Aquest 2015, en què es van comptabilitzar més de trenta conflictes armats actius, va estar marcat per un augment de la internacionalització de la guerra de Síria i un continu empitjorament de la situació al Pròxim Orient i, en concret, als països del seu voltant, els quals acullen més de 4 milions de refugiats. Aquests refugiats es van convertir, per a Occident, en una qüestió de seguretat internacional des del moment en què centenars de milers de persones van travessar les fronteres de la Unió Europea en cerca de seguretat als països més rics de l'espai de Schengen, als quals es van sumar els provinents dels continuats conflictes armats africans. La resposta inicialment solidària de la població europea va anar canviant cap a posicionaments de resposta més militaritzadors.
Alhora, es va produir un aprofundiment indubtable i inevitable de la multilateralitat en les qüestions militars i de seguretat amb l'entrada en l'escena bèl·lica de Rússia, no tan sols en el seu àmbit d'influència a Europa sinó també donant suport militar explícit al règim de Baixar al-Assad. També va augmentar la internacionalització dels conflictes del Pròxim Orient, amb la creixent participació militar i armada de l'Iran, l'Aràbia Saudita i les monarquies del golf Pèrsic donant suport a les branques sunnita i xiïta, que consideren aliades, en el que es va arribar a anomenar guerra freda al Pròxim Orient. Al mateix temps, l'OTAN va augmentar la seva presència i influència a Europa, especialment a països com Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia i Romania, enfront d'una Rússia que és percebuda per l'Aliança Atlàntica com una amenaça després de les seves actuacions unilaterals de caràcter militar a Ucraïna. En aquest sentit, enguany l'OTAN va concretar les bases de l'aparició en escena de la seva força de resposta ràpida, amb l'objectiu de mostrar la seva capacitat de reacció militar ràpida i efectiva en qualsevol amenaça militar. A més, va dur a terme una de les maniobres conjuntes més nombroses i rellevants de la seva història. Aquestes, sota el nom de Trident Juncture, van comportar el desplegament d'uns 30.000 soldats de trenta països diferents en territori espanyol amb l'objectiu d'entrenar-los, ensinistrar-los i fer visible la seva força al món. D'altra banda, el Consell de Seguretat no va ser capaç d'aconseguir respostes unitàries de la comunitat internacional en alguns dels conflictes armats de Síria, on les resolucions van tenir el vet de Rússia i la Xina; el d'Ucraïna, amb el vet de Rússia, o el d'Israel i Palestina, en el qual qui va exercir el dret de vet van ser els Estats Units.
Segons dades sobre despesa militar i el comerç d'armes, tant al Pròxim Orient com a l'Àfrica i l'Àsia el militarisme va guanyar pes, mentre que a Occident va retrocedir lleugerament, encara que els Estats Units i els seus aliats van continuar acaparant el 60% de la despesa militar mundial i la majoria de la producció i de les exportacions d'armament, les quals, un any més, van anar dirigides en bona mesura a subministrar armament a les regions on tenen lloc alguns dels conflictes armats més sagnants, com és el cas del Pròxim Orient i Àsia.
La gran guerra del Pròxim Orient
La guerra a Síria va provocar la fugida de milions de persones refugiades a altres països, com aquests en un camp de Jordània
© UN / Ahmad Abdo / European Union EP
El conflicte sirià va intensificar la seva internacionalització com a conseqüència d'un augment de la implicació militar de Rússia, aliat del règim de Damasc, que, amb forces militars, avions de combat, míssils, tancs i helicòpters, es va afegir a la participació directa de la milícia libanesa Hezbol·là i de l'Iran, amb una presència cada cop més visible de forces militars sobre el terreny. D'altra banda, el bàndol opositor va tenir el suport de l'Aràbia Saudita, Qatar, Turquia, els Emirats Àrabs Units (EAU), els Estats Units i França amb bombardejos de la seva aviació, que van subministrar entrenament, armes i finançament als, cada cop més, fragmentats rebels sirians. Tanmateix, els grups rebels van veure truncades les seves aspiracions de rebre míssils antiaeris per fer front a l'aviació de l'exèrcit sirià, per la manca de confiança de les potències aliades que aquestes armes no acabessin en mans enemigues. Igualment, els Estats Units van decidir suspendre els seus programes d'entrenament previstos inicialment per a 15.000 rebels, i finalment el van rebre només 60, la majoria dels quals van entregar les seves armes a Jabhat al-Nusra. Paral·lelament, els Estats Units van optar simultàniament per continuar els bombardejos a les posicions de l'Estat Islàmic i per incrementar el subministrament d'armament 45 tones d'armes petites i lleugeres als grups armats rebels.
Turquia també es va implicar directament en el conflicte sirià amb bombardejos a posicions de l'Estat Islàmic, després d'un atemptat en territori turc que va causar 32 morts. Tanmateix, la milícia kurda del PKK va denunciar que l'objectiu dels bombardejos turcs a Síria van ser realment les seves posicions, per revifar el conflicte armat amb els kurds a causa de la proximitat de les eleccions, en què el partit del president Erdoğan, finalment, va recuperar la majoria absoluta al Parlament turc. El resultat va ser una nova guerra oberta que ha provocat centenars de morts entre les forces governamentals de Turquia i el PKK.
En aquest context, Síria es va convertir en un teatre d'operacions de tots contra tots forces governamentals, grups armats com Jabhat al-Nusra, petits grups armats salafistes, el Front Islàmic de Salvació, milícies kurdes i l'Estat Islàmic, amb el seu creixent protagonisme, entre molts d'altres, on la població civil no té cabuda ni raó de ser.
En aquest sentit, la internacionalització del conflicte sirià es va produir també en dos vessants més. D'una banda, perquè el mateix Consell de Seguretat va declarar que la situació humanitària a Síria suposava una amenaça a la seguretat internacional, i de l'altra, perquè aquest conflicte bèl·lic ja ha causat més de 250.000 víctimes mortals i ha generat més de 4 milions de refugiats, 2,2 milions dels quals estan acollits a Turquia, 1,1 al Líban, més de 600.000 a Jordània, 245.000 a l'Iraq i prop de 700.000 han arribat a l'Europa occidental, on han demanat asil.
La resposta europea al problema dels refugiats va afectar principalment els països fronterers de l'espai de Schengen, els quals van actuar reafirmant algunes de les polítiques de seguretat de caràcter militar, com l'aixecament de tanques i la presència de militars vigilant l'arribada i el trànsit dels refugiats. En aquest sentit, els atacs terroristes a Europa també van alimentar els discursos que demanaven un canvi en la gestió de la seguretat a l'espai de Schengen i l'augment dels controls militars i policials nacionals.
A la resta de la regió del Pròxim Orient, la situació va continuar sent inestable. A l'Iraq, els nivells de conflictivitat armada no van millorar. Des que el Govern va recaure en mans d'Al-Ibadí (al setembre del 2014) les protestes sobre corrupció van succeir-se al mateix temps que la violència va tornar als nivells dels primers anys de la guerra més de 15.000 morts el 2015. El conflicte entre Israel i Palestina tampoc no va mostrar cap millora, i per contra hi va haver accions violentes entre individus palestins i israelians.
Els Estats Units van mantenir l’estratègia d’atacar objectius militars concrets amb drons al Pakistan i el Iemen
© DVIDS / Richard Andrade
Des del març, al Iemen es van viure diversos enfrontaments armats que van provocar 4.800 víctimes mortals, la meitat de les quals eren civils. El país és escenari de l'anomenada guerra contra el terror, de l'exèrcit nord-americà, aliat amb el Govern iemenita contra Al-Qaida a la Península Aràbiga (AQPA), perquè l'AQPA combat també les faccions rebels houthis, de la minoria xiïta. L'ampliació de les zones controlades pels houthis va provocar la caiguda del Govern iemenita en transició i la consegüent intervenció en el conflicte de l'Aràbia Saudita i les tropes dels Emirats Àrabs Units (EAU).
Finalment, en un dels anys més violents a l'Afganistan des del 2001, els enfrontaments armats contra els talibans de les forces governamentals, amb el suport aeri nord-americà i els seus aliats, van causar danys i alarma, especialment després de l'atac realitzat pels Estats Units en un hospital de l'organització Metges sense Fronteres a Kunduz, que va suposar la mort de 30 persones entre personal sanitari, pacients de l'hospital i els seus acompanyants, acció que molts autors van considerar un crim de guerra. En aquest context d'inestabilitat, els Estats Units van posposar la retirada de les seves tropes fins el 2017, i van mantenir l'estratègia d'atacar objectius militars concrets amb drons al Pakistan i el Iemen. En els centenars d'atacs acumulats des del 2002 han matat milers de sospitosos de terrorisme, actuacions que han estat repetidament denunciades com a execucions extrajudicials per entitats de defensa dels drets humans com Amnistia Internacional.
Continuen els enfrontaments a l'Àfrica
L'Àfrica subsahariana va seguir sent un dels principals focus d'inestabilitat i conflictes, els quals van generar les condicions perquè persones refugiades i immigrants pretenguessin buscar asil i seguretat a Europa. Una de les principals vies d'accés a Europa va ser a través de Líbia, país que es troba sumit en el caos i la violència des de la intervenció militar de l'OTAN que va enderrocar el règim del coronel Moammar al-Gaddafi.
També es van mantenir les hostilitats a Algèria, Etiòpia, el nord de Mali, Sudan del Sud, Burundi, la República Centreafricana, l'est de la República Democràtica del Congo i Somàlia. Tanmateix, enguany va sobresortir el cas de Boko Haram, grup armat que ha declarat la seva afiliació a l'Estat Islàmic, i que va mantenir una escalada de violència amb milers de morts durant l'últim any al nord de Nigèria i als països veïns com el Camerun, el Txad i el Níger, cosa que va internacionalitzar el conflicte i la consegüent resposta militar, amb el desplegament de la Força Multinacional Conjunta (MNJTF), que es preveu que tindrà un total de 8.700 efectius de Nigèria, el Níger, el Camerun, el Txad i Benín.
Igualment, cal mencionar la situació del conflicte armat del Sudan perquè va seguir sent escenari d'enfrontaments armats i de vexacions a càrrec de les forces regulars sudaneses −que probablement poden ser considerats crims contra la humanitat− sobre la població de Darfur, que també va rebre atacs amb les prohibides i estigmatitzades bombes de dispersió. De la mateixa manera, van persistir les tensions entre el Sudan i el Sudan del Sud en les regions frontereres del Kurdofan del Sud i el Nil Blau, de gran importància per a la riquesa petroliera del Sudan del Sud. Per acabar, la guerra civil al Sudan del Sud on s'estima que hi ha hagut entre 50.000 i 100.000 víctimes mortals es va mantenir activa durant bona part de l'any. El nou procés de pau promogut per la comunitat internacional no va fructificar, i en conseqüència el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar l'extensió del mandat de la Missió de les Nacions Unides al Sudan del Sud (UNMISS) fins al final del 2015.
Cicle economicomilitar
Els Estats Units lideren les exportacions mundials d’armes pesants
© DVIDS / Dani Webb
L'any 2014 la despesa militar mundial es va veure reduïda molt lleugerament (0,4%) en termes reals respecte a l'any anterior, tot i que va suposar 1,7 bilions de dòlars, el 2,3% del PIB mundial. Els principals augments es van produir a l'Àfrica (5,9% en un any), a l'Europa de l'Est (8,4%) i al Pròxim Orient (5,2%), seguits per Àsia i Oceania, on la Xina i Austràlia van tenir una despesa militar un 5% superior a la de l'any anterior. A la resta del món, un any més la situació es va mantenir estable o hi va haver reduccions, fet que es produeix des de l'inici de la crisi econòmica. La reducció als Estats Units (6,5%) va ser provocada per la sortida de l'exèrcit de l'Afganistan, mentre que a Europa va pesar més la crisi econòmica, amb reduccions rellevants a Portugal, Grècia i Itàlia. Per contra, Lituània, Polònia i Ucraïna sí que van augmentar els seus pressupostos militars, arran del conflicte armat ucraïnès. Com no podia ser d'una altra manera, va ser destacable l'elevat i sostingut augment de la despesa militar al Pròxim Orient, especialment de les potències petrolieres (Aràbia Saudita, Bahrain, EAU i Qatar), que han gaudit d'elevats preus del petroli durant els últims deu anys i que han invertit una bona part dels beneficis en armes. En concret, Qatar va anunciar, al març del 2014, compres d'armament per un valor de 24.000 milions de dòlars.
En termes relatius, les despeses més elevades van ser les de l'Aràbia Saudita (10,4% del PIB), Oman (11,6%), EAU (5,1%), Israel (5,2%), República del Congo (5,6%), Angola (5,2%), Líbia (6,2%), Sudan del Sud (9,3%) i Algèria (5,4%). Entre les gran potències, Rússia va destinar el 4,5% del seu PIB per a qüestions militars, mentre que el dels Estats Units va ser del 3,5% del seu PIB, encara que la despesa militar nord-americana (609.000 milions de dòlars) és set vegades superior a la russa (84.000 milions de dòlars) i el triple de la xinesa (216.000 milions de dòlars).
El comerç mundial d'armes pesants va ser per al 2014 de 28.300 milions de dòlars (M$), dels quals més de 10.000 M$ van correspondre als Estats Units i prop de 6.000 M$ a Rússia, ambdós líders en exportació d'armes mundials amb el 57% del total. Els següents exportadors d'armes per ordre d'importància l'any 2014 van ser: França (1.978 M$), el Regne Unit (1.704 M$), Alemanya (1.200 M$), Espanya (1.110 M$) i la Xina (1.083 M$). Pel que fa als importadors d'armes, els que en van adquirir un volum més alt van ser l'Índia (4.243 M$), l'Aràbia Saudita (2.629 M$), Turquia (1.550 M$), la Xina (1.357 M$), Indonèsia (1.200 M$), el Vietnam (1.058 M$), Taiwan (1.039 M$) i els EAU (1.031 M$). Les principals empreses fabricants d'armes van ser, en coherència amb les dades anteriors, en un 69% dels Estats Units i de l'Europa occidental, les quals van facturar més de 400.000 milions de dòlars, fet que indica que la majoria de la producció d'armament dels països occidentals és per a les seves respectives forces armades.