josep Fraile, responsable de la Unitat de Caracterització i Control de les Aigües Subterrànies de l’ACA, va explicar que la contaminació de les masses d’aigua prové principalment de les explotacions ramaderes, l’agricultura intensiva i l’activitat industrial i minera, i que supera els límits acceptables de clorurs, sulfats i amoni, entre d’altres. Pel que fa a les activitats ramaderes, bona part dels problemes de contaminació són deguts a l’excés de producció i a la gestió deficient dels purins a les granges porcines. Pel que fa a l’activitat minera, l’acumulació de residus de sal a Súria, Cardona i Sallent són la causa principal de contaminació de les aigües subterrànies i superficials a la conca del Llobregat.
Trentè aniversari del primer parc eòlic de Catalunya i Espanya
La tecnologia d’aprofitament de la força del vent per a la producció d’electricitat va celebrar el seu trentè aniversari a Catalunya. El 10 de març de 1984 va entrar en funcionament a Vilopriu (Alt Empordà) el primer aerogenerador modern de Catalunya, el prototip Ecotècnia 12/15, dissenyat i construït per tècnics i enginyers de la cooperativa Ecotècnia. Al cap d’un mes, el 9 d’abril, va ser inaugurat a Garriguella (Alt Empordà) el primer parc eòlic de Catalunya i de tot l’Estat espanyol, un equipament format per cinc aerogeneradors amb una potència nominal total de 120 kW, finançat per l’empresa elèctrica ENHER i el Departament d’Indústria i Energia de la Generalitat, amb la col·laboració del programa energètic estatal UNESA-INI i l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona.
Les instal·lacions de Vilopriu i Garriguella demostren que, al principi dels anys vuitanta, Catalunya disposava de preparació científica i tecnològica per situar-se en primera línia mundial de l’incipient mercat de l’energia eòlica. No obstant això, la falta de decisió política catalana i l’oposició de diversos sectors locals i grups ecologistes van aturar el desenvolupament dels projectes eòlics durant molts anys.
Tres dècades després, a Catalunya hi ha en funcionament 42 parcs eòlics amb un total de 803 aerogeneradors que sumen una potència instal·lada de 1.267 MW, tot i que el Pla de l’Energia de Catalunya 2012-20 fixa l’objectiu en 5.153,6 MW de potència eòlica instal·lada al final del període. No obstant això, les condicions administratives i econòmiques marcades durant els dos últims anys pel Govern de l’Estat espanyol fan pràcticament inviable assolir aquest objectiu.
Continua l’escalfament global
El secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va ser el promotor i amfitrió de la cimera del clima 2014 celebrada el 23 de setembre a Nova York amb l’objectiu d’avançar en els compromisos internacionals i recordar els grans reptes pendents per a la Conferència del Clima de París (COP-21). La cimera va anar precedida d’una concentració de més de 300.000 persones, que van reclamar pels carrers de Nova York més compromís dels governs en la lluita contra el canvi climàtic.
Al mateix temps, durant tot l’any 2014 es van anar coneixent moltes dades sobre l’abast de l’escalfament global. Destaca, en aquest sentit, el registre de les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera, que el 2014 va superar diverses vegades la barrera de les 400 parts per milió. Aquest nou rècord de gasos d’efecte d’hivernacle presents en l’atmosfera, segons el secretari general de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), Michel Jarraud, "hauria de servir per a cridar l’atenció, una vegada més, sobre la gravetat del problema; si volem preservar el planeta per a les generacions futures, hem de posar en pràctica mesures urgents per a reduir les emissions de gasos com el diòxid de carboni".
A banda d’això, també al final d’any, es va fer públic un estudi de l’Organització Mundial de Meteorologia i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) en què es constatava que els darrers quatre anys la capa d’ozó s’ha recuperat i ha arribat a nivells similars als dels anys vuitanta. Igualment, es va afirmar la possibilitat de recuperar uns nivells considerats normals en quaranta anys si es continuen aplicant les prohibicions sobre els productes destructors de l’ozó.