Invertebrats fòssils
Nous espècimens de diversos insectes fòssils van ser trobats a jaciments de França, el Líban i Myanmar, i les troballes documenten el comportament que mostren alguns insectes a l’hora de reconèixer, recollir i transportar materials exògens per tal de camuflar-se. Aquests exemplars, preservats en ambre del Cretaci mitjà, inclouen el registre més antic conegut de larves de crisòpids, mirmeleònids i redúvids. Aquests insectes cretacis empraven una gran varietat de materials, com ara exosquelets d’altres insectes, grans de sorra, pols de sòls, fulles de falguera, fibres de fusta i altres restes vegetals, com a elements de camuflatge. Aquests grups d’insectes van evolucionar de manera convergent cap a aquest tipus de camuflatge, la qual cosa indica un grau considerable de plasticitat evolutiva. A més, aquests fòssils representen l’evidència més antiga coneguda de camuflatge en el registre fòssil.
Vertebrats ancestrals
Exemplar de celacant (Latimeria chalumnae), un peix sarcopterigi actual i que pertany a un grup que es considerava extingit des del Mesozoic fins que es descobrí el 1938, exhibit al Field Museum of Natural History, Xicago, EUA
© Albert Prieto-Márquez
Els sarcopterigis moderns (celacants, peixos pulmonats i tetràpodes) difereixen notablement de les formes fòssils ancestrals, de tal manera que fins ara no s’havien trobat espècies de transició per explicar l’origen dels grups actuals. Gràcies a l’aplicació de tomografia d’alta resolució, la descripció de nou material cranial de Qingmenodus, un sarcopterigi onicodont que va viure a la Xina fa prop de 409 milions d’anys, va revelar caràcters de la caixa cranial compartits amb els sarcopterigis ancestrals i els celacants. En particular, la caixa cranial de Qingmenodus era notablement allargada i posseïa un processus connectens (una extensió òssia que connecta la part òtica i l’orbitoesfenoïdal de la cavitat cranial) ben desenvolupat, com en els celacants. S’ha constatat que els onicodonts pertanyen al grup que inclou els sarcopterigis actuals i que constitueixen un grup de celacants primitius. La seva anatomia és propera a la dels ancestres dels sarcopterigis moderns.
Rèptils primitius
Esquelet i reconstrucció d’un Herrerasaurus ischigualastensis, un dels primers dinosaures coneguts que va viure durant el Triàsic superior (fa uns 231 milions d’anys) a l’actual Argentina
© Albert Prieto-Márquez
La troballa de noves restes fòssils d’un rèptil marí triàsic anomenat Atopodentatus unicus va permetre documentar com s’alimentava aquest animal. En particular, la part anterior del crani d’aquest animal té forma de martell. Els marges transversals superior i inferior d’aquesta estructura contenen una bateria de dents en forma de cisell, mentre que, posteriorment, la regió lateral de les mandíbules presenta una malla de dents fines com agulles. L’animal devia emprar les dents de la regió anterior transversal per a raspar algues del substrat i la malla dental lateral devia filtrar la matèria orgànica vegetal present a l’aigua a causa del raspat. Aquestes restes representen el registre més antic conegut d’un rèptil herbívor.
Les selves tropicals actuals contenen una gran diversitat de rèptils escatosos. Malgrat aquest fet, el registre fòssil en aquestes regions és escàs per la dificultat de fossilització que presenten aquests hàbitats tropicals. Recentment es va descobrir una associació de restes de rèptils escatosos a Myanmar preservats en ambre de la meitat del Cretaci (Albià-Cenomanià, de fa uns 99 milions d’anys), els més antics coneguts. Els fòssils preserven fins i tot detalls de teixits tous i han estat assignats a rèptils com ara els dragons i els camaleons. Aquestes restes documenten l’existència d’una gran diversitat de llangardaixos en les selves paleotropicals del Cretaci.
Els dinosaures (incloent-hi els ocells moderns) van ser un dels principals components dels ecosistemes terrestres durant els darrers 200 milions d’anys. La formació Chañares és una important unitat geològica localitzada a l’Argentina que documenta la fauna terrestre del Triàsic, incloent-hi restes de rèptils precursors dels dinosaures (dinosauriformes) com ara Lagerpeton i Marasuchus. Nous estudis radioisotòpics d’alta precisió indiquen que la formació Chañares data del principi del Carnià (principi del Triàsic superior, fa prop de 235 milions d’anys). La nova datació té implicacions per la rapidesa amb què es van originar els dinosaures, fet que demostra que aquests animals van evolucionar en un lapse relativament curt de menys de 5 milions d’anys, i escurça l’interval temporal que separa els dinosauriformes dels primers dinosaures. Posteriorment al seu origen, els dinosaures van assolir el seu domini de manera molt més gradual, el qual no arribaria fins al límit Triàsic-Juràssic en regions del planeta de mitjana i alta latitud.
Esquelet d’un exemplar juvenil de dinosaure sauròpode titanosaure (Rapetosaurus krausei), exhibit al Field Museum of Natural History, Xicago, EUA
© Albert Prieto-Márquez
La troballa d’un nou espècimen de l’espècie Rapetosaurus krausei, que va viure a Madagascar durant el Maastrichtià (Cretaci superior tardà), va proporcionar noves dades sobre les etapes inicials del creixement dels titanosaures, els animals terrestres més grans coneguts. L’estudi histològic d’aquest individu indica que, en descloure l’ou, l’animal pesava prop de 3,4 kg. Unes setmanes després el seu pes hauria augmentat aproximadament fins als 40 kg, amb una alçada fins al maluc de 35 cm. Els ossos creixien isomètricament durant el desenvolupament d’aquesta espècie. Tanmateix, es confirma que els nadons ja eren capaços de moure’s de manera activa i independent. Això contrasta amb el creixement dels dinosaures teròpodes i ornitisquis, els nadons dels quals devien requerir l’assistència dels progenitors per a sobreviure.
El debat sobre si els dinosaures es van extingir de manera gradual o sobtada al final del Cretaci, fa uns 66 milions d’anys, continua. Per aclarir-ho, enguany es va publicar un nou estudi sobre el tema que va emprar anàlisis filogenètiques bayesianes per a oferir un model de la dinàmica d’extinció i especiació dels dinosaures durant el Mesozoic. Els resultats mostren un declivi prolongat en els tres grups principals de dinosaures (ornitisquis, sauropodomorfs i teròpodes), mitjançant el qual la taxa d’especiació va anar disminuint fins a ser superada per la taxa d’extinció desenes de milions d’anys abans del límit Cretaci-Paleogen. Una notable excepció són els hadrosàurids i els ceratòpsides, els quals mostren una alta taxa de proliferació d’espècies durant el Cretaci superior. En general, però, en el model els dinosaures presenten una reduïda habilitat de substituir espècies extingides per altres de noves. Hom conclou que això els va fer particularment vulnerables i incapaços de respondre ràpidament a les conseqüències devastadores provocades per l’impacte final del meteorit.
Primats i evolució humana
Fa 34 milions d’anys, durant la transició Eocè-Oligocè, la fauna terrestre va experimentar importants canvis deguts a un deteriorament del clima. La troballa d’una fauna diversa de primats del principi de l’Oligocè al sud de la Xina va permetre documentar com aquests animals van respondre a aquest deteriorament climàtic a l’Àsia. Aquesta fauna es troba dominada per estrepsirinis (subordre de primats amb el nas humit), fet que indica un canvi dràstic entre els antropoides del Paleogen i del Neogen asiàtics. Els primats afroaràbics i asiàtics van respondre de manera diferent als canvis climàtics durant la transició Eocè-Oligocè, de manera que el deteriorament climàtic va funcionar com a filtre evolutiu restringint el curs de l’evolució dels primats a Euràsia i l’Àfrica.
Recentment va ser descrit el mico fòssil més septentrional conegut a la conca del canal de Panamà. Aquest animal també és el platirí (Platyrrhini o ruicos del Nou Món) més antic conegut: es creu que va viure fa 20,9 milions d’anys. Aquesta descoberta indica que les famílies de micos platirins es van diversificar als tròpics, constituint el primer registre d’intercanvi faunístic entre l’Amèrica del Nord i del Sud. A més, aquest primat proporciona una evidència de l’existència d’una distribució circumcaribenya de platirins durant el Miocè.
Finalment, la troballa de restes de mamuts congelats amb ferides (pre i post mortem) provocades per eines indiquen que els humans ja eren presents a l’Àrtic siberià (situat a una latitud de 72° nord) fa 45.000 anys. Aquesta evidència va ser corroborada pels indicis de senyals de caça en un llop d’edat similar localitzat en una altra localitat siberiana. En conjunt, les dades indiquen que els humans habitaven la Sibèria septentrional 10.000 anys abans del que es pensava, a la vegada que apunten que el desenvolupament de la caça de mamuts podria haver contribuït de manera notable a l’expansió humana en aquesta regió del planeta.