Neurones fusiformes en primats, cetacis i elefants
Els elefants, juntament amb els grans primats i els cetacis, tenen neurones fusiformes
© Fototeca.cat / PetterBetts - Fotolia.com
L'any 2015 es va parlar molt de la presència d'un tipus de neurones, les fusiformes o VEN (Von Economo Neurons), en tres grans grups d'animals: els grans primats, els cetacis i els elefants. Aquestes neurones sembla que són fruit d'una convergència evolutiva, i es troben només en espècies animals que tenen cervells molt grans per a facilitar la connexió nerviosa entre el teixit nerviós d'aquestes masses considerables. Segons els estudis, aquest tipus de neurones, que són més fusiformes que les típiques (les quals mostren una estructura més piramidal) serien les responsables d'accelerar la transmissió d'impulsos nerviosos entre les diferents zones del cervell, fet que facilita la transmissió d'informació i, per tant, afavoreix la capacitat de reacció interpretativa davant de diferents situacions.
La presència de neurones fusiformes en els animals de cervells més grans i, de fet, també més intel·ligents, reforça la idea que aquests tres grans grups de mamífers han desenvolupat un mateix tipus de neurones per adaptar-se a una mateixa pressió ambiental, que en aquest cas es-taria relacionada amb la necessitat de millorar les interconnexions nervioses en uns cervells cada vegada més desenvolupats, més grans i més complexos. La selecció natural hauria afavorit, doncs, l'aparició d'aquest tipus de neurones.
L'aprenentatge dels sons "dialectals" dels catxalots
La informació que contenen els missatges entre grups de catxalots incorpora diferents percepcions, semblantment al que ocorre en les nostres llengües
© Dalhousie University / Mauricio Cantor
Des de fa anys és conegut que els catxa-lots aprenen les vocalitzacions que emeten per a comunicar-se. L'any 2015, però, uns quants científics dirigits des de la Dalhousie University de Halifax, al Ca-nadà, van descobrir que la informació que contenen els missatges entre grups de catxalots incorpora diferents percepcions, com s'esdevé, d'una manera similar, a les nostres llengües. Això sembla confirmar que el comportament de les balenes reflecteix funcionaments de comunicació iguals als de les cultures humanes.
Aquesta descoberta ha estat possible a partir de l'anàlisi dels patrons de comunicació d'uns grups de catxalots. Els estudis publicats sobre aquest tema han descrit el patró de comunicació dels catxalots, que depenen d'uns codis que sonen com el codi Morse. Són patrons de tres a dotze o quinze clics que varien en ritme i tempo. D'aquesta manera, el repertori de clics d'una població de catxalots és compost per clics que s'emeten regularment en un espai de temps determinat entre l'un i l'altre, mentre que en qualsevol altra població de catxalots es pot observar un patró semblant, però amb un període de temps superior o inferior durant aquestes pauses. Aquesta diferència és suficient perquè els membres dels grups d'una població no es barregin amb els de les altres. A efectes pràctics, és com si parlessin dos idiomes diferents o, potser, només dues variants dialectals del mateix idioma.
Igualment, l'estudi va permetre establir que la manera de comportar-se, de desplaçar-se d'un lloc a un altre, de tenir cura de les cries, etc., no és la mateixa en les diferents poblacions de catxalots. S'ha observat que grups d'una població "dialectal" s'ajunten i s'integren temporalment amb grups que es comuniquen amb el mateix "dialecte", però mai amb grups de poblacions que es comuniquen mitjançant una altra "variant dialectal". A partir d'aquí, el grup de recerca va voler saber si l'origen d'aquests codis de comunicació tenien un origen genètic o cultural (en aquest segon cas, doncs, serien apresos). Després de dissenyar dues poblacions virtuals de cetacis, van programar el creixement d'aquestes poblacions en dos escenaris diferents: en el primer, la transmissió del dialecte era genètic i, en el segon, après dels uns als altres. I el resultat va ser concloent: només es desenvolupaven poblacions amb diferents dialectes si aquests eren apresos, no heretats.
Cooperació entre formigues
Científics israelians dirigits pel físic Ofer Feinerman, de l'Institut de Ciències Weizmann, a Rehovot, després de quatre anys de recerca van descobrir l'estratègia de cooperació que segueixen les formigues de l'espècie Paratrechina longicornis quan necessiten traslladar trossos de menjar de dimensions considerables amb relació a la mida dels seus cossos. Aquestes formi-gues, àmpliament distribuïdes per totes les zones tropicals i subtropicals del planeta, saben organitzar-se de manera que interpreten de quina manera cal disposar-se en un grup per tal que l'esforç individual sigui com més eficaç millor en treballar en equip. La manera de guiar-se d'aquestes formigues sembla, a priori, caòtica i erràtica -hi ha altres espècies que caminen més sovint seguint línies més rectes- i per això se les coneix en molts indrets com les formigues boges de banya llarga.
Els estudis han demostrat que la seva estratègia consisteix a fer moure els trossos de menjar cap a una direcció determinada (el formiguer), seguint les instruccions d'unes poques formigues exploradores que actuen com a líders. Aquestes formigues líders s'acosten, de tant en tant, al tros de menjar que arrossega tot el grup i, sense fer més força que la resta, premen el menjar en la direcció i el sentit adequats. Aquesta acció és suficient perquè tota la resta de formigues interpretin perfectament quina és aquesta direcció i quin és el sentit, i es moguin coordinadament perquè el tros de menjar es desplaci correctament. D'aquesta manera, es fa evident que les formigues que sembla que mostren més desconcert a l'hora d'acostar menjar cap als formiguers són, precisament, les que en dirigeixen l'operació.
L'evolució de les poblacions de linx ibèric
Ara fa prop de deu anys, el linx ibèric (Lynx pardina) va ser catalogat per la International Union for the Conservation of Nature (IUCN) com a espècie en perill crític d'extinció. Només se'n tenien detectats noranta exemplars entre el parc natural de Doñana i les serres d'Andújar. Ara, un decenni més tard, se'n controla una població de 327 exemplars, i la IUCN ha rebaixat el nivell de perillositat d'aquesta espècie de linx, la qual consta com una espècie en perill d'extinció, però sense l'adjectiu crític.
Tanmateix, els responsables dels programes de conservació d'aquest felí consideren que aquest fet ha estat un error, perquè els darrers anys hi ha hagut nombrosos atropellaments de linxs a les carreteres que creuen les àrees que habiten. L'any 2014, per exemple, 22 linxs van morir a les carreteres andaluses. Tot i que s'havia previst que el nombre d'accidents a la carretera augmentessin amb l'increment del nombre d'individus, el cert és que la xifra ha superat les estimacions. A més, arran de l'anàlisi de les dades sobre reproducció, supervivència i estat de les poblacions de les possibles preses dels linxs, els experts en la dinàmica de poblacions d'aquest felí no mantenen l'optimisme dels últims anys i asseguren que el seu futur torna a ser molt incert, i que és probable que la població de linxs disminueixi dràsticament a curt termini. En aquest sentit, hi ha una variable que podria aparèixer en escena i fer empitjorar aquest pronòstic: la malaltia hemorràgica del conill. Aquesta malaltia, causada per un virus altament contagiós i una variant del qual s'ha estès per tota la península Ibèrica provinent de França, podria provocar la disminució de les poblacions d'aquesta espècie, que són l'aliment del linx. En conseqüència, aquest fet també podria limitar la recuperació d'aquest animal i accelerar-ne la inflexió cap a la davallada.
El plàstic dels oceans
Investigadors de la universitat anglesa d'Exeter estan estudiant de quina manera s'incorpora a les xarxes tròfiques el plàstic que hi ha al mar a causa dels abocaments incontrolats d'aquest residu. S'ha enregistrat amb diversos vídeos com els copèpodes, situats a la part baixa de les cadenes tròfiques marines, acaben ingerint els minúsculs trossos de plàstic que hi ha al seu voltant, de manera que aquest material segueix circulant per la cadena tròfica fins a arribar a molts animals marins que els humans també consumim.
Per poder tenir la certesa que els copèpodes mengen tant trossos de matèria orgànica com les petitíssimes partícules de plàstic que troben al seu voltant, l'equip de científics va marcar amb un pigment verd fluorescent el plàstic. Aquesta fluorescència va permetre veure amb tota claredat com el plàstic sempre acabava sent engolit. Per tal de completar aquest estudi, l'equip de recerca va fer una estimació de la quantitat de plàstic que hi podia haver a les aigües marines analitzant les mostres de materials de la superfície de l'aigua agafats amb uns salabrets. Totes les mostres contenien més o menys quantitat de plàstic i, com a resultat, van establir que cada any s'aboquen als mars i oceans uns vuit milions de tones de plàstic.
Tot i que aquesta quantitat pot semblar relativament petita si es compara amb la immensitat marina, una altra dada posa de manifest la gravetat del problema: el 90% dels ocells marins que es capturen o es troben morts i que s'estudien contenen a l'estómac algun tipus de plàstic, encara que sigui en quantitats molt petites.
És urgent, doncs, controlar l'abocament de plàstic als mars i oceans si es volen evitar problemes de salut a tots els organismes que hi viuen o a les espècies que, com la nostra, se n'alimenten.
Descoberta una nova espècie de rosegador
Nova espècie de rosegador a Indonèsia, la rata amb nas de porc, batejada amb el nom científic de Hyorhinomys stuempkei
© Museum Victoria
Cada any es troben noves espècies animals allà on es realitzen campanyes de cerca específica de gairebé qualsevol grup taxonòmic. Per exemple, una campanya realitzada al cap de Creus l'any 2015, per científics i submarinistes acreditats del Grup de Recerca d'Opistobranquis de Catalunya (GROC), va donar com a resultat la descoberta de seixanta-cinc espècies noves d'opistobranquis, quaranta-cinc de les quals corresponen a nudibranquis.
Però la descoberta que va ocupar més espai als mitjans de comunicació va ser la d'una nova espècie de rosegador a Indonèsia: la rata nas de porc, batejada amb el nom científic de Hyorhinomys stuempkei. Aquesta espècie, totalment desconeguda per la comunitat científica fins aquest any, va ser descoberta per un equip d'investigadors d'Indonèsia, Austràlia i els Estats Units, a la selva pluvial més inaccessible de l'illa indonèsia de Sulawesi. Aquests mamífers tenen unes orelles més grans que les altres espècies de rates, unes dents inferiors que s'assemblen més a les de les musaranyes i, per descomptat, el musell de forma semblant al dels porcs, d'extrem cilíndric, amb uns orificis na-sals molt vistosos, a causa de la manca de pèl a tot el voltant que mostra la pell d'una coloració rosada.
Creix la població de voltor negre a Catalunya
La població de voltor negre (Aegypius monachus) creix a Catalunya
© Generalitat de Catalunya
El projecte de reintroducció del voltor negre (Aegypius monachus) a Catalunya es va iniciar l'any 2007 sota la gestió del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya i la promoció per part de la Reserva Nacional de Caça de Boumort, la Fundació Catalunya -- La Pedrera, l'Espai Natura Muntanya d'A-linyà i les ONG GREFA i Trenca. L'àrea d'actuació del projecte, situat al Prepi-rineu català, consta de dos punts d'alliberament, que són la Reserva Nacional de Caça de Boumort i la muntanya d'Alinyà. Els objectius principals del projecte segueixen sent els de recuperar el voltor negre com a espècie reproductora als Pirineus (no s'hi va reproduir durant tot el segle XX) i que aquesta població reforci el vincle entre les poblacions ibèrica i francesa, per tal que augmenti així la variabilitat genètica. L'any 2015 es va confirmar que la població no ha parat de créixer i que les visites d'exemplars provinents tant de França com d'altres zones de la península Ibèrica no han parat d'incrementar-se. Aquest flux de voltors negres transpirinencs i de voltors negres ibèrics demostra que la població establerta a Catalunya ja atreu la resta de voltors. L'èxit més gran del projecte es resumeix en el fet que el nombre de parelles que inicien la reproducció cada any ha crescut i, encara més important, també ho ha fet el nombre de polls que arriben a emprendre el vol.
Les serps són d'origen terrestre
A la formació Crato del Brasil (una zona molt rica en fòssils del Cretaci), es van descobrir els ossos fossilitzats d'una espècie d'ofidi, el Tetrapodophis amplectus. Les restes mostren que es tracta d'una espècie de serp que va viure fa uns 110 milions d'anys, coincidint amb moltes espècies de dinosaures, que tenia quatre petites extremitats, de pocs mil·límetres. Una de les conclusions més significatives de l'estudi d'aquest fòssil és que queda demostrat que les serps tenen un origen i desenvolupament terrestre, ja en el Cretaci, i que en cap cas és aquàtic, de manera que invalida la hipòtesi que les serps podrien provenir de l'evolució d'espècies de rèptils marins. Els coneixements de què es disposa sobre genètica i anatomia dels ofidis, que en permeten construir la filogènia, han demostrat que aquests fòssils corresponen a una de les espècies més antigues de serps descobertes fins ara per la paleontologia.