Descobertes sobre el nucli de la Terra
Els geòlegs van descobrir dades noves sobre el nucli i el mantell terrestres, que proporcionen informació nova sobre els orígens de la formació de la Terra. Entre les més destacades cal mencionar la datació més precisa de la formació del nucli intern, la capa més profunda de la Terra, formada per una massa esfèrica de ferro sòlid una mica més gran que Plutó envoltada per un nucli extern líquid. La datació de quan es va formar és un tema de llarg debat científic amb estimacions que van d'abans dels 0,5 milions als 2 milions d'anys. Un estudi, publicat en la revista Nature, per científics de les universitats de Liverpool, Hèlsinki, Michigan Tech, San Diego i l'Acadèmia de Ciències de la Xina va aportar noves dades, a partir de l'anàlisi dels registres magnètics d'antigues roques ígnies, que situen la formació del nucli entre 1 i 1,5 milions d'anys.
D'altra banda, una recerca feta per la Universitat de Durham va mostrar que el nucli de la Terra conté grans quantitats de sofre, que representen quasi el 90% del que hi ha en tot el planeta. Per a fer l'estudi es van desenvolupar mètodes geoquímics indirectes per a esbrinar la composició del nucli, perquè la profunditat a la qual es troba impossibilita la presa directa de les dades. Per això, sabent que l'impacte d'un gran cos de mida planetària amb el planeta Terra va provocar la fragmentació parcial de massa terrestre, fet que va originar la Lluna a la vegada, l'equip científic va estudiar el rastre isotòpic que va provocar aquest fet juntament amb el rastre isotòpic present en alguns meteorits per a confirmar el contingut de sofre en el nucli.
Finalment, altres estudis van confirmar que hi ha més oxigen en el nucli de la Terra del que es pensava originalment.
El primer mapa digital del sòl marí
Un equip d'investigadors de l'Escola de Geociències de la Universitat de Sydney (Austràlia) va publicar en la revista Geology un mapa digital del sòl marí que ajudarà els científics a entendre com els oceans han respost i responen als canvis ambientals, particularment, al canvi climàtic. L'estudi dels fons marí és clau per a una millor comprensió del funcionament i de la història del cicle del carboni marí. Fins ara, el mapa més recent era de la dècada de 1970 i estava dibuixat a mà. El nou mapa digital cobreix el 70% de la superfície de la Terra, i està fet a partir de 15.000 mostres procedents dels vaixells de recerca.
Descoberta la cadena continental volcànica més gran del món
Científics de la Universitat Nacional Australiana van descobrir la cadena de volcans continentals més llarga del món
© Australian National University / Drew Whitehouse / NCI National Facility VizLab
Científics de la Universitat Nacional Australiana van descobrir una cadena de volcans continentals de 2.000 km de llargària, la més llarga de les conegudes, que s'estén de nord a sud a la part més oriental d'Austràlia, de la qual no s'havia pogut demostrar l'existència anteriorment. Aquesta gran serralada volcànica es va formar durant els últims 33 milions d'anys, mentre Austràlia es movia cap al nord sobre un punt calent volcànic (amb més activitat volcànica que el seu entorn) situat en el mantell terrestre. Aquest tipus d'activitat volcànica és sorprenent perquè succeeix lluny dels límits de plaques tectòniques, on es concentren la majoria dels volcans. Es creu que aquests punts calents, dels quals es coneix l'existència en diverses zones del Pacífic i de l'Índic, es formen sobre columnes o plomalls del mantell, que són afloraments estrets de roca calenta que s'originen a la frontera entre el nucli i el mantell de la Terra, a gairebé 3.000 km per sota de la superfície. Cal dir que en algunes seccions del traçat de la serralada no hi ha registre d'activitat volcànica perquè el continent australià té massa gruix per a deixar que la roca calenta s'elevi prou a prop de la superfície terrestre i pugui fondre-la per a formar magma. Es va determinar, amb aquest nou estudi, que aquests afloraments van crear activitat volcànica tan sols on la capa sòlida exterior de la Terra, anomenada litosfera, tenia menys de 130 km de gruix. Les noves troballes ajudaran els científics a conèixer millor el vulcanisme a Austràlia i en altres continents, així com també el que ha esdevingut en èpoques del passat remot de la Terra.
Terratrèmols i volcans
Durant l'any hi va haver més de 9.500 terratrèmols de magnitud superior a 4 en l'escala de Richter. Malgrat la xifra, en general es pot considerar que va ser un any relativament tranquil en comparació amb les dades d'anys anteriors. Tanmateix, van ser notícia destacada dos terratrèmols: el del Nepal i el de Xile. El primer, que va tenir lloc el 25 d'abril, va ser el més mortífer, amb una magnitud de 7,8 va provocar la mort de més de 9.000 persones i la devastació de gran part del país. El 16 de setembre un terratrèmol d'intensitat de 8,4 es va deixar sentir al nord de Xile, a la regió de Coquimbo; malgrat la intensitat i l'alerta de tsunami que va originar i que finalment va ser cancel·lada, només es van produir importants danys materials i la mort de 15 persones.
Pel que fa a l'activitat volcànica, les erupcions més destacades de l'any van ser les del volcà Colima (Mèxic), on una doble erupció va provocar una enorme columna de cendra de 2 km d'alçària. Aquest volcà, que ha entrat en erupció en més de 40 ocasions des del segle XVI , és un dels 14 volcans que es consideren actius a Mèxic, on se'n comptabilitzen 3.000. També va destacar l'activitat del volcà Cotopaxi (Equador), el qual va generar més de 100 sismes diaris i columnes de fum durant el mes de setembre. Aquest volcà equatorià és dels més monitorats del món, amb més de 50 estacions multidisciplinàries instal·lades al seu voltant. Al continent asiàtic, el supervolcà mont Aso, situat a l'illa japonesa de Kyūshū, va entrar en erupció. Un supervolcà és un volcà que arriba als graus 7 i 8 de l'índex d'explosibilitat volcànica, amb erupcions que poden afectar les plaques tectòniques i el clima durant un llarg període de temps. El mont Aso, amb un dels cràters actius més grans del món, de 114 km de circumferència i amb el pic més alt a 1.592 m d'altitud, es troba dins del que es coneix com el cinturó de foc del Pacífic, una zona en forma de ferradura on coincideixen més de 100 volcans actius.
Dues noves illes volcàniques, Sholan i Jadid, es van formar al mar Roig. El seu naixement va ser ràpid i violent. La terra es va obrir i va expulsar magma incandescent durant setmanes. Tot el procés va ser captat pels satèl·lits que orbiten al voltant del planeta, tal com va mostrar un estudi publicat en la revista Nature Communications, fet per investigadors de la Universitat Rei Abdul·là de Ciència i Tecnologia de l'Aràbia Saudita. Aquest procés, a més d'aclarir aquest fenomen geològic, va demostrar que la regió sobre la qual s'assenten aquests nous illots és molt més activa volcànicament del que fins al moment es considerava.
El delta de l'Ebre s'enfonsa 0,3 centímetres cada any
El delta de l’Ebre s’enfonsa 0,3 centímetres cada any segons un estudi de l’ICGC i l’IRTA
© Fototeca.cat / TAVISA
Un estudi geològic que va dur a terme l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) i l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) va indicar que el delta de l'Ebre s'enfonsa 0,3 cm cada any. Aquesta taxa d'enfonsament és similar a la d'altres zones deltaiques del món. Els experts van utilitzar imatges de radar obtingudes per diversos satèl·lits durant el període 1992-2010, que van servir per a mesurar la subsidència, així com per a definir el perfil temporal de deformació. A partir dels resultats de l'estudi es va elaborar un mapa del delta de l'Ebre, en el qual s'indiquen les zones més vulnerables a l'enfonsament i a la pujada del nivell del mar, dades que ajudaran a gestionar les àrees d'actuació. Els científics consideren que el delta de l'Ebre és una de les zones més vulnerables al canvi climàtic, ja que la suma de la subsidència i la pujada del nivell del mar poden implicar una pèrdua d'elevació superior a un metre durant aquest segle, de manera que, si les condicions es mantenen, la meitat del Delta pot quedar per sota del nivell del mar al final del segle XXI.
Moviments sísmics i inundacions a Catalunya
Un terratrèmol de magnitud 4,3 en l'escala de Richter es va sentir en diversos punts de Catalunya el dijous 29 d'octubre a la matinada, d'acord amb el registre sismogràfic de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, i va ser seguit de diverses rèpliques de magnitud d'entre 2 i 3. L'epicentre va ser al golf de Roses, a nou quilòmetres de profunditat, prop del cap de Norfeu i es va percebre als municipis de la demarcació de Girona i també en algunes poblacions de les comarques de Barcelona.
Un sisme de 3,4 graus en l'escala de Richter es va deixar sentir, sense danys, el dia 9 d'abril a la costa de Tarragona i les Terres de l'Ebre. L'epicentre es va situar entre 15 i 20 km endins de la costa del terme de l'Ametlla de Mar.
La matinada del dimecres 3 de novembre, i arran de les fortes pluges que van caure al terme municipal d'Agramunt, es va produir el desbordament del riu Sió, que va inundar el soterrani i la planta baixa de la residència d'avis Ribera de Sió i va provocar la mort de quatre persones. La conca del Sió va recollir en poques hores un terç de la mitjana anual de precipitació. Cal tenir present que les inundacions són el risc geològic que provoca més pèrdues humanes i materials a l'Estat espanyol, de l'ordre de 1.000 milions d'euros l'any. D'altra banda, es calcula que més d'un 15% del sòl urbanitzable a Catalunya es troba en zona inundable.