El 2014 es va caracteritzar per esdeveniments i decisions en l’àmbit militar que dibuixen un marc d’evident deteriorament de la seguretat mundial, pel que fa a les amenaces resultants de conflictes acarnissats, que serveixen per a justificar un nou procés de remilitarització mundial i una probable nova cursa armamentística. Un dels esdeveniments més rellevants va ser l’aparició de l’Estat Islàmic com a actor en els conflictes armats de l’Orient Mitjà, que va comportar una resposta internacional basada en una nova estratègia d’acció directa militar sobre el terreny en tot l’àmbit d’actuació d’aquest grup armat. L’Estat Islàmic també va forçar una redefinició del rol de les potències estrangeres i dels diversos grups rebels que continuen enfrontats en les guerres de Síria i l’Iraq, amb un protagonisme especialment rellevant del poble kurd, una nació sense estat. D’altra banda, l’etern conflicte entre Israel i Palestina també va donar enguany un dels episodis més violents a la franja de Gaza. A Europa, l’atenció es va centrar en una nova escalada militarista de les relacions est-oest que va fer revifar les cendres de la vella Guerra Freda, l’epicentre de la qual es va situar al sud i a l’est d’Ucraïna, primer a la península de Crimea i després a les regions orientals del país, sempre sota la influència de Rússia. Tampoc no es van atenuar els nombrosos conflictes armats al continent africà: nord de Mali, nord de Nigèria, Etiòpia (Ogaden), Somàlia, República Centreafricana, est de la República Democràtica del Congo, Darfur, Kurdufan Sud i Nil Blau al Sudan, Sudan del Sud i Al-Qaida del Magrib Islàmic a Algèria i Líbia.
Pel que fa al component econòmic de la militarització mundial, malgrat que aparentment es va mantenir la tendència dels països occidentals cap a una reducció dels seus efectius militars, l’OTAN va anunciar la voluntat política de fer un esforç per augmentar sensiblement, fins el 2% del PIB, la capacitat militar dels seus membres. Igualment, una latent tensió a l’est i el sud-est asiàtic, que va implicar una creixent militarització de la zona. Així i tot, el darrer any va tornar a baixar lleugerament la despesa militar mundial, tot i que es preveu que aquest sigui el segon i l’últim any que els recursos mundials destinats als afers militars es redueixin. Finalment, cal destacar, com a notícies positives, l’entrada en vigor del tractat sobre Comerç d’Armes aprovat un any abans en el si de les Nacions Unides, i el nou impuls de bona part de la societat civil mundial d’una campanya per a aconseguir un tractat internacional per a la prohibició de les armes nuclears, que va tornar a introduir el debat sobre el risc per a la seguretat que suposa l’existència d’aquestes armes.
Orient Mitjà
Avions dels EUA enlairant-se per combatre les posicions militars de l'Estat Islàmic
© DVIDS / U.S. Navy / Brian Stephens
Un dels fets més rellevants del període va ser l’avançament de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (ISIS o ISIL, en les seves sigles en anglès), en altres temps vinculat a Al-Qaida, que va passar a denominar-se Estat Islàmic (EI) quan va proclamar un califat a les zones sota el seu control a Síria i a l’Iraq, on va aconseguir una ràpida expansió. Aquest fet va posar en relleu la fallida del règim iraquià, sota l’empara dels EUA, titllat de sectari per la majoria de la seva població. L’ús fet per l’EI dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials li va donar, sens dubte, una gran popularitat que ha facilitat l’expansió i l’adhesió de nombrosos militants d’arreu el món –de fet Occident veu amb temor no només l’avanç de les tropes de l’EI a l’Orient Mitjà, sinó també la proliferació de simpatitzants amb la causa de l’EI, també a casa seva, que ha comportat que combatents amb experiència i formació militar s’hagin unit a la lluita a Síria i l’Iraq–. D’altra banda, l’EI s’ha convertit en el grup armat autofinançat més gran del món (més de 2.000 milions de dòlars), gràcies al saqueig de les entitats financeres dels territoris sota el seu control i de la venda de petroli i gas de les zones que controla, i també pel suport exterior que rep. Aquests recursos econòmics van facilitar la seva capacitat armamentística, basada en primer lloc en la confiscació dels arsenals d’armament lleuger i pesant dels exèrcits iraquià i sirià, que li permet també subministrar-se en el mercat informal d’armament d’una regió en què els llargs períodes de guerra han fet que existeixin grans quantitats d’armes disponibles. D’aquesta manera, l’EI té un exèrcit estimat en 31.000 soldats ben armats, dels quals 12.000 provenen de països diferents a Síria i l’Iraq, i entre els quals es comptabilitzen fins a 2.500 combatents d’origen occidental. La comunitat internacional va reaccionar conformant una coalició militar liderada pels EUA que va basar, almenys inicialment, la seva intervenció en bombardeigs aeris a les posicions militars de l’EI i en el rearmament i l’ensinistrament de les tropes que combaten sobre el terreny, entre les quals destaquen els peixmergues kurds. Acompanyen els EUA, el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia, Austràlia, Dinamarca, el Canadà, Polònia i Turquia, amb el suport de l’OTAN i la Lliga Àrab, de la qual participen directament en les accions militars l’Aràbia Saudita, Bahrain, Jordània, Qatar i els Emirats Àrabs Units.
La irrupció de l’Estat Islàmic va tenir també un impacte directe en la relació de forces de la guerra civil siriana, en la qual els grups armats d’oposició al règim de Baixar al-Assad mantenen interessos divergents i també s’enfronten, ara, al mateix EI, del qual Al-Qaida es va desvincular. La violència a Síria va continuar incrementant el nombre de víctimes de la guerra –que ja supera els 200.000 morts i els 11 milions que necessiten assistència humanitària–, i un informe del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va alertar que el Govern sirià continuava perpetrant massacres, tortures, violacions, desaparicions forçades, usant menors com a soldats i realitzant bombardeigs indiscriminats. La intervenció estrangera va continuar, i els EUA i els seus aliats van afegir, a la seva política de subministrament d’armament als anomenats rebels moderats que conformen l’Exèrcit Lliure Sirià, els bombardeigs de les posicions de l’EI al país.
El conflicte palestinoisraelià va registrar un dels seus períodes més violents dels últims anys com a conseqüència de l’operació militar israeliana sobre la franja de Gaza anomenada "Marge Protector", amb l’objectiu militar de destruir la infraestructura de túnels palestins de la zona. L’acció militar israeliana es va estendre del 8 de juliol al 26 d’agost, i va causar almenys 2.200 víctimes mortals, la major part civils palestins (69%); els atacs van causar també la destrucció de 17.000 edificis i el desplaçament forçat de 475.000 palestins. En el bàndol israelià es van comptabilitzar 66 militars morts i 7 civils, aquests últims a causa del llançament de coets de Hamàs sobre els territoris israelians adjacents a la franja.
Àfrica subsahariana
La col·laboració de l’exèrcit regular congolès (FARDC) amb els cascos blaus es va potenciar per tal d’aconseguir més èxits en la lluita contra els conflictes de la Republica Democràtica del Congo
© UN Photo / Sylvain Liechti
Dels tretze conflictes armats que es mantenen actius al continent, enguany en van destacar uns quants pel fet d’incorporar elements nous o per la seva rellevància política i humanitària. D’aquesta manera, a Nigèria, el conflicte entre el grup armat Boko Haram, present al nord del país, i les forces de seguretat nigerianes va provocar centenars de víctimes mortals, a més d’exaccions contra la població, com els segrestos massius. A la República Democràtica del Congo (RDC) van continuar els enfrontaments a la zona del llac Kivu, amb un especial protagonisme del grup armat de caràcter islamista ADF, i la missió de les Nacions Unides al país, MONUSCO, va mantenir una estreta col·laboració amb l’exèrcit regular congolès (FARDC), cosa que va dificultar l’acció humanitària a la zona. Al Sudan del Sud, els quatre intents d’alto el foc no van detenir els combats entre les forces governamentals i l’SPLA-IO, que van afegir centenars de víctimes mortals a un conflicte que ja suma 10.000 morts. Després d’una visita a Pequín, el grup opositor va aconseguir que la Xina interrompés la venda d’armes al Govern sud-sudanès, però el conflicte va continuar viu.
Durant aquest 2014, la República Centreafricana va continuar vivint un dels episodis més violents de la seva història. El conflicte es va iniciar el 24 de març de 2013, quan Séléka –grup armat amb entre 5.000 i 7.000 efectius principalment originaris del nord-est del país– va arribar al poder i els grups Antibalaka (‘antimatxet’), formats per milícies rebels i altres grups Antiséléka amb exmilitars de les Forces Armades Centreafricanes (FACA), es van revoltar. Des de llavors, el país s’ha vist sumit en una situació de violència generalitzada i venjances, en què la utilització interessada de les diferències identitàries ha portat a una elevada polarització entre cristians i musulmans i al distanciament entre grups ètnics. Tot això, malgrat la presència de la missió de la Unió Africana al país, MISCA, dotada amb 6.000 militars i policies de diversos estats de l’Àfrica Central, l’operació militar francesa "Sangaris" –desplegada a partir del 5 de desembre de 2013–, la missió europea EUFOR-RCA, desplegada a la capital, Bangui, i la nova missió (MINUSCA) aprovada pel Consell de Seguretat –tindrà 12.000 militars, amb només un terç d’efectius sobre el terreny per a un període inicial que arribarà fins el 30 d’abril de 2015 i està autoritzada a l’ús de la força armada–. Com a resultat del conflicte, en tan sols un any el Govern va canviar tres vegades de mans i la violència armada es va cobrar almenys 2.424 víctimes civils. Finalment, un informe del Comitè de Sancions de l’ONU va revelar vincles entre la manera de finançar l’armament, en tots els grups armats, amb l’explotació dels recursos naturals del país, i que la munició utilitzada pels combatents va ser produïda per 42 empreses de 16 països, entre els quals hi ha algunes de les potències més implicades en la pacificació de la zona, com és el cas de França.
Est d’Europa
Ucraïna va viure un dels episodis d’inestabilitat més importants després de les protestes ciutadanes favorables a un apropament a la Unió Europea, que van culminar amb la sortida precipitada del poder del president prorús Víktor Ianukóvitx. Al març es va produir una fàcil i ràpida annexió de Crimea per part de Rússia i una militarització del conflicte entre prorussos i proeuropeus a les províncies de Donetsk i Lugansk, de majoria russòfona. Els combats entre l’exèrcit ucraïnès i els grups d’autodefensa d’aquestes províncies van generar més de 3.000 víctimes mortals. La intervenció internacional en el conflicte fins i tot va ser definida per alguns com un nou episodi de la Guerra Freda. Així, d’una banda, segons l’OTAN, hi van participar directament 1.000 efectius de les tropes russes i 20.000 més van ser desplegats a la frontera amb Ucraïna. De l’altra, l’OTAN va anunciar la creació d’una força de resposta ràpida contra una possible amenaça provinent de Rússia a l’est d’Europa. Igualment, es van succeir diverses sancions econòmiques entre Rússia i el bloc occidental implicat en el conflicte (especialment els EUA i la UE). Finalment, el 5 de setembre, les parts van acordar un alto el foc acompanyat de mesures polítiques per part de Kíev que atorguen més autogovern a les províncies rebels i un memoràndum per a crear una zona desmilitaritzada, com també mesures de desminatge. Tanmateix, la treva no va fer desaparèixer completament els enfrontaments militars.
El cicle armamentista
Les dades de despesa militar del 2013 van mostrar una davallada del volum global de recursos destinats a qüestions militars de l’1,9%. El segon any consecutiu de reducció mundial va deixar la despesa militar mundial en 1,75 bilions de dòlars. Tanmateix, la raó principal d’aquest decreixement va ser la reducció de la despesa militar nord-americana, amb un enorme pes (37%) sobre el total. La reducció de tropes dels EUA a l’Afganistan i l’Iraq va fer que als EUA la despesa militar es reduís el 7,8%, fet que no va significar perdre la primera posició en el rànquing de països amb més pressupost militar en termes absoluts, seguit per la Xina, Rússia, l’Aràbia Saudita i França. En termes generals, també la despesa militar va continuar decreixent a l’Europa occidental i central i a Oceania, però va augmentar a la resta del món. A la Xina l’increment va ser del 7,4% i a Rússia, del 4,8%. Per regions, Àfrica és on més va augmentar la despesa militar en termes relatius (un 8,3%), i són destacables els increments de Ghana, Algèria i Angola, que van ser possibles gràcies als ingressos que els reporten els hidrocarburs. Aquests també van ser utilitzats per la remilitarització a l’Orient Mitjà, on en tan sols una dècada la despesa militar ha augmentat un 56%. És per això que els països d’aquesta regió són uns dels principals clients de la indústria militar occidental, que té 73 de les 100 principals empreses d’armes del món.
Els principals exportadors d’armes van ser, per ordre d’importància, els EUA, Rússia, Alemanya, la Xina, França, el Regne Unit i Espanya, mentre que els cinc principals importadors van ser l’Índia, la Xina, el Pakistan, els Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita. Les vendes d’armes a regions en conflicte armat van continuar, malgrat la situació de tensió i d’inestabilitat o la manifesta violació dels drets humans en algunes de les destinacions, com és el cas de les vendes d’armes europees a Líbia, Israel, l’Aràbia Saudita, Egipte, l’Índia, el Pakistan, la República Democràtica del Congo o el Sudan del Sud, alguns dels països més destacats entre els 43 estats dels 51 governs autoritaris assenyalats per l’Índex de Democràcia que van rebre armament europeu.